Ultrabis (aura) La crònica

Saps i notes que t’has fet gran quan comences a tenir moltes batalletes per explicar.

Recordo, quan a Alpens varem començar a organitzar la Cursa de Muntanya 3 Comarques, que la gent ens mirava com a una mena de cosa estranya. El segon any, la inscripció era de 30 corredors! De fet, no inventàvem res, els francesos ja feia uns quants anys que organitzaven curses per la muntanya, fugint de l’asfalt i el Quico Soler ja guanyava la Cursa del Canigó un cop rere l’altre i era molt més conegut a l’altre cantó de la frontera que no pas a casa nostra. La Matgalls - Montserrat era una travessa només a l’abast , (semblava) de quatre bojos.

En canvi, ara, vivim un autèntic boom de les curses de muntanya i els trails, ultratrails, curses i cursestes proliferen pertot arreu. Cada dia som més els que juguem a ser una mica com en Kilian Jornet, si més no, llegint el seu llibre, un dels més venuts aquest Sant Jordi. Els materials són cada vegada més bons i sofisticats i ens permeten, (pagant el seu preu) fer coses que abans ens semblaven impensables. Paguem tranquil•lament inscripcions de 60, 100, 150 euros i així ens creiem autoritzats a sentir-nos per unes hores, com uns super-herois de la muntanya, mentre reclamem, exigim, a les organitzacions que ens facilitin tots els mitjans, que ens regalin records, diplomes i un bon entrepà de botifarra a l’arribada.

Però, a la llarga, tot cansa... A alguns ens vénen ganes de recuperar els orígens, de tornar a trobar l’essència de la muntanya. Aprofitem, és clar, totes les facilitats que ens donen els nous materials i les noves tecnologies però intentem recuperar una miqueta de l’esperit aventurer, primari, que ens va portar a trotar pels camins, pels boscos, les carenes i les obagues. Potser només és que ja no podem seguir el ritme dels més joves, potser. No vull pas dir que la nostra opció sigui millor o pitjor, és simplement, la nostra.

Aquest era, és, l’esperit de l’Ultrabis (aura), una proposta on no es senyalitzen camins, on no s’ofereixen avituallaments, on no es passen controls ni, és clar, es paguen inscripcions. Una opció que ha de ser, per definició, minoritària. De fet, inicialment, era només una opció absolutament personal, un repte que m’havia plantejat concretament per a mi. Després, un bon dia, fas pública la teva idea i la cosa va prenent una volada que no imaginaves, tot i que, finalment, (per sort) va quedar reduïda a quatre participants. Dic per sort perquè, una de les lliçons apreses és que una prova entesa amb aquestes característiques s’ha de fer, necessariament, organitzant-la per equips de dos, tres, màxim quatre persones, no pas més.

Es fa difícil parlar d’una cosa que has organitzat tu.

Vaig fruir, sens dubte, vaig fruir del camí, de la nit, dels companys de viatge, de les olors del bosc, del cantar incansable dels ocells. Vaig gaudir de la fosca que ens engolia mentre caminàvem enmig dels boixos, de les bardisses, espantant el bestiar, sorprès, enfilant les carenes dels Munts, de Sora, de les Falgoses, coronant els colls, els cims grans i els cims petits, desconeguts, enfilant camins de ròssec, baixant camins de cabres, ajupint-me per poder caminar el camí de la guilla i el del senglar, apartant branques per fer els camins de les vaques, els que només saben els caçadors més experts, els que no sap ningú perquè te’ls vas inventar tu, un dia d’hivern, quan encara els arbres no tenien totes aquestes fulles que tenen ara!

Vaig gaudir de la lluna vermella que ens vigilava, del paisatge de la nit, amb els llums dels pobles al fons de les valls, vaig gaudir del dia que floria camí de la Farga, sota la cridòria eixordadora de milers, milions d’ocells; vaig emmudir, meravellat per la Llengua de Cèrvol i per la flor petita de la Pulmonària que ens feia reconèixer la Montse, amagades a la raconada increïble dels Bufadors. Vaig delectar-me amb els paisatges inabastables del Morro del Quer, del Castell de Milany. Vaig arraulir-me a l’aixopluc de la pluja dins l’esglesiola de Santa Magdalena de Cambrils. Vaig gaudir de la pluja que m’amarava la cara, de la boira que m’empresonava en un paisatge que es feia petit tot i saber-lo gran i esplendorós, quan passàvem a tocar de la casa dels Plans, gairebé érem a la Garrotxa, sense veure-la, quan saltàvem els obstacles dels arbres caiguts a la fondalada del Torrent de Santa Magdalena, més enllà de Collfred, sabent-me lluny, molt lluny de casa.

