La Fada Cargolina

D’un temps ençà, em visita una fada. És una fada de veritat, com la dels contes de fades, amb la seva vareta màgica envoltada d’estrelles, amb la pell blanca com la neu, bonica com una rosa acabada d’esclatar.

D’un normal em vista els caps de setmana, preferiblement quan hi ha cursa o caminada, però aquesta és una fada moderna i també m’envia correus electrònics i, a vegades, SMS pel mòbil.

Fa poc, la fada em va dir el seu nom: Cargolina Puipui i vaig pensar que era un nom ben estrambòtic per a una fada però, ja se sap que en el món de la màgia les coses sempre són sorprenents i inesperades, així que... no en vaig fer gaire cas.

Aquest divendres era un dia molt esperat per mi perquè tocava fer la travessa Alpens – Puigmal – Núria, una mena de bestiesa que em vaig empescar l’any passat i que havia programat per aquest mes de juny. Els qui normalment llegiu el meu blog ja n’estàveu assabentats i, tot i que al final havíem de ser poquetes persones a fer la travessa, n’estava molt il·lusionat.

El què no sabia era que havia programat la caminada per un dia que, per alguna conjunció estranya dels astres, s’havien de produir tot un seguit de fets estranys, paranormals, màgics, o com vulgueu dir-ne...

Com anireu veient si aneu llegint aquest escrit, una de les coses estranyes que més vegades m’han passat aquests dies ha estat la desaparició sobtada de camins, però també algun viatge astral o com se n’hagi de dir de l’aparició sobtada en llocs allunyats de l’espai que ocupaves un segon abans, i també fenòmens estranys amb animals com gossos, vaques, isards o marmotes. Si continueu llegint us ho aniré explicant tot. Anem a pams, però, començaré pel principi:

Divendres a la tarda, després de la feina i de portar els nens de l’escola cap a casa, vaig anar-me’n a Ribes de Freser, per tal de deixar-hi el cotxe. La idea era assegurar el transport per l’endemà, quan acabaríem la caminada a Núria: només ens caldria baixar amb el cremallera fins a Ribes i allà i tindríem el cotxe esperant-nos. Després d’estacionar-lo, vaig encaminar-me a l’estació per tal d’agafar el tren fins a Sant Quirze. La meva sorpresa va ser majúscula quan vaig veure que la via del tren havia desaparegut! Bé, la veritat, de seguida vaig entendre que estaven de reparacions, perquè l’espai de la via era ple de maquinària. De tots és sabut que la línea Barcelona-Puigcerdà del tren, fa anys i panys que està en obres. El curiós del cas és que el tram de Ribes ja el van fer nou l’any passat i, per alguna raó misteriosa, AQUEST divendres havien decidit aixecar-la de nou!

Mentre esperava l’autobús que feia l’enllaç fins a Ripoll, de cop i volta va fer-se fosc. Eren quarts de vuit de la tarda i som en ple mes de juny, els dies més llargs de l’any! Una nuvolada negre com una mina de carbó havia baixat del Torreneules i, en el moment de pujar a l’autobús, el cel descarregava amb totes les seves forces.

A Ripoll encara plovia i, malgrat córrer com un llamp fins el tren, vaig quedar moll com un ànec. Quan arribava a Sant Quirze també plovia i vaig trucar al Xavier perquè em recollís a l’estació.

Poc després de pujar al cotxe del Xavier, va aparèixer ella, la fada! La pluja queia amb força pels carrers de Sant Quirze, fent bombolles que esclataven en arribar al terra. Jo havia sortit del cotxe amb un paraigua inútil i m’estava amarant una altra vegada. Amb les ulleres entelades vaig poder veure com l’aigua s’apartava i apareixia la fada: fet i fet resultava que la fada era una dona d’aigua, una goja encantada com les del Montseny, una nimfa d’un llac imaginari que s’havia format al mig de la Plaça Bisaura, una aloga amb una llarga cabellera, amb els ulls de verd maragda, lluminosa, amb un somriure dolç, estirant el coll fins a fer-me un petó... (Bé, d’acord, és veritat, no cal que moguis el cap d’aquesta manera, potser no va anar ben bé com ho explico, no ho sé, ara mateix no ho recordo gaire bé, tot ho veia molt borrós, amb les ulleres entelades).

