El triomf de la bellesa

" ... mira com ja tot proclama
en veu molt alta el triomf de la bellesa
i pensa bé en el que això representa."

Miquel Martí i Pol, del poema "En plenitud"

Alpens – Puigmal – Núria (2)

Recordo que ja falten poquets dies per la travessa d’Alpens-Puigmal-Núria que farem, si tot va bé, el proper dia 20 de juny.

Hauríem d’anar concretant les persones que serem, per tant, les persones que us vareu interessar podeu enviar-me un email a joaniborra@hotmail.com per tal de confirmar o no la vostra participació.

Les places són MOLT limitades!

Recordo l’escrit on feia la proposta, on hi havia el mapa i desnivells de la caminada:

http://desdelcami.blogspot.com/2009/01/alpens-puigmal-nria.html

El programa previst és aquest:

Divendres, 19/06/09 21: 30 Sopar a la Fonda d’Alpens. (Cal apuntar-se)

Dissabte, 20/06/09 01:00 Sortida (al davant de la Fonda)

Horaris de pas previstos, (molt, molt aproximats)

Les Llosses, km 5: de 02:00 a 02:15

Carrer de Cerdanya, km 10: de 03:15 a 03:30

Gombren, km.19-20: de 05:15 a 06:00

Montgrony, km.22-23: de 06:00 a 07:00

Planoles, km. 35-40: de 08:45 a 11:00

Refugi Corral Blanc, km. 40-45: de 09:50 a12:30

Puigmal, km. 50 -55: de 12:15 a 14:30

Núria, km. 56-60: de 13:30 a 16:00

Repeteixo que les distàncies i els temps són aproximacions molt aleatòries. De fet, aquest horari es quedarà a casa i servirà, només, per la gent que ens han de fer les assistències.

Per tant, es tracta de sortir a l’aventura, disposats a adaptar-se a les circumstàncies. Cal no perdre de vista que no és una caminada organitzada, en el sentit estricte de la paraula, és només una invitació que faig a qui vulgui acompanyar-me, sempre en règim d'autosuficiència. Malgrat això, disposarem d'assistències, en princi, als següents punts:

Gombren: km. 19-20

Montgrony: km. 22-23

Planoles: km. 35 - 40

Refugi Corral Blanc: km. 40 – 45

L’assitència, bàsicament ens assegurarà l’aigua. Tot el demés que vulguem trobar-hi caldrà que, personalment, ho aportem abans de la sortida, a Alpens: menjar, roba, pals, drogues diverses, etc.

Caldrà organitzar la tornada. La previsió és agafar el cremallera a Núria fins a Ribes. Aquí ens tornarem a trobar amb les assitències però, segons el nombre de persones que finalment fem la caminada caldrà buscar més “taxistes”.

Material

Crec que no cal que detalli el material necessari ja que és obvi que tots serem (ehem, ehem!) persones mínimament experimentades. Hi ha algunes coses evidents: frontal, roba d’abric, (especialment per la part final), ulleres de sol, (suposo que encara quedarà alguna placa de neu), etc.etc.

Menjar i beure

Recordo el règim d’autosuficència de la caminada. Tot i que passem per dos pobles: Gombren i Planoles, no està previst fer-hi parades en bars, restaurants o botigues. A Gombren hi passarem molt d’hora i tot estarà tancat. A Planoles millor no haver de fer-ho, (excepte urgències, és clar!).

D’Alpens a Gombren passem per molt poques fonts. En recordo una al km. 5 i poca cosa més. Per tant, cal anar ben proveïts d’aigua.

Vinga, a veure qui s’anima!

MARATÓ DE MUNTANYA LA FORESTAL

Aquest diumenge he participat en la “Marató de Muntanya La Forestal”, a Sort. La combinació que estic fent aquest any de marxes de resistència i curses de muntanya no sé si servirà per tenir una bona preparació per la UTMB però, com a mínim està resultant molt divertida i variada. Encara que vist des de fora pugui sembla que sempre es tracta del mateix, (caminar i córrer) la veritat és que les diferències són substancials.

Mentre que a les marxes l’objectiu principal i pràcticament únic és el fet d’arribar, les curses t’obliguen i buscar el temps mínim possible, sempre és clar dins les possibilitats de cadascú.

D’aquesta manera, la meva situació en unes proves i altres canvia moltíssim. Mentre que, per exemple, la setmana passada a Navàs, vaig arribar diguem dels primers, (crec que vaig ser el 49 d’un total de 300), ahir, a Sort, vaig ser descaradament dels últims.

