TRAILWALKER

Dies enrere, caminava pels volts de casa, quan se’m va aparèixer, sobtadament, la Fada Cargolina. La Fada, vestida amb el seu vestit llarg, color blau cel, amb una mena de pols de purpurina platejada, estava més brillant, bonica i encisadora que mai. Amb la seva cabellera semblava talment una reina.

Aquell dia, la Cargolina, venia amb la seva vareta màgica i, amb el seu somriure infinit, amb va dir a cau d’orella: “Et concedeixo un desig!”

(Bé, de fet, crec que m’ho va dir per telèfon, però pel cas tant és, no us sembla?).

No m’ho vaig pensar dues vegades, de seguida ho vaig tenir clar : “Vull tornar a caminar amb tu moltes, moltes hores seguides!” li vaig dir ple de frisança.

“Concedit!” – Va dir ella mentre feia moure la vareta.

I, aleshores, zaaas, vaig ser transportat al món màgic dels camins de les fades i dels nens que, amb el nostre cervell de dotze anys, ens neguem a créixer i continuem jugant, caminant, com si no passessin els anys! Potser no us ho creureu, però això és una cosa molt normal que es veu que passa a gairebé tots els nois, i no tant a les noies que, d’un normal, esdevenen fades, que ho vaig llegir en un llibre i, si ho busqueu al Google, segur que ho trobareu!

Vaig aparèixer a Santa Maria de Palautordera i la Fada em va explicar que caminaríem la “Trailwalker”. Jo no sabia gaire bé que volia dir això perquè el meu anglès és de nivell “zero patatero” , però ella m’ho va explicar tot i jo estava talment ben encantat de la vida amb aquella moguda. Des de llavors jo formava part d’un equip que es deia “Quilòmetres per l’Esperança” que, per poder participar en aquella caminada havien recollit més de 3.500 euros per ajudar a gent que ho necessita. Que havíem d’anar tots junts per a poder-nos classificar, que havíem de fer 100 km., que... Bufa! Allò era molt més del que em podia haver imaginat! Era fantàstic!

Els meus companys de camí serien: els nens Jaume, (“Capi”), Xavier, (“Isard”) i la Fada Cargolina. I, a més a més, tindríem en tot moment l’assistència d’un altre nen que es diu Ricard, i de la Carme que també és una fada. Tot plegats érem l’equip, així tal qual, “l’equip”.

A les nou del matí en punt varen donar la sortida i tots els nens i totes les fades ens varem posar a caminar. Hi havia molts “equips” de nens i de fades que caminaven molt contents!. Tothom reia i saltava d’alegria. Entre tots havien aconseguit més de 400.000 euros per a una causa solidària organitzada per un tal “Intermon” que es veu que és molt bona persona perquè ajuda a la gent que ho necessita d’arreu del món. Jo caminava, embadalit, amb el meu “equip”.

De seguida ens varem començar a enfilar, amunt, amunt, cap a una muntanya del Montseny que es diu el Sui, que es veu que és molt coneguda, tot i que jo no n’havia sentit a parlar mai. Dimontri! Aquesta muntanya és molt alta i la pujada es va fer llarga, llarga! Encara sort que per allà dalt em vaig trobar amb l’Ives que havia pujat amb la seva filla per animar-nos i em va acompanyar un trosset. La planta dels peus em van començar a fer mal, i jo no ho entenia perquè justament m’havia comprat uns mitjons que em van assegurar que eren molt bons i, en canvi... Encara sort que el Xavier em va passar una pomada que es fa servir perquè el culet dels bebès no es posi vermella i, sí, em va anar la mar de bé!

Després, fent el Pla de la Calma, el Xavier i el Capi anaven explicant acudits i ens fèiem un tip de riure! Manoi, cada cop m’agradava més això de caminar en “equip”! Mentre tant, la Fada Cargolina no parava de saludar gent i de parlar amb uns i amb els altres, que tothom la coneix i ara, fins i tot surt a la tele! Es veu que un dia va anar al Vaticà i la gent preguntava: “Qui és aquell senyor vestit tot de blanc que hi ha al costat de la Fada Cargolina?” Això és veritat, segur, perquè m’ho va explicar el Xavier que no diu mai mentides.

Després va venir la baixada i, avall, avall, (Ah! Com m’agraden les baixades!) doncs, varem arribar a El Figaró. I ho varem fer justament pel carrer a on viu la meva germana Roser, que és una escriptora molt coneguda que escriu Des de la finestra uns escrits preciosos i fa contes i poesies... La Roser, quan jo era petit, em va ensenyar la taula de multiplicar del dos, allà al pati de Ca les Monges i després, com que és la germana gran, ens ensenyava que no havíem de dir “sellu” ni “buenu” ni “busón” sinó “segell”, “d’acord” i “bústia”.. i així re-apreníem totes aquelles paraules mal apreses dels mestres que ens parlaven en una llengua que no era la nostra. I després, com que sempre he volgut ser com ella, vaig obrir aquest bloc que es diu “Des del camí”, copiant-m’ho descaradament del seu! I ara resulta que els amics de les caminades em diuen a mi “poeta” però jo sé que ella és l’autèntica poetessa, i no pas jo.