El què si sé del cert és que la fada va pujar al cotxe del Xavier, amb la seva motxilla, les seves malles, les bambes, la samarreta vermella del CEI i una altra samarreta per a mi, de part del president del club. Varem començar el viatge cap a Alpens, mentre el Xavier conduïa sota una pluja cada cop més forta. Sobtadament, la carretera va desaparèixer darrera d’una gran cortina d’aigua, es va fer fonedissa! El Xavier va parar el cotxe. Quant per fi varem poder veure el què hi havia a fora, dues grans branques ens barraven el pas. Com que ja anava moll, em vaig oferir per sortir a treure-les. Mentre m’esforçava sota l’aiguat, m’anava enfadant per la mala sort d’ensopegar un dia tant dolent per fer la caminada, després dels dies i dies de calor i sol que havíem tingut. Varem arribar a Alpens sense més incidències.

Havíem quedat que començaríem a caminar després de sopar però, un cop a la Fonda d’Alpens, els companys ens feien veure, amb tota la raó del món, que no era gens assenyat sortir a caminar en aquelles condicions. Jo, ja ho veia que tenien raó, però em feia molta ràbia haver-me de quedar sense l’aventura de la travessa! Per això només anava repetint: “Ja ho decidirem després de sopar, si sortim o no”. Mentre menjàvem, els trons ressonaven per tota la casa i els llamps i la pluja espetegaven amb força...i jo cada vegada tenia més dubtes! Va ser llavors que la fada va recordar-nos a tots, les caminades sota la pluja dels Camins dels Matxos, i de la Romànica i de tantes d’altres. I va dir que ens calia entrenar també el cap, que no n’hi havia prou d’entrenar només les cames! Sentint-la, de seguida vaig tenir ben clar que no podia quedar-me a casa! Davant l’astorament de tots els altres, varem anunciar que sortiríem sols, la fada i jo. Ella insistia que ens havíem de preparar per tot, que no seria fàcil, que segurament ens perdríem... Jo pensava que això m’amoïnava poc, no hi havia pas perill de perdre’m per uns camins que em conec com el passadís de casa!

Va ser així com, envoltats de gent que ens mirava com es mira a les criatures insensates, als arrauxats, inconscients, als ximples imprudents, a les dotze en punt de la nit, sortíem de la fonda, la fada i jo. Curiosament la persona que semblava més tranquil·la era la Deli, la meva muller. Crec que ella ja veia que no em podia passar res de dolent, acompanyat com anava per una fada!

Només de sortir d’Alpens ja van començar a passar coses estranyes. Quan se surt del poble, es passa pel davant d’una capelleta dedicada a Sant Antoni. Doncs, quant me’n vaig adonar, ja érem al darrera de la capella! No havia sabut agafar el camí del davant! No entenia com podia haver succeït una cosa semblant, per un lloc que he passat milers i milers de vegades en la meva vida!

Després, uns passos més endavant, quan es pren el camí ramader, varem veure com el camí havia desaparegut sota un autèntic riu d’aigua. Tampoc era tan estrany això, caient la que queia! Així doncs, amb aigua fins a mitja cama ens fèiem a la idea de la que ens esperava. Més endavant, el camí passa per unes roques. Sota la llum del frontal, les roques em van semblar molt forasteres, desconegudes, però, després d’uns segons de dubte, vaig continuar pel camí sense més problemes, sempre amb la fada al meu darrera.

