Trail Volcans de la Garrotxa

El Caga-tió d’aquest any va portar la PS3 i el Guillem , el meu fill, es dedica amb (molta) constància i (molt) d’esforç a superar, una a una, les diferents “missions” que li planteja el joc. Quan se’n surt ens ho explica amb alegria i quan no, a la pantalla apareixen unes lletres gegants, de color vermell, que li diuen: “ESTÁS MUERTO” i ha de tornar a començar…

Dissabte al matí, a la Garrotxa, les cases de la plana dormien en un son quiet, amb somnis tranquils d’infants ben agombolats per les mares i pels pares. Les xemeneies treien fils de fum que parlaven de l’escalforeta dels llençols i de les mantes. A fora, la lluna tremolava de tant de fred que tenia, però s’ho mirava tot amb aquell riure seu, una mica sorneguer, que sempre té. A fora, els arbres i els prats, els camins i algun gos perdut, sense amo, s’arronsaven i es feien petits per tal de suportar com fos aquella fredorada.

Era molt d’hora. Em feia una mica de vergonya que algú em pogués veure, corrent, a aquelles hores, sol, amb aquell fred, amb el frontal apagat, amb la claror de la lluna, pendent de la pantalleta del meu GPS que em deia cap a on havia d’anar, si volia seguir fil per randa el camí que m’havien proposat: Ara cap a la dreta, ara a l’esquerra, Vigila! No tant! Ves pel caminet que puja...

Era un joc. No gosaria dir-ne una “missió”, però estava clar que havia sortit a jugar i que calia estar atent a no perdre’m, a no perdre el ritme, a seguir les normes i les regles del joc, si no volia trobar-me amb el cartellet de “estás muerto”...

Tinc un amic, el Josep, que és juganer de mena: juga a inventar camins. Mentalment dibuixa camins que pugen i que baixen, que tornen a pujar, que volten i revolten, que fan giragonses, que s’aplanen quan cal, que busquen cases i fonts, masies i corrals, esglésies petites, casals grans, castells, fagedes, prats, carenes, colls, rierols... Els dibuixa dins el seu cap i després els fa. Fa els camins de l’única manera que es poden inventar els camins; és a dir, caminant-los, trepitjant-los d’un a un, pas a pas, dibuixant-los una i una altra vegada, amb les cames, al ritme del cor, estimant-los i acaronant-los, a vegades amb força, a vegades suaument.

Després, el Josep, quan té un camí inventat, acabat de fer, nou de trinca, ve i et diu: El vols caminar? El vols córrer? I és clar, no puc pas dir-li que no, que no sóc pas de pedra, jo!

I apa! Ja em tens, a quarts de cinc del matí, amb la temperatura de 9 sota zero, jugant al joc que s’ha inventat el Josep: i com m’agrada jugar-hi! Amunt, avall, dreta, esquerra, ara cap aquí, ara un poble, ara una casa, ara una església, ara un castell, ara aquell volcà que ja no fa por perquè el seu foc s’ha apagat, ara aquest bosc impenetrable, ara aquesta carena que et deixa veure els pobles de la vall, amb les muntanyes nevades al fons, ara aquesta baixada que fa giragonses i giragonses fins que el cap ja no sap cap a on mira, marejat de tanta felicitat! Ara el sol que surt i el cel es posa tot vermell, allà a sobre d’un mar de núvols. Ara una botiguera que et ven un entrepà i una cervessa i et mira de dalt a baix, amb aquesta pinta que fas, ple de fang, o de pols, ple de sol, o de pluja. Ple de Natura! Ara la tarda que cau i el sol que s’amaga darrera dels arbres. Ara la nit, amb els seus sorolls i els seus silencis plens de misteri...

És un joc grandiós, en pantalla gegant, en tres, (o potser són tres-centes) dimensions, amb variables il·limitades. Un joc que també té la seva part d’autoexigència, que requereix disciplina, constància, atenció, esforç, voluntat i unes normes que cal respectar. Cal regular les forces, cal preveure, cal planificar, calcular, tenir un punt de gosadia i un molt de cap serè, però, en definitiva, és un joc gratificant fins a uns nivells incalculables, que t’omple de joia, de felicitat.

La Garrotxa; el camí i l’esforç del camí; el Josep; els amics compartint taula... Quin goig viure! Quin goig poder jugar! Quan hi tornem, Josep?

Vic, 24 de gener de 2011