Ara fa un mes, escrivia sobre una ruta que havien fet uns excursionistes de el desembre de l’any1902, tot recollint una troballa del Lluís Suriñach al seu blog Gent d’Alpens.
Com que llavors en vaig fer el trak teòric havia quedat pendent anar-ho a provar.
Això és el que vaig fer el passat dissabte. Amb petites variacions sobre el que descriu Torras, més o menys vaig anar seguint el seu itinerari.
Val a dir que ell i els seus companys ho van fer en tres dies i, tret del primer dia, amb molt mal temps, pel que explica.
Aquest dissabte ho vaig fer en poc més de dotze hores. Amb això no vull pas treure gens de mèrits a aquella gent que van iniciar l’excursionisme a Catalunya a finals del segle XIX, principis del XX!
Tot el contrari, cal tenir en compte que les circumstàncies han canviat d’una manera increïble! Cal només pensar en els materials que utilitzem ara i en els de llavors: res a veure! Començant pels mitjons mega-evolucionats que es poden comprar al De-cartron, les bambes, les malles sense costures, les samarretes tèrmiques, els impermeables, els gorros , els guants, les motxilles amb camel-back, les begudes isotòniques, les barretes energètiques, els gels alimentaris, el GPS, etc. etc. És com voler comparar les prestacions d’un llapis de carbó amb les d’un ordinador!
Per tant, res de comparacions personals. Si de cas, m’interessa la constatació de com han canviat els temps. Tampoc dic que fer-ho en dotze hores sigui millor que fer-ho en tres o quatre dies. Segurament que també és el contrari: ja m’agradaria a mi poder-hi dedicar tres dies a fer aquest camí! Simplement els objectius, les perspectives, les vivències són diferents. Jo m’ho plantejo més com un repte esportiu, ells segurament, com una vivència cultural. En fi! Prou xerrameca! Us faig cinc cèntims de la meva sortida, (nota: havien de ser “cinc cèntims” i al final han sortit cinc pàgines, ho sento. Però, ja ho sabeu, amb una lectura en diagonal fareu el fet!)
06:10 h. del matí. Surto de casa amb cara d’entremaliat, amb el cuquet del que es disposa a passar un dia de diversió assegurada. Els llums apagats de les cases parlen de la gent que aprofita el dia de festa. D’entrada, ja incompleixo la ruta proposada ja que, en teoria tocava sortir per Ca l’Andri, però certament em fa molta mandra anar a fer tota la volta, sabent el què m’espera. Així doncs, tiro pel dret cap el carrer de Baix i cap a la Costa del Graell. Segurament, si Torras i els seus amics ho haguessin sabut, haurien fet el mateix, penso, per justificar-me.
Com ells, però il•luminat pel frontal de “lets” que em dóna una llum perfecte amb un pes minúscul, passo pel Pla Menut, pel costat de la Font de les Teixoneres, (que, de fet, està ben perduda), pel costat del Molí del Graell, (és a dir de les seves runes), per la casa del Plans, per la Casanova de la Tor. De mica en mica, la fosca va donant pas a les primeres clarors del dia. Quan arribo a la Tor ja puc veure el paisatge: “s’ovira, dominant els fondals de la vall de Merlès, la gran casa Boatella”. Vaig trotant, sense deixar la carena, passo Cal Senalla, el collet de l’antiga casa de Vilada, deixo a l’esquerra La Pica, i, finalment, arribo a la Serra de Salselles, (Mare meva! Com han arreglat aquesta casa! És impressionant! Si ho veiessin els de Cal Vinyes, el Josep i el Jaume, que hi anaven a cuidar de les vaques quan gairebé els hi queia la casa a sobre!).
