LA FULLA

VA NÈIXER amb l’escalfor d’un sol primerenc, enmig de dolors de part de l’escorça esqueixada, empesa per una força nascuda de les arrels més profundes.
En fer-ho, va deixar anar un crit prim, d’alliberament, i es va sorprendre de veure’s acompanyada per milers de gemecs semblants al seu que componien una simfonia de segles, de notes enllaçades pel pentagrama de les estacions.
Primer en prou feines era un petit botonet, només perceptible pels ulls més experts, més atents. Esperava, pacientment, que l’hivern acabés de desgranar els grumolls de gel de les obagues.
Sobtadament, un dia, obeint la consigna més pregona de la natura, va estirar-se, no pas sense esforç, va estirar els dits fins a esdevenir mà oberta, mà estesa, mà amiga.

VA VIURE, suspesa, atrafegada, assimilant sol, escalfant-se, engolint energia per fer-ne aliment, alliberant oxigen... per les seves nervadures la saba circulada, delerosa i, quan es feia fosc continuava treballant, transpirant, sempre atent.
Quan mirava cap avall veia els infants que corrien darrera la pilota i s’aturaven un moment sota l’ombra fresca. I les parelles que s’abraçaven i es feien petons furtius en un gest que entenia tendre i misteriós.
Quan mirava cap amunt veia unes roques grises que es retallaven sobre el blau, com si fossin els dits d’unes mans gegantines, veia els cims d’una muntanya modelada per una serra d’or.
Es delia per aquells cimals.
Va aprendre a escriure cançons que modulava amb l’oratge de la tarda. Amb les seves companyes podien passar-se hores i hores inventant tonades, ritmes i sons. Va aprendre a quedar-se quieta, immòbil, les tardes de xafogor, de roques estovant-se amb la canícula.
Va aprendre a patir dies de tempestes ferotges, amb núvols negres que l’espaordien i llamps i trons i el vent que li rebregava el pecíol i amenaçava amb trencar-lo. La calamarsa li va obrir un trau que li va coure durant dies. Encara en serva la ferida oberta.
Escoltava com el riu explicava històries de muntanyes altíssimes, de cims, de neu, de ciutats adelerades i de cases de pagès i de ponts i de corriols...
Es delia per aquelles històries.
Olorava la sentor d’aigua salada, una sentor desconeguda, plena de secrets, que li portava la marinada.
Se’n delia.
Va començar a assecar-se amb els freds de la tardor, dels dies escurçant-se sense remei. La tristesa la corsecava.

VA ENLAIRAR-SE l’últim dissabte d’aquell mes d’octubre, a primera hora del matí, quan va sentir les veus alegres i despreocupades d’un grup de corredors. Va estirar ben fort fins aconseguir separar-se de la tija. Feia dies que ho rumiava, i va ser llavors, quan es va decidir: volia veure món.
En un primer moment, va sentir pànic: tot seguit d’alliberar-se va caure cap avall tot fent giragonses. No hi comptava pas, ella, en això! Per sort, just quan ja tocava el terra, una bufada d’aire la va tornar a enlairar. Va pujar amunt, molt més amunt que no pas l’arbre. Va veure els corredors com s’enfilaven pel camí, delerosos. S’hi va acostar. Va voleiar per sobre els seus caps i va seguir-los, decidida.
Ben aviat va tornar a descobrir-se la por ben arrapada a la pell: la boira havia fos el paisatge i la fulla es va veure perduda en la blancor més intensa. Sentia les veus i va deixar-se portar, sempre cap amunt.
Inesperadament, la boira va obrir-se i ella es va veure finalment alliberada, volant pel cel ample, amb els cims de la muntanya de Montserrat retallant-se allà, molt a la vora.
Va voleiar per sobre de Santa Cecília quan els corredors es reagrupaven, esperant els més lents.
Amb ells, la fulla va endinsar-se per la Canal de Sant Jeroni i, mentre jugava amb el vent, observava, tota sorpresa, els tràfecs d’aquella gent que esbufegava tot pujant per la canal, lentament, maldestres i poc àgils com mai no s’ho hauria pensat!
Finalment, els corredors van tornar a esperar-se a l’ermita i, junts, sempre amb la fulla voleiant per sobre els caps, van pujar les escales fins el mirador.
A dalt, mentre aquella gent reposava i es feia fotografies, ella s’hi va barrejar i s’enlairava encara més per tal d’observar aquell món tan ample.
Estava alegre, la fulla. Si n’hagués sabut hauria fet com els corredors, que no paraven de riure.
Els corredors van començar a baixar les escales. Un d’ells, (s’havia endarrerit, gansoner, i s’havia quedat sol) va veure com una fulla s’allunyava, ràpida, muntanya enllà.
Jo diria que la fulla se n’anava, ben decidida, cap a la costa, cap el mar.

Les fotos no són meves, són de la Marta i les podeu veure al seu àlbum.