Camins (1a part)

Per Sant Jordi vaig presentar aquest escrit a un concurs literari. Com que no vaig guanyar ja el puc publicar:

Enllà d'una profunda
nit sense veus, em nego
en el dolor de l'aigua
del meu somni.

(Salvador Espriu. Per ser cantada en la meva nit.)

Camins

- La roda de la dreta torna a grinyolar. Hauré de dir-li a la Marta que l’arregli. M’encallo, com sempre, amb el tercer rajol de la tercera línea... sobresurt més que els altres. Abans, quan encara passava la fregona, sempre m’hi fixava en aquest rajol. Mai m’havia imaginat de quina manera em faria la guitza! Quan el veus, sembla que l’hauries de poder aixecar i amagar-hi els estalvis, si en tinguessis, és clar.

Faig un petit esforç i la roda de la cadira supera l’obstacle. Són aquests petits esforços els que m’exasperen. Abans, els primers mesos, hi perdia la paciència fàcilment, ara no tant, per sort. La ràbia se m’encallava a la gola i plorava sovint. Ara també ploro, encara, moltes vegades. Li podria dir a la Marta això del rajol, ben segur que ho arranjaria, com sempre, com tot, només em cal aixecar el dit i queixar-me, com sempre.

Superat l’obstacle del rajol, ja em puc ajupir i treure el mapa del calaix.

Surto de casa amb la motxilla i els bastons quan la nit és més fosca. Passo pel davant del Casino i sento les rialles i la música en el seu moment més àlgid. Podria entrar-hi, podria afegir-me a la festa amb els amics i amigues i riure i beure i ballar i fer gatzara. Podria. Em mirarien amb els ulls ben oberts, fent-se creus de com n’arribo a ser d’estrany.

Val més que surti d’amagat, esquitllant-me per les ombres sense deixar-me veure. Enfilo el camí de Sant Antoni.

- El mapa s’està estripant pels plecs tantes vegades oberts. Em situo amb el dit i pujo pel carrer Vilamala, la Placeta, el Casino, la carretera i Sant Antoni. Assegut a la cadira, l’eterna cadira, visualitzo les pedres i l’alzina que estén les seves branques per sobre del camí. La capelleta amb les seves flors seques i la llum petita que escalfa els peus i les mans del sant, presoner darrere la reixa metàl·lica. La casa de Montjuïc amb el jardí cada cop més salvatge, amb les romegueres conquerint el terreny, entrant dins la piscina, recobrint la barbacoa i els gronxadors de plàstic, fets malbé. Pas a pas, travesso les successives crestes de roca i arribo al mas de Torrats, guardià de la carena. La vall de Sora s’obre a la dreta, amb Bellmunt al fons, Milany i el Puigsacalm... A l’altre costat, els recs dibuixen raconades de boscos espessos a la recerca de la Gavarresa, riera menuda acabada de néixer. El Pedrafroca s’amaga, llunyà, darrera les muntanyes de La Nou.

De Torrats estant, la volta del cel estrellat, s’eixampla. El carro gros ha girat al voltant de l’estrella polar, arrossegant tot l’univers amb ell. La fresca de la nit se m’escola per la samarreta, massa prima. Podria posar-me el paravent però sé que aviat em faria nosa.

“Corda’t l’abric!” (Torna a dir-me la mare). “No vull anar a col·legi, no vull!” D’una revolada em fa pujar la cremallera i m’estira de la mà. Veig ben clara la imatge de la mare estirant-me per la Plaça, arrossegant-me fins a Ca les Monges. Sé que ploro i crido amb totes les meves forces, però, en aquests moments la pel·lícula que veig és de cinema mut, sense so. Em fa por passar pel davant de cal Sidret perquè hi viu una dona molt vella i molt lletja. Les meves germanes, (ja fa estona que són a escola, elles, però a la classe de les nenes grans, és clar) m’han explicat que aquella dona és molt dolenta, que agafa als nens petits...

La mare em porta sense gaires contemplacions fins a la classe dels petits on seuré al banc pintat de color blau, el banc dels més xics de tots, els pàrvuls, on seuré hores llarguíssimes, mirant-me els cordons de les sabates. Després, la monja, (On són les orelles, “hermana”? és veritat que no té orelles? i ella riu i riu, burleta) assenyalarà amb una canya les lletres de l’abecedari dibuixades a la pissarra i tota la classe cantarà, amb una tonada de segles: a, b, c, d, e, f, g, h, i...

Els cordons de les sabates tenen un atractiu especial, em subjuguen. La canya de la monja em retorna a la cançó: j, k, l, ll, m, n...

(continúa...)