He recuperat aquest conte de l'any passat:
El peu del vampir
(Adaptació lliure a partir d’un conte de John William Polidori)
Això no és un conte, és la història d’un fet que em va passar de veritat. Va començar quan anava a la universitat a estudiar. Va ser allà on vaig conèixer a la Sílvia, una professora d’història d’Egipte. La Sílvia era molt bonica, amb una cabellera morena, amb les pestanyes així de llargues, una boca petitona, una pell bruna... i, ai! me’n vaig enamorar!
M’agradava, sobretot quan explicava coses dels faraons i de les piràmides i de les mòmies. Eren molt bèsties aquells egipcis! Sabeu que als pobres esclaus que havien construït la piràmide, els tallaven la llengua per tal de què no en poguessin explicar els secrets?
Però... si us he de dir la veritat, ella no em feia gaire cas, passava de mi. Sortia amb un noi, Sam es deia, força més gran que jo, que sempre anava molt ben vestit, sempre arreglat, una mica “pijo”. Això si, sempre vestia amb colors foscos, moltes vegades tot negre, que contrastava amb la seva cara, molt pàl·lida, molt blanca, tant que semblava que estava malalt.
En aquell temps ja m’agradava anar a caminar. Feia llargues caminades tot sol, d’un cap de dia a l’altre. I si es feia de nit no m’importava, continuava caminant.
Un dia, o més ben dit, una nit, era per allà el Montseny. Feia moltes hores que caminava i vaig decidir aturar-me a fer un mos. La nit era molt negra, no es veia absolutament res, sort en tenia del frontal per a buscar el menjar a dins la motxilla. Al meu voltant se sentien els mussols i les busaroques amb els seus crits característics: Uhhh! Uhhh! A mi això no m’espanta, m’agrada escoltar-los. De tant en tant se sentia algun espetec de branques trencades, “cata-crec”, però ja se sap que de nit, al bosc hi ha molta activitat: els conills, els ratolins, les guineus, potser algun llop, tothom treballa, de nit, al bosc! Estava ben tranquil!
Per això no em vaig immutar gens ni mica quan em va semblar que una branca em tocava a l’espatlla, simplement em vaig enretirar. Però la branca se m’havia quedat enganxada i, amb el lot vaig il·luminar-la. Poques vegades he tingut un ensurt com aquell! Era una mà! Vaig fer un bot! Quin bot que vaig fer! Em vaig girar i el vaig veure: era en Sam!
- Con, tio, que hi fas aquí, a les fosques? M’has ben espantat!
- Puc seure? - Va dir ell com aquell qui res.
- Si... si... és... clar – Vaig dir jo, encara tremolant.
Va seure allà, però no deia res. De mica en mica, a base de preguntar-li, em va explicar que vivia molt a prop d’on érem i que havia sortit a passejar. Que no li feia falta portar llum perquè es coneixia molt bé aquell bosc, i que m’havia vist i m’havia reconegut i havia pensat de venir a saludar-me. Em va convidar a casa seva a dormir i de resultes d’aquest fet ens varem fer força amics.
Van passar uns mesos tranquils, estudiant i fent classes, fins que, un dia, va passar una desgràcia molt grossa: van trobar a la Sílvia morta, als jardins de la universitat. L’havien assassinat, tenia el coll mossegat, amb la marca com d’uns ullals. La sang li regalimava pel pit, i la seva boca, petita, ara tota blanca, encara dibuixava una mena de somriure lleu.
En Sam es va tornar com boig. No parava de plorar, de sanglotar i anava dient, “La meva Sílvia, la meva Sílvia, és morta, és morta...” Tots varem plorar molt. La gent murmurava i deia que una cosa així només la podia fer un vampir i que si havien vist un ratpenat que sortia volant i que si... va! tonteries! falòrnies” Jo, llavors, no hi creia en aquestes coses!
A partir d’aquest fet sovint anàvem junts, amb el Sam. Ell no parlava mai gaire, però jo, amb la meva xerrameca ho compensava i no m’adonava dels seus silencis.
Però al cap d’un temps va passar una altra desgràcia: el Sam va tenir un accident amb el cotxe i em van avisar que era a l’hospital, malferit. El vaig anar a veure i el vaig trobar agonitzant, a punt de morir. Encara em va reconèixer i, mig com va poder, amb un fil de veu, em va demanar un desig, un desig molt estrany:
- M’has de prometre, em va dir, que no explicaràs res de mi ni diràs a ningú que he mort. Has de mantenir la teva promesa, al menys durant cinc anys i un dia!