07:30 H. .- Km. 8,5. Poc abans de la casa de la Serra deixo el camí ample i, creuant el coll, busco el camí que m’ha de portar a Vila-seca. Les meves cames són testimonis de com s’ha perdut aquest camí, del bardissar que s’hi ha fet!. Amb prou patiment i ple d’esgarrinxades, aconsegueixo baixar fins a la casa i d’aquí fins a la riera de Merlès, just al davant de La Molina. Crec que aquesta baixada tampoc la faig com en el seu dia la van fer Torras i els seus companys, perquè, de fet, no en parla de Vila-seca i, a més, un cop travessada la riera de Merlès, segons diu, ells han de seguir-la un tros avall per arribar a La Molina. En canvi jo, travesso la riera, (a gual, és clar, o sigui, posant-me de peus dins l’aigua), ben bé al davant d’aquesta casa, per les restes d’una antiga palanca que encara conserva els pilars de fusta i els forats de la roca.
09:00 H.- Km. 14,5. Arribo a dalt de La Quar. He fet la pujada a bon ritme, (des de la riera de Merlès són 400 m. de desnivell), tot passant per la Font de la Perxa, amb la sorpresa d’una recent restauració més o menys ben aconseguida. A sobre de la font, he passat pel costat de Can Pou i de Sobirats. Els cotxes del davant són senyal de tràfecs i de gent, almenys els caps de setmana. Les antigues “cases rònegues i tristes” són ara ben aprofitades pel turisme. Somric quan recordo que Torras deixa ben clar i per partida doble que per pujar a la Quar és necessari donar-li la volta i que només és accessible per un indret, pel costat de ponent, per Coll Jovell. Bé, el cert és que, almenys actualment, hi ha dos camins, un que permet pujar-hi en cotxe 4x4 i l’altre que s’enfila, mig grimpant, per la roca. Escullo, és clar, el camí més curt. A dalt tinc la grata sorpresa de veure que s’ha restaurat l’edifici i que tot l’indret presenta una imatge molt ben arreglada, molt diferent de com jo ho recordava, tot abandonat i mig en runes. M’adono que feia molt de temps que no hi pujava! Admiro el paisatge, “obrint-se als peus una paorosa timba de més de 100 m. gairabé a plom”. Gaudeixo, com Torras, del panorama, “d’una imponent grandiositat, cingles, tenebroses fondalades, cims alterosos al envoltant, horitzons extensos de plans i muntanyes al lluny.” La Salga Aguda, Montgrony, Puigmal, el Pedraforca, Ensija, els Rasos, el Cadi... Pel cantó d’Alpens tot és ple de boires. Mig s’endevina el Puig-don, Els Munts, més enllà treu el cap el Matagalls... és l’espectacle inacabable, indescriptible, etern. Passen els anys, passen els segles, però els homes tornem a obrir els ulls com taronges, esbatanats, sorpresos una vegada i una altra, davant la bellesa de la Natura. Torras s’hi esplaia, s’atura i descriu una a una totes les carenes, tots els cims, les valls. Dina, xerra amb el capellà, mira i remira, “No sabíem apartar la vista de tanta magnificència...” i quan se n’adonen ja s’ha fet tard, la tarda i la fosca se’ls hi tira al damunt!
No em passa pas a mi, ben el contrari! Marxo quan encara no han passat deu minuts des de l’arribada, el temps just de fer un mossec!
Baixo fins a sota de la “timba”, giro cap el Coll del Gavatx. El camí és clar, tot i que és la primera vegada que hi transito. Em passen pel costat tota una rècula de 4x4, ràpids, fent el seu particular “Rallie París-Dakar”. Passat el coll, em giro per veure des d’una perspectiva nova el santuari. A baix es veu la Portella i la vall que baixa cap el Llobregat, al Berguedà. El trak del GPS em porta fins el Coll de la Creu de Salga.
