Llavors, ell, va agafar amb els dits tremolosos aquell document i va llegir:
“Llavors, ell, va agafar amb els dits tremolosos aquell document i va llegir:
““Llavors, ell, va agafar amb els dits tremolosos aquell document i va llegir:
“““Mentre caminava, tot fent la Marxassa, pensava en la mort, en el fet de morir-se. Potser perquè aquell vespre, abans de dormir, havia llegit l’obra de teatre que la Maria Àngels li havia regalat, “El cementiri de Sant Roc”; potser perquè, a mitja nit, el seu germà l’havia telefonat, espantat, perquè no podia despertar a la mare i no podia entrar a casa. (Mentre esperava saber què passava havia pensat: “Ara ja no vas a la Marxassa”, i se’n sentia culpable. Se suposa que el primer pensament ha de ser de tristesa. Com a mínim, com la que tenia el dia que va morir el pare. Però, ara ho recorda bé: la tristesa venia després, a glopades, no pas de cop, en el primer moment). Tot i que el seu germà el va tornar a trucar amb bones bones notícies, ja no havia dormit més. Fet i fet, faltava poca estona per llevar-se, tot i l’hora intempestiva... la Marxassa obliga a matinar de valent!
Potser els seus pensaments d’ara li venien del moment de la sortida, quan la Dolors, “equipada” només amb una ampolleta d’aigua havia anunciat: “Avui penso córrer tant com pugui, avui vaig a mort”. I ell, no sap si per aquesta paraula o per alguna altra raó que se li escapa, havia decidit seguir-la, com en una mena de joc. Havia cridat: “Correré fins que em mori”. Però no, no ho havia fet. Havia afluixat el pas molt abans de morir-se, fins i tot molt abans d’entrar a la UVI, com irònicament l’hi havia recomanat la Dolors. Però com havia corregut, Déu, com havia corregut! Havia corregut fins a sentir com el fetge se li escapava per la boca. En aquells moments desitjava, de veritat, poder morir un dia tot corrent per un camí!
Quan ell va afluixar el pas, la Dolors ja era molt lluny, evidentment, i segurament encara corria. Havien sortit del Montseny, havien deixat endarrera la silueta del Turó de l’Home, i havien passat Sant Celoni. Després, tot pujant a Sant Martí de Montnegre ell havia equivocat el camí de la manera més absurda... No va perdre gaire temps però, aquell incident, va ser suficient perquè decidís canviar de ritme. Sobretot després de sentir les bromes del Teo, al control, dient-li, “Vas massa despresa home, no corris tant i així no et perdràs...”.
A partir de llavors s’ho havia pres amb més calma. Les cames li feien cada vegada més mal. Cada cop que feia una passa sentia com li pujava una punxada de dolor des del taló fins el genoll, passant pel tou de la cama. Alhora, una altra punxada baixava per les cuixes. Quan es trobaven, les dues punxades s’ajuntaven i li marcaven una rodona al voltant del genoll. Així a cada cama, així a cada pas. Encara faltaven molts quilòmetres. La Meritxell s’havia mofat d’ell dient-li que no s’ho creia que li fessin mal les cames, “És mentida!” havia dit, tot rient, mentre s’escapava, corrent.
Tot plegat l’havia fet sentir vell, molt vell, al costat d’aquella jovenalla. Potser per això pensava en la mort. Li agradava pensar-hi, donar-hi voltes. Caminava sol. Havia dinat a Vallgorguina i havia pujat al Santuari del Corredor amb força, tot i el dolor. Abans d’arribar al control s’havia trobat amb els caçadors: estaven carregant un porc senglar que acabaven de matar. N’havia fet una fotografia. Al porc, li sortia un fil de sang de la boca i tenia una gleva tota vermella al mig de la panxa. Potser era per això que, ara, pensava en la mort.
Pensava en la mort com en una cosa natural, com en un final d’obra de teatre, d’una novel·la. Pensava que és precisament aquest final anunciat el que dóna sentit al plaer de viure. Era feliç perquè vivia intensament les hores de vida que tenia. No li feia res saber que havia de morir. Si s’esdevenia d’aquí trenta anys o d’aquí deu minuts no tenia gaire importància.
En canvi, se li feia molt difícil pensar en un més enllà, en una altra vida. Com podia creure en una altra realitat si ni tant sols estava segur de la que vivia ara? Ni tant sols sabia si realment era. Moltes vegades sentia que només era una mena d’entitat imaginada. Com si fos una mena de protagonista de la novel·la “El món de Sofia”. A vegades pensava que se li acostaria un gos amb un missatge d’Alberto Knox... Potser era només un personatge de ficció d’un escrit sobre una caminada, un personatge que algú imaginava mentre escrivia o, potser, un personatge que algú imaginava mentre llegia.
Va ser llavors quan el va veure, allà, al davant del camí.
L’arbre era mort, era un esquelet d’arbre.
Les branques semblaven braços estesos amb les mans obertes agafant-se al no-res. Tenia el capçal trencat, com un gegant sense cap. El mirava amb els ulls tristos, amb el sol que li venia de costat.