Ho vaig trobar tan estrany! Però què voleu? Davant d’un home que està a punt de morir no pots negar-te a res i li vaig jurar que no diria res a ningú durant cinc anys i un dia, ni d’ell, ni de la seva mort.
Si, Sam va morir. No tenia cap familiar i jo vaig ser l’única persona que va anar a l’enterrament.
Vaig tornar als estudis i tot continuava, aparentment igual. De fet, jo notava que m’havia fet més gran, més madur. No era tan baliga-balaga com abans, no reia amb tanta facilitat. Però els companys eren simpàtics i vivíem prou feliços.
Al cap de si fa o no fa un mes, al mòbil, vaig rebre un SMS molt estrany. “Recorda el jurament” deia només. El número no el coneixia. No vaig entendre res i no li vaig fer cap cas.
Poc després va passar una altra cosa que em va posar una mica nerviós. A Internet, m’havia baixat la música d’un cantant que m’agrada molt, el Leonard Cohen, que té una veu així molt greu, molt greu... i que canta cançons molt tristes, en anglès. Doncs, quan l’escoltava, a mitja cançó vaig poder sentir, ben clar, en català, com deia, molt a poc a poc i sense cantar: “Re-cor-da el ju-ra-ment”, i va continuar cantant. Vaig tornar a posar la cançó un cop i un altre, i encara un altre, però jo no es va sentir més.
Al cap de poc, una dia, una amiga, l’Imma, em va enviar un correu electrònic dient-me que estava eufòrica. S’havia enamorat bojament d’un noi molt “guapo” i molt “interessant”. Estava decidida a casar-s’hi. M’enviava una fotografia perquè el conegués. Vaig obrir la fotografia sense gaire interès però, en fer-ho, em vaig quedar glaçat! El de la fotografia era en Sam, n’estava segur! ERA EN SAM!!! Com podia ser, si en Sam era mort? Devia ser una altre persona que si assemblava... però no, no! No! Era ell, segur, segur!
De seguida, l’ordinador es va com penjar, la pantalla va fer pampallugues i, a poc a poc, van anar apareixent unes lletres: R-E-C-O-R-D-A-E-L-J-U-R-A-M-E-N-T-R-E-C-O-R-D-A-E-L-J-U-R-A-M-E-N-T. Una suor freda em baixava per l’esquena. Estava molt espantat! Mai a la vida havia estat tan espantat!
De cop i volta tot ho vaig veure clar! En Sam havia mort a la Sílvia! Li havia xuclat la sang! I ara, en Sam havia tornat de l’altra vida i es disposava a fer el mateix amb l’Imma! En Sam era un vampir! Havia d’avisar a l’Imma,de seguida, però... no podia fer-ho! Ho havia jurat! Ho havia jurat! Havia jurat no dir res! Què podia fer? Donava voltes i voltes per la meva habitació donant-me cops al cap. Vaig emmalaltir de mala manera, tenia febre, delirava, només deia: “No, no Imma, no et casis, no et casis!”
A casa meva es van pensar que estava gelós: “Ja ho veus, està enamorat d’aquesta noia i no pot suportar que es casi amb un altre”, deien. I el mau pare: “No t’ho pots agafar tant a la valenta, al món hi ha d’altres noies, au va, anima’t, home!” I jo, “No, no que no es casi, que és molt perillós”. Però no podia explicar res. Vaig estar a punt de morir de tan malalt com em vaig posar!
I tal dit, tal fet. Al cap d’un mes, l’Imma estava casada.
Al cap de dos mesos l’Imma era morta! Morta! Sense sang! Amb dues punxadetes, aquí, al coll!
Va ser terrible. Em volia morir, jo també! Estava tan espantat!
Sort en vaig tenir de la meva germana, la Teresa, que em va cuidar i va creure en mi malgrat no entendre res del què em passava. A poc a poc, amb el temps, vaig recuperar el senderi i la salut, però no em podia treure del cap, el Sam, el vampir!
Quan jo ja estava millor la Teresa se’n va anar a viure lluny, a la Bretanya. Estava apunt d’acabar els estudis quan vaig rebre una trucada seva. Era com si la història es repetís. Em deia que havia conegut un noi i que volia casar-s’hi. Em vaig espantar tant!