10:20 H.- Km. 19,6. He tornat a modificar l’itinerari de Torras. Ells, van arribar al coll a les fosques i es veieren obligats a baixar en direcció a Borredà per tal d’arribar a Vilada fent 5 km. de carretera. No és pas el què em ve més de gust... És per això que faig camí per la carena fins a la casa de Salga, la Portella i la Salga Aguda. El camí de la carena és entretingut, però esdevé una feina feixuga de pujades i baixades pel pedregar. L’espectacle del paisatge compensa sobradament l’esforç. Ben aviat veig Vilada a baix, als meus peus, amb el Pedraforca imponent fent-li de decorat de fons. És tant bonic que tinc ganes de plorar! Crido com si fos un esparver, com una aligot, que vigila el seu territori. Al cim del Salga Aguda, (1.172 m.) torno a fer un mos i corro avall, corro com una cabra boja! Aviat sóc al Pont del Climent i, poc més tard, entro a Vilada.
11:10 H.- Km. 24,0. Arribo a Vilada pel Molí de Baix i Can Boixader, pel carrer de l’Envista, (Quin nom més bonic!) i pel carrer del Migdia. Em faig passar la gana de llop amb un pa amb tomàquet i pernil i una cervesa al Bar de L’Arç. Mentre menjo, dos parroquians fan la xerrada, i les dones i la mestressa fumen assegudes al banc de fora. Això de la nova llei anti-tabac té uns efectes ben curiosos! No ha passat mitja hora que ja sóc de nou al camí. M’adono que ara comença una nova etapa on els camins són per a mi desconeguts. Em poso en mans del meu GPS, cosa que, tot sigui dit, és una mica temerari! Però, bé, tinc per endavant tot el dia!
És així com a poc a poc, a vegades fent alguna marrada, a cops tornant-me a embardissar, vaig fent via cap a Sant Jaume. Passo pel Molí del Forat, tal com esmenta Torras, al veïnat de la Ribera i deixo a l’esquerra la Riera de Castell de l’Areny. M’enfilo cap a la casa dels Torrents. Al seu darrera la magnífica paret de pedra del Castell de l’Areny em recorda altres caminades. Tanmateix hi sóc ben a prop! Em sorprèn com he pogut arribar fins aquí en tan poques hores!
Des d’aquí fins al coll de les Lloberes el camí es fa feixuc. Llarg i feixuc per una pista inacabable. Les cames comencen a adolorir-se, el camí és avorrit! Sóc conscient que és un moment a on cal serrar les dents i no afluixar el pas, és l’hora de rossegar còdols que deia en Martí Pol!
14:00 H.- Km. 37,0. Quina alegria quan entro a Sant Jaume de Frontanyà! Quan finalment he arribat a les Lloberes he trotat lleuger, alliberat de totes les pors, amb les forces renovades que et vénen dels punts més amagats del cervell, (Un 60%, un 70 % de les forces les dóna el cervell, no pas les cames!); he corregut fins al santuari dels Oms, he corregut el tram de carretera fins al poble, on la gent baixa dels cotxes per anar-se a entaular a la Fonda.
“Ens acomodarem a l’hostal Marxantó; (sic) la gent de la casa són amables i servicials, bon tracte en el menjar i llits nèts i ben apariats”
No tinc pas temps d’acomodar-me jo! Compro una bossa de patates a l’hostal, mirant-me de reüll la gent entaulada que rumia quin plat escollir. Tiro avall, convé no “caure en la temptació!”. Tot passant per davant de la sensacional església, meravella del romànic, començo la tercera etapa.
“la pluja que no parà may. L’endemà matinejarem molt, y ben en debades ja que la pluja continuava persistent”
Per sort, avui no plou. Tampoc fa calor, fa un sol mig enlleganyat i un ventet fresquet que fa abrigar a la gent però que permet córrer sense patir pel temps. És un temps ideal per a mi.
Baixo avall tot menjant patates, sempre atent al senyal del GPS. Seria ben fàcil baixar pel GR com he fet sempre! Però, com que es tracta de seguir els passos dels avantpassats, encaro el camí com ells, com si volgués anar a Borredà. M’endinso per raconades completament desconegudes, persevero en la meva fe en la maquineta que em dibuixa engrunes de pa que em diuen el camí cap a casa, com al cigronet del conte. En algun moment hi penso, si ara s’aturés el GPS no sabria pas cap a quin cantó anar, ficat com estic en aquest laberint de muntanyes valls closes, camins desconeguts... M’estimo més no pensar-hi!
