OLLA DE VIC, (la crònica)

Bé, finalment he acabat d’escriure la crònica. Gràcies a tos els que l’heu esperada, però ara no us queixeu si és massa llarga!!

Primer dia

La terra, amb el seu ritme desmesuradament lent, parsimoniós, de milions de segles, mou planes i muntanyes.

Hi ha un temps en el que la Plana de Vic és mar, un mar d’aigües turbulentes.

Imperceptiblement, extenses zones de la conca es pleguen i es formen nous continents i noves serralades. Serralades amb els seus rius particulars fent la feina del dia a dia, mastegant roques i transportant sorres. Les formes abruptes s’arrodoneixen i es formen vastes peneplanes: neixen el Matagalls i el Pla de la Calma.

Poc després, (només uns milions d’anys més tard), en un dels litorals d’aquest mar antic, es formen els sediments vermellosos dels conglomerats de les Guilleries. Més cap el centre de la conca, cap a Vic, els sediments són més fins.

Arriben, amb el temps, nous canvis: als Pirineus les roques són rebregades i amuntegades, empeses per les forces orogèniques del plegament alpí. Més cap el sud, les capes ja no són tan inclinades i fins i tot es col·loquen quasi horitzontals, (Collsacabra)

Passen els anys, (de milió en milió) i el mar es retira. Les aigües s’assequen i es formen les salines de Súria i Cardona. Al Lluçanès es formen gresos i conglomerats reomplint l’antiga conca. La terra es fractura i s’enfonsa a la plana d’Olot, els volcans entren en acció. Puigsacalm queda enlairat sobre la plana, desemparat de les seves antigues roques veïnes.

Amb les terres emergides de les aigües, arriben les glaciacions que s’alternen amb períodes de temps més càlid. Les glaceres i els rius nous s’afanyen, atrafegats, en la seva tasca d’escultors, de dissenyadors, d’arquitectes del paisatge: el riu Ter s’escola per Sant Quirze de Besora, recollint aigües i sediments, obrint-se pas i esquarterant la serralada en dos trossos, Els Munts a ponent, Bellmunt a llevant. Les dues ermites es miren de reüll, d’un costat a l’altre de la vall.

Els homes, (i la dona) busquem a les fosques el camí que baixa cap el riu. Amaguem la il·lusió d’infants amb joguina nova sota el centelleig fugisser dels frontals. Arribats a Sant Quirze ens fem convidar de croissant pel Santi i prenem el cafè amb llet que ens desfà les darreres lleganyes dels ulls. Àvids de paisatges, hem iniciat la caminada quan la lluna davallava cap el Berguedà, amb la claror de les estrelles esmorteint-se, apagant-se.

Enfilant-nos per la carena de Bellmunt enllacem, finalment, les mans de les dues muntanyes, submergits en una boira empipadora. La boira no ens deixa prendre les vistes que buscàvem, les del Ges que es congria amb el Ter per modular aquest fragment de Plana. Vull explicar als meus amics les giragonses que fa el Ter, rebolcant-se en mil meandres, recargolant-se de riure de veure els tràfecs de la gent que corre amb el cotxes adelerada, cap a la feina, cap a casa, cap a l’escola, cap a la discoteca, cap el metge, cap el notari... cap enlloc. Vull explicar-los com, en arribar a La Gleva, el riu, de tant fer giragonses, perd finalment la seva direcció i es decanta, inesperadament, cap a llevant, cap a les parets vermelloses de Sau. No val la pena, la boira no ens deixa veure res d’aquest paisatge meu, tan après de memòria.

A Forat Micó, el Ges també ha fet la seva particular feina demolidora de muntanyes i ens obliga a davallar pels corriols de la Tosca de Degollats. Passat el riu, tornem a enfilar-nos: Salgueda i la seva font, malmesa; Curull i el Cim de l’Àliga saluden el nostre pas. En Manel ens explica els seus camins, el Josep assenteix, la Montse, més que res, calla. Calla i camina; no calen gaires paraules per entendre, per saber.

Jo, (en aquest cas) no dubto del meu camí. Adelerat, guio els passos de la comitiva cap a Font Tornadissa. Penso en els revolts que faran aquestes aigües fins arribar al Ges, fins arribar al Ter, a Sau, al... mar? (El camí de l’aigua no té fi!)

Puigsacalm ens embalcona cap a la Garrotxa.