-“Com es diu?” li vaig demanar de seguida.
-“Samuel”, em contestà ella.
-“Samuel, Samuel..., com és?, Vull veure una fotografia, de seguida!!” vaig cridar!
- “Ui noi, si que t’ho agafes a la valenta! És “guapo”, bon noi... anava dient ella.
- “Una fotografia! Una fotografia! Vull veure una fotografia!” anava cridant jo.
-“Està bé, està bé, avui te l’envio amb un e-meil, no pateixis home”, va dir ella , tot rient.
- “De seguida, me l’envies de seguida!”
- “Que si, home, que si...”
Me la va enviar. Quan la vaig veure, les meves sospites es van confirmar. En “Samuel” era en Sam. Una altra vegada!!! Però de seguida ho vaig tenir clar: Aquest cop avisaria a la Teresa i li explicaria tot, per molt jurament que hagués fet. “Encara que m’hagi de condemnar no deixaré que tornis a fer mal a ningú, no ho deixaré, mal parit de merda” vaig dir.
Vaig començar a escriure la resposta del correu electrònic per explicar-li tot a la meva germana però, aleshores va succeir. Va passar tot allò que et pots imaginar, que pots veure a les pel·lícules, pots llegir a les novel·les però que mai, mai, mai, et pots pensar que et pot arribar a passar a tu, de veritat.
Tot i que un moment abans feia un sol ben clar, el cel va quedar completament a les fosques; vaig encendre el llum de l’habitació; va espetegar un tro d’aquells que fan tremolar totes les parets de la casa mentre un llamp entrava per la xemeneia i sortia per la finestra tot trencant els vidres. Els porticons picaven molt fort com si s’haguessin tornat folls. Va marxar el llum i tot va quedar a les fosques, tot, tot, tot, excepte... excepte l’ordinador! L’ordinador continuava en marxa, com impulsat per una energia autònoma, sobrenatural! Vaig afanyar-me a desendollar-lo, però va ser inútil, l’ordinador tenia vida pròpia!
La pantalla es va posar tota d’un color verd, llefiscós, després sangonós, d’un vermell brut, després blau i un altre cop verd i negre amb una mena d’ombres que es movien, que lliscaven per sobre del vermell de sang tot fent pampallugues. Per l’altaveu se sentien una mena de crits com de criatures que ploren: “iiiiiiièèèèè”, iiiiiiièèèèè, iiiiiiièèèèè... i després una veu greu, molt fosca, com si vingués del més enllà que deia:
- “Recorda el jurament!”, Recorda el jurament!”, “Recorda!”
- “A la merda el jurament!”, vaig cridar jo. “A la meva germana no la tocaràs!”. I em vaig posar a teclejar, per a escriure a la Teresa.
Però, aleshores, amb un espetec, vaig veure, no! vaig trobar com una mà ensangonada sortia de la pantalla de l’ordinador i m’agafava pel canell i m’estirava cap a dintre, em tanta força que no hi podia fer res. Se m’emportava cap dins! Cap a dins de la pantalla! Vaig sentir ben clarament com els trossos de vidre se’m clavaven al braç, a la cara, al pit; ben aviat tot el meu cos seria a dins! Vaig obrir els ulls i el que vaig veure era terrible, horrorós, espantós. Vaig veure un bosc molt fosc, amb els arbres que anaven d’un cantó a l’altre per la força del vent, que udolava amb un soroll esgarrifós. Vaig veure el cel vermell i negre, com la sang d’un vedell escolant-se, vaig veure els morts que corrien, cridant amb sorolls indesxifrables, amb la llengua tallada com els esclaus egipcis, momificats i amb les venes que es desfeien. Vaig veure la Sílvia que em mirava amb uns ulls de color verd, lluminosos, com un gat al mig de la nit, que em senyalava i reia, i reia i reia amb uns ullals llargs com els d’un llop; vaig veure l’Imma que plorava i em deia: “Perquè, perquè, perquè no em vas ajudar, perquè no em vas avisar”; i vaig veure la Teresa que corria, molt espantada. Vaig veure en Sam que m’estirava, arrossegant-me, per un terra ple de fang negre, per un camí interminable.