Camino, corro una mica, cada cop menys, procuro fer drecera a tots els giravolts que em dibuixa el mapa. M’embardisso una i una altra vegada, però sempre retorno fins al camí bo. Arribat al Molí de Tarradellas, travesso la riera, ben escarransida, res a veure amb les rierades que descriu Torras. Perdo el camí en un tram de bosc ple de brancatges, dels arbres acabats de tallar. Pujo pel dret, ajudant-me d’un bastó improvisat, amb el ritme feixuc, de plom, fins arribar al Coll de Subirats.
15:50 H.- Km. 44,0. Em revifo amb la baixada i quan veig el castell de Palmerola, a l’altra banda de la vall. Recupero el trot suau fins a la carretera de les Llosses, la segueixo un tros i giro cap avall, sempre avall, atent al meu GPS fins que arribo a la casa de Puigcercós.
16:50 H.- Km. 50,0. “y tot xipollejant arribàrem al pont de Puigcercós, en la carretera de Sant Quirze a Berga.”
No “xipollejo”, esbufego. Esbufegant, entro al restaurant del Cobert de Puigcercós, tot implorant, “si us plau, un plat de caldo!” La Magda em mira i em pregunta: “Estàs cansat?” És una pregunta retòrica, és evident que estic cansat, mort, rebentat, buit!
Mai, mai de la vida hi haurà paraules per explicar la sensació contradictòria de buidor i de plenitud que t’aclapara, que ho compensa tot, quan acabes una caminada! Ho he fet, ho he fet, interiorment et repeteixes! Això sol ho repara tot!
18:23 H.- Km. 56,7. Alpens. Certament, el Cobert, “la cabanya de dalladors de boch que hi ha junt al pont” va ser el punt final del camí per Cèsar August Torras i els seus companys, però no pas per a mi. Ells van esperar la “tartana que de Berga va a Sant Quirze”. A Alpens es van eixugar, es donaren “unes fortes fregues d’esperit de vi” , dinaren i varen continuar el viatge fins a Sant Quirze per agafar el tren cap a Barcelona...
El caldo, el pa amb tomàquet i bull blanc, la coca-cola, del Cobert em varen salvar la vida! Certament podia haver esperat la “tartana” que em portés cap a Alpens. Però ja posats, i recuperat per les menges, vaig continuar caminant, trotant quan podia, pujant per Sant Esteve de Comià, pel “camí del petroli”, (algun dia haurem d’explicar d’on l’hi ve aquest nom), per Can Cases, per Puig-patir, pel costat de la Font del Vadellar, (l’antic Venivol) i per Cal Moreu i el Casó.
Quan passava, corrent, pel pedró dels Dolors no vaig poder-me’n estar: em vaig girar cap a la casa del Lluís i vaig dir, enmig de bufecs: “Ep, tu, nen, gràcies! M’ho he passat fantàsticament bé!”
Nota: La idea ea anar fent fotografies del recorregut, però, poc abans de la Salga Aguda la màquina es va espatllar i ja no vaig podernne fer més! Coses que passen...
Nota especial pel "Luigi"
Com que llavors en vaig fer el trak teòric havia quedat pendent anar-ho a provar.
Això és el que vaig fer el passat dissabte. Amb petites variacions sobre el que descriu Torras, més o menys vaig anar seguint el seu itinerari.
Val a dir que ell i els seus companys ho van fer en tres dies i, tret del primer dia, amb molt mal temps, pel que explica.
Aquest dissabte ho vaig fer en poc més de dotze hores. Amb això no vull pas treure gens de mèrits a aquella gent que van iniciar l’excursionisme a Catalunya a finals del segle XIX, principis del XX!
