NÚRIA – QUERALT, 2009.

Avui, dilluns al vespre, quan escric aquesta crònica, el mal als peus em diu que sí, que és de veritat que he fet la NQ! Sort en tinc del mal als peus, sinó, pensaria que tot plegat només ho he somiat.

Vagi per endavant que l’alegria que sento és intensa, que la injecció de moral m’ha entrat directament a les venes. No vull pas aparentar falses modèsties, perquè veure’m a la llista dels arribats a Berga, (veient com ha estat de dur el nou recorregut, veient el temps que va fer, veient el percentatge d’abandonaments, el 60% el 75%, no està clar encara, l’organització no ha donat dades, que jo sàpiga), saber que ho he fet, m’omple, és clar, d’orgull!

Avui, analitzant-ho, puc dir que si vaig poder acabar aquesta renovada edició de la NQ, és gràcies, principalment, a dos motius:

La primera cosa que em va portar bona sort i segurament la més important, me la va proporcionar, (sí, una altra vegada!) la Fada Cargolina.

Feia una estona que ens havíem retrobat a Núria, tal com ella m’havia promès.

Més tard, quan ja havia començat la caminada, sobtadament, (jo corria, esperitat, camí de Fontalba, sota una pluja que s’anava fent intensa, la muntanya bramulava), sobtadament, dic, vaig comprendre i vaig aturar-me per demanar-li a la fada, (ella també caminava sota la pluja, amb el posat tranquil de dona sàvia i dolça de totes les fades bones) que em fes un petó. I ella, generosa com és, me’n va fer dos, un a cada galta.

La segona cosa, sens dubte, molt important que, em va permetre acabar la caminada va ser el fet d’haver pogut formar part d’un equip, un grup d’autèntics guerrers mitològics, caçadors de la nit, caminadors infatigables, encapçalats i esperonats pel nostre líder indiscutible, el Miquel Boada, i amb la presència gens anecdòtica del Pere de Banyoles, (àlies el “gitano”), el Dani, el Josep, (el “nen” del CEI) i el Raimon, més alguna altre incorporació, més o menys esporàdica i desconeguda per mi, sota el camuflatge de la nit.

No crec que abans, en cap de les moltes caminades que he fet, hagi pensat tantes vegades en abandonar, en plegar abans d’hora. Els que em coneixeu, sabeu que no hauria pas estat la primera vegada que ho fes!

Ja pensava que ho havia de deixar per un altre dia, a Núria, molt abans que donessin la sortida, (Vaig esperar a ser l’últim en passar pel control, no em veia gens motivat).

Pensava que havia de girar cua i tornar a Núria quan va començar a ploure, poc després de la sortida. Era una bona opció, el cel feia estona que anunciava la “fi del món”. Però vaig recordar la necessitat de l’entrenament mental, (lliçó apresa de na Cargolina Puipui) i vaig posar-me a córrer com un foll tot cridant que m’agradava la pluja, que aquell xàfec em venia de gust!

(Era tot fals, era la rauxa que feia soroll i esvalotava amb l’objectiu únic de silenciar al seny que em volia fer tornar enrere).

Pensava que havia de plegar quan, a la Font de l’Home Mort, la calamarsa m’esquerdava el cap, (Quanta falta em feien els cabells, llavors!) i em clivellava les cuixes, indefenses. Pensava que hauria de plegar quan creuant al riu, em vaig trobar amb l’aigua fins a la cintura, just per sota de la motxilla.

Pensava que havia de plegar, quan al Pas del Lladres, la muntanya s’enfurismava amb nosaltres i els llamps feien tremolar les pedres. (Llavors pensava que els caminadors érem com bitlles i que qualsevol llamp ens faria rodolar pel terra, com una bola de foc immensa, en una bolera macabra. I després vaig adonar-me dels bastons metàl·lics que portava ben agafats, un a cada mà, i em va venir la sensació de ser un parallamps amb cames i vaig afanyar-me a escurçar-los i amagar-los. Per sort no vaig pensar en els telèfons mòbils que portàvem tots i en els GPS, i en tota la diversitat d’antenes en ple funcionament que, de fet, estaven demanant a crits “A mi, veniu a mi, llamps i trons!” Si ho hagués fet, si hi hagués pensat, hauria resultats histèric, insuportable). Però, tal com estaven les coses, només podíem fugir cap endavant i per això la única solució era no parar de caminar, o sigui que caminava, caminava amunt amb totes les meves forces, posseït per una febre d’animal salvatge...

