La Marxa Romànica 2009

Quan penso en la caminada d’aquest cap de setmana a Navàs, veig un túnel. Un túnel enmig de la nit. Sóc a dins i corro amb totes les meves forces.
Vaig entrar al túnel el dissabte, a les 6 de la tarda, amb l’olor de pólvora de la traca que ens donava la sortida de la Romànica de Resistència. Havia saludat tots els companys i companyes i començava a córrer amb la barreja, ja tan coneguda, de felicitat i preocupació. Barreja propiciada pel gust de tenir pel davant vuitanta quilòmetres per fer el què més m’agrada i per la preocupació de com ho assimilaria, tot plegat.
Corria pels tobogans, (pujades i baixades contínues però sempre sense gaire desnivell), amb els dubtes de si el ritme era l’adequat a les meves forces, de si aquella antiga lesió es ressentiria amb els quilòmetres, procurant beure força aigua per contrarestar la calor que, per sort, ja anava de baixa, procurant no pensar gaire en tooot el què restava per fer i esforçant-me en pensar només en el proper control com a objectiu immediat.
De mica en mica, el cos i la ment van anar aconseguint l’harmonia de la cadència subratllada per la respiració. El jo físic i el jo espiritual dansaven la melodia apresa en els centenars de quilòmetres fets en la meva vida.
Hi va haver moments màgics, com quan caminava amb el Jordi. Durant una bona estona, (el camí era de pujada, fent ondulacions com si transitéssim per les onades d’una mar brava) la seva respiració i la meva anaven exactament al mateix ritme: inspirar, expirar, inspirar, expirar... tos dos alhora.
Ara, (corro el perill de fer somriure a més d’un) goso dir que en aquell moment varem aconseguir gairebé un acte d’amor. En algun lloc he sentit o llegit una dita ghanesa que, més o menys, diu això: “Quan has caminat al meu costat, la nostra amistat ja és per sempre”. Crec que la dita parla del mateix que ara intento explicar. L’amistat amb el Jordi ja ve de molts quilòmetres passats però, moments com aquests que explico, la fan ,sens dubte, molt més profunda...
Després del Jordi hi va haver, encara, molts altres moments màgics i molts altres amics que caminaven al meu costat. Era fantàstic! Van ser-ho els moments amb la colla de corredors.cat. Els moments amb el “Massa” i amb el “Sioux” i amb el Jaume que, durant una bona estona va ajustar el seu ritme al meu transitar feixuc dels últims quilòmetres; van ser-ho els moments amb la Belén que va venir expressament de Madrid per a fer la caminada; i tots els altres moments caminats amb gent dels qui desconec el nom i les cares. (conec, només, les seves cames i els colors de la seva motxilla, que és tot el que veus enmig de la foscor de la nit).



Hi va haver els moments màgics de les olors multiplicant-se amb la pluja menuda que queia de tant en tant, els cants insistents i inesgotables dels ocells, dels ulls dels animals espantats, escapant-se de la sorpresa dels nostres frontals, de les llums dels pobles i ciutats retallant-se en una nit negra com la “gola del llop”, amb la lluna plena ben amagada darrera dels núvols, sense ni gosar de treure el nas... Hi va haver el moment màgic de la trobada amb el Quico Soler i la seva dona, que es repeteix any rere any en aquesta caminada.
Hi van haver moments de crisi, és clar, com quan varem perdre els senyals i, un cop retrobats, em vaig posar a seguir-los en la direcció equivocada. Quin ensurt i quina sorpresa trobar-se que TOTA la gent ve en direcció contrària! El meu sentit de l’orientació va trigar una bona estona en recuperar el Nord perdut! Al final del túnel hi va haver la llum del dia que es despertava, poc abans d’arribar a Navàs, amb la felicitat i la joia indescriptibles d’haver experimentat, una vegada més, la capacitat immensa del cos i de la ment que m’habiten, de saber-me viu, de saber-me Natura en estat de gràcia.

Després, al llit de casa, entrava en un altre túnel, el de la recuperació. La joia interna es contradeia amb el dolor del cos, de les cames, de l’esquena encetada per la motxilla, dels malucs adolorits per una caiguda... Tot i la son acumulada no aconseguia adormir-me. Vaig posar en marxa l’equip de música, al costat del llit, sense ni tan sols mirar quin CD hi havia. Va sonar Beethoven, concert núm. 5 per a piano i orquestra...
El primer moviment em parlava de la caminada: el piano, el cos, pujava i baixava escales musicals, saltironejava, dansava, talment com havia fet jo durant tota la nit. L’orquestra, l’esperit, la ment, l’acompanyava en les seves explicacions, tot subratllant les coses importants, els moments més dolços, també les dificultats i la força necessària per a superar-les.
L’Adagio era (és) tot sentiment. M’explicava que el dolor i l’alegria són tot una mateixa cosa, les diferents cares d’una mateixa moneda que anomenem vida. No hi ha ment sense cos, no hi ha cames amb les que córrer ni cor per impulsar la sang, ni pulmons per alimentar-se d’aire, sense la alegria, el dolor, la voluntat, que es visualitzen al cervell. No hi ha pensament ni esperit sense el cos que l’alimenta i el sosté. Vaig comprendre, vaig “saber”. (I, llavors, les galtes em van quedar xopes de les llàgrimes que em lliscaven avall).
Amb el Rondo final, recobrant l’Allegro, la joia de viure, vaig adormir-me plàcidament.