Lluitava, amb totes les meves forces lluitava. No volia entrar en aquell món tan terriblement horrorós. Amb les cames m’aferrava no sabia ben bé a on, ara suposo que era la taula de l’escriptori i amb la mà que el vampir em deixava lliure vaig aconseguir d’agafar-lo per un peu, per estirar-lo cap a mi. Per uns moments vaig pensar que no el podria vèncer. Vaig pensar que se m’emportava irremeiablement cap a la mort. Però, per sort, quan als homes la raó ja no ens dóna més remeis ens queda l’instint, l’instint de supervivència. Instintivament vaig fer una última estrebada...
L’estrebada va ser tant forta que vaig quedar-me amb el peu del vampir a la mà. La seva carn en descomposició es va esberlar, el peu es va separar de la cama com si fos de mantega, com un xiclet quan l’estires, i el peu es va quedar a la meva ma. El vampir va fer un crit terrible, llarg, amarg, com un gos encadenat, i em va deixar anar, escapant-se, tot coixejant, sense peu. No m’ho vaig pensar dues vegades. Vaig fer força amb les cames i vaig retornar cap el món dels vius, a la meva habitació, sortint de la pantalla i caient al terra.
Quan em vaig aixecar encara tenia el peu a la mà. El peu s’havia momificat, suposo que pel contacte amb l’aire pur i s’havia convertit com de ferro, o almenys això semblava pel seu pes.
Vaig deixar el peu damunt de la taula i vaig anar al lavabo a dutxar-me i a curar-me les ferides. Feia una pudor horrorosa, estava tot suat, llefiscós. Després vaig llençar l’ordinador al contenidor d’escombreries i mai més no n’he volgut tenir d’altre.
El peu el conservo. El tinc al menjador de casa, amb els altres records de la meva vida i, de tant en tant me’l miro i m’esborrono una mica. Però aleshores també miro la fotografia de la meva germana, la Teresa, i estic content d’haver-la avisat del perill que corria, sobretot perquè després, més tard, es va casar amb un bretó, un bon noi, i tenen una filla que és un àngel.
El peu momificat el tinc ara aquí, si el voleu veure...
Alpens, abril de 2007
(Adaptació lliure a partir d’un conte de John William Polidori)
Això no és un conte, és la història d’un fet que em va passar de veritat. Va començar quan anava a la universitat a estudiar. Va ser allà on vaig conèixer a la Sílvia, una professora d’història d’Egipte. La Sílvia era molt bonica, amb una cabellera morena, amb les pestanyes així de llargues, una boca petitona, una pell bruna... i, ai! me’n vaig enamorar!
M’agradava, sobretot quan explicava coses dels faraons i de les piràmides i de les mòmies. Eren molt bèsties aquells egipcis! Sabeu que als pobres esclaus que havien construït la piràmide, els tallaven la llengua per tal de què no en poguessin explicar els secrets?
Però... si us he de dir la veritat, ella no em feia gaire cas, passava de mi. Sortia amb un noi, Sam es deia, força més gran que jo, que sempre anava molt ben vestit, sempre arreglat, una mica “pijo”. Això si, sempre vestia amb colors foscos, moltes vegades tot negre, que contrastava amb la seva cara, molt pàl·lida, molt blanca, tant que semblava que estava malalt.
En aquell temps ja m’agradava anar a caminar. Feia llargues caminades tot sol, d’un cap de dia a l’altre. I si es feia de nit no m’importava, continuava caminant.
Un dia, o més ben dit, una nit, era per allà el Montseny. Feia moltes hores que caminava i vaig decidir aturar-me a fer un mos. La nit era molt negra, no es veia absolutament res, sort en tenia del frontal per a buscar el menjar a dins la motxilla. Al meu voltant se sentien els mussols i les busaroques amb els seus crits característics: Uhhh! Uhhh! A mi això no m’espanta, m’agrada escoltar-los. De tant en tant se sentia algun espetec de branques trencades, “cata-crec”, però ja se sap que de nit, al bosc hi ha molta activitat: els conills, els ratolins, les guineus, potser algun llop, tothom treballa, de nit, al bosc! Estava ben tranquil!
Per això no em vaig immutar gens ni mica quan em va semblar que una branca em tocava a l’espatlla, simplement em vaig enretirar. Però la branca se m’havia quedat enganxada i, amb el lot vaig il·luminar-la. Poques vegades he tingut un ensurt com aquell! Era una mà! Vaig fer un bot! Quin bot que vaig fer! Em vaig girar i el vaig veure: era en Sam!