Atalaiats, les ninetes dels ulls s’eixamplen fins a l’infinit. Comencem a enderiar-nos amb les diferents perspectives que ens dóna Bellmunt. A partir d’ara, cada raconada serà una nova visió de la muntanya, un punt de vista nou, una hipòtesi més del paisatge que muda d’aspecte, de fesomia, d’aparences insòlites cada vegada, però conservant sempre l’essència de la muntanya coneguda. Veiem Bellmunt quan passem pel Tossell Gros, veurem Bellmunt des de les valls del Fornés incipient, des de la carena arriscada de Cabrera, des de la calma de Cantonigrós... Cada nova visió ens donarà una nova versemblança de l’espai, del camí que estem fent, de l’espectacle que ens acull i se’ns atorga.

A Coll de Bracons la Rosa, el Toni i l’Estel ens esperen per encomanar-nos la seva vitalitat, ens nodreixen amb begudes, fruites, galetes... ens esperonen i reprenem el camí amb vigor, tot endinsant-nos, contents, per les fagedes de la Serra de Llancers. Enllacem per camins perduts fins a Cabrera. La capçalera del Fornés, amb les cases de Porxiugues i la Freixaneda esdevé una aventura de sensacions, de colors, de descobertes.

Pujant a Cabrera i al Pla d’Aiats començo a ballar-la magra. Les cames es tornen feixugues, les escales de baixada esdevenen un suplici per a les cuixes, començo a patir, a dubtar, a témer. Les pors, tan conegudes i tan pròximes, em sotgen, com sempre, amatents a les meves flaqueses. “Potser no podré”, “tot just és el primer dia i ja vaig malament”, “he entrenat poc”... tot el reguitzell de pensaments negatius, tan coneguts i tan apresos m’escometen. Afortunadament, sense ni tant sols proposar-m’ho, em concentro en un pensament: “Tinc gana, tinc gana da pa amb xocolata!”. Llavors, Cantonigròs, tan pròxim, esdevé un objectiu de salvació. Arribar-hi, comprar el pa amb xocolata i menjar-me’l mentre fem camí cap a Tavertet em transporta cap el setè cel, cap a l’infinit de la joia. Les dreceres i les pistes que baixen a Tavertet són un passeig de goig, de satisfacció, d’alegria.

Les rieres del Collsacabra, (Les Paganes, les Gorgues, Balà, Tavertet...) persisteixen en el seu treballar de segles, continu, incansable, gronxant-se per les pedres, llepant i arrodonint còdols, fent engrunes de muntanyes.

Segons el GPS hem fet uns 57’5 km. amb 4.443 m. de desnivell positiu i pocs més de negatius. El temps, 13 hores 14 minuts.

El Pei i la seva família ens acullen i ens donen repòs. Demà serà un altre dia!

Segon dia

He dormit malament. El mal de cames m’ha desvetllat una infinitat de vegades. Els despertadors encara no han donat senyals de vida que la gent ja es llevava. El Pei ens ha preparat esmorzar, ens porta de nou a Tavertet... es desviu per nosaltres. El seu suport és meravellós i impagable.

De Tavertet baixem pel camí que s’amaga sota la fosca dels roures, dels boixos i de les alzines fins a la presa de Sau. Recordo, de nou, fragments del llibre de geologia: “ el Montseny s’anava aixecant per efectes del plegament alpí... el massís s’erosionava... els sediments s’acumulaven, formant les roques vermelles de les Guilleries... després, hi ha una invasió marina... es sedimenten les calcàries grises... Finalment, lo conca és plena i es produeix un aixecament en bloc del Montseny i de la depressió... la xarxa fluvial es revifa...Els rius excaven valls...”

Quan passem Vilanova de Sau s’ha fet de dia, finalment puc fixar-me en els espadats, talment com si fossin gelats de dos gustos, amb el vermell de sota i el gris de sobre. Ens enfilarem al damunt d’aquest gelat i potser li passarem la llengua per sobre... El Josep i la Montse de Cambrils (que ha començat avui) imposen un ritme fort. Amb la Montse d’Oló comentem que no ens convé anar tant accelerats. Li dic que no pateixi, que ja ens esperaran, (Crec que deu ser la primera caminada on el guia no va al davant sinó al darrera!). A dalt del cingle ens esperen, efectivament, però jo no puc resistir-me a la temptació de badar, de boquejar davant l’espectacle de la vall de Vilanova, modelada per la Riera Major. (Les aigües de la riera Major baixen directament de la part nord del Matagalls i excaven la vall de Sant Sadurní d’Osomort i de Vilanova fins a desembocar al Ter, just per sota de la presa de Sau).