Després s’arriba a la masia de Torrats i vaig desplegar les meves dots de guia turístic explicant les anècdotes de cada lloc que sempre explico als visitants. Ja anava preparant-me per explicar la llegenda de Rocadepena, i de les ànimes que riuen i ploren a cada costat de la roca. Li volia explicar que sempre em fa una mena de basarda passar per aquell lloc, sol de nit... Però quan ho vaig voler fer, inesperadament, ja érem molt més endavant, a prop de la font de Matamoses! Us asseguro que no havíem passat per Rocadepena, en podeu estar ben segurs! Vaig decidir que devia haver estat una distracció i vaig aprofitar per dir-li a la fada el nom de la font. He de reconèixer que tenia ganes de fer-li venir una mica de por, però no va pas semblar que la impressionés gaire això de “mata-mosses”.

Sense cap més problema varem anar caminant sota una pluja fina i amb la remor dels trons i llamps, per sort, cada vegada més llunyana. Va ser així com varem arribar a Coll Tallat, final de la primera pujada de les cinc que havíem de fer. M’agrada explicar la travessa així, es tracta de fer 60 km., cinc pujades i cinc baixades, cada vegada més llargues. El cert és que la primera pujada és com un granet, un petit turonet, si ho comparem amb les dues pujades de la part final, especialment la del Puigmal. Però pensar-ho així, t’ajuda a animar-te, sobretot quan comences.

Anàvem caminant, tot ficant-nos als bassals, als rius d’aigua que baixaven arreu, als fangars inesperats, sempre amb la xerradissa inesgotable de la Cargolina, perquè, això no us he dit, la Fada Cargolina és una xerraire sense remei! Però no us penseu pas que la seva xerrera sigui avorrida, no, no, tot el contrari. Sempre explica coses interessant i profitoses. Per exemple, m’explicava la teoria de la llei de l’atracció. És aquella que diu que les coses que pensem acaben passant de veritat. És per això que cal esforçar-se en pensar coses bones, perquè, si tenim pensaments negatius, quan es materialitzen, ens sentim terriblement desgraciats! Aquestes i moltes d’altres coses que m’explicava, feien el camí molt més curt!

Arribant al pla de les Llosses varem patir una altra desaparició momentània de camí que ens va obligar a retrocedir uns passos, sempre però sense gaire importància. A l’alçada de Capdevila ens va sortir al pas un gos molt rabiós i enfadat de veure com dos intrusos gosaven entrar al seu territori passada la una de la nit! El gos però, de seguida que va veure a la Cargolina, es va amansir, com si fos la seva mestressa de tota la vida. Ella, la fada, no va haver de fer res d’especial, cap gest, cap paraula, només amb la seva mirada, el gos va callar i ens va deixar caminar tranquils, em podeu ben creure!

Després de la Collada del Forn vaig intentar seguir una drecera que sabia d’altres vegades, cap al Coll de l’Arç. Varem entrar una mica a dins del bosc però de seguida vaig adonar-me que no podria pas trobar-la i varem retrocedir per tal de seguir les marques blaves que, des de fa molts anys, varen posar-hi els excursionistes de Moià. La Cargolina anava seguint-me, dòcil, sense immutar-se per les meves marrades, però ara, quan hi penso, em sembla que per un moment, se li va escapar una mica de somriure per sota el nas.

Va parar de ploure i fins i tot es veia alguna estrella però la nit continuava negra com una gola de llop. A Carrer de Cerdanya fèiem un mos. La casa del Pujol de Llentes no la varem veure fins que hi érem ben be a sobre...

Més endavant agafàvem el senderol de Les Ajagudes tot i que va anar de molt poc que no veig el trencall. Poc després es va produir una altre salt sobtat, una petita volatilització de l’espai que ens envoltava. Concretament van desaparèixer les runes de la casa de les Ajagudes, punt de referència important en aquell tram de camí. Però vaig continuar sense amoïnar-me, perquè amb el frontal encara il·luminava els senyals blaus que servien de referència. Més endavant, els senyals van desaparèixer, obligant-nos a tornar uns passos enrere una altra vegada. Jo em sentia encara prou orgullós de la meva capacitat d’orientar-me en la nit, tot i l’acumulació de fenòmens estranys que ens envoltaven. Cargolina Puipui, caminava, tranquil·la, al meu costat.