Tot el contrari, cal tenir en compte que les circumstàncies han canviat d’una manera increïble! Cal només pensar en els materials que utilitzem ara i en els de llavors: res a veure! Començant pels mitjons mega-evolucionats que es poden comprar al De-cartron, les bambes, les malles sense costures, les samarretes tèrmiques, els impermeables, els gorros , els guants, les motxilles amb camel-back, les begudes isotòniques, les barretes energètiques, els gels alimentaris, el GPS, etc. etc. És com voler comparar les prestacions d’un llapis de carbó amb les d’un ordinador!
Per tant, res de comparacions personals. Si de cas, m’interessa la constatació de com han canviat els temps. Tampoc dic que fer-ho en dotze hores sigui millor que fer-ho en tres o quatre dies. Segurament que també és el contrari: ja m’agradaria a mi poder-hi dedicar tres dies a fer aquest camí! Simplement els objectius, les perspectives, les vivències són diferents. Jo m’ho plantejo més com un repte esportiu, ells segurament, com una vivència cultural. En fi! Prou xerrameca! Us faig cinc cèntims de la meva sortida, (nota: havien de ser “cinc cèntims” i al final han sortit cinc pàgines, ho sento. Però, ja ho sabeu, amb una lectura en diagonal fareu el fet!)
06:10 h. del matí. Surto de casa amb cara d’entremaliat, amb el cuquet del que es disposa a passar un dia de diversió assegurada. Els llums apagats de les cases parlen de la gent que aprofita el dia de festa. D’entrada, ja incompleixo la ruta proposada ja que, en teoria tocava sortir per Ca l’Andri, però certament em fa molta mandra anar a fer tota la volta, sabent el què m’espera. Així doncs, tiro pel dret cap el carrer de Baix i cap a la Costa del Graell. Segurament, si Torras i els seus amics ho haguessin sabut, haurien fet el mateix, penso, per justificar-me.
Com ells, però il•luminat pel frontal de “lets” que em dóna una llum perfecte amb un pes minúscul, passo pel Pla Menut, pel costat de la Font de les Teixoneres, (que, de fet, està ben perduda), pel costat del Molí del Graell, (és a dir de les seves runes), per la casa del Plans, per la Casanova de la Tor. De mica en mica, la fosca va donant pas a les primeres clarors del dia. Quan arribo a la Tor ja puc veure el paisatge: “s’ovira, dominant els fondals de la vall de Merlès, la gran casa Boatella”. Vaig trotant, sense deixar la carena, passo Cal Senalla, el collet de l’antiga casa de Vilada, deixo a l’esquerra La Pica, i, finalment, arribo a la Serra de Salselles, (Mare meva! Com han arreglat aquesta casa! És impressionant! Si ho veiessin els de Cal Vinyes, el Josep i el Jaume, que hi anaven a cuidar de les vaques quan gairebé els hi queia la casa a sobre!).
07:30 H. .- Km. 8,5. Poc abans de la casa de la Serra deixo el camí ample i, creuant el coll, busco el camí que m’ha de portar a Vila-seca. Les meves cames són testimonis de com s’ha perdut aquest camí, del bardissar que s’hi ha fet!. Amb prou patiment i ple d’esgarrinxades, aconsegueixo baixar fins a la casa i d’aquí fins a la riera de Merlès, just al davant de La Molina. Crec que aquesta baixada tampoc la faig com en el seu dia la van fer Torras i els seus companys, perquè, de fet, no en parla de Vila-seca i, a més, un cop travessada la riera de Merlès, segons diu, ells han de seguir-la un tros avall per arribar a La Molina. En canvi jo, travesso la riera, (a gual, és clar, o sigui, posant-me de peus dins l’aigua), ben bé al davant d’aquesta casa, per les restes d’una antiga palanca que encara conserva els pilars de fusta i els forats de la roca.
