Camins (2a. part)

- Em fa mal l’esquena, com sempre. Intento redreçar-me sobre el mapa, endreçar-me. Sempre t’encongeixes sobre la taula! em diu la Marta; per això et fa mal l’esquena. A més a més, com que mai fas la gimnàstica! Ja t’ho va dir el doctor, si no et cuides acabaràs estirat en un llit per tota la vida!

I quina diferència hi ha? Llit o cadira, les opcions no són gaire galdoses. Malgrat tot, hauré de creure, és clar, ella sempre, sempre, sempre té raó. La té perquè la té, no cal discutir-ho; si ho intento, acabo embolicat en una teranyina d’arguments sense sentit. Sóc un inútil físic i mental. Pujo amb el dit cap a Coll Tallat .

Passar de nit per Rocadepena sempre em fa una certa basarda. El Coime que s’hi va penjar, (“Havia deixat tot de branques de boix al terra, fent un caminet, assenyalant l’arbre on s’havia penjat. El Jolis va trobar-lo” repetia una vegada i una altra la mare). També hi ha la llegenda, és clar, les veus, els encantats i tota la pesca, però, sobretot, també hi ha la muntanya que es tenca i se’t carrega al clatell, i la fosca que es torna espessa com si fos de pega. Passo sorrut per la font de Matamosses. Tots els noms són de crònica de successos: Rocadepena, Matamosses, Coll Tallat... sembla una pel·lícula de por.

De por no he deixat mai de tenir-ne. Cada soroll, cada crit, cada espetec de la nit requereix, exigeix, una explicació raonable i consistent.

Em desperto al llit tan ample, compartit amb un dels germans. Se sent la màquina de pastar, de l’obrador de pa del costat. També se sent, n’estic segur! el crepitar del foc que s’acosta. De fet, sota els llençols, la suor se m’arrapa a l’esquena i als braços. És el foc de la casa del costat que torna a cremar. Tinc poquíssims anys, potser un o dos, màxim tres, i la mare m’agafa de la mà, fugint, esverada, del foc de Cal Jolis. Un, dos, tres, quatre, cinc. Una vegada i una altra va comptant els fills de por de no perdre’n cap. No ho recordo pas això, és impossible que ho recordi, però ho he sentit explicar tantes vegades! Del soroll del foc i dels seus espetecs sí que me’n recordo. El sento molt sovint, quan em desperto a mitja nit. També vaig sentir-ne l’udol l’any noranta-quatre, quan cremaven els boscos. Era el mateix foc.

Obro els ulls i m’adono, espantat, que sóc dins del llit, però al bell mig de la Plaça. Al meu darrera hi ha la botiga de cal Sidret, amb la vella esmolant un ganivet. Al meu davant, una escletxa de llum entra per la cantonada de cal Ferreró. Algú pica rítmicament amb una pedra al pedrís del pou comú. El pànic em deixa immobilitzat durant uns minuts. El so de les pedres és com el preludi d’una sentència terrible, ineludible, que s’acosta. Busco amb la mà l’interruptor, la pera, en dèiem, per obrir el llum que m’allibera del somni.

Una ombra, possiblement un porc senglar, travessa pel camí un xic més amunt, a prop dels Jonquerons. Sota el bosc, la drecera m’acull amb aires d’indulgència. De mica en mica, el ritme del caminar es fa més plàcid. No cal córrer, el camí és molt llarg, la nit és tendre. Tot passant per les saleres de Pujampí em giro i faig una ullada a les llums espantadisses del poble. També se’n veuen de més llunyanes, al Lluçanès, Perafita, Prats... més enllà, qui sap? potser són les de Montserrat. No m’aturo pas a comprovar-ho.

Coll Tallat és una cridòria de grills que esquerda la foscor. La baixada cap a Les Llosses és un plaer, com sempre. Amb el frontal a la mà llisco pel camí, per les roques, saltironejo esquivant arrels traïdores que proven de fer-me caure.

“Mireu a terra, vigileu les escales, fixeu-vos bé on poseu els peus!” ens deia la monja quan sortíem del col·legi. Jo corria cap a Ca la Dolores que em donava berenar, pa amb oli i sucre, i una mica de xocolata, fes mossegadetes petites que no es pot acabar la xocolata abans que el pa!

Corria mirant-me els peus per no entrebancar-me, assegurant molt bé on els posava, tal com em deia la monja...

(continúa...)