Al cap de molt poc, però, els senyals van tornar a desaparèixer i, llavors, ja no vaig saber si tirar avall o continuar amunt. Vaig decidir seguir per una carena amunt, tot i la falta de senyals.

Anàvem caminant per un bosc cada vegada més costerut, envoltats d’una boira espessa i de la negror en pou feines esquinçada pel frontal. Estic insegur, vaig gosar dir-li a la fada. La veritat era que m’estava literalment cagant de por. M’anava posant nerviós sense saber cap a on tirar. Pensava arribar a la carena i després poder trobar el pas del Faig General, lloc ben conegut de les meves caminades... de dia, no pas de nit!

Hi va haver un moment que vaig adonar-me que havíem fet una volta i passàvem per segona vegada pel mateix lloc. “Em sembla que per aquí ja hi hem passat” va dir la fada, molt respectuosa. Però crec que va tornar a riure una miqueta per sota del nas. “Bé, (vaig fer jo, intentant sobreposar-me), es tractava de fer entrenament mental, no? Doncs ja hi som. Ara és quan hem de demostrar la nostra fortalesa”. El camí, qualsevol traça de camí, havia desaparegut completament! Només hi havia bosc, mates de boix, l’herba xopa de la pluja i la muntanya costeruda. Vaig treure el GPS sense gaires esperances perquè, el mapa que portava incorporat era molt poc detallat i, a més, només l’havia agafat, (per primera vegada) per començar a practicar i marcar el trak de la travessa. Poc comptava jo d’haver-lo de fer servir! Vaig treure el mapa de paper, vaig buscar el nord, però l’agulla de la brúixola donava voltes i es movia d’una manera molt estranya. Més o menys, vaig decidir cap on havíem d’anar, més per intuïció que per altra cosa.

Llavors, quan ja no em quedaven esperances, la fada, en un gest especial que no vaig poder veure, però sé del cert va fer, va fer aparèixer, per art d’encantament, un camí ample i ben clar en un coll desconegut.

No era pas el camí que buscava jo, (el “meu” havia de ser estret i poc traçat i aquell era ample i ben marcat enmig de la muntanya) però com a mínim ens donava una opció!

Hi havia també un fil del tancat de les vaques i vaig pensar que, seguint-lo arribaríem al Faig General. Així doncs, em vaig tornar a endinsar al bosc sempre amb la fada al meu darrera que em seguia, obedient, sense ni una queixa, ni un retret, ni un comentari, tant sols. De cop i volta ella, la fada Cargolina, va cridar: “Per aquí no!” I em va estirar per la samarreta mentre jo m’agafava precipitadament a una mata de boixos, amb els peus penjant en el buit d’una margera que no havia pas vist! Ni ella tampoc, n’estic segur, perquè era al meu darrera i no podia pas veure què hi havia al meu davant, amb aquella fosca!

No vaig pas mirar el fons del precipici. Vaig enfilar-me precipitadament i ens varem encaminar de nou cap el camí que havíem deixat un tros amunt, amb les cames tremolant-me.

A mesura que caminàvem per aquell camí desconegut es va anar fent de dia i, amb l’ajuda del mapa vaig poder retornar a la ruta prevista per baixar fins a Grombren. Havíem perdut més de dues hores, entre tot plegat, però això no ens amoïnava pas gaire després de tot el què ens havia passat!

Pujant a Montgrony, la fada encara va fer desaparèixer el camí una altra vegada i llavors em vaig enfadar una mica perquè una cosa és fer encanteris durant la nit i una altre de molt diferent fer-ho en ple dia. I més quan saps que vas per un camí ample i clar pel que hi pugen fins i tot les àvies! Bé les àvies no, perquè la pujada és de campionat!