09:00 H.- Km. 14,5. Arribo a dalt de La Quar. He fet la pujada a bon ritme, (des de la riera de Merlès són 400 m. de desnivell), tot passant per la Font de la Perxa, amb la sorpresa d’una recent restauració més o menys ben aconseguida. A sobre de la font, he passat pel costat de Can Pou i de Sobirats. Els cotxes del davant són senyal de tràfecs i de gent, almenys els caps de setmana. Les antigues “cases rònegues i tristes” són ara ben aprofitades pel turisme. Somric quan recordo que Torras deixa ben clar i per partida doble que per pujar a la Quar és necessari donar-li la volta i que només és accessible per un indret, pel costat de ponent, per Coll Jovell. Bé, el cert és que, almenys actualment, hi ha dos camins, un que permet pujar-hi en cotxe 4x4 i l’altre que s’enfila, mig grimpant, per la roca. Escullo, és clar, el camí més curt. A dalt tinc la grata sorpresa de veure que s’ha restaurat l’edifici i que tot l’indret presenta una imatge molt ben arreglada, molt diferent de com jo ho recordava, tot abandonat i mig en runes. M’adono que feia molt de temps que no hi pujava! Admiro el paisatge, “obrint-se als peus una paorosa timba de més de 100 m. gairabé a plom”. Gaudeixo, com Torras, del panorama, “d’una imponent grandiositat, cingles, tenebroses fondalades, cims alterosos al envoltant, horitzons extensos de plans i muntanyes al lluny.” La Salga Aguda, Montgrony, Puigmal, el Pedraforca, Ensija, els Rasos, el Cadi... Pel cantó d’Alpens tot és ple de boires. Mig s’endevina el Puig-don, Els Munts, més enllà treu el cap el Matagalls... és l’espectacle inacabable, indescriptible, etern. Passen els anys, passen els segles, però els homes tornem a obrir els ulls com taronges, esbatanats, sorpresos una vegada i una altra, davant la bellesa de la Natura. Torras s’hi esplaia, s’atura i descriu una a una totes les carenes, tots els cims, les valls. Dina, xerra amb el capellà, mira i remira, “No sabíem apartar la vista de tanta magnificència...” i quan se n’adonen ja s’ha fet tard, la tarda i la fosca se’ls hi tira al damunt!
No em passa pas a mi, ben el contrari! Marxo quan encara no han passat deu minuts des de l’arribada, el temps just de fer un mossec!
Baixo fins a sota de la “timba”, giro cap el Coll del Gavatx. El camí és clar, tot i que és la primera vegada que hi transito. Em passen pel costat tota una rècula de 4x4, ràpids, fent el seu particular “Rallie París-Dakar”. Passat el coll, em giro per veure des d’una perspectiva nova el santuari. A baix es veu la Portella i la vall que baixa cap el Llobregat, al Berguedà. El trak del GPS em porta fins el Coll de la Creu de Salga.
10:20 H.- Km. 19,6. He tornat a modificar l’itinerari de Torras. Ells, van arribar al coll a les fosques i es veieren obligats a baixar en direcció a Borredà per tal d’arribar a Vilada fent 5 km. de carretera. No és pas el què em ve més de gust... És per això que faig camí per la carena fins a la casa de Salga, la Portella i la Salga Aguda. El camí de la carena és entretingut, però esdevé una feina feixuga de pujades i baixades pel pedregar. L’espectacle del paisatge compensa sobradament l’esforç. Ben aviat veig Vilada a baix, als meus peus, amb el Pedraforca imponent fent-li de decorat de fons. És tant bonic que tinc ganes de plorar! Crido com si fos un esparver, com una aligot, que vigila el seu territori. Al cim del Salga Aguda, (1.172 m.) torno a fer un mos i corro avall, corro com una cabra boja! Aviat sóc al Pont del Climent i, poc més tard, entro a Vilada.
