Per a la Txell, la Dolors i l'Olga
La fosca es remou al meu voltant.
Les estrelles espurnegen somnis atrapats al vol. Guspiregen tota mena de somnis: els plàcids, els alegres i els que estan plens de tristeses com grumolls encallats a la gola. Somnis d’infants i somnis blancs com el llençols estesos a la terrassa, com els cabells de les àvies. Somnis tendres com un petó als llavis fet molt a poc a poc, tot just acaronant el tacte incert, desitjat i temut d’una beguda desconeguda. Somnis cantelluts com les arestes de roca grisa que t’agullonen el coll i et fan malbé l’ànima. Somnis plens de desig, càlids; somnis freds com la mort...
Les estrelles espurnegen tots els somnis.
La lluna, tall de fruita encesa espigolada de les tardes d’estiu, vigila el camí amb aires de suficiència.
La llum del frontal esberla, clivellant corriols, el pou negre, inabastable. Les pedres del sender es remouen, desorientades, enlluernades per la llum sobtada, inesperada.
La bufanda en prou feines escalfa les alenades d’aire que els pulmons arrabassen a la fosca, delerosos, mentre els batecs del cor cerquen un ritme que els sigui propici. El fred s’escola per sota del casquet de llana. Els dits de les mans s’amaguen, espantadissos, dins l’escalforeta dels guants. La rosada cristal·litza pel damunt de la roba de les cuixes, de l’esquena, del ventre...
Les cases, amb els seus fils de fum, petites capsetes de joguina, ja fa estona que han quedat enrere. En prou feines puc veure els camps blancs que m’envolten, els arbres blancs de gebrada, l’herba folrada de cristalls, engalanada per la gelor de la nit. El camí és un tapís de fred que acull els meus passos amb un deix d’indiferència.
El silenci és un crit que neix al cim de les muntanyes més altes, que es precipita pels torrents d’aigües turbulentes, s’expandeix per les planes, m’escomet darrera cada revolt del camí, bandoler que s’acarnissa sobre les seves víctimes, indefenses. El silenci és un crit que m’eixorda.
Amb avarícia maldo perque no em fugi la mica d’escalfor que se m’escola com la sorra de la platja entremig dels dits balbs, maldestres.
M’escarrasso cercant un ritme amb aparença d’harmonia que em permeti d’avançar sense haver de malbaratar energies sempre escadusseres, un ritme que em deslliuri de l’escanyapobres que em persegueix, usurpant-me les forces dels muscles, encarcarats, matussers. Voldria ser fort com un caçador primitiu que persegueix amb la llança l’animal que ha de servir per alimentar la seva família. No pot aturar-se! No puc aturar-me!
Voldria córrer hores i hores, voldria córrer segles sencers, lliure de desficis, de febleses, d’obstacles. No ho aconsegueixo pas. Les cames em pesen i els peus s’arrosseguen, ransoners. Bracejo sense sentit, sense aconseguir que els braços ajudin a les cames en el seu esforç. Respiro sense ritme, a batzegades, sense acompassar les alenades amb les passes. M’enfado amb el camí, massa costerut pel meu gust, o massa planer, o massa ample, o massa pedregós. M’aclaparen les ganes d’aturar-me, de tornar-me’n a casa, a l’escalfor dels llençols, a l’apatia dels dies grisos de feina avorrida.
Sobtadament, una ratlla de sang travessa la fosca del cel, tot passant pel costat de la lluna. És com un Nadal que brolla del fred de l’hivern més cru tot anunciant una primavera que ara mateix, em sembla impossible. Incrèdul, em nego a girar el cap, enfangant-me encara més en el desànim, en la indolència, en la tristesa.
Quan ho faig, quan miro al costat, veig la claror del dia que s’infanta, més enllà del Montseny, com si, inesperadament, el Matagalls hagués iniciat una erupció volcànica amb la terra encesa, roent, escampant-se per la nit gelada de la volta del cel. És l’esperança que reneix. Em retornen els versos d’Espriu: “Desperta, és un nou dia,la llum del sol llevant, vell guia pels quiets camins del fum. No deixis res per caminar..."
Però el desànim també té el seu encís... és com una substància narcòtica que t’absorbeix, que et fa presoner mentre et destrossa per dins. Mandrós, em nego a l’esforç necessari per a l’impuls que ha de servir per desfer-se del dolor. Estimo el meu dolor. Atura’t en la soledat del fred i de la nit, m’enfonso, em precipito en un pou llefiscós.
M’arriba, llavors, un SMS de la Txell: “Si la vida et dóna mil raons per a plorar, demostra-li mil i una raons per somniar.”
Faig un crit d’animal salvatge, de gos rabiós que es rebel·la. Adreço l’esquena, i torno a córrer, cercant el ritme de les cames dins el ritme de l’alè. Córrer a poc a poc, la norma contradictòria de sempre és la que val. No córrer pel davant de la respiració, sinó en el seu interior. Tants anys repetint-me els mateixos preceptes i, malgrat tot, oblidant-los massa sovint.