Fet i fet, la Muntanya va ser benèvola i ens va deixar passar.

Anava pensant que hauria de plegar quan vaig adonar-me que no podia seguir el ritme del Jordi i del Toni d’Alpens que havia retrobat a la carena. (Va ser llavors quan el cel es va obrir i, inesperadament, vaig atrapar en Pere i en Miquel i vaig saber que ja no em calia córrer més, tot sol. Aquell era el meu autobús i m’hi vaig aferrar amb cos i ànima, entregat al seu destí).

Malgrat això, quan passàvem per la Collada, volia abandonar, quan em canviava de roba a La Molina, volia plegar, quan el Miquel em marcava el ritme per pujar Coll de Pal, volia deixar-ho córrer. (Mirava el rellotge i calculava si la Deli hauria anat a dormir o no, si la podia trucar i dir-li: “Vine’m a buscar a la Collada, vine a la Molina, vine a Coll de Pal...”

Volia plegar al Refugi del Rebost, i després pensava que Bagà seria un bon lloc. (Havíem fet la baixada, marcant jo el ritme, tal com tocava, buscant camí, explicant a la gent que em seguia com havien de posar els peus per no caure). A Coll de Balma hi havia el Quico Soler i jo pensava seriosament en ficar-me dins la tenda que tenien al costat del control i dormir fins que em portessin a casa... (M’estava canviant de mitjons i el Quico em suggeria que canviés de peus. Després, m’enganyava, gràcies Quico!, i em descrivia el camí fins a Saldes com la cosa més fàcil del món. Si hagués sabut el calvari que ens venia a sobre, m’hauria palplantat allà mateix, a fe de Déu).

Volia plegar a Saldes i va anar de molt poc que no ho fes quan el Jordi em va anunciar que amb el Toni i el Joan se n’anaven cap a casa, (Però llavors ja m’havia aixecat i m’havia decidit a continuar! )

Volia abandonar quan passàvem per sota de la Gallina Pelada i quan érem a Peguera i també a l’últim control, just abans de pujar a Queralt, calculava si podia telefonar a la Deli, (“Ja deu ser a Berga, amb un cop de cotxe em ve a buscar”, pensava).

Si no ho vaig fer, si no vaig fer cas dels meus pensaments, va ser per les raons que us explicava quan he començat. Hi havia cops que, quan el cervell em feia venir “mals pensaments”, em posava la mà a la galta i recordava el contacte suau dels llavis de na Cargolina, donant-me coratge. (Ni la pluja ni el fred, ni l calamarsa, ni el vent, ni la suor no van esborrar el seu record). D’altres vegades, el motiu de continuar caminant, era molt més prosaic. Senzillament, no gosava dir-li al Miquel que volia abandonar, estava segur que em tiraria cops de roc al cap, si ho feia! Finalment, vaig trobar un altre sistema per tirar endavant:

Deixava de pensar.

Aquesta és la lliçó, si penses gaire, no les fas aquestes coses!

Alpens, 6 de juliol de 2009

P.D.

Dos missatges personals, per acabar.

Un per a la fada Cargolina: Dolors, t’he vist en una fotografia, arribant a Berga. Ara sé que no només ets una fada. També ets uns super-dona!

Un altre pel Paco: Si hagués pensat que només venies una hora més tard, hauria obligat al Miquel a esperar-nos, (Ens havíem assegut un moment, a l’ombra d’una de les capelletes que hi ha tot baixant de Queralt. Hauria estat un molt bon lloc per a retrobar-te i acabar la caminada junts. Una hora més o una hora menys, en aquelles circumstàncies, no tenia cap importància. M’hauria agradat fer-ho, però no vaig pensar-hi. Ja feia molta estona que no pensava).

T’he robat unes fotos del teu àlbum, perquè jo, des de fa molt, em veig incapaç de fer les caminades i, a més a més, fer fotografies com fas tu!