Collaret

De tant en tant, jugo a enfilar paraules. Enfilo paraules de la mateixa manera que enfilo carenes, esbufegant per cada síl·laba, amb esgarrapades a les cames per a cada verb, suant de valent amb els adjectius, i els articles i els punts i les comes...

Quan les cames ja no tenen prou forces, m’ajudo amb les mans i pujo l’enfilall de paraules de quatre grapes fins que aconsegueixo el cim anhelat.

Percaço paraules adeleradament, regirant pedres, embardissant-me en clotades de vegetació espessa, perduda la traça de qualsevol camí, perduts, fins i tot, els corriols senglaners, els rastres més difusos dels conills, els de les guilles, els camins secrets del bosc que es troben, no tant amb els ulls com amb el nas, per la intuïció, pel sentit de la supervivència. Les paraules cal buscar-les, especialment, per les obagues, pels llocs més ombrívols, a la vora dels recs, sota les boixedes. Les paraules volen, si pot ser, una terra ben abonada i ben regada, els agrada estar fresquetes i tranquil·les. És per això que s’amaguen i només surten del seu cau quan les estires suaument, sense trencar-les ni fer-les malbé. Llavors, pots assaborir-les, així, dient-les molt a poc a poc, “pa-rau-la”. Fas el tast de les paraules trobades i et sorprens per la seva textura, somrius a vegades pel seu gust dolç i fas magarrufes amb les paraules amargues.

Recullo les paraules en cistells de vímet, tot i que, a vegades, em cau el cistell i llavors les paraules se m’escampen pel terra, pel mig del bosc, i les he de recollir una altra vegada, una a una, endreçant-les de nou al cistell, com si fossin bolets, (rovellons, bromoses, cama-secs, ulls-de-perdiu...), unes amb la pota cap amunt i les altres cap avall, ben posadetes....

A vegades em neix una paraula. Em puja a la boca com una glopada. Quan em passa, he de deixar-ho tot, dona i canalla, feina, diversions, obligacions. Ho deixo tot i em calço les bambes per tal de caminar la paraula. Caminar-la per tot els racons, camins, senders i senderols, suar-la, patir-la fins que la paraula em creix i em transpira i em floreix. És només quan la paraula nova ha florit, s’ha expandit, que la pots escriure i posar-la en un text, acompanyada de les altres paraules que se li fan amigues i, juntes, dibuixen paisatges, expliquen contes o laments o riuen i es fan divertides!

A vegades m’endinso per deserts buits de paraules.

Aleshores, visc en un no res de silenci. Camino absort, fent rodolar pedres sense sentit.

Pujo i baixo, traço pacientment les giragonses dels camins, les seves llaçades, els seus racons silenciosos, atent només al meu respirar, al crepitar dels peus, de les branques seques que hi ha escampades pel terra, que es trenquen pel pes feixuc del meu cos, maldestre.

Llavors, sense paraules no sóc res, no sóc ningú, com si no existís, com si mai no hagués existit.

Potser morir-se és això, perdre les paraules, “quedar-se sense paraules”. Potser.

Però, a vegades, aconsegueixo enfilar unes quantes paraules, com si fossin un collaret. No pas un collaret d’aquells de les joieries, caríssims, de perles precioses i tal, no, no! Com a molt fabrico un collaret de quincalla, com de per riure, per jugar, si de cas, només amb el valor d’una cosa feta amb la bona intenció...

Llavors, és bonic ensenyar l’enfilall, com s’ensenya la cistella de rovellons acabats de collir, amb aquella pinzellada d’orgull i satisfacció. Ensenyes el teu collaret de paraules i, n’estàs tot content si algú s’atura a llegir-les a compartir-les i a comentar-les.

M’agrada, enfilar paraules!