Va fer-li una fotografia. Sabia que l’arbre i ell eren una mateixa cosa. L’arbre era ell mateix mirant-se en un mirall. Sens dubte era un arbre que havia viscut intensament, alt i majestuós. Ara era un arbre mort, havia acabat el seu camí i ja només era una ombra que saludava als caminadors.
Pel dolor sabia que ell era viu. El dolor s’havia concentrat en un punt indeterminat, més avall de genoll. Sabia que “era” perquè encara caminava, malgrat tot. Amb el dolor, es notava viu però es veia com un estrany en un món desconegut, com l’estranger de Camus, com un nàufrag que fa els primers passos per la sorra d’una platja inhòspita.
Poc després de passar Sant Martí de Mata, va aconseguir reunir-se amb el grup del Teo. Van córrer encara els últims quilòmetres.
Però, poc abans de l’arribada, en Teo va deixar de córrer mentre tothom s’afanyava per arribar abans de les sis. Ell també es va aturar. En Teo li va explicar que calia fer l’arribada amb bona cara, no volia arribar “al límit”, mig asfixiat. En Teo es va pentinar la seva cua de cabells platejats i es va posar bé la samarreta. Un cop ell va estar “arreglat” varen arribar, junts, a poc a poc, a Sant Simó, a Mataró. Eren les sis en punt. Era final de camí, final d’escrit. Final de vida viscuda.”””
Llavors, ell, amb els dits tremolosos, va deixar el document sobre la taula i va pensar en la seva pròpia vida i en la seva pròpia mort.””
Llavors, ell, amb els dits tremolosos, va deixar el document sobre la taula i va pensar en la seva pròpia vida i en la seva pròpia mort.”
Llavors, ell, amb els dits tremolosos, va deixar el document sobre la taula i va pensar en la seva pròpia vida i en la seva pròpia mort.
“Llavors, ell, va agafar amb els dits tremolosos aquell document i va llegir:
““Llavors, ell, va agafar amb els dits tremolosos aquell document i va llegir:
“““Mentre caminava, tot fent la Marxassa, pensava en la mort, en el fet de morir-se. Potser perquè aquell vespre, abans de dormir, havia llegit l’obra de teatre que la Maria Àngels li havia regalat, “El cementiri de Sant Roc”; potser perquè, a mitja nit, el seu germà l’havia telefonat, espantat, perquè no podia despertar a la mare i no podia entrar a casa. (Mentre esperava saber què passava havia pensat: “Ara ja no vas a la Marxassa”, i se’n sentia culpable. Se suposa que el primer pensament ha de ser de tristesa. Com a mínim, com la que tenia el dia que va morir el pare. Però, ara ho recorda bé: la tristesa venia després, a glopades, no pas de cop, en el primer moment). Tot i que el seu germà el va tornar a trucar amb bones bones notícies, ja no havia dormit més. Fet i fet, faltava poca estona per llevar-se, tot i l’hora intempestiva... la Marxassa obliga a matinar de valent!
Potser els seus pensaments d’ara li venien del moment de la sortida, quan la Dolors, “equipada” només amb una ampolleta d’aigua havia anunciat: “Avui penso córrer tant com pugui, avui vaig a mort”. I ell, no sap si per aquesta paraula o per alguna altra raó que se li escapa, havia decidit seguir-la, com en una mena de joc. Havia cridat: “Correré fins que em mori”. Però no, no ho havia fet. Havia afluixat el pas molt abans de morir-se, fins i tot molt abans d’entrar a la UVI, com irònicament l’hi havia recomanat la Dolors. Però com havia corregut, Déu, com havia corregut! Havia corregut fins a sentir com el fetge se li escapava per la boca. En aquells moments desitjava, de veritat, poder morir un dia tot corrent per un camí!
Quan ell va afluixar el pas, la Dolors ja era molt lluny, evidentment, i segurament encara corria. Havien sortit del Montseny, havien deixat endarrera la silueta del Turó de l’Home, i havien passat Sant Celoni. Després, tot pujant a Sant Martí de Montnegre ell havia equivocat el camí de la manera més absurda... No va perdre gaire temps però, aquell incident, va ser suficient perquè decidís canviar de ritme. Sobretot després de sentir les bromes del Teo, al control, dient-li, “Vas massa despresa home, no corris tant i així no et perdràs...”.
A partir de llavors s’ho havia pres amb més calma. Les cames li feien cada vegada més mal. Cada cop que feia una passa sentia com li pujava una punxada de dolor des del taló fins el genoll, passant pel tou de la cama. Alhora, una altra punxada baixava per les cuixes. Quan es trobaven, les dues punxades s’ajuntaven i li marcaven una rodona al voltant del genoll. Així a cada cama, així a cada pas. Encara faltaven molts quilòmetres. La Meritxell s’havia mofat d’ell dient-li que no s’ho creia que li fessin mal les cames, “És mentida!” havia dit, tot rient, mentre s’escapava, corrent.
