Camí sense sortida

L’absurd del dia creix i es multiplica amb les ombres de la nit. La lluna es miralla sobre el verd-gris de les fulles dels arbres, en el blau-gris de les muntanyes, en el groc-gris de les cases.

Els grills s’expressen en un llenguatge inútil de crits absurds que esquerden la boira blanc-grisa dels camps. Un gos proper respon insistentment, irracionalment, els crits monòtons i repetitius d’un gos llunyà, insistent, irracional. Esquelles perdudes sota els arbres es belluguen espantadisses al ritme d’una cançó sense ritme i sense música.

El camí es perd per revolts inútils que no duen enlloc. Volta i revolta sense saber quin és el seu destí, el seu objectiu. S’endinsa per records que creies oblidats, submergits en la bassa profunda i oliosa de la memòria, s’enfila per racons estúpids del passat que t’assetgen com gossos salvatges i et rosseguen les entranyes. És l’hora quieta en la que t’has d’afrontar a tu mateix, als teus fantasmes. No, no hi ha escapatòria possible, la teva part més bruta se’t fa present, palpable, se t’abraona com un llop famolenc.

Voldries córrer, escapar-te, refugiar-te en l’escalfor dels teus refugis habituals. No pots. És l’hora terrible de la veritat pura i dura. Els gossos criden insistents, repetitius. El seu crit esquerp, esquerdant-se, se’t clava al tou del cervell com milions d’agulles burxant. El mirall de la nit mostra tot allò que no et vols veure, que voldries oblidar. Les giragonses de deu mil camins es retroben en un laberint ple d’esbarzers que t’esgarrinxen les cames nues, se t’agafen pels braços i el pit, se t’arrapen a la cara i et fan sagnar les galtes.

Vols cridar, però el crit se t’ofega en el martelleig continu, en el soroll eixordador que et rebota pel cervell.
La màquina es passeja per les neurones i el crani és la volta metàl·lica, immensa, d’una estació antiga per la qual hi entren i surten els trens sorollosos, fumejants. Les seves rodes avancen, lentament, aixafant, un a un, tots els plecs del cervell.

T’aixeques i obres el llum per no haver d’escoltar més estona els crits i els sorolls de la nit. La claror petita de la tauleta de nit alleugereix el brogit que s’allunya una mica i ressona, ara, en somort.
Però els llops no aniran gaire lluny. Saps del cert que no t’alliberaràs, els tindràs sempre a prop, disposats a saltar-te al damunt quan el camí torni a fer-se fosc, solitari, brut. Saps del cert que els monstres no moren, t’habiten i són part de tu. S’instal·len en la part profunda de la cova per sortir-ne quan et veuen sol i indefens.

La nit s’allargassa i el rellotge recorda insistentment que les hores encara no acaben de passar. Les distraccions habituals fa temps que han perdut la seva eficàcia, la seva capacitat d’alleugerir el turment. Les hores són com lloses de plom que has d’arrossegar pel túnel de foscor sense sortida.

Ets tu aquest ésser de la nit que t’habita? No et creies, potser, intel·ligent, bona persona, simpàtic, agradable? Què se n’ha fet de la imatge de tu, de la màscara que exhibeixes durant el dia? On és el personatge de sainet que representes davant els altres?
Ets realment tu allò que ensenyes quan el món es desvetlla? Saps que no. Saps que ets només una formiga, un escarabat de panxa enlaire que mou les potes a l’aire, inútilment, tot intentant posar-se de peus a terra. Veus ben clara la sola de la sabata del peu gegantí que és a punt d’esclafar-te amb la seva força brutal. Et gires i et remous inútilment intentant escapar-te. No pots; el camí s’acaba en una paret que no permet anar més enllà. Per molts revolts que busquis, per molt que intentis explorar nous llocs, noves muntanyes, per molts quilòmetres que facis. Pots apuntar-te a totes les caminades nocturnes, diürnes, llargues, curtes... tant se val. No hi a escapatòria possible, camines per un camí sense sortida.

Camines cap enlloc perquè no vens d’enlloc. Ets un passavolant que ningú no coneix, que ningú no veu. Tampoc la quitxalla es girarà per mirar-te. Ni tant sols ells deixaran els seus jocs avorrits per venir a tirar-te pedres, a riure’s de tu. T’ignoren, no et veuen.

Sol en la nit, intentaràs amagar-te sota l’escalfor dels llençols. Penses que potser ara aconseguiràs, finalment, colgar-te en un son profund que et farà oblidar de tu mateix durant unes hores. Potser així, quan la claror s’enfili per la finestra i vingui a despertar-te, podràs començar de nou la representació teatral de cada dia.

Però, quan et miris al mirall, veuràs, ben clares, les marques i els senyals de la nit, el rastre de la teva baralla amb tu mateix. Llavors sabràs. Sabràs que el teu jo veritable que t’habita en el fons de tu mateix, dorm de dia per a despertar-se de nit, quan la lluna es miralla en el verd-gris dels arbres, en el blau-gris de les muntanyes, en el groc-gris de les cases.

No podràs estar-te gaire estona entretingut. Els llums de la sala s’han apagat, els focus s’han encès i el públic, impacient, espera la teva actuació. Cal que surtis a l’escenari, és hora de començar el teu sainet diari. Per un moment tornes a pensar en fugir, amagar-te on ningú no et trobi, com quan eres petit i et quedaves a sota del llit sense fer cas de la mare que et cridava. Podries dir que et trobes malament i quedar-te a casa. Saps que és impossible, absurd.

Prens el cabasset amb el dinar, la maleta amb els papers, et poses la camisa, fas el nus de la corbata, un petó a la dona, una moixaina al nen i puges al cotxe. Al cap dels anys has après bé el teu paper i el representes metòdicament, fent veure que vius de veritat el que és només la teva actuació. I el públic riu i riu sense parar.

Alpens, 30 d’abril de 2008.