TEATRE EN MAJÚSCULES

(Si no hi ha res de nou, aquest article sortirà publicat a La Rella, revista del Lluçanès, aquest divendres, dia 20)

Obra: El Monte Calvo

Autor: Jairo Anibal Niño

Estrenada a Alpens, al Cafè-Teatre El Casino

Dia: 16/04/2011

Grup: Nou Grup de Teatre d’Alpens

Direcció: Filemón Correa

Intèrprets: Mike Gómez, Enric Cruells i Enric Rosell

Llum, so i assistència tècnica: Lenny Jareño i Lluís Bosoms

En parlava en aquestes mateixes pàgines, ja deu fer un parell d’anys, arran de la representació d’”Uns pastorets difere nts”:

A Alpens hi ha un moviment teatral que està emergint amb força.

Des del temps dels grecs que hom sap que el teatre es sustenta en la tècnica per remoure emocions, les emocions dels espectadors. M’estic referint, (i perdoneu-me si ara aparento una erudició que no tinc) al model descrit per Diderot, que explica la idea de la tècnica de la producció d’emocions “simulades” per l’actor per tal que l’espectador les pugui viure com a quelcom real.

Aquesta és l’essència del teatre, es tracta, en definitiva, d’emocions.

És per això que parlo de “teatre en majúscules”, quan parlo de l’obra que es va representar a Alpens.

Aquest nou grup de teatre, (que ni tan sols té nom) va aplegar-nos al Casino amb l’objectiu plenament aconseguit de remoure les nostres emocions. Hi va reeixir, sens dubte; ho va fer en els més escèptics, els que es pensen que ja ho saben tot i que s’asseuen a la butaca de platea amb un gest de condescendència. Ho va aconseguir en els anomenats ignorants que ho són, només, en el sentit que desconeixen les seves pròpies emocions, els seus propis desitjos, pors, sentiments.

Uns i altres, tots, varem caure en la xarxa estesa, en la trama ordida pel treball, (que en teatre sempre ha de ser, forçosament, treball d’equip) pel treball dels actors, dels tècnics i de la direcció. El text fluïa des de l’escenari, aparentment amb senzillesa però amb un control absolut del gest, dels tempos, de la veu, del so, dels silencis... El text fluïa i amarava la platea d’ ”emoció teatral” que es multiplicava, s’expandia, a mesura que els espectadors en quedaven impregnats.

Es vencia així, per exemple, l’escepticisme dels que prèviament havien criticat l’”oportunitat” de fer “teatre en espanyol” a Alpens.

Que no ens adonàvem, potser, de l’avantatge que ens dóna, per bé o per mal, aquest imposat bilingüisme que vivim?

Si som capaços de fer i entendre una obra de teatre en la seva versió original, perquè hi havíem de renunciar? Havien, potser de forçar una traducció al català per força postissa, per força empobridora?

Que, potser, no seria bo, per exemple, poder fer i sentir i entendre teatre original en anglès? Doncs bé, no havien passat ni cinc, ni dos minuts que el fet de l’idioma era pura i simple anècdota. Importava molt més el tema i la universalitat del llenguatge del teatre.

Descobríem així l’obra d’un autor, Jairo Aníbal Niño, desconegut, segurament, de la majoria dels presents, i retrobàvem un teatre de trinxera en la millor de les seves connotacions: sentiment, lluita, denúncia, reivindicació, totes aquestes paraules tan malmeses i, no obstant, tan necessàries, encara. Replantejàvem així l’absurd, la misèria, la mentida del discurs militarista i ens identificàvem amb les emocions dels eterns perdedors, que sempre són els mateixos: els mutilats físicament, els mutilats mentalment, els abandonats en un abocador d’escombreries, passant gana i fred un cop han esdevingut inservibles per a la “causa”, per a la “pàtria”.

El tema no és nou, però era nova la manera de dir-ho, era nova la teranyina que ens feia saber íntimament nostre allò que tot sovint pensem que és problema, només, dels altres.

El grup d’Alpens, amb el seu rigor, amb el seu bon treball, em recordava dissabte, la vella distinció que varem aprendre ja fa uns anys: contra la disjuntiva de teatre professional o teatre amateur, existeix el teatre “vocacional”. Perquè la distinció principal no és tant entre professional o afeccionat, sinó entre teatre bo o teatre dolent.

És en aquest sentit que, enllaçant directament amb el llegat i la feina de grups com per exemple, (perdoneu l’elecció, ho sento, cadascú tira cap a casa), de grups com L’Escambell dels anys 80-90 a Alpens, de grups com El Gall, que treballa amb tossuda constància al Lluçanès des de fa més de vint anys, el nou grup d’Alpens opta de manera clara i decidida pel teatre vocacional, és a dir pel teatre que té la qualitat com a vocació, com a objectiu.

Dissabte es va poder veure, una vegada més el bon resultat que dóna la combinació de la saviesa de gent que ve de la professionalitat, (Filemon) amb l’energia de la gent que comença.

Em queda per fer, encara, una altra reivindicació: sovint es parla de l’aportació que han fet els Pastorets al teatre català a l’hora d’estimular a la gent a fer teatre. Doncs bé, aquesta faceta, actualment, a Alpens s’ha d’atribuir a les representacions dels Versots que cada any per la Festa Major fan els Diables de Rocadepena. No és casualitat que els tres actor de l’obra hagin iniciat els seus passos en aquestes actuacions intranscendents, banals si voleu, però que han tingut el do de despertar en ells i en molts d’altres el “cuc del teatre”. És per això que he començat parlant de l’emergència d’un nou moviment teatral, emergència de la qual, sens dubte, n’és en bona part responsable en Filemon Correa que ha sabut canalitzar i instrumentalitzar la força, l’energia, la tradició d’un poble, Alpens, que des de fa molts anys ha estat vinculat al món del teatre. Alegrem-nos-en!