La Muntanya Blanca

La Muntanya Blanca ens vigila, instal·lada al cim de la cúpula d’una catedral gòtica enorme. Les torres punxegudes, agulles de pedres d’equilibri audaç, li fan de campanars en aquesta obra colossal dissenyada per un arquitecte agosarat, genial, foll.

L’Aiguille du Midi assenyala permanentment l’hora exacta quan el dia inicia el tom de la tarda. L’Aiguille Verte ens servirà per anunciar la sortida matinera del sol. Encara una infinitat d’altres agulles acompanya a la Dama Blanca. Agulles de les que, estranger com sóc, no he après els noms, però que s’aixequen com una coral grandiosa de veus que canten la magnificència de la Natura, a la seva força total i absoluta.

La Mer de Glace s’eixarranca i dibuixa amb el ritme lent de segles de fred i neu, les corbes sinuoses d’una serp gegantina. Le Gracier d’Argientière es precipita, immensa cascada de blocs de gel, sobre la vall profunda. Cada esquerda, cada canal es transforma en glacera per on la muntanya regalima el seu tresor de neu.

Tot és grandiós, immens, inabastable. Els homes s’empetiteixen, formiguetes com són. Chamonix s’espanta i assenyala amb el dit el cim omnipresent: “Fixeu-vos, fixeu-vos!, És allà!, És aquell!, És el Mont-blanc !!! – diu, espaordida.

El sol comença a amagar-se pel cantó de Les Houches i el blanc gèlid es transforma en els tons rosats del vi càlid del capvespre que estova les mirades i mareja una mica.

Les boires embasten faldilles de núvia que les crestes s’emproven, nervioses, enlairades, estirant-se encara una mica més cap el cel, per tal de vigilar-nos, obrint finestres entre els núvols, com deesses de l’Olimp, i riure’s, sornegueres, dels tràfecs dels homes.

Pels altaveus ressonen les notes de la força, de l’orgull, de la il·lusió, de l’energia continguda de centenars d’homes i dones.

La vall verda de boscos d’avets, clapejada pels prats d’herba generosa i per les taulades negres, observa embadalida com un exèrcit de guerrers aixeca braços i bastons, com bàrbars furiosos disposats a conquerir imperis.

La massa d’homes saluda els espectadors, que aplaudeixen enfervorits des de les terrasses, els balcons, les voreres, les taulades. Les mans dels corredors espeteguen amb les dels infants que ofereixen i transmeten força i energies tot just estrenades. “Bon courage!, Ànims! Valor!” criden les veus.

El bramul és tant fort que fins i tot les pedres dels cims més enlairats semblen estremir-se, posant en perill el fràgil equilibri de les agulles.

No cal passar ànsia: ben aviat, la muntanya imposa la seva llei, tot recordant als agosarats la seva petitesa. Ben aviat, la corrua de guerrers s’allargassa i molts comencen a quedar-se enrere.

Els corredors esdevenen éssers minúsculs, formiguetes, insectes microscòpics que malden per aconseguir el pas que s’obre entre muntanyes. El Col de Voza és només el primer, però dóna ja la mesura de l’esforç i de la duresa que caldrà esprémer, ara i més endavant. Tothom sap, ja llavors, que la batalla és de veres, que l’imperi és fort, que aquí no si valen ni les mitges tintes ni les carrincloneries.

Així, successivament, es trobaran amb pujades llarguíssimes i dures, seguides de baixades inacabables: Bonhome, La Sèigne, Col Chécrouit...

De mica en mica, l’exèrcit anirà perdent efectius. Els camins es farceixen de les restes esgotades i malmeses dels més febles, dels que han tingut un mal dia, dels sorpresos i enganyats, dels massa agosarats... La Muntanya imposa la seva llei. La Dame Blanche va girant lentament, el cap i, amb un petit gest d’indiferència, va dictant sentències. Els declarats culpables es retiren avergonyits, intentant amagar la seva vergonya, vestint-la d’excuses improvisades.

També el narrador defallirà. Bertone, des del seu refugi, li aixecarà un mur infranquejable i li ordenarà de tornar a casa a plorar la seva ràbia. Aquesta és una partida reservada als més forts, als més constants. L’aprenent de les paraules no és mereix, almenys avui, la glòria de continuar, no viurà, no podrà compartir els camins de dolors i d’esforç que encara resten fins a Chamonix: Grand Col Ferret, Champex Lac, Bovine, Trient, Vallorcine, La Flégère...

Se’n va, doncs a casa i plora durant hores el seu despit, la seva vergonya, el fracàs.

Després, Chamonix és una festa.

Esglaonadament, van arribant els vencedors del camí, plens de nafres, de son i de cansament, però feliços per la seva conquesta.

La Dame Blanche, les agulles gòtiques, els rius de gel, la vall verda, els acullen com a fills seus, els acaronen i reconforten com a herois.

Els altres, els éssers mortals fets només de carn i ossos, els febles, ens abracem i ens alegrem amb els amics i amigues que ho han aconseguit. La nostra feblesa ens diu la mesura exacta de la grandesa de la seva proesa. És per això que la nostra felicitació és més intensa.

Txell, Markus, Miquel, Marta, Isma, Xavier, Jordi, Puipui, (la CCC no és pas poca cosa!) i encara un altre Jordi i encara un altre! I tots els altres dels que no conec els noms, (ja sabeu com sóc de despistat amb això dels noms, perdoneu-me), vosaltres sou els meus herois! Gràcies per deixar-me ser amic vostre!

Alço els ulls i, espantat, admirat, enamorat ja per sempre, assenyalo amb el dit des de Chamonix: “Mireu! És allà! La Dama Blanca, la muntanya de les muntanyes, el MONT-BLANC!

Chamonix – Les Houches, primers de setembre de 2008.