"La parábola de Carmen la Reina" (2)

Apreciat amic Paco,

Ja fa dies que vas escriure al meu blog i encara no t’havia contestat, ni que fos, només, per desitjar-te un bon Nadal. Em sap greu.

De fet, després de rebre la inesperada visita de Manuel Talens vaig quedar força atordit.

Em vaig capbussar en la lectura del seu llibre i no el vaig poder deixar fins arribar a l’última pàgina. En contra del que havia escrit en el meu últim post, no vaig enllaçar l’última amb la primera pàgina per tal de rellegir-lo. No vaig poder: la plorera em va pujar als ulls i no vaig deixar de llagrimejar durant hores i hores.

Estava inconsolable. La família no entenia d’on venia la meva tristesa i estaven tots molt preocupats. Ma mare i ma sogra no paraven de resar parenostres tot demanant que la gràcia divina em consolés. Però no hi havia manera., plorava nit i dia. Al cap d’una setmana, la plorera em va portar a un moquejar continu, igualment imparable. El meu nas semblava una font inesgotable. Tant va durar i tants mocadors vaig deixar xops del líquid nasal que vaig esgotar les existències de casa i la dels veïns.

La meva dona va comprar tos els mocadors que va trobar als supermercats de la comarca, però van resultar totalment insuficients. Omplia gibrells i galledes que buidàvem per la finestra després de, (això si) assegurar-nos que no passés ningú pel carrer.

Finalment les fosses nassals es van eixugar i, mentre em bevia un got d’aigua per tal de rehidratar-me una mica, vaig dir-li a la meva dona:

- Deixa-ho tot. Deixa els plats per rentar, deixa els nens, deixa les iaies que s’espavilin. Oblida’t dels detergents i de l’escombra i de l’aspiradora. Oblida la cuina i els menjars. Oblida’m a mi i a les meves neurosis. Deixa la feina, deixa el despatx, l’ordinador i el regidor. Seu i llegeix. Seu i llegeix perquè en aquest llibre hi trobaràs la veritat i la vida, qui creu en ell, viu i, encara que mori, viurà eternament.

Insospitadament, per una vegada, va fer-me cas, i, efectivament, va tancar-se en una habitació i va llegir “La parábola de Carmen la Reina". Ho va fer d’una tirada, sense interrupcions, sense aixecar-se ni per beure ni per menjar ni per dormir, ni per fer les seves necessitats més bàsiques.

Quan va sortir de l’habitació era una dona nova. Els ulls espurnejaven de decisió, de seguretat. Des de llavors exerceix d’apòstol de Manuel Telens. Ella mateixa es fabrica una mena d’estampes, amb dibuixos fets a mà i amb escrits, com una mena de jaculatòries escrites amb cal·ligrafia d’aquella que ensenyaven les monges d’abans.

L’oració és diferent segons el dia, segons el destinatari o la destinatària, però la conclusió sempre és la mateixa: la referència bibliogràfica de “La parábola...”

A hores d’ara, la meva dona, va per les cases veïnes i pels pobles i per les comarques repartint les estampes i dient a la gent: “Llegeix-te aquest llibre, val la pena. Demana’l a la biblioteca, perquè a la llibreria ja no es troba”. Des de fa un temps, aquest és el llibre més buscat a les biblioteques públiques i a les llibreries de vell.

La gent el busca desesperada i, l’altra dia per TV3 feien un programa especial sobre el llibre i la manera de trobar-lo. Hi havia algun lletraferit famós que es vanagloriava de tenir-lo i fins i tot d’haver-lo llegit, cosa que, evidentment, era falsa, com tot les coses que es diuen per televisió.

De fet, només els pobres d’esperit són capaços de llegir-lo i d’entendre’l, només la gent senzilla escolta el missatge de l’arcàngel que l’anuncia i s’apropa fins el portal de les biblioteques i demana amb humilitat: “Que tenen el llibre del Sr. Talens?” I les bibliotecàries els apunten a una llista insondable de la gent que fa reserva del llibre per poder-lo llegir. Diuen que l’editorial s’està pensant seriosament reeditar-lo a causa de la demanda social, però el més provable és que acabi en mans de Google i que ben aviat es pugui descarregar per internet, previ pagament, és clar, de la taxa corresponent.