- Con, tio, que hi fas aquí, a les fosques? M’has ben espantat!
- Puc seure? - Va dir ell com aquell qui res.
- Si... si... és... clar – Vaig dir jo, encara tremolant.
Va seure allà, però no deia res. De mica en mica, a base de preguntar-li, em va explicar que vivia molt a prop d’on érem i que havia sortit a passejar. Que no li feia falta portar llum perquè es coneixia molt bé aquell bosc, i que m’havia vist i m’havia reconegut i havia pensat de venir a saludar-me. Em va convidar a casa seva a dormir i de resultes d’aquest fet ens varem fer força amics.
Van passar uns mesos tranquils, estudiant i fent classes, fins que, un dia, va passar una desgràcia molt grossa: van trobar a la Sílvia morta, als jardins de la universitat. L’havien assassinat, tenia el coll mossegat, amb la marca com d’uns ullals. La sang li regalimava pel pit, i la seva boca, petita, ara tota blanca, encara dibuixava una mena de somriure lleu.
En Sam es va tornar com boig. No parava de plorar, de sanglotar i anava dient, “La meva Sílvia, la meva Sílvia, és morta, és morta...” Tots varem plorar molt. La gent murmurava i deia que una cosa així només la podia fer un vampir i que si havien vist un ratpenat que sortia volant i que si... va! tonteries! falòrnies” Jo, llavors, no hi creia en aquestes coses!
A partir d’aquest fet sovint anàvem junts, amb el Sam. Ell no parlava mai gaire, però jo, amb la meva xerrameca ho compensava i no m’adonava dels seus silencis.
Però al cap d’un temps va passar una altra desgràcia: el Sam va tenir un accident amb el cotxe i em van avisar que era a l’hospital, malferit. El vaig anar a veure i el vaig trobar agonitzant, a punt de morir. Encara em va reconèixer i, mig com va poder, amb un fil de veu, em va demanar un desig, un desig molt estrany:
- M’has de prometre, em va dir, que no explicaràs res de mi ni diràs a ningú que he mort. Has de mantenir la teva promesa, al menys durant cinc anys i un dia!
Ho vaig trobar tan estrany! Però què voleu? Davant d’un home que està a punt de morir no pots negar-te a res i li vaig jurar que no diria res a ningú durant cinc anys i un dia, ni d’ell, ni de la seva mort.
Si, Sam va morir. No tenia cap familiar i jo vaig ser l’única persona que va anar a l’enterrament.
Vaig tornar als estudis i tot continuava, aparentment igual. De fet, jo notava que m’havia fet més gran, més madur. No era tan baliga-balaga com abans, no reia amb tanta facilitat. Però els companys eren simpàtics i vivíem prou feliços.
Al cap de si fa o no fa un mes, al mòbil, vaig rebre un SMS molt estrany. “Recorda el jurament” deia només. El número no el coneixia. No vaig entendre res i no li vaig fer cap cas.
Poc després va passar una altra cosa que em va posar una mica nerviós. A Internet, m’havia baixat la música d’un cantant que m’agrada molt, el Leonard Cohen, que té una veu així molt greu, molt greu... i que canta cançons molt tristes, en anglès. Doncs, quan l’escoltava, a mitja cançó vaig poder sentir, ben clar, en català, com deia, molt a poc a poc i sense cantar: “Re-cor-da el ju-ra-ment”, i va continuar cantant. Vaig tornar a posar la cançó un cop i un altre, i encara un altre, però jo no es va sentir més.
Al cap de poc, una dia, una amiga, l’Imma, em va enviar un correu electrònic dient-me que estava eufòrica. S’havia enamorat bojament d’un noi molt “guapo” i molt “interessant”. Estava decidida a casar-s’hi. M’enviava una fotografia perquè el conegués. Vaig obrir la fotografia sense gaire interès però, en fer-ho, em vaig quedar glaçat! El de la fotografia era en Sam, n’estava segur! ERA EN SAM!!! Com podia ser, si en Sam era mort? Devia ser una altre persona que si assemblava... però no, no! No! Era ell, segur, segur!