Arribats a Montgrony la fada va decidir que havíem d’esmorzar de forquilla al bar. Jo li seguia la veta amb sorna perquè sabia del cert que el bar encara estaria tancat. Ens hi encaminarem i, efectivament tot semblava tancat i barrat. Però la porta es va obrir i entràrem a una mena de casa d’hostes. Després d’uns segons va aparèixer una dona malhumorada però, després de parlar amb la Cargolina, la dona es va fer pujar al menjador, “tot i que no obrim fins a les nou i tot just són les vuit”. Vaig comprendre que la fada tornava a fer de les seves i ja m’esperava, com passa a tots els contes, una taula plena de viandes i menjars. Però no, es veu que les fades també noten la crisi, i l’esmorzar va ser un senzill pa amb tomàquet i pernil i una Coca-cola. Ara bé, si us he de dir la veritat, va ser més que suficient per a recuperar forces, o sigui que més menjar tampoc ens feia falta!

Així, amb la panxa plena, el camí fins al Coll de la Coma Ermada va ser força dur però el varem caminar sense gaires problemes. S’acabava la quarta pujada!
Estava segur que, quan arribaríem al coll, la fada Cargolina es desanimaria una mica davant la immensitat de la muntanya del Puigmal que allà s’hi albira. Quan veus Planoles al fons de la vall profunda i el cim al teu davant tant alt, el cansament dels quilòmetres i les hores caminades se’t posa tot a les cames i no et veus pas amb forces per encarar aquella muntanya gegantina!

Però, davant la meva sorpresa, Cargolina Puipui va quedar-se tant tranquil·la, admirada només per la bellesa del paisatge que, tot sigui dit, és fantàstica. Va asseure’s al terra, va treure el seu telèfon mòbil i va començar trucar a la gent. Vaig comprendre que la fada, a més a més de procurar per a mi, també té al seu càrrec a molta més gent i que era hora d’animar als que, molt lluny d’allí, estaven a punt de començar la caminada de 100 km. Montserrat-Reus.

Mentre na Cargolina parlava amb la Txell, i amb el Josep i no sé amb qui més, va passar un altre succés extraordinari. Inesperadament, les vaques que teníem pasturant tranquil·lament allí a la vora, van envoltar totes elles a la fada Cargolina, molt interessades per la seva xerradissa. Totes l’escoltaven i movien el cap afirmativament. En un primer moment vaig trobar la situació molt divertida i vaig posar-me a fer-li fotografies però, als pocs segons vaig adonar-me que també s’acostava un toro negre, pelut com una mala cosa, que deixava anar uns bramuls molt poc amistosos. Llavors vaig fixar-me en les nostres samarretes del CEI tan vermelles i vaig pensar que la cosa prenia un caire que no m’agradava gens. Ràpidament vaig agafar un dels bastons i vaig lluitar amb les vaques, escridassant-les i mostrant-los-hi la meva arma amaneçadora fins aconseguir que marxessin amb la cua entre cames... Per sort, el toro va passar de llarg sense acostar-se...

Després de la llarga baixada fins a Planoles, finalment, poc abans del migdia, quan els companys eren apunt de començar la Montserrat-Reus, nosaltres començàvem a pujar el llarg camí fins el Puigmal. Si heu fet la Marxa del Cap del Rec imagineu la pujada al refugi de Perafita, després dotze hores de camí. Si no l’heu fet imagineu una paret que s’aixeca davant vostre mentre sentiu que les cames us flaquegen.

Interiorment m’adonava que el defalliment era molt proper. Però vaig seguir fidelment els consells que abans m’havia donat la fada: era qüestió de no cedirr davant l’adversitat. Mentalment vaig començar a dir-me: “Estic bé, tinc prou forces per fer aquesta pujada i encara moltes més, puc, si, no estic gens malament!”