Un altre SMS, ara és de la Dolors: “Que la música de la vida t’embriagui de la melodia més bonica”. Aquest és el secret: córrer és viure, no calen més raons. Córrer és compondre una música embriagadora feta de ritme i de les tonalitats que va entonant el cos tot contestant la melodia del camí. Cal atendre a la seva partitura, a la seva batuta.
“Fes de la teva vida un somni i del teu somni una realitat”, diu la Txell. Torno a mirar el cel sense deixar de córrer i busco l’estrella que espurneja el somni de la meva existència. Em pregunto quina deu ser...
“Bon Nadal us desitgem de tot cor... Acabo l’any molt enamorada i ell de mi.” El tercer SMS és de l’Olga.
És llavors quan el camí gira i m’encara obertament al dia que creix. Un nou Nadal està esclatant. La llum s’escampa, devessall de colors, per l’escenari immens. Els vermells esdevenen taronges i els daurats arriben als blaus tot passant pels verds. El blanc de la gebrada s’emmiralla en els colors del cel i en multiplica totes les tonalitats.
El fred és encara intens, potser fins i tot més que abans, però el cos ha creat l’escalfor necessària. Sé que puc córrer durant quilòmetres i quilòmetres, durant hores, segles. De fet, sé que fa segles que corro, sóc el caçador que lluitava per la supervivència dels seus a cops de pedra, sóc el cavaller de l’Edat Mitjana, el navegant que busca noves rutes, el mercader que camina la ruta de la seda... No em cal buscar raons tot mirant les estrelles. Tinc raons a peu pla, tinc raons a casa que m’esperen, que m’estimen. No calen més raons.
Descobreixo que els segles, l’eternitat, en realitat no existeixen. L’eternitat és una acumulació de petits moments que duren en prou feines un instant. L’eternitat és ara mateix i cal viure-la, no ahir, ni demà, ni d’aquí una estona, és, justament, aquesta petita espurna de temps que s’ha escapat de les estrelles. Una espurna que és teva, que pots assaborir o malmetre, depèn només del teu voler.
Llisco pel camí, no pas sense esforç, però llisco com si el camí i les cames i els pulmons i el cor i els braços i els camps i els arbres i el cel fossin tot una mateixa cosa. Som una mateixa cosa.
Somric. Se m’acut que, aquest any, els Reis de l’Orient s’han transformat en tres Reines que, des de terres llunyanes, m’han portat tres regals, fent servir els missatges de mòbil. Tres reines que tinc molt properes, que m’estimen i a les que estimo com mai: gràcies Txell, gràcies Dolors, gràcies Olga.
Corro com mai.
Les estrelles espurnegen somnis atrapats al vol. Guspiregen tota mena de somnis: els plàcids, els alegres i els que estan plens de tristeses com grumolls encallats a la gola. Somnis d’infants i somnis blancs com el llençols estesos a la terrassa, com els cabells de les àvies. Somnis tendres com un petó als llavis fet molt a poc a poc, tot just acaronant el tacte incert, desitjat i temut d’una beguda desconeguda. Somnis cantelluts com les arestes de roca grisa que t’agullonen el coll i et fan malbé l’ànima. Somnis plens de desig, càlids; somnis freds com la mort...
Les estrelles espurnegen tots els somnis.
La lluna, tall de fruita encesa espigolada de les tardes d’estiu, vigila el camí amb aires de suficiència.
La llum del frontal esberla, clivellant corriols, el pou negre, inabastable. Les pedres del sender es remouen, desorientades, enlluernades per la llum sobtada, inesperada.
La bufanda en prou feines escalfa les alenades d’aire que els pulmons arrabassen a la fosca, delerosos, mentre els batecs del cor cerquen un ritme que els sigui propici. El fred s’escola per sota del casquet de llana. Els dits de les mans s’amaguen, espantadissos, dins l’escalforeta dels guants. La rosada cristal·litza pel damunt de la roba de les cuixes, de l’esquena, del ventre...
Les cases, amb els seus fils de fum, petites capsetes de joguina, ja fa estona que han quedat enrere. En prou feines puc veure els camps blancs que m’envolten, els arbres blancs de gebrada, l’herba folrada de cristalls, engalanada per la gelor de la nit. El camí és un tapís de fred que acull els meus passos amb un deix d’indiferència.
El silenci és un crit que neix al cim de les muntanyes més altes, que es precipita pels torrents d’aigües turbulentes, s’expandeix per les planes, m’escomet darrera cada revolt del camí, bandoler que s’acarnissa sobre les seves víctimes, indefenses. El silenci és un crit que m’eixorda.
Amb avarícia maldo perque no em fugi la mica d’escalfor que se m’escola com la sorra de la platja entremig dels dits balbs, maldestres.
M’escarrasso cercant un ritme amb aparença d’harmonia que em permeti d’avançar sense haver de malbaratar energies sempre escadusseres, un ritme que em deslliuri de l’escanyapobres que em persegueix, usurpant-me les forces dels muscles, encarcarats, matussers. Voldria ser fort com un caçador primitiu que persegueix amb la llança l’animal que ha de servir per alimentar la seva família. No pot aturar-se! No puc aturar-me!