La Riera Major acompanyarà el nostre camí durant bona part del dia. No baixarem dels espadats vermellosos. Continuarem el camí pels Munts, passarem per sobre de la mina de la carretera, per Sant Llorenç, pel Coll de Romagats... A Puig-l’agulla pararem a esmorzar. El pa amb tomàquet, la llonganissa, la coca-cola esdevenen elements indispensables per poder continuar fent camí. Com s’agraeix la taula ben parada!

Després d’esmorzar continuem, encara per la carena, fins el Turó de l’Enclusa. A la nostra dreta hem anat deixant, més o menys visibles, els pobles de la Plana: Folgueroles, Sant Julià, Taradell... Finalment s’acaba la carena. Malbaratem el camí amable de les roques vermelloses per tal de començar la conquesta de la mare, de la muntanya poderosa que ens ha anat vigilant durant tot el matí, la que miràvem de reüll, temorosos d’acostar-nos-hi massa. És l’hora de la veritat, penso.

Per sort, el mal de cames m’ha passat. En Josep em va parlar d’una recepta d’en Jaume Tolosa: la sal. Sense pensar-m’ho gaire, aquest matí m’he menjat, de cop, un grapat de sal. M’ha quedat la boca pastosa, he recordat la sal del “sal-pas” que fèiem, quan érem escolans, amb el mossèn del poble. He basquejat, però m’he afanyat a beure aigua... i s’ha obrat el miracle! El mal de cames ha desaparegut. Des de llavors, sistemàticament, a l’aigua m’hi tiro un polsim de sal.

Mentre comencem a pujar recordo que hem canviat de conca. De fet, la carena que pugem, separa les vessants del Ter de les del Congost. És curiós, la majoria de vegades que, anant per l’autovia, passem per Tona, no ens adonem del canvi que estem fent: de Tona cap el Sud, la Plana s’inclina cap el Vallès, les aigües baixaran pel Congost, travessaran tot el Vallès i, amb el Besòs arribaran al mar a prop de Barcelona. (Potser, només, les aigües del Besòs tenen sempre un futur incert).

La pujada a Matagalls és llarga, són prop d’11 km. per pujar uns 1.000 m. Però és entretinguda i agradable. La Plana es va mostrant cada cop més petita, més allunyada, però més àmplia. Els paisatges són espectaculars. Passem per Font Pomereta, una font que ja havia visitat quan feia el llibre de les fonts d’Osona. Al llibre hi varem escriure: “És lloc de trobada d’excursionistes, senglars i senglaners”. El davant de la font està tot inundat i aprofito per refrescar-me els peus, amb l’excusa d’omplir cantimplores.

El cim del Matagalls és tot emblanquinat de neu. Els altres van tirant endavant però jo no vull esforçar-me massa. Vull reservar forces. Però també sento la necessitat de viure amb tots els sentits aquests moments. De cop i volta me’n dono compte: he arribat a l’altra punta de la Plana! L’he creuada tota sense haver-la trepitjat, seguint sempre les muntanyes que l’envolten! M’emociono, veig que el somni de tant de temps de tants dies preparant-lo s’està fent realitat. El repte és a la palma de la mà, és totalment assequible. Cada cop m’emociono més i les llàgrimes em llisquen per les galtes quan arribo a la creu, amb els companys cansats d’esperar-me. El fred és intens, la gent té ganes de tirar avall. De bona gana els deixaria marxar per quedar-me encara un bon xic més.

Baixem a Coll Formic, fem un mossec, seguim pel Pla de la Calma. Les Montses troten al davant i el Pep va fent la goma, esperant-me a mi i atrapant-les a elles. La Calma s’ha de fer amb calma, ja se sap, és una tirallonga que mai s’acaba.

Però fins i tot allò que és inacabable, arriba que també s’acaba i, a peu del Tagamanent ens trobem en Massa que ens ha muntat una assistència. La seva presència ens omple d’alegria!

No ens entretenim gaire. Ens falta, encara enfilar-nos fins el castell, assolir l’ultima fita del dia, fer les fotografies de rigor. Per ganes explicaria a la gent que passeja per allà d’on venim, a on anem, què hem fet... Però seria una mica absurd, no cal.

