Camí de Fontalba

La boira m’embolcalla, tot rebolcant-se pel capvespre.

Fa poca estona, dalt del cim, una ullada de sol m’explicava la claror de la tarda a les valls profundes de la Cerdanya.

He anat baixant de la Muntanya, curosament, cercant amb la mirada els pilotets de pedres que em diuen del camí que es perd dins la capa espessa de la boira. Insospitadament les fites desapareixen i el camí s’esborra.

M’aturo al costat d’una pedra grisosa amb el cor una mica encongit, intentant escoltar algun so. La boira em retorna, només, silenci. Els sorolls habituals de la tarda han desaparegut, com el camí. El silenci és eixordador, puja pel llom pedregós de la muntanya, se m’arrapa a l’esquena molla de suor i em ressona pel cap, mentre les pupil·les dels ulls s’obren fins el límit, properes a l’esclat, cercant infructuosament la minúscula partícula de claror, l’ombra més difusa d’una fita de pedres que en prou feines aconsegueixi sobreviure a la travessia llarga i perillosa de la cortina d’humitat que ens separa.

Les puntes dels cabells deixen anar les petites gotes d’aigua que el núvol blanc hi va dipositant, em rellisquen pel front, s’engorguen al capdavall de les celles i es precipiten galta avall.

La pell s’impregna de partícules de la soledat en el seu estat més pur. Em miro la punta dels dits que em semblen molt llunyans, enmig de la boira espessa, me’ls passo pels cabells i la ma em queda xopa. Sense voler, amb el peu, faig rodolar una pedra i el soroll m’espanta, repicant com si hagués fet una martellada sobre una campana.

El temps, ara sí, s’atura. Ara sí, sóc pols d’estrelles que viatja per un univers indefinit, vorejant planetes. Habitant d’enlloc, em sustenta només el petit espai que ocupen els meus peus. El cos oscil·la, balanceja fent tentines, davant del buit que em subjuga. El blanc-grisós del núvol em xucla, m’obsessiona, s’apodera de la meva voluntat. L’alenada d’aire que em surt de les narius és un soroll massa estrident que malmet l’harmonia que m’envolta.

El silenci s’apodera del pensament, les grans quimeres de la vida quotidiana són foteses que s’han quedat a la plana, un grapat de quilòmetres més avall, despullades de l’habitual disfressa de magnificència de cartó pedra.

Es fa present la clarividència: sóc, habito la gran muntanya. Amb una mica d’orgull me’n podria creure el seu guardià, però l’evidència del ser no em fa pas més gran, tot el contrari, palpo la meva petitesa, envoltat d’un espai sense formes, sense límits.

Em deixondeixo quan una esquella invisible dringa un parell de vegades. La presència d’alguna cosa que s’ha mogut en el no res em fa retornar a la necessitat de retrobar el camí per tal de no arribar massa tard a casa.

No m’esvero especialment perquè, afortunadament, la muntanya m’és coneguda, el dibuix de les pedres, el traç del terreny i del pendent, els petits senyals normalment desapercebuts, (però apresos de tan haver-los caminat), avui són les eines bàsiques que em permeten retrobar el camí de Fontalba.

Quan hi arribo, hi trobo el cotxe estranyament sol, sense els habituals tràfecs de la gent que va i ve. Em giro i dono les gràcies a la Muntanya invisible per haver-me acollit, també avui. Gràcies, fins aviat, li dic.