I, malgrat tot

(Tot llegint Murakami)

Puc dir que els teus cabells fan olor d’espígol però no sé explicar com és l’olor de l’espígol després de la pluja.

Puc dir com és de suau la teva pell però, com explicaré les sensacions que sento quan els meus dits caminen el teu cos?

Puc dir que els teus mugrons tenen gust d’ametlla, però no podré descriure els missatges que l’epiteli de la llengua fa arribar al cervell.

Si no sé explicar com és el gust de la fruita verda, com descriuré els perfums, els sabors, el tacte, l’encís que el meu cos experimenta quan endinso i passejo els llavis pel teu sexe?

Puc fer-te menjar una ametlla verda i dir-te, això és el que sento.

Però no sabré si els teus estímuls són els que jo experimento. No és gaire provable que així sigui.

Si la cosa va bé, podem posar-nos d’acord, és bona l’ametlla, direm, però no sabrem en quin grau experimenta l’altre, en quina latitud, en quina categoria, en quina profunditat.

A vegades ni tan sols d’això som capaços. Jo dic ametlla verda pensant en una cosa que m’agrada i tu la trobes horrible.

Llavors, com t’ho explico?

Puc dir això fa olor de, allò és dolç com, el color s’assembla a, però com explicar les olors, els gustos, els colors?

Com dir les sensacions, les emocions? No puc, no en sé.

Les paraules són eixutes com pedrotes escampades per la sorra. Descriuen, només, una ínfima part de les coses, la més superficial, la més simple.

Diem “t’estimo” i no hem dit res.

No cal anar tan enllà: si diem cel, riu, vent, de què estem parlant realment? Del blau, del núvol gris, o del paradís que ens prometen, ens baraten i ens estafen a cada cantonada?

“No sé parlar bé, quan vull dir una cosa només em vénen al cap paraules que no són. A vegades fins i tot dic coses que volen dir el contrari del que vull dir”.

Penso que Murakami descriu això que vull explicar, però no estic gens segur d’haver llegit el mateix pensament que ell ha escrit.

És un joc perillós el llenguatge.

Et penses que fas una broma i l’altre se sent dolgut. Et creus molt interessant i les paraules surten banals. Vols explicar la teva alegria i, segons com, les teves paraules faran plorar les tristeses més pregones de la persona que et llegeix.

Escriure, parlar, dir, és transitar per un terreny d’aiguamolls on sempre camines insegur.

I, malgrat tot, quin remei ens queda? Cap.

Haurem de sortir a l’aventura i acceptar totes les limitacions, els riscos, els malentesos. Haurem d’assajar-ho un cop i un altre. Haurem de sortir a escena i llençar al mar la nostre botella amb el missatge a dins, insegurs de tot, temorosos. Pensem, potser algú veurà la botella, potser algú recollirà el nostre missatge, potser algú el llegirà, potser algú entendrà i potser algú reaccionarà i et contestarà. Evidentment, cada cop que diem “algú” les possibilitats es redueixen;

potser, al capdavall de la cadena, no hi ha cap “algú”, potser no hi ha ningú.

I, malgrat tot, quin remei ens queda?