Havia fet un pecat dels més grossos, havia tirat una pedra contra aquells nois que, per postres, eren molt més grans que no pas jo! La mare sempre ens ho deia, tirar pedres és molt perillós, mai saps a on anirà a parar quan la pedra surt de la mà. Una vegada un nen va morir d’un cop de pedra...
En realitat la meva, de pedra, no havia mort cap nen, ni tant sols havia aconseguit de fer-los una petita rascada, havia rodolat pel terra, lànguidament, un tros més enllà.
Però el pecat estava fet, havia gosat tirar un roc! I aquells nois ja havien començat a pujar per la Vinya, en direcció a la ferreria, per tal d’avisar als guàrdies civils. Ja imaginava el Joanet, el ferrer, movent el cap tot desaprovant i els guàrdies com començaven a baixar, decidits a agafar-me, just al costat del pou comú, la “bomba” com en dèiem. Vaig córrer molt abans que tot això succeís. Davant meu s’obria un futur d’abisme, possiblement tancat a la presó, degradat socialment i familiar. Vaig córrer per amagar-me.
Vaig passar la tarda sencera al taller, sense jugar, sense fer res, assegut al terra, al darrera de la porta. Ni tant sols vaig gosar jugar amb les serradures com tantes vegades havia fet. Amb les serradures de boix, del costat de la serra on treballava el pare, feia pastissos fent servir un potet com a motllo, dibuixava carreteres, aixecava muntanyes que tot seguit aplanava amb la mà que em servia d’excavadora. Un tros d’escorça de boix, (de les llesques que feia el pare, amb la serra, per tal d’aprimar els boixos massa gruixuts), em servia de ganivet, o de pala, o de cullera. Hi havia, també trossos rodons, com medalles, que podien servir de platets, trossos de llenya de formes curioses que es transformaven en monstres terribles. Hi havia els pots i els cabassos de vímec i els de goma que, capgirats servien de taules i de tamborets. Hi havia la pols sobre les fustes, sobre les parets, sobre els vidres, els sacs i els ferros que s’apilaven en un racó. Tot el què m’envoltava servia per a traçar-hi amb el dit, dibuixos improvisats, corbes sinuoses i rectes més o menys aconseguides. Potser, fins i tot alguna lletra... El soroll de les màquines ho embolcallava tot: el de la serra, el del torn, la bota d’encerar, la màquina de fer creus, la dels forats, la dels sécs...
Les nenes, o sigui, les germanes grans, treballaven a les màquines mentre assajaven cançons apreses a ca les monges. Jo era, encara molt petit. Per això ni tant sols havia après a fer creus que era la feina més senzilla, la que apreníem primer. El pare o bé una germana m'ho ensenyaria més tard quan ja fos “més gran”: “S’ha de fer girar la mà un quart de volta exacte, ni massa, ni massa poc, sinó et sortirà una ics, no una creu”. Ho provaves, ho feies ben a poc a poc i sempre sortia malament, sempre sortia una ics, mai una creu. En canvi elles, les germanes, ho feien sense mirar, a tota velocitat i la creu els hi sortia perfecte. Era màgic.
Però això vindria més tard, ara encara no ho sabia tot això. Quans anys tenia? Quatre? Cinc? Aquella tarda m’estava arraulit, arronsat darrera la porta, mentre esperava que s’obrís d’un moment a l’altre, quan arribessin els guàrdies. Li dirien al pare: “Venim a buscar el seu nen, ha fet una cosa molt greu” I el pare em miraria amb els seus ulls petits, plens de pols, mig aclucats i amb aire de reprovació: “Això has fet, Joan? Quin desengany que ens dones. Com has gosat fer una cosa així? Tantes vegades que t’havíem avisat! ” I no podria fer-hi res, hauria de deixar que els civils se m’emportessin. No podria fer-hi res. O potser si que podia! Potser, pensava, li hauria d’explicar tot ara, per tal que el pare parlés amb els guàrdies, prometent-los que no ho faria més, que ell em posaria un càstig ben gros per tal que me’n recordés tota la vida. Potser seria el millor... Però no gosava pas dir-li al pare, jo! Em moria de por només d’imaginar-ho!
Vaig quedar-me allà assegut fins que el pare va pensar que devia estar malalt. Em va posar la mà al front, aquella mà rude i grossa i em va fer anar a casa. Hi vaig córrer amb la por de trobar-me el guàrdies, vaig tenir sort, ningú no va veure’m pel carrer. A casa, la mare em va acompanyar al llit i vaig suar la febre.
Però el pànic va durar, encara, molt de temps. Recordo que molts dies després, potser mesos, vaig veure de lluny als guàrdies civils parats al davant de la fonda. Vaig tornar-me a escapar tot corrents i donant la volta a tot el poble per tal d’arribar a casa sense passar a prop seu.
Em va durar molt de temps la por als guàrdies civils. Encara em dura.
Alpens, 18/09/08