Ens falta encara baixar fins a Aiguafreda. Abans, però ens embolicarem una mica buscant el camí, investigant pel mig del bosc. Són només uns minuts però les Montses, (sempre amb les bromes de la de Cambrils) aprofiten per enriolar-se. Són així elles!

El camí de baixada, pel GR, es fa llarg, inacabable. M’adono que en poca estona estem baixant des del punt més alt de l’Olla, (El Matgalls, a 1.696 m.) fins el punt més baix, (Aiguafreda, a 400 m).

Segons el GPS hem fet 60’3 km. amb 3.065 m. de desnivell positiu i uns 3.400 de negatius. El temps, 13 hores 33 minuts.

A Aiguafreda en Massa ens acompanya a sopar al bar El Racó, tal com toca. Tal com toca, em bec un parell de Volls, tal com toca, mengem a cor que vols i riem i fem festa. I en Massa, com que és a prop de casa seva, imposa la seva llei a l’hora de repartir les despeses!

Els llits de la casa de la Roser, al Figaró són flonjos, acollidors, i fan olor de romaní i de paisatge des de la finestra.

Tercer dia

Segons el GPS, el tercer dia farem 77’2 km. amb 3.800 m. de desnivell positiu, però no estic gaire segur que el GPS ho hagués comptat bé perquè al principi vaig tenir alguns problemes amb les piles. El temps, (d’això sí que n’estic segur) 14 hores 14 minuts.

Aquesta nit he dormit més bé. Potser gràcies a les cerveses, potser perquè ja veig la travessa coll avall. Quan em desperto, al matí, m’adono que, en realitat, la travessa encara no està feta, encara falta aquesta última etapa.

Pugem el Cingle de Bertí buscant senyals antics de la Matagalls Montserrat amb les dues Montses. El Josep ha tornat a casa per treballar. Amb els frontals anem repintant de colors la fosca del davant. Enllaçant senyals, guanyem alçada ràpidament. Quan ja som força amunt espero que d’un moment a l’altra passarem per la font de Can Tresquarts. No hi passem pas. Després d’algunes llaçades per les roques, apareixem, sobtadament, al Pla de la Garga. No sé ben bé per on hem pujat, però al GPS veig que la casa de Cant Tres Quarts és força més a l’esquerra.

Travessarem el Pla de la Garga per Can Tresquarts, Montpar, Les Roquetes i Viladavall, fins a arribar a Sant Martí de Centelles. L’herba és molla de la rosada i ens humiteja els peus. De tant en tant, ens fiquem de peus en algun bassal i llavors ens quedem glaçats, xops, enfangats. La Montse de Cambrils fa experiments amb els fils de les vaques i el seu esgarip desperta tota la contrada quan el vailet deixa anar la seva descàrrega. La lluna ens observa divertida, encomanant-se de la nostra alegria. Els camps i les cases de pagès es desperten amb mandra. És el moment màgic de l’alba, l’hora que més m’agrada per caminar.

Omplim cantimplores a la font de Sant Martí i pugem amb ganes al castell. Les runes són l’escenari perfecte d’una pel·lícula d’aventures de l’Edat Mitjana. Després del castell, amb alguna marrada i amb l’ajuda del GPS arribem a la casa gran de la Rovira dels Cerdans, important cruïlla de camins, que ens parla d’antics de pobles que han habitat aquestes terres, de lloc de pas de moltes cultures.

Efectivament, ens hem situat a l’altiplà. Des d’ara el camí serà, teòricament, més fàcil. Només teòricament, perquè, tot i que ja no farem gaires pujades ni baixades, el camí passa a ser una cosa molt més monòtona del que estàvem acostumats i massa avorrida pel que ens agrada.

Puigsagordi és una tirallonga inacabable de carreteres, amb xalets esporàdics esquitxant els paisatge. Busco dreceres al mapa del GPS i m’endinso sense miraments per un corriol marcat amb senyals grocs. Veig que el camí ens estalvia marrades i n’estic tot orgullós; fins que hi ha un moment que el camí s’encara decididament cap avall i no ens queda cap més remei que anar a buscar, de nou, la carretera. Les Montses es fan un tip de riure perquè hem de saltar una tanca que ens separa de la carretera. Els gossos de la finca veïna ens observen estranyats.