Llavors, la fada Cargolina va fer un altre gest màgic i els meus peus van aixecar-se, imperceptiblement, en prou feines unes mil·lèsimes de mil·límetre per sobre del terra i poquet a poquet em va anar estirant posant-se al meu davant, o al meu costat, o al meu darrera cap amunt, amunt, amunt!
Poc després del Pas dels Lladres tenia un atac de son i els ulls se’m tancaven però caminava tranquil amb la fada al darrera, protegint-me.

Arribarem al peu de la tartera, l’últim tram de pujada, aquell que et posa el cor a deu mil pulsacions i t’obliga a nombroses parades per tranquil·litzar-lo. Però no va pas costar gaire: la fada continuava acompanyant-me cap el cim.

Un cop a dalt, al costat de la creu del Puigmal, vaig abraçar-m’hi i les llàgrimes em queien, galta avall.

Després, tot baixant cap a Núria, va passar encara un altre fet extraordinari. Mentre corríem, vaig adonar-me que tots els animals del Coma de l’Embut estaven de festa! Uns isards saltironejaven a la nostra esquerra mentre uns altres comentaven la nostra gesta, tranquil·lament asseguts sobre una clapa de neu, prenent la fresca. Més avall, una marmota corria alegrament i una altre deixava anar un esgarip ple de felicitat i alegria. Els cavalls pasturaven normalment, però morint-se de ganes d’abraçar-nos i els poltres feien saltirons, tot esvalotats.

La fada somreia, com sempre. Amb els ulls i les mans saludava a tots els animals que, es veia d’una hora lluny, eren tots, tots, els seus amics.

I va succeir, encara, una altra cosa inesperada. Varem arribar al riu i calia travessar-lo. No hi havia pedres, baixava molta aigua del desglaç de la coma. Vaig ficar-me de peus a l’aigua sense pensar-m’hi gaire i vaig passar. Llavors em vaig girar per veure com em seguia la fada, però no s’acabava de decidir. Corria només per la vora, amunt i avall sense gosar entrar a l’aigua.
Això em va deixar completament descol·locat, la meva “nimfa, la dona d’aigua” no volia entrar-hi! Jo no entenia res: “Però, que fas dona, va, travessa!”

Ella va cridar-me: “Tinc por!” . “Por? – li deia jo- però, com pots tenir por d’aquest riu inofensiu?”

Finalment es va decidir: va fer un pas i encara un altre per dins del riu. I llavors, mentre em mirava amb els seus ulls de maragda, vaig adonar-me com la seva figura s’anava dissolent, fent-se esborradissa fins a desaparèixer del tot dins les aigües impetuoses del riu.

Espantat, horroritzat, vaig cridar-la durant una bona estona. Però la Cargolina ja no em va contestar. Mentre plorava al costat del riu recordava especialment els ulls de por de la fada, just abans d’entrar a l’aigua i, llavors vaig comprendre: la fada, molt més que una nimfa, molt més que un ésser imaginari, molt abans de ser un personatge de conte mitològic, era una dona, una dona de carn i ossos, una dona molt i molt, realment molt valenta.

No us penseu pas que estigui trist. Sóc un home content de tot el que vaig aprendre en aquesta caminada. La meva ignorància il·limitada és avui una mica més petita gràcies, a la lliçó apresa de la fada Cargolina Puipui. I encara més, sé que qualsevol dia la retrobaré. Potser a la pròxima caminada, quan torni a Núria per fer la travessa cap a Berga. N’estic segur, la fada tornarà a ser allà amb tots nosaltres, els bojos eixelebrats de les caminades, per tal de fer-nos costat.

Fins llavors, Fada Cargolina-Dolors Puipui!

Alpens, 20 de juny de 2009.


P.D. Us ben asseguro que tot això que us acabo d’explicar és la pura veritat, i tal com l’he viscuda, us l’he explicada, sense afegir-hi ni cap punt ni cap coma, ni cap cosa que no fos del tot certa. I qui no s’ho vulgui creure, doncs... pitjor per ell!

Les fotos de la fada les trobareu aquí.