Vaig riure del riure contagiós de la Montse, vaig deixar-me acaronar per la tranquil•la, ferma, incondicional amistat de la Dolors, la Fada Cargolina, vaig emocionar-me per la fortalesa del Miquel, per l’ajuda impagable de la Carme i el Santi, per l’alegria dels SMS dels amics, rebuts enmig de la nit...

I vaig patir, també.

Vaig patir una por terrible de no perdre el camí, sabent-me l’únic responsable d’aquella meva gosadia de voler caminar camins impossibles enmig de la fosca; vaig patir els nervis incontrolables que no em deixaven acabar de pair el sopar massa consistent pel meu estómac, privat de l’energia que li reclamaven els muscles de les cames. Vaig patir de l’esforç necessari per caminar pas a pas, per pujar graó a graó... No són tot flors i violes quan fas una caminada de tants quilòmetres, no cal enganyar-se! Necessites aturar-te per menjar i beure, però, fent-ho, agafes de seguida una fredorada intensa que t’obliga a posar-te guants a tapar-te i, llavors, de seguida, sues com un condemnat, i et costa respirar i has de mossegar-te els llavis, i has de fer servir totes les estratègies mentals per no deixar-te abatre pel desànim. Ja ho saps, ningú et regala res! Te l’has de guanyar tu el camí!

Vaig patir de saber-me responsable de l’equip, del grup que formàvem, de no deixar ningú enrere, de no fer-lo anar massa a poc a poc a causa del meu defallir, de no fer-lo embardissar quan perdíem el camí bo, de no saber trobar el lloc exacte per on havíem de passar, aquell lloc amagat en la boira espessa. Vaig neguitejar-me quan vaig veure que el temps era cada cop més dolent i, sota el meu parer, no tots anàvem prou ben equipats per continuar endavant, quan em va semblar que era hora de tirar muntanya avall i no muntanya amunt; quan vaig decidir que era moment de plegar.

Érem a l’alçada del Coll de Ciuret prop de de Pla Traver, el GPS marcava que havíem fet uns 70 km., ens en faltaven més de vint, la pluja i el vent feien molt difícil el caminar i, les meves sensacions eren especialment dolentes. Vaig recordar l’última vegada que vaig tenir unes sensacions semblants, fèiem la Travessa del Montseny, baixàvem del Matagalls i havíem de pujar Les Agudes. Llavors jo, no vaig fer cas de les meves sensacions...

Mentre pujàvem pels prats de Collfred, sota la pluja i el vent va venir-me a la memòria la imatge ben clara d’un colom dins una església, en un funeral per un company que va fer el seu últim pas, tot pujant a Les Agudes en aquell dia fatídic.

Ho vaig tenir molt clar, era l’hora de plegar i de pujar al cotxe que ens esperava.

Ara estic content de la meva decisió. És possible que m’equivoqués, que en realitat, es pogués pujar al Puigsacalm sense problemes. Potser, el meu cansament va ser determinant i vaig agafar-me a un excusa per deixar de caminar i fer abandonar als altres. Tant és. Fet i fet, tot plegat només és un joc i com a joc ho hem de tractar, no com a res més. Hi ha frases fetes, eslògans, que són bons per dir, per donar-se ànims: “Córrer o morir” diu el Kilian, “L’orgull és per sempre” diuen altres. No hi crec pas, en aquests plantejaments. Morir no em fa por, la mort és una cosa certa però, mentre pugui, mentre em quedin forces i ganes vull continuar gaudint del camí. L’orgull no és per sempre, és una de les coses més efímeres que conec. La muntanya sí que hi és per sempre. La muntanya ens espera i decideix quin dia i podrem tornar.

Hi tornarem, sens dubte!