De seguida, l’ordinador es va com penjar, la pantalla va fer pampallugues i, a poc a poc, van anar apareixent unes lletres: R-E-C-O-R-D-A-E-L-J-U-R-A-M-E-N-T-R-E-C-O-R-D-A-E-L-J-U-R-A-M-E-N-T. Una suor freda em baixava per l’esquena. Estava molt espantat! Mai a la vida havia estat tan espantat!
De cop i volta tot ho vaig veure clar! En Sam havia mort a la Sílvia! Li havia xuclat la sang! I ara, en Sam havia tornat de l’altra vida i es disposava a fer el mateix amb l’Imma! En Sam era un vampir! Havia d’avisar a l’Imma,de seguida, però... no podia fer-ho! Ho havia jurat! Ho havia jurat! Havia jurat no dir res! Què podia fer? Donava voltes i voltes per la meva habitació donant-me cops al cap. Vaig emmalaltir de mala manera, tenia febre, delirava, només deia: “No, no Imma, no et casis, no et casis!”
A casa meva es van pensar que estava gelós: “Ja ho veus, està enamorat d’aquesta noia i no pot suportar que es casi amb un altre”, deien. I el mau pare: “No t’ho pots agafar tant a la valenta, al món hi ha d’altres noies, au va, anima’t, home!” I jo, “No, no que no es casi, que és molt perillós”. Però no podia explicar res. Vaig estar a punt de morir de tan malalt com em vaig posar!
I tal dit, tal fet. Al cap d’un mes, l’Imma estava casada.
Al cap de dos mesos l’Imma era morta! Morta! Sense sang! Amb dues punxadetes, aquí, al coll!
Va ser terrible. Em volia morir, jo també! Estava tan espantat!
Sort en vaig tenir de la meva germana, la Teresa, que em va cuidar i va creure en mi malgrat no entendre res del què em passava. A poc a poc, amb el temps, vaig recuperar el senderi i la salut, però no em podia treure del cap, el Sam, el vampir!
Quan jo ja estava millor la Teresa se’n va anar a viure lluny, a la Bretanya. Estava apunt d’acabar els estudis quan vaig rebre una trucada seva. Era com si la història es repetís. Em deia que havia conegut un noi i que volia casar-s’hi. Em vaig espantar tant!
-“Com es diu?” li vaig demanar de seguida.
-“Samuel”, em contestà ella.
-“Samuel, Samuel..., com és?, Vull veure una fotografia, de seguida!!” vaig cridar!
- “Ui noi, si que t’ho agafes a la valenta! És “guapo”, bon noi... anava dient ella.
- “Una fotografia! Una fotografia! Vull veure una fotografia!” anava cridant jo.
-“Està bé, està bé, avui te l’envio amb un e-meil, no pateixis home”, va dir ella , tot rient.
- “De seguida, me l’envies de seguida!”
- “Que si, home, que si...”
Me la va enviar. Quan la vaig veure, les meves sospites es van confirmar. En “Samuel” era en Sam. Una altra vegada!!! Però de seguida ho vaig tenir clar: Aquest cop avisaria a la Teresa i li explicaria tot, per molt jurament que hagués fet. “Encara que m’hagi de condemnar no deixaré que tornis a fer mal a ningú, no ho deixaré, mal parit de merda” vaig dir.
Vaig començar a escriure la resposta del correu electrònic per explicar-li tot a la meva germana però, aleshores va succeir. Va passar tot allò que et pots imaginar, que pots veure a les pel·lícules, pots llegir a les novel·les però que mai, mai, mai, et pots pensar que et pot arribar a passar a tu, de veritat.
Tot i que un moment abans feia un sol ben clar, el cel va quedar completament a les fosques; vaig encendre el llum de l’habitació; va espetegar un tro d’aquells que fan tremolar totes les parets de la casa mentre un llamp entrava per la xemeneia i sortia per la finestra tot trencant els vidres. Els porticons picaven molt fort com si s’haguessin tornat folls. Va marxar el llum i tot va quedar a les fosques, tot, tot, tot, excepte... excepte l’ordinador! L’ordinador continuava en marxa, com impulsat per una energia autònoma, sobrenatural! Vaig afanyar-me a desendollar-lo, però va ser inútil, l’ordinador tenia vida pròpia!