Jo, (mentre la meva dona està de campanya propagant per cel i terra el manà de les Alpujarras) camino. El dia que la meva dona va començar a llegir el llibre, a trenc d’alba, vaig sortir d’Alpens per Coll Tallat, camí del Puigmal. Quan vaig ser a Núria vaig pensar que podia fer la travessa de Núria a Queralt i tal dit tal fet, cap a Berga!

Però, acabada la travessa, encara no en tenia prou i va ser així com vaig fer, també, la volta dels “Cavalls del Vent” i, travessant la Cerdanya, vaig enfilar-me i vaig seguir la ruta de la Caminada del Cap del Rec i, després, la de l’Ultratrail d’Andorra.

Com que encara no en tenia prou vaig tornar cap els Rasos de Peguera per fer la caminada cap a Manresa però, tot baixant, vaig aprofitar per fer la volta de la Romànica de Navàs i vaig enllaçar-la amb la volta del pantà d’Oliana.

Des d’aquí vaig tornar cap a Manresa i cap a Montserrat per anar fent les caminades de la Copa Catalana de Caminades de Resistència: la Montserrat-Reus, la de la Selva del Camp, la de Riudoms, i la Reus-Prades-Reus. Després vaig decidir anar de Montblanc a les Borges Blanques i des d’aquí em vaig encaminar a Cervera per fer la Ruta dels Castells i, havent acabat, tot passant per Calaf, vaig tornar a Montserrat per tal de fer la Matagalls-Montserrat al revés i així poder fer la volta al Montseny i la Marxasssa i, tot tornant pel Meridià Verd, anar de Viladrau a Rupit i, un cop a Cabrera, caminar pels Camins dels Matxos.

Vaig haver de tornar a Viladrau per fer de nou la Matagalls Montserrat, ara en la direcció bona, i continuar fins a Barcelona, tot seguint en sentit invers la caminada de Gràcia-Montserrat.

Un cop a Barcelona va ser fàcil arribar-me fins a Molins de Rei i d’aquí fins a Vilafranca per després fer la caminada del Garraf i enllaçar-la amb un no res amb el Trenkakames i amb la Ruta dels Set Cims.

D’aquesta manera quan, finalment, passava el riu Ebre pel pont de Tortosa, mentre decidia si feia o no feia els Estels del Sud, calculo que havia caminat entre dos i tres mil quilòmetres. Deuria ser per això que els prop de mil quilòmetres que encara em faltaven per arribar a Las Alpujarras no em varen sembla gran cosa.

Xino-xano, fent passetes curtes a les pujades i deixant-me anar a les baixades, vaig anar baixant per la costa tot seguit el GR-92, fins arribar a Elx i des d’aquí, per Almería, Puerto Lumbreras, i Guadix vaig arribar a Granada. Vaig aprofitar per tornar a visitar la Alhambra i per fer el got a Albaicín, a la Cuesta de San Inés. Per uns moments vaig estar temptat de demanar on quedava “la calle Jesús i María” però mai no he estat gaire d’aquestes coses i ho vaig deixar córrer...

Si t’he de ser sincer, quan finalment seia a la taula d’Antonio El Bomba, a Almegíjar, estava una mica cansat! Ràpidament, però, em varen servir tota mena de menjars, (migas, gachos, puchero, chorizo, morcilla, longaniza... i una llista inacabable de postres) i em vaig refer del tot.

Quan els hi vaig parlar de tu em van saltar ràpidament:

- “Ah, el Paco! Dale recuerdos cuando lo veas!"

I és per això que avui, després de dinar, m’he dit que ja no podia esperar més i que t’havia d’enviar molts records de part de la gent de les Alpujarras: del Bomba, de l’Amalia la Cortijera, de José Botines, de Maria Espinosa del Jenaro Porra i l’Anselmo i el Gabriel Porra, “el Buitre de Granada”, del Chirichi i del Pichaoro; de Pedro Tuerto, el Doctor Lucas Toledano i de tants altres...!

Ah! I també molts records de Manuel Talens i d’un “amigo madrileño procatalán” i de CARMEN LA REINA!!

Una abraçada, Paco!