Ara no me’ls puc pas mirar els peus, és clar! Cal no perdre la concentració, amb el camí com a únic protagonista. El cos respon de manera intuïtiva, flexiona, estira, fa molla, pressiona amb el peu per agafar embranzida, els braços s’obren buscant l’equilibri... és una dansa amb ritme improvisat i lliure. Llisco pel camí de baixada cap a Les llosses.
El mas de Capdevila és una ombra de gegant ajagut en la fosca. Els gossos borden la meva presència estranya, a aquelles hores de la nit. Les vaques remuguen la xafarderia del frontal que les enlluerna. No m’aturo a la font, la motxilla encara és plena d’aigua. Aprofito el camí planer per fer uns quants glops.
Aviat torno a fer treballar els bastons, a la pujada del Coll de Forn, lloc assenyalat del camí ramader. Sóc un pastor en transhumància, un missatger que clivella la nit. Pujant Coll de l’Arç recordo els amics de Moià que van ensenyar-me aquest camí un dia, ja fa molts anys.
Finalment, després del Carrer de Cerdanya, el dia estira els braços, amb la mandra dels somnis deixats a mitges. La piuladissa dels ocells es torna eixordadora per les bardisses i els arços dels voltants del Pujol de Llentes. Al darrera, el Pedraforca observa el meu caminar de cargol, de formiga minúscula. Per l’altre costat, la punta esmolada del Taga forada el núvol vermell incandescent de tant de sol que l’aclapara. L’alba és l’hora majestuosa de
Les baixades i les pujades són cada cop més llargues, les muntanyes, més grans. L’escenari és cada cop més majestuós.
Sóc dalt de l’escenari jugant a fer teatre. Represento el paper d’un vell amb dificultats per caminar, per recordar. Jugo a ser vell abans d’hora, intento posar-me a la seva pell. El text flueix, m’escolto, potser una mica massa. Sobtadament les paraules fugen de la meva ment. Sobtadament veig al meu voltant l’abisme de la memòria perduda. Tot és blanc, buit. Busco desesperadament als ulls de les actrius que m’envolten mirant-me tot estranyades, un lloc on aferrar-me, bracejo barroer ofegant-me en un mar d’escuma que m’engoleix. Hi ha un moment que estic temptat de fugir de l’escenari. Llavors, miraculosament, una de les actrius em dóna la mà i em retorna pel camí segur de les paraules apreses durant hores d’assajos. És només un detall, el públic no ha pogut adonar-se de res, però el pànic s’apodera de mi i tremolo encara quan hi penso.
- No volia, no vull, viure la degeneració física que denigra l’existència dels vells. Creia, crec, que vuitanta anys pot ser una bona mesura. Més enllà d’aquesta edat em sembla massa arriscada la vida. Havia rumiat fins i tot la manera de morir, i el lloc i l’hora gairebé... Seria a Núria, un vespre d’hivern. Sortiria després de sopar, caminaria un xic per sobre de la neu i llavors em trauria la roba... Morir de fred em semblava una bona opció, diuen que no es pateix. Però ara...
Des del Coll del Faig General baixo cap a Gombreny per un camí desconegut però, sortosament, ben senyalitzat. Un cabirol s’amaga, espantat, a dins del bosc. Al poble, un home matiner m’indica el camí de Montgrony. La pujada és forta.
Quan arribo al santuari, els primers excursionistes del dia s’estan cordant les sabates. Comença a fer calor. Duc els peus molls de la rosada i dels bassals que no he vist, amb la fosca. Em canvio els mitjons. Fa més de sis hores que camino però encara no sóc enlloc.
Famolenc de camí pujo pels prats dels Rasos de Coma Armada mentre la muntanya de
Quan sóc al coll apareix, ben bé al meu davant, la muntanya enorme del Puigmal. Planoles és al fons d’una vall profunda, gairebé insondable. M’esglaio una mica. Per primer cop, dubto de les meves forces. La muntanya és un gegant imponent que m’espera amb les dents esmolades.
Mentre faig el camí de baixada, intento acaparar energies, bec, menjo del què porto a la motxilla. Em distrec, encara, admirant el bosc de pi negre mentre busco els senyals mig esborrats d’un camí difús, mig perdut.
- No volia la degeneració física dels vells i he topat de nassos amb la degeneració física dels joves. Al principi, a l’hospital no volia viure, però no em van pas deixar escollir, em van “curar”; no del tot, és clar. Diguem que em van deixar a mitges.
Els primers dies a casa, després de l’hospital, van ser els més durs. Havien fet construir una rampa per tal de poder pujar amb la cadira de rodes, la meva nova companya inseparable. Les portes eren estretes, el passadís estret, la casa massa petita. Les feines més senzilles requerien, requereixen encara, grans inversions de temps, de paciència, de voluntat. Els camins van quedar, sobtadament, llunyans i absurds de tan inabastables!
Han fet falta moltes hores perdudes, moltes enganxades, enrabiades, plors, discussions i reconciliacions amb
Enyoro, per damunt de tot, la pols del camí, el fang, les pedres, les arrels, les clarianes del bosc que et deixen veure la lluna, un moment abans de l’alba; l’aigua dels rierols i les pedres per creuar-lo; la pujada que s’alça davant teu, la baixada que se t’ofereix convidant-te a l’aventura...