Ja ho vaig veure només sortir que aquella gent corria que se les pelava i, intentant seguir-los, al cap d’un quilòmetre ja estava mig ofegat. Quan va començar la pujada forta ja era de la cua de la cursa. Per sort vaig anar trobant el meu ritme i vaig anar fent via amb l’Àngel de l’Esquirol que havia decidit prendre’s-ho amb calma i anava fent fotografies dels fantàstics paisatges.

Quan vaig arribar al Port del Cantó tenia unes ganes terribles de plegar i que em tornessin a Sort. Feia més de dues hores que pujava i pujava i el cim de l’Orri,(el sostre de la cursa) es veia encara molt i molt amunt. A més a més, m’estava literalment el que se sol dir “menjant el coco” d’una manera exagerada, pensant que ja devia ser l’últim o que poc em faltava i que em farien fora de la cursa a qualsevol control per arribar fora d’hora..

De fet l’Àngel s’havia quedat enrere i no se’l veia per enlloc. Fins i tot vaig pensar que devia haver abandonat perquè no era normal que no estigués al meu davant...

Després d’una forta pujada va venir un tros planer que, teòricament permetia córrer sense dificultats... si et quedaven forces, és clar! A mi no me’n quedaven pas i aquella pista se’m feia interminable. Al meu davant hi havia un noi i una noia que no corrien pas gaire però no hi havia manera d’atrapar-los.

Finalment, en arribar a un refugi, l’Àngel va enllaçar amb mi i el fet d’anar acompanyat em va donar molta moral per acabar d’arribar al cim, tot i que encara quedava un bon tram de pujada!

Va ser el meu primer contacte d’aquest any amb l’alta muntanya, trepitjant petites plaques de neu, amb els paisatges immensos, amb el fred que et glaçava les mans i el vent que t’empenyia de costat. Vaig adonar-me que feia molts mesos que no pujava per sobre dels dos mil, (des de l’UTMB de l’any passat!!) i vaig veure que ja és hora de començar a entrenar alçada. Falten tres mesos per anar a Chamonix i aquest és el meu proper objectiu: els entrenaments per sobre dels 2.000 m. Espero que la neu vagi fonent-se i em permeti anar pujant cada cop més amunt.

Varem arribar al cim de l’Orri passada la una del migdia, amb més de 5 hores de cursa, (érem al km. 32). El Toni de Arriba ens esperava i ens feia fotografies tot oferint-nos les llaunes de woll-damm que tenia tot refredant-se a la neu. És un crac, el Toni, sap com fer feliços als corredors!

Després, varen venir els deu últims quilòmetres, tots de baixada. Deu quilòmetres per fruir i per patir, evidentment, que les cames ja no estaven per gaires floritures! Tot i així, la baixada em va permetre guanyar fins a dotze o catorze posicions en la classificació. Com sempre, quan millor anava era quan el camí era més dolent i tècnic. Quan fèiem trams de pista més planers i més fàcils, (per “a relaxar-se” deia algú), era quan jo més patia i tornava a perdre posicions. Al final vaig arribar amb unes 6:40 hores, (no ho sé exactament) i vaig fruir de la gespa de l’arribada una bona estona!

Cal felicitar a l’organització pel seu treball immens i per totes las atencions que ens van donar. També vull fer menció especial per l’Hotel Pessets on vaig poder sopar, dormir i prendre’m una dutxa meravellosa per un preu súper-especial ofert als corredors. El seu compromís amb la cursa és una de les cartes més bones que poden oferir els organitzadors, sense desmerèixer, és clar tot el demés: el marcatge perfecte, el tracte, els avituallaments, els paisatges...

En fi, un cap de setmana rodó!

Penjo uns fotografies fetes per Jordi Papiol, de corredors.cat.