La pantalla es va posar tota d’un color verd, llefiscós, després sangonós, d’un vermell brut, després blau i un altre cop verd i negre amb una mena d’ombres que es movien, que lliscaven per sobre del vermell de sang tot fent pampallugues. Per l’altaveu se sentien una mena de crits com de criatures que ploren: “iiiiiiièèèèè”, iiiiiiièèèèè, iiiiiiièèèèè... i després una veu greu, molt fosca, com si vingués del més enllà que deia:
- “Recorda el jurament!”, Recorda el jurament!”, “Recorda!”
- “A la merda el jurament!”, vaig cridar jo. “A la meva germana no la tocaràs!”. I em vaig posar a teclejar, per a escriure a la Teresa.
Però, aleshores, amb un espetec, vaig veure, no! vaig trobar com una mà ensangonada sortia de la pantalla de l’ordinador i m’agafava pel canell i m’estirava cap a dintre, em tanta força que no hi podia fer res. Se m’emportava cap dins! Cap a dins de la pantalla! Vaig sentir ben clarament com els trossos de vidre se’m clavaven al braç, a la cara, al pit; ben aviat tot el meu cos seria a dins! Vaig obrir els ulls i el que vaig veure era terrible, horrorós, espantós. Vaig veure un bosc molt fosc, amb els arbres que anaven d’un cantó a l’altre per la força del vent, que udolava amb un soroll esgarrifós. Vaig veure el cel vermell i negre, com la sang d’un vedell escolant-se, vaig veure els morts que corrien, cridant amb sorolls indesxifrables, amb la llengua tallada com els esclaus egipcis, momificats i amb les venes que es desfeien. Vaig veure la Sílvia que em mirava amb uns ulls de color verd, lluminosos, com un gat al mig de la nit, que em senyalava i reia, i reia i reia amb uns ullals llargs com els d’un llop; vaig veure l’Imma que plorava i em deia: “Perquè, perquè, perquè no em vas ajudar, perquè no em vas avisar”; i vaig veure la Teresa que corria, molt espantada. Vaig veure en Sam que m’estirava, arrossegant-me, per un terra ple de fang negre, per un camí interminable.
Lluitava, amb totes les meves forces lluitava. No volia entrar en aquell món tan terriblement horrorós. Amb les cames m’aferrava no sabia ben bé a on, ara suposo que era la taula de l’escriptori i amb la mà que el vampir em deixava lliure vaig aconseguir d’agafar-lo per un peu, per estirar-lo cap a mi. Per uns moments vaig pensar que no el podria vèncer. Vaig pensar que se m’emportava irremeiablement cap a la mort. Però, per sort, quan als homes la raó ja no ens dóna més remeis ens queda l’instint, l’instint de supervivència. Instintivament vaig fer una última estrebada...
L’estrebada va ser tant forta que vaig quedar-me amb el peu del vampir a la mà. La seva carn en descomposició es va esberlar, el peu es va separar de la cama com si fos de mantega, com un xiclet quan l’estires, i el peu es va quedar a la meva ma. El vampir va fer un crit terrible, llarg, amarg, com un gos encadenat, i em va deixar anar, escapant-se, tot coixejant, sense peu. No m’ho vaig pensar dues vegades. Vaig fer força amb les cames i vaig retornar cap el món dels vius, a la meva habitació, sortint de la pantalla i caient al terra.
Quan em vaig aixecar encara tenia el peu a la mà. El peu s’havia momificat, suposo que pel contacte amb l’aire pur i s’havia convertit com de ferro, o almenys això semblava pel seu pes.
Vaig deixar el peu damunt de la taula i vaig anar al lavabo a dutxar-me i a curar-me les ferides. Feia una pudor horrorosa, estava tot suat, llefiscós. Després vaig llençar l’ordinador al contenidor d’escombreries i mai més no n’he volgut tenir d’altre.
El peu el conservo. El tinc al menjador de casa, amb els altres records de la meva vida i, de tant en tant me’l miro i m’esborrono una mica. Però aleshores també miro la fotografia de la meva germana, la Teresa, i estic content d’haver-la avisat del perill que corria, sobretot perquè després, més tard, es va casar amb un bretó, un bon noi, i tenen una filla que és un àngel.
El peu momificat el tinc ara aquí, si el voleu veure...
Alpens, abril de 2007
2 comentaris:
Sí, sí!! Jo el vull veure!! Molt bona la història, intrigant fins al final!!
Doncs li faré una fotografia i la penjaré al blog. Ja el veuràs! És real com la vida mateixa!
Publica un comentari