Dels camins em queden, només, els records.
I els mapes. El dit dibuixa, un a un, tos els camins caminats i tots els que van quedar per caminar.
Torno a obrir el calaix i trec, finalment, el mapa del sector Núria – Puigmal...
Quan travesso el riu Rigard sé que ha arribat l’hora de la veritat: fa més de nou hores que camino i m’esperen prop de dos mil metres de desnivell, de pujada. Els primers graons d’una escala de Planoles ja em resulten difícils de pujar. El meu pas és lent, pesat, agònic, però no paro. Lentament vaig marcant un ritme de marxa fúnebre que em permet anar guanyant metres. Ja dins el bosc, la pujada és terrible, una autèntica paret que s’alça al meu davant.
Faig parades periòdiques per deixar que el cor busqui un ritme més assequible. Bec Coca-cola, menjo xocolata, galetes, em refaig.
Al Coll de les Barraques em torno a sentir una mica més amo de les meves forces, la pujada no em sembla tant dreta. El camí segueix pel costat d’una tanca pel bestiar, enmig d’un prat ample, per
Quan arribo, per fi, al Pas del Lladres faig una petita parada.
Passo les instal·lacions d’esquí franceses, començo a trepitjar neu d’aquest hivern que no s’acaba, m’enfado perquè no he portat les ulleres de sol i ara em són necessàries!
“ Ja falta poc, ja arribo”, em dic, però el cert és que encara falta força; busco amb la vista, infructuosament, la creu del cim. La falda de la muntanya té l’aparença d’una enorme pell de vaca virada, amb les seves taques blanques i negres.
Finalment, a les cinc de la tarda, faig cim, al Puigmal. Deixo anar un crit de ràbia, agafat a la creu. Envio missatges als amics: He fet cim! He fet cim!
Quantes vegades he pujat aquesta muntanya? Quantes vegades he tocat la pedra d’aquesta creu com a senyal d’arribada? N’he perdut el compte! Si les comptés sabria la mesura exacte del meu viure.
No es veu pràcticament res, tot és boira, però no m’amoïna, sé perfectament per on he de baixar. Potser per primera vegada no hi ha ningú amb mi, al cim, estic sol.
Començo a baixar cap a Núria i em trobo que la tartera està coberta per una immensa capa de neu, els peus s’enfonsen i la neu m’arriba als genolls. M’espanto una mica, m’adono de la meva inconsciència, de la meva temeritat, potser. Però, fet i fet, avanço prou ràpid, a grans gambades, muntanya avall. Força aviat arribo a
Una marmota s’espanta davant meu, sorpresa per la meva presència i deixa anar uns esgarips forts que ressonen per tota la vall. Els xisclets fan que sembli una bèstia rabiosa, però no és res més que un animaló espantat. Com jo; crido com ella. Passo pel Pla de l’Ortigar, ja es veu el campanar de Núria.
- La pedra no la vaig pas veure. Suposo que era una roca de color blanquinós amb taques de molsa verda com les que hi ha per la zona. Només recordo el cop sec a l’esquena, a l’alçada de les lumbars. Abans del cop, el cel blau i un núvol petitó que sortia d’una muntanya del davant i la sensació de la terra que desapareix de sobte. La pedra molla o la sabata xopa, alguna cosa em va fer volar pels aires i caure sobre aquella pedra que es va clavar a la meva esquena. Després res, la nit dins del cervell. Vaig despertar-me, no sé si al cap d’uns segons, d’uns minuts o de molta estona. Vaig adonar-me que m’havia fet mal de veritat, que res tornaria a ser com abans, o potser si, no calia espantar-se encara.
Veia el santuari de Núria un tros avall, no gaire lluny. Però no podia aixecar-me. Havia perdut la sensació del cos, només sabia moure el cap i la mà de la dreta. Què tocava fer, llavors? Podia buscar el telèfon, a la motxilla, però em semblava una missió impossible. Vaig palpar-me i vaig trobar el xiulet que sempre porto penjat a la motxilla. Vaig fer una bufada al xiulet, una altra i encara una altra. Després, res, silenci.
Llavors, el campanar de Núria va tocar hores amb la seva música característica, també vaig sentir la xiulada del cremallera que sortia a l’estació. És l’últim, vaig pensar, l’has perdut. Vaig tornar a bufar un parell de vegades i vaig parar, estava molt cansat, volia dormir.
“Has caigut? T’has fet mal?” Recordo la veu i la cara d’un noi jove. No recordo res més. La imatge següent és d’un tub de plàstic que em feia molta nosa i
Ja no hi ha més camins. Només hi ha records.
Records i mapes.
Mapes, records i somnis.
I la por, la por de sempre, la por que no em deixa.
Sovint somio mapes. Els mapes són confusos, estranys, difícils de llegir, no aconsegueixo situar la meva posició, busco infructuosament el nord, atabalant-me. Llavors la tinta s’esborra, lentament es va difuminant davant dels meus ulls i el mapa esdevé una pàgina blanca, sense cap camí, cap poble, cap font, cap muntanya, cap record. Em veig amb la cadira al límit d’un precipici blanc.
Agafa’m la mà, Marta.