La Marxa Romànica 2009

Quan penso en la caminada d’aquest cap de setmana a Navàs, veig un túnel. Un túnel enmig de la nit. Sóc a dins i corro amb totes les meves forces.
Vaig entrar al túnel el dissabte, a les 6 de la tarda, amb l’olor de pólvora de la traca que ens donava la sortida de la Romànica de Resistència. Havia saludat tots els companys i companyes i començava a córrer amb la barreja, ja tan coneguda, de felicitat i preocupació. Barreja propiciada pel gust de tenir pel davant vuitanta quilòmetres per fer el què més m’agrada i per la preocupació de com ho assimilaria, tot plegat.
Corria pels tobogans, (pujades i baixades contínues però sempre sense gaire desnivell), amb els dubtes de si el ritme era l’adequat a les meves forces, de si aquella antiga lesió es ressentiria amb els quilòmetres, procurant beure força aigua per contrarestar la calor que, per sort, ja anava de baixa, procurant no pensar gaire en tooot el què restava per fer i esforçant-me en pensar només en el proper control com a objectiu immediat.
De mica en mica, el cos i la ment van anar aconseguint l’harmonia de la cadència subratllada per la respiració. El jo físic i el jo espiritual dansaven la melodia apresa en els centenars de quilòmetres fets en la meva vida.
Hi va haver moments màgics, com quan caminava amb el Jordi. Durant una bona estona, (el camí era de pujada, fent ondulacions com si transitéssim per les onades d’una mar brava) la seva respiració i la meva anaven exactament al mateix ritme: inspirar, expirar, inspirar, expirar... tos dos alhora.
Ara, (corro el perill de fer somriure a més d’un) goso dir que en aquell moment varem aconseguir gairebé un acte d’amor. En algun lloc he sentit o llegit una dita ghanesa que, més o menys, diu això: “Quan has caminat al meu costat, la nostra amistat ja és per sempre”. Crec que la dita parla del mateix que ara intento explicar. L’amistat amb el Jordi ja ve de molts quilòmetres passats però, moments com aquests que explico, la fan ,sens dubte, molt més profunda...
Després del Jordi hi va haver, encara, molts altres moments màgics i molts altres amics que caminaven al meu costat. Era fantàstic! Van ser-ho els moments amb la colla de corredors.cat. Els moments amb el “Massa” i amb el “Sioux” i amb el Jaume que, durant una bona estona va ajustar el seu ritme al meu transitar feixuc dels últims quilòmetres; van ser-ho els moments amb la Belén que va venir expressament de Madrid per a fer la caminada; i tots els altres moments caminats amb gent dels qui desconec el nom i les cares. (conec, només, les seves cames i els colors de la seva motxilla, que és tot el que veus enmig de la foscor de la nit).



Hi va haver els moments màgics de les olors multiplicant-se amb la pluja menuda que queia de tant en tant, els cants insistents i inesgotables dels ocells, dels ulls dels animals espantats, escapant-se de la sorpresa dels nostres frontals, de les llums dels pobles i ciutats retallant-se en una nit negra com la “gola del llop”, amb la lluna plena ben amagada darrera dels núvols, sense ni gosar de treure el nas... Hi va haver el moment màgic de la trobada amb el Quico Soler i la seva dona, que es repeteix any rere any en aquesta caminada.
Hi van haver moments de crisi, és clar, com quan varem perdre els senyals i, un cop retrobats, em vaig posar a seguir-los en la direcció equivocada. Quin ensurt i quina sorpresa trobar-se que TOTA la gent ve en direcció contrària! El meu sentit de l’orientació va trigar una bona estona en recuperar el Nord perdut! Al final del túnel hi va haver la llum del dia que es despertava, poc abans d’arribar a Navàs, amb la felicitat i la joia indescriptibles d’haver experimentat, una vegada més, la capacitat immensa del cos i de la ment que m’habiten, de saber-me viu, de saber-me Natura en estat de gràcia.

Després, al llit de casa, entrava en un altre túnel, el de la recuperació. La joia interna es contradeia amb el dolor del cos, de les cames, de l’esquena encetada per la motxilla, dels malucs adolorits per una caiguda... Tot i la son acumulada no aconseguia adormir-me. Vaig posar en marxa l’equip de música, al costat del llit, sense ni tan sols mirar quin CD hi havia. Va sonar Beethoven, concert núm. 5 per a piano i orquestra...
El primer moviment em parlava de la caminada: el piano, el cos, pujava i baixava escales musicals, saltironejava, dansava, talment com havia fet jo durant tota la nit. L’orquestra, l’esperit, la ment, l’acompanyava en les seves explicacions, tot subratllant les coses importants, els moments més dolços, també les dificultats i la força necessària per a superar-les.
L’Adagio era (és) tot sentiment. M’explicava que el dolor i l’alegria són tot una mateixa cosa, les diferents cares d’una mateixa moneda que anomenem vida. No hi ha ment sense cos, no hi ha cames amb les que córrer ni cor per impulsar la sang, ni pulmons per alimentar-se d’aire, sense la alegria, el dolor, la voluntat, que es visualitzen al cervell. No hi ha pensament ni esperit sense el cos que l’alimenta i el sosté. Vaig comprendre, vaig “saber”. (I, llavors, les galtes em van quedar xopes de les llàgrimes que em lliscaven avall).
Amb el Rondo final, recobrant l’Allegro, la joia de viure, vaig adormir-me plàcidament.