11:10 H.- Km. 24,0. Arribo a Vilada pel Molí de Baix i Can Boixader, pel carrer de l’Envista, (Quin nom més bonic!) i pel carrer del Migdia. Em faig passar la gana de llop amb un pa amb tomàquet i pernil i una cervesa al Bar de L’Arç. Mentre menjo, dos parroquians fan la xerrada, i les dones i la mestressa fumen assegudes al banc de fora. Això de la nova llei anti-tabac té uns efectes ben curiosos! No ha passat mitja hora que ja sóc de nou al camí. M’adono que ara comença una nova etapa on els camins són per a mi desconeguts. Em poso en mans del meu GPS, cosa que, tot sigui dit, és una mica temerari! Però, bé, tinc per endavant tot el dia!
És així com a poc a poc, a vegades fent alguna marrada, a cops tornant-me a embardissar, vaig fent via cap a Sant Jaume. Passo pel Molí del Forat, tal com esmenta Torras, al veïnat de la Ribera i deixo a l’esquerra la Riera de Castell de l’Areny. M’enfilo cap a la casa dels Torrents. Al seu darrera la magnífica paret de pedra del Castell de l’Areny em recorda altres caminades. Tanmateix hi sóc ben a prop! Em sorprèn com he pogut arribar fins aquí en tan poques hores!
Des d’aquí fins al coll de les Lloberes el camí es fa feixuc. Llarg i feixuc per una pista inacabable. Les cames comencen a adolorir-se, el camí és avorrit! Sóc conscient que és un moment a on cal serrar les dents i no afluixar el pas, és l’hora de rossegar còdols que deia en Martí Pol!
14:00 H.- Km. 37,0. Quina alegria quan entro a Sant Jaume de Frontanyà! Quan finalment he arribat a les Lloberes he trotat lleuger, alliberat de totes les pors, amb les forces renovades que et vénen dels punts més amagats del cervell, (Un 60%, un 70 % de les forces les dóna el cervell, no pas les cames!); he corregut fins al santuari dels Oms, he corregut el tram de carretera fins al poble, on la gent baixa dels cotxes per anar-se a entaular a la Fonda.
“Ens acomodarem a l’hostal Marxantó; (sic) la gent de la casa són amables i servicials, bon tracte en el menjar i llits nèts i ben apariats”
No tinc pas temps d’acomodar-me jo! Compro una bossa de patates a l’hostal, mirant-me de reüll la gent entaulada que rumia quin plat escollir. Tiro avall, convé no “caure en la temptació!”. Tot passant per davant de la sensacional església, meravella del romànic, començo la tercera etapa.
“la pluja que no parà may. L’endemà matinejarem molt, y ben en debades ja que la pluja continuava persistent”
Per sort, avui no plou. Tampoc fa calor, fa un sol mig enlleganyat i un ventet fresquet que fa abrigar a la gent però que permet córrer sense patir pel temps. És un temps ideal per a mi.
Baixo avall tot menjant patates, sempre atent al senyal del GPS. Seria ben fàcil baixar pel GR com he fet sempre! Però, com que es tracta de seguir els passos dels avantpassats, encaro el camí com ells, com si volgués anar a Borredà. M’endinso per raconades completament desconegudes, persevero en la meva fe en la maquineta que em dibuixa engrunes de pa que em diuen el camí cap a casa, com al cigronet del conte. En algun moment hi penso, si ara s’aturés el GPS no sabria pas cap a quin cantó anar, ficat com estic en aquest laberint de muntanyes valls closes, camins desconeguts... M’estimo més no pensar-hi!
Camino, corro una mica, cada cop menys, procuro fer drecera a tots els giravolts que em dibuixa el mapa. M’embardisso una i una altra vegada, però sempre retorno fins al camí bo. Arribat al Molí de Tarradellas, travesso la riera, ben escarransida, res a veure amb les rierades que descriu Torras. Perdo el camí en un tram de bosc ple de brancatges, dels arbres acabats de tallar. Pujo pel dret, ajudant-me d’un bastó improvisat, amb el ritme feixuc, de plom, fins arribar al Coll de Subirats.