Voldria córrer hores i hores, voldria córrer segles sencers, lliure de desficis, de febleses, d’obstacles. No ho aconsegueixo pas. Les cames em pesen i els peus s’arrosseguen, ransoners. Bracejo sense sentit, sense aconseguir que els braços ajudin a les cames en el seu esforç. Respiro sense ritme, a batzegades, sense acompassar les alenades amb les passes. M’enfado amb el camí, massa costerut pel meu gust, o massa planer, o massa ample, o massa pedregós. M’aclaparen les ganes d’aturar-me, de tornar-me’n a casa, a l’escalfor dels llençols, a l’apatia dels dies grisos de feina avorrida.
Sobtadament, una ratlla de sang travessa la fosca del cel, tot passant pel costat de la lluna. És com un Nadal que brolla del fred de l’hivern més cru tot anunciant una primavera que ara mateix, em sembla impossible. Incrèdul, em nego a girar el cap, enfangant-me encara més en el desànim, en la indolència, en la tristesa.
Quan ho faig, quan miro al costat, veig la claror del dia que s’infanta, més enllà del Montseny, com si, inesperadament, el Matagalls hagués iniciat una erupció volcànica amb la terra encesa, roent, escampant-se per la nit gelada de la volta del cel. És l’esperança que reneix. Em retornen els versos d’Espriu: “Desperta, és un nou dia,la llum del sol llevant, vell guia pels quiets camins del fum. No deixis res per caminar..."
Però el desànim també té el seu encís... és com una substància narcòtica que t’absorbeix, que et fa presoner mentre et destrossa per dins. Mandrós, em nego a l’esforç necessari per a l’impuls que ha de servir per desfer-se del dolor. Estimo el meu dolor. Atura’t en la soledat del fred i de la nit, m’enfonso, em precipito en un pou llefiscós.
M’arriba, llavors, un SMS de la Txell: “Si la vida et dóna mil raons per a plorar, demostra-li mil i una raons per somniar.”
Faig un crit d’animal salvatge, de gos rabiós que es rebel·la. Adreço l’esquena, i torno a córrer, cercant el ritme de les cames dins el ritme de l’alè. Córrer a poc a poc, la norma contradictòria de sempre és la que val. No córrer pel davant de la respiració, sinó en el seu interior. Tants anys repetint-me els mateixos preceptes i, malgrat tot, oblidant-los massa sovint.
Un altre SMS, ara és de la Dolors: “Que la música de la vida t’embriagui de la melodia més bonica”. Aquest és el secret: córrer és viure, no calen més raons. Córrer és compondre una música embriagadora feta de ritme i de les tonalitats que va entonant el cos tot contestant la melodia del camí. Cal atendre a la seva partitura, a la seva batuta.
“Fes de la teva vida un somni i del teu somni una realitat”, diu la Txell. Torno a mirar el cel sense deixar de córrer i busco l’estrella que espurneja el somni de la meva existència. Em pregunto quina deu ser...
“Bon Nadal us desitgem de tot cor... Acabo l’any molt enamorada i ell de mi.” El tercer SMS és de l’Olga.
És llavors quan el camí gira i m’encara obertament al dia que creix. Un nou Nadal està esclatant. La llum s’escampa, devessall de colors, per l’escenari immens. Els vermells esdevenen taronges i els daurats arriben als blaus tot passant pels verds. El blanc de la gebrada s’emmiralla en els colors del cel i en multiplica totes les tonalitats.
El fred és encara intens, potser fins i tot més que abans, però el cos ha creat l’escalfor necessària. Sé que puc córrer durant quilòmetres i quilòmetres, durant hores, segles. De fet, sé que fa segles que corro, sóc el caçador que lluitava per la supervivència dels seus a cops de pedra, sóc el cavaller de l’Edat Mitjana, el navegant que busca noves rutes, el mercader que camina la ruta de la seda... No em cal buscar raons tot mirant les estrelles. Tinc raons a peu pla, tinc raons a casa que m’esperen, que m’estimen. No calen més raons.
Descobreixo que els segles, l’eternitat, en realitat no existeixen. L’eternitat és una acumulació de petits moments que duren en prou feines un instant. L’eternitat és ara mateix i cal viure-la, no ahir, ni demà, ni d’aquí una estona, és, justament, aquesta petita espurna de temps que s’ha escapat de les estrelles. Una espurna que és teva, que pots assaborir o malmetre, depèn només del teu voler.
Llisco pel camí, no pas sense esforç, però llisco com si el camí i les cames i els pulmons i el cor i els braços i els camps i els arbres i el cel fossin tot una mateixa cosa. Som una mateixa cosa.
Somric. Se m’acut que, aquest any, els Reis de l’Orient s’han transformat en tres Reines que, des de terres llunyanes, m’han portat tres regals, fent servir els missatges de mòbil. Tres reines que tinc molt properes, que m’estimen i a les que estimo com mai: gràcies Txell, gràcies Dolors, gràcies Olga.
Corro com mai.