Però, com que tot s’acaba, també s’acaba la carretera de Puigsagordi i, finalment esmorzem a Collsuspina. Quan sortim del poble la Montse d’Oló insisteix que hem de passar per Sant Cugat de Gavadons. Li explico que haurem de retornar enrere per tal de seguir el camí però ella insisteix: “Amb tot el què hem fet no vindrà pas d’aquí!”, diu. Però jo penso en allò que hem fet sinó en tot el que encara falta. Però hi anem, és clar que hi anem. Quan hi som estic content d’haver-ho fet. Admirem una altra vegada el paisatge, la Plana, el Matagalls... Penso en la Font de Can Regàs que tenim no gaire més avall d’on som. Segons una placa que hi ha, és la primera font del riu Congost.

Quan abandonem Sant Cugat, també deixem enrere el riu Congost i retornem als dominis del Ter.

Per la seva banda dreta, el Ter, a l’alçada de Roda, rep les aigües del riu Gurri. Aquest riu, que no és gran cosa, juntament amb un afluent seu, el Mèder i tota la xarxa de rieres i rieretes que hi desemboquen, són els principals culpables de l’excavació fluvial de la Plana de Vic. La capçalera del Gurri també la trobem al Matagalls, la del Mèder és a Muntanyola. Ara fem la carena que el separa de les aigües del Llobregat.

Busquem el camí que fan cada any, per Setmana Santa els de Moià per anar a França, tot passant per Alpens. No deixarem mai la carena, no farem gaires pujades ni baixades, farem molta pista. Les Montses troten al meu davant, infatigables. Tot sovint es paren per esperar-me.

Arribem, finalment a Font Freda, lloc de pas per sobre el túnel de l’Eix Transversal. Tot just ahir el travessàvem per Romagats. Sembla tan lluny! Poc després. La Teresa i el Pei, ens esperen a l’ombra d’uns pins amb aigua, galetes, xocolata, coca-cola... Com s’agraeix l’avituallament! És substancial. Fa estona que anem veient Sant Bartomeu del Grau, però sempre és molt i molt lluny!

Es fan feixucs els trams de carretera asfaltada que encara ens falten, es fa feixuc el camí. Quan podem abandonar l’asfalt estem contents de veres!

Passat Sant Bartomeu comencem la baixada cap a la riera de Sorreigs. Em fa mandra baixar perquè vaig veient tota l’estona la pujada que ve al darrera! Passem pel costat de Santa Perpètua, un altre mirador de la Plana, baixem i baixem fins a la riera del Sorreigs. (Els Sorreigs, que neix ben a la vora del Munts, té el seu aiguabarreig amb el Ter, poc abans de Manlleu). La Montse d’Oló es refresca els peus. Poc s’imaginen les Montses les vegades que he passat per aquí! Poc saben elles del Josep de Folgueroles que va fer aquestes passeres que ens permeten travessar la riera! Poc s’imaginen elles les lluites del GDT per culpa d’aquestes aigües... els hi hauria d’explicar, però no estem pas per gaires orgues, a hores d’ara!

No ens podem pas aturar, cal continuar el camí, cal pujar fins a Sant Martí Xic, seguint els senyals del GR. Fa estona, hores, que he agafat el meu ritme de supervivència, lent, però constant. Em sembla que les Montses es desesperen una mica, però no tinc gaires opcions. Em fa por que, si intento forçar el ritme, no em quedi clavat a qualsevol revolt, sense poder continuar. La Montse de Cambrils s’atura de tant en tant i em pregunta, amb cara de preocupació, “Com estàs?” . Vaig bé, al meu ritme, regulant, poquet a poquet, contesto, procurant fer-li una rialla.

Poquet a poquet, arribem a dalt. El camí volta la muntanya, s’obre el taló i comença l’espectacle: La Plana! La Montse d’Oló s’ha aturat i, em ulls emocionats em crida: “És molt maco!” És preciós. Els camps verds es combinen amb les cases i amb els pobles i amb les ciutats i amb les carreteres i amb els rius, amagats sota els arbres. Els turons (els turons-testimonis, que expliquen els llibres de geologia) sobresurten per aquí i per allà. I envoltant-ho tot, les muntanyes, les muntanyes del nostre camí d’aquests tres dies, les muntanyes de l’olla de Vic!