15:50 H.- Km. 44,0. Em revifo amb la baixada i quan veig el castell de Palmerola, a l’altra banda de la vall. Recupero el trot suau fins a la carretera de les Llosses, la segueixo un tros i giro cap avall, sempre avall, atent al meu GPS fins que arribo a la casa de Puigcercós.
16:50 H.- Km. 50,0. “y tot xipollejant arribàrem al pont de Puigcercós, en la carretera de Sant Quirze a Berga.”
No “xipollejo”, esbufego. Esbufegant, entro al restaurant del Cobert de Puigcercós, tot implorant, “si us plau, un plat de caldo!” La Magda em mira i em pregunta: “Estàs cansat?” És una pregunta retòrica, és evident que estic cansat, mort, rebentat, buit!
Mai, mai de la vida hi haurà paraules per explicar la sensació contradictòria de buidor i de plenitud que t’aclapara, que ho compensa tot, quan acabes una caminada! Ho he fet, ho he fet, interiorment et repeteixes! Això sol ho repara tot!
18:23 H.- Km. 56,7. Alpens. Certament, el Cobert, “la cabanya de dalladors de boch que hi ha junt al pont” va ser el punt final del camí per Cèsar August Torras i els seus companys, però no pas per a mi. Ells van esperar la “tartana que de Berga va a Sant Quirze”. A Alpens es van eixugar, es donaren “unes fortes fregues d’esperit de vi” , dinaren i varen continuar el viatge fins a Sant Quirze per agafar el tren cap a Barcelona...
El caldo, el pa amb tomàquet i bull blanc, la coca-cola, del Cobert em varen salvar la vida! Certament podia haver esperat la “tartana” que em portés cap a Alpens. Però ja posats, i recuperat per les menges, vaig continuar caminant, trotant quan podia, pujant per Sant Esteve de Comià, pel “camí del petroli”, (algun dia haurem d’explicar d’on l’hi ve aquest nom), per Can Cases, per Puig-patir, pel costat de la Font del Vadellar, (l’antic Venivol) i per Cal Moreu i el Casó.
Quan passava, corrent, pel pedró dels Dolors no vaig poder-me’n estar: em vaig girar cap a la casa del Lluís i vaig dir, enmig de bufecs: “Ep, tu, nen, gràcies! M’ho he passat fantàsticament bé!”
Nota: La idea ea anar fent fotografies del recorregut, però, poc abans de la Salga Aguda la màquina es va espatllar i ja no vaig podernne fer més! Coses que passen...
Nota especial pel "Luigi"
Lluís, no sé si em perdonaràs. Recordo perfectament que em vas dir que t'avisés, quan anés a fer la caminada. La veritat és que vaig decidir anar-hi molt precipitadament, el dia abans al vespre, quan sobtadament em van canviar els plans del cap de setmana. Si encara ho vols, la tornem a fer un altre dia!
El trak: (ja ho sabeu, clicant a la fletxeta verda veureu tots els detalls:
2 comentaris:
Felicitats, Joan. Una crònica collonuda: àgil, entenedora i molt amena de llegir.
Ah! i no et preocupis per no dir-m'ho. No et deuries pas pensar que t'acompanyaria en la caminada? Lo meu són els esports de saló.
Ànims per la propera excursió
Hola Joan,
Mentre he anat llegint certament notava com devien brollar les paraules dels teus dits mentre escrivies. Bon senyal, aigua nova que refresca! Serà la primavera que s'anuncia des de fa dies
I sobre el comentari, t'he d'agrair que pensessis en mi, encara que per ser justos, vaig ser jo mateix que em vaig "convidar"
Luigi
PD: sembla que tenim telepatia: dissabte aconseguia finalment el volum "Comarca d'Olot" (llargament cobejat per mi) de la sèrie Pirineu català i diumenge o dilluns tenia pensat mitjançant algun recorregut seguir les passes d'en Cèsar August, però la sortida es va transmutar en una visita al romànic garrotxí
Publica un comentari