Pregunta: quines flors vas veure?

“Pregunta: quines flors vas veure? El marcòlic groc encara no, suposo. Gencianes? Ginesta?” (D'un comentari de la Roser en un post anterior)

És malaltís. Dissabte passat vaig tornar a fer l’Olla de Núria, aquest cop la clàssica, que és una mica més curta. Vaig pujar des de Queralbs cap a Núria i el Puigmal. Des d’aquí vaig seguir tota la carena fins al Coll de Noucreus. Va ser aquí on vaig decidir canviar la ruta i anar fins el Torreneules i, des d’aquest, baixada de dret fins el Salt del Grill, al camí de Coma de Vaca i tornada a Queralbs.

És malaltís, Roser. Em preguntes quines flors vaig veure i no sé respondre. Molta ginesta, suposo. La vall que puja cap a Finestrelles, des de Núria, era tota groga... Pel cantó de França també hi havia muntanyes senceres de ginesta florida. Pel camí de Núria hi havia moltes flors blaves, gencianes se’n diuen? Vigilava els gerds, però, és clar, és massa d’hora, encara. Els meus camins potser seran més llargs però mai seran savis, profunds i intensos com els teus.

Quines flors vaig veure? Les carenes són plenes de pedres, pedres planes, pedres cantelludes que se’t claven a la planta del peu, pedres rodones que et fan rodolar. També hi ha unes flors molt menudes, de color de rosa, però ves a saber com es diuen! Del Coll de Noucreus al cim de la Vaca les pedres són d’un taronja de foc, com les restes d'un volcà. Al Puigmal les pedres són negres i grises, antigues com les que més, i poc abans del Terreneules hi ha un cim amb les roques blanques, granítiques. Em podries preguntar quines roques i quins minerals vaig veure, però tampoc no sabria dir el nom de cap.

I de les herbes? I dels isards que em miraven, indiferents? Ells sí que saben de les herbes! Però jo? Ben just veig el camí, amb la seva pujada, la seva baixada, el graó que em fa trontollar i gairebé em tira a terra. Pel camí de Núria em vaig creuar amb un isard molt jove que em mirava encuriosit, increíblement proper, tot rient-se de la meva lentitud. Envejo l’agilitat i la força de l’isard però ignoro tota la seva saviesa. Veig la marmota com corre i la sento com crida, però què sé jo del seu cau, de la seva cria, dels seus llargs hiverns?

Et puc parlar de les estrelles que vigilo quan camino de nits, però no em demanis els seus noms, (potser els més elementals, els carros, la Polar, Oriò...).

Si vols et puc parlar de la sensació dels peus quan s’endinsen per les clapes de neu, és agradable, però pateixes perquè no vols caure, sobretot quan vas sol.

Em preguntes quines flors vaig veure? Què és això, un examen?

Baixava del Torreneules i vaig trobar un ramat d’isards, cinquanta, seixanta. No vaig aturar-me a comptar-los, estava cansat i el sol m’esquerdava els ossos del crani, corria, prat avall. Els isards es van fer a un costat, en prou feines uns metres, els justos per deixar-me passar.

Més avall, quan s’acabaven els prats i començava el bosc, baixant per les Pedrisses, encara un bon tros per damunt del salt del Grill, hi havia molts colors, el groc, el vermell, el blau, el verd, el rosa... és bonic, vaig pensar, és molt bonic. Però els dits dels peus em feien mal, se m’havia trencat l’ungla del dit gros, amb tanta baixada. No vaig aturar-me, tenia moltes ganes d’arribar i aturar-me i reposar. Quantes flors hi hauries descobert, tu? T’hi hauries passat la tarda, segur! Però jo patia, perquè el lloc és molt solitari i una caiguda allà podia ser mala cosa...

Et puc parlar de les muntanyes, les veig com si encara hi fos. El Puigmal és una mestressa de casa de pagès, asseguda en una cadira baixa de boga, eixarrancada, amb la faldilla llarga, tal com explicaves tu, en un conte de l’escola, ja fa uns quans anys. La faldilla va canviant, segons t’enfiles per les cames: primer és del color verd vell del pi negre, després té un color verd clar, nou, el de l’herba acabada de néixer. Més amunt s’acaba el verd i comença el marró de la tartera i el de l’herba encara seca, tot just alliberada del fred de la neu, i comença també el gris de les pedres. I, més amunt encara, la neu, tan blanca, recordes? que te la poses a la boca i és com un gelat de nata...
Es va fonent la neu... En només una setmana ha canviat molt la cosa.
La pagesa del Puigmal em mira, sorneguera, perquè sap molt de la vida i riu, una mica per sota del nas, quan veu com m’escarrasso per la tartera. És malaltís.

Noufonts és un cop amagat. La muntanya passa desapercebuda, al mig de la carena, sense fer soroll, ningú no en parla gaire. Però és una muntanya forta i robusta, alta com la que més. Sempre et sorprèn la seva pujada, dreta i pedregosa, vinguis d’on vinguis.

Noucreus és un formiguer d’excursionistes. Curiosament és més conegut el coll que no pas el cim. Mentre que pel coll tothom hi passa, al cim gairebé ningú s’hi arriba.

La muntanya del Segre, és la germana petita del Puigmal, s’està allà al seu costat, una mica com qui no vol, esperant els escadussers excursionistes que decideixen arribar-s’hi aprofitant que són al Puigmal. Enmig dels dos cims, pel cantó francès, i neix el riu que farà quilòmetres i quilòmetres per les valls.

Del Pic de l’Eina ningú no en parla, tothom hi passa de llarg... al menys aquí, en aquest costat de la serralada. En canvi, a l’altre costat, hi ha el poble d’Eina i tothom el té molt present. Pel coll d’Eina, ample i obert, hi arriben els “francesos” i pugen a la “seva” muntanya.

En canvi, el cim de Núria ningú el coneix, potser perquè s’amaga dins la carena, ben acompanyadet d’altres cims que l’hi són germans de, més o menys, la mateixa alçada. O, potser és per culpa de la fama del santuari i de la vall que ningú recorda mai el cim de Núria!

El meu preferit, però, és el Torreneules, perquè és el més atrevit de tota la serralada. Fa un pas endavant i s’avança a les altres muntanyes tot dient, sóc aquí, què passa? Esvelt, estira el coll per tal de vigilar tot el que hi ha a la vall, als pobles. La gent se’l mira quan baixa del cotxe o del tren, a Ribes o a Queralbs i, sense saber-ne el nom, s’admiren de la seva bellesa. Ell controla a tothom. Quan hi puges, des de la seva punta pots vigilar el teu cotxe, allà, mil sis-cents metres més avall, i dius, vinc d’allà baix, mira! També m’agrada perquè, els dies clars, em saluda quan passo pel Pla de Torrents, tornant a casa. El Torreneules treu el cap per sobre de la casa de Portavella. Som amics amb el Torreneules, sempre ens saludem! Però no us penseu pas que és fàcil de pujar, es fa dir sí senyor quan t’hi poses! És costerut com una mala cosa! Però també és molt agraït...

Quan els camins són llargs les sensacions i els records són curts, com llampegades que passen davant dels ulls i que intentes retenir en la memòria. Quan arribes a casa és necessari asseure’s i ordenar les imatges en prou feines gravades, recordar. Potser quan el recordes és quan fas de veritat el camí, perquè mentre hi eres no tenies gaire temps per a encantar-t’hi. No pas si el què pretenies era fer un camí llarg. La cosa no dóna per més.