Tot plegat l’havia fet sentir vell, molt vell, al costat d’aquella jovenalla. Potser per això pensava en la mort. Li agradava pensar-hi, donar-hi voltes. Caminava sol. Havia dinat a Vallgorguina i havia pujat al Santuari del Corredor amb força, tot i el dolor. Abans d’arribar al control s’havia trobat amb els caçadors: estaven carregant un porc senglar que acabaven de matar. N’havia fet una fotografia. Al porc, li sortia un fil de sang de la boca i tenia una gleva tota vermella al mig de la panxa. Potser era per això que, ara, pensava en la mort.
Pensava en la mort com en una cosa natural, com en un final d’obra de teatre, d’una novel·la. Pensava que és precisament aquest final anunciat el que dóna sentit al plaer de viure. Era feliç perquè vivia intensament les hores de vida que tenia. No li feia res saber que havia de morir. Si s’esdevenia d’aquí trenta anys o d’aquí deu minuts no tenia gaire importància.
En canvi, se li feia molt difícil pensar en un més enllà, en una altra vida. Com podia creure en una altra realitat si ni tant sols estava segur de la que vivia ara? Ni tant sols sabia si realment era. Moltes vegades sentia que només era una mena d’entitat imaginada. Com si fos una mena de protagonista de la novel·la “El món de Sofia”. A vegades pensava que se li acostaria un gos amb un missatge d’Alberto Knox... Potser era només un personatge de ficció d’un escrit sobre una caminada, un personatge que algú imaginava mentre escrivia o, potser, un personatge que algú imaginava mentre llegia.
Va ser llavors quan el va veure, allà, al davant del camí.
L’arbre era mort, era un esquelet d’arbre.
Les branques semblaven braços estesos amb les mans obertes agafant-se al no-res. Tenia el capçal trencat, com un gegant sense cap. El mirava amb els ulls tristos, amb el sol que li venia de costat.
Va fer-li una fotografia. Sabia que l’arbre i ell eren una mateixa cosa. L’arbre era ell mateix mirant-se en un mirall. Sens dubte era un arbre que havia viscut intensament, alt i majestuós. Ara era un arbre mort, havia acabat el seu camí i ja només era una ombra que saludava als caminadors.
Pel dolor sabia que ell era viu. El dolor s’havia concentrat en un punt indeterminat, més avall de genoll. Sabia que “era” perquè encara caminava, malgrat tot. Amb el dolor, es notava viu però es veia com un estrany en un món desconegut, com l’estranger de Camus, com un nàufrag que fa els primers passos per la sorra d’una platja inhòspita.
Poc després de passar Sant Martí de Mata, va aconseguir reunir-se amb el grup del Teo. Van córrer encara els últims quilòmetres.
Però, poc abans de l’arribada, en Teo va deixar de córrer mentre tothom s’afanyava per arribar abans de les sis. Ell també es va aturar. En Teo li va explicar que calia fer l’arribada amb bona cara, no volia arribar “al límit”, mig asfixiat. En Teo es va pentinar la seva cua de cabells platejats i es va posar bé la samarreta. Un cop ell va estar “arreglat” varen arribar, junts, a poc a poc, a Sant Simó, a Mataró. Eren les sis en punt. Era final de camí, final d’escrit. Final de vida viscuda.”””
Llavors, ell, amb els dits tremolosos, va deixar el document sobre la taula i va pensar en la seva pròpia vida i en la seva pròpia mort.””
Llavors, ell, amb els dits tremolosos, va deixar el document sobre la taula i va pensar en la seva pròpia vida i en la seva pròpia mort.”
Llavors, ell, amb els dits tremolosos, va deixar el document sobre la taula i va pensar en la seva pròpia vida i en la seva pròpia mort.
(amb el Teo)
2 comentaris:
Jo també vaig quedar impressionat aquell dia. El camí sempre ha estat un camí de la vida. Per a mi ho va ser també a la caminada de Santiago, sortind des de casa. A vegades a poc a poc, a vegades massa depressa, a vegades perdent-me... No sé on ens portarà, però sempre he cregut al nostre abast, decidir on fem el camí, cap a on anem, i fer costat als qui estan al costat nostre, o potser ben lluny de casa, com ho he provat fins ara.
Asseguda al metro, no puc apartar la vista de les mans. Són les mans més grans que he vist mai. O potser no tant, però va bé de dir: unes mans enormes, fortes, nuoses i, malgrat tot, tendres.
L'home de les mans té una cara com tantes, però amb ulls d'un verd aigualit i bonhomiosos. La seva dona, al costat, és molt més menuda però té els mateixos ulls. Us heu fixat que, a vegades, les parelles s'assemblen? A força de viure junts, acaben per ser semblants. Miro les mans de la dona: també són grans, però ni punt de comparació.Miro l'home, miro les mans, amb una admiració que em costa dissimular. M'imagono com deu ser, una carícia d'aquestes mans: una meravella!
Publica un comentari