Al costat de l’esglesiola de Sant Martí recordo la placa amb la poesia de M. Martí i Pol. Hi vaig, ràpidament, per llegir-la, per rellegir-la de moltes altres vegades:

“Caminant que t’atures a llegir

I em fas do de la teva companyia,

Benvingut a la llum d’aquesta plana,

Que ens acull a tos dos i ens agermana...”

Martí i Pol és aquí, al meu costat, amb la seva cadira de rodes... llegint-me els seus versos. (I sé, comprenc, que ha fet amb nosaltres tota la caminada) Amb ells , els seus versos, hem encerclat la Plana en una gran abraçada!

- “Com estàs ?” –Torna a preguntar-me la Montse. La miro amb els ulls plorosos: “Feliç!” li contesto.

Al nostra darrera hi tenim les muntanyes nevades del Pirineu axial. A l’esquerra, les carenes de Bellmunt i Puigsacalm, l’última línia del Pre-Pirineu; més a la dreta, Cabrera i Pla d’Aiats i Tavertet. Al seu costat s’endevina l’escletxa de Sau i, sempre cap a la dreta, més imperceptible, la carena de Collagats i Puig-l’Agulla, que separa la Plana de la Serralada Pre-litoral. Imponents, les Agudes, Matagalls i el Pla de la Calma, llarguíssim! i el turó-testimoni de Tagamanent. I segueixo encara, passant per sobre l’invisible Aiguafreda, passo per les antenes de Collsuspina i ressegueixo tot l’altiplà del Moianès i del Lluçanès i arribo, finalment, a Sant Bartomeu!

“Com estic ?” – Content, content, content, content!

- “I no estaràs més content quan arribem a els Munts?” – Em diu la Montse.

“No ho sé pas” – Penso jo, però entenc que hem de reprendre el camí.

Aquest camí que falta encara és molt llarg: passem Santa Llúcia de Sobremunt, passem la carretera de la Trona, passem tota la carena que envolta Sant Boi de Lluçanès... Les Montses corren i corren, amb prou feines puc seguir-les, sempre un bon tros enrere!

M’han d’esperar, és clar. Tot i que seguim els senyals del GR, sóc jo qui diu cap a on cal anar. Fem alguna drecera, però poca cosa. Al costat del Roure de la Senyora, agafem el camí que puja de valent cap els Munts.

- “Ja arribem, ja arribem!”- diu la Montse de Cambrils. “Però això no té gaire importància”, li replico. - Com que no? - S’estranya ella. La Montse d’Oló ho ha entès: “No, el més important no és arribar, allò que és important de veres, és el camí”

Arribem. El cercle, l’olla s’ha tancat. Les abraçades, les fotografies, el Pei i la Teresa que ens esperen, l’Alba que ens ve a buscar, també és important tot això.

Després, a casa, mentre la Montse es dutxa i ve el Josep a buscar-la, penso que ni tant sols el camí és el més important. Al final, allò que importa de veres és la gent. La gent que t’envolta, la gent que t’acompanya, la gent que fa possible que els reptes es facin realitat, la gent que t’estima. Recito com un mantra el poema:

“Caminant que t’atures a llegir

i em fas do de la teva companyia,

benvingut a la llum d’aquesta plana,

que ens acull a tos dos i ens agermana...”

Per breu que sigui el temps que compartim

tindrà la ressonància i el misteri

d’una llarga conversa si en sabem

preservar la memòria i fer-ne

reductes de claror i de llibertat

que ens ajudin a créixer i comprendre.

Tot està dit, però per tu i per mi

sempre hi haurà un espai de privilegi

que ens permetrà, potser secretament,

de retrobar l’escalf de les paraules

i l’encís del silenci, el dels instants

en què la intimitat i el sentiment

ens han unit en un mateix paisatge”

Per això camino: per fer-ne un reducte de claror i de llibertat, per intentar créixer i comprendre. Per això escric: per preservar-ne la memòria, per compartir aquest instant que ens ha unit en un mateix paisatge.

NOTA:

Les referències més o menys encertades que faig sobre geologia són fruit del què entès del llibre de Pere Busquets, Miquel Vilaplana, Antoni Domínguez, J. M. Ros, Geologia d'Osona, un llibre publicat l’any 1979 per l’Escola Universitària de Mestres D'Osona que conservo com un tresor des de fa molts anys i que sovint m’agrada consultar.