I la Roser ens va venir a rebre i vaig poder-la abraçar i presentar-li el meu equip i a la Fada Cargolina i bufa, jo estava més content que unes pasqües i l’orgull em feia inflar com un gripau enmig de la pluja!

Després, tot baixant per unes escales, varem poder sentir i veure i viure l’ambient impressionant que hi havia al poble, manoi! Allò semblava l’Ultratrail del Montblanc de tanta cridòria, timbalers, i gent a les terrasses dels bars, tothom animant i aplaudint!

Varem segellar al control i llavors, la Fada Cargolina va desaparèixer. Es veu que hi havia una nena que li havia demanat un desig i justament llavors havia de fer-lo realitat. Els de l’equip ens varem esperar pacientment perquè sabíem que tornaria al cap d’unes hores i perquè no volíem pas que la Fada quedés malament amb aquella nena per culpa nostra! Mentre esperàvem varem dinar i ens varem beure una clara i no paravem d’animar als altres equips que ens miraven estranyats i jo m’ho vaig passar de nassos fent veure que era una vaca que dormia, tot embolicat amb un manta i fent broma amb la gent que passava. Fins que un noi em va mirar tot seriós i va dir-me: “Quina vergonya!” i llavors pla varem riure!

Quan ja faltava poquet perquè tornés la Fada, el Capi, o sigui el Jaume, que és el que té més seny de tots perquè, tot i que també viu ancorat als dotze anys em sembla que està apunt de fer-ne tretze, (encara que, es veu que el seu carnet diu que té 68 anys, però això és impossible!) doncs el Capi, va dir de començar a passar, ell i jo, perquè el Xavier i la Fada podien anar més ràpid i ja ens atraparien i així ho varem fer.

Després de pujar la Trona, que és una pujada molt seriosa, varem encaminar-nos cap a Sant Miquel del Fai i, quan es va fer fosc, ja patia una miqueta perquè la Fada i el Xavier encara no venien. Però llavors, enmig de la fosca, vaig sentir la veu inconfusible de la Cargolina i si, eren ells que ja ens havien atrapat!

Així, ja de nit, varem arribar a Sant Feliu de Codines i, mentre tant havíem anat atrapant equips de caminadors i caminadores que ja ho estaven passant força malament, segurament per falta d’experiència en aquest tipus de caminades tant llargues. El Ricard i la Carme ens esperaven a cada control i ens omplien d’atencions. Després de Sant Feliu, quan pujàvem cap el Castell de Gallifa va començar a ploure. Cada cop plovia més fort, més i més fort i no sé perquè però justament llavors, ens varem posar a cantar, a cantar i a cantar! Varem repassar tot el repertori de cançons que ens venien al cap, l’”Eres tu”, el “Cargol treu banya”, el “Eva María se fue..”, el “Negrito del Cola-cao”, etc. etc. etc.. Tal com deia el Xavier després, em sembla que en varem fer un gra massa, perquè va caure un aiguat d’aquells que fan història!

Al cap de cop, però, varem haver de callar perquè, en arribar a una cruïlla ens varem trobar amb un espectacle insòlit. Hi havia una munió de llums movent-se per tots costats, completament en silenci, talment com si fossin ànimes en pena! Jo em vaig espantar una miqueta perquè allò semblava tret d’una pel·lícula de terror! Resulta que havien desaparegut els senyals del camí i la gent estava completament perduda i desorientada. Eren molts, potser cinquanta o seixanta, alguns embolicats amb les mantes tèrmiques, tots en silenci...

Sort que llavors l’equip, o sigui nosaltres, es va posar a treballar i va desplegar tota la seva experiència de quilòmetres i quilòmetres caminats, érem l”equip “Quilòmetres per l’esperança, que carat! Ho havíem de demostrar! Així, amb l’ajuda del GPS i del frontal del Xavier, autèntic Far de Calella, varem aconseguir trobar un camí perdut enmig del bosc que s’enfilava per unes roques amb l’ajuda d’unes cadenes. Semblava impossible aquell camí!, amb aquella fosca, la pluja i el vent! Però era el camí bo i, quan finalment varem retrobar les cintes de l’organització, tothom va cridar de satisfacció i alleujament i ens varen felicitar.

Arribàvem a Sant Llorenç Savall, molls com ànecs, amb la pluja a sobre. El Ricard i la Carme ens aplaudien, alleugerits de veure’ns arribar. El pavelló que feia de control semblava un camp de batalla, amb la gent xopa, alguns dormint, d’altres enfadats, tot era confusió, nervis... però nosaltres continuàvem ben determinats! Canviats de roba i, finalment sense pluja enfilàvem el camí cap a Coll de Llor, Coll d’Eres i Coll d’Estenalles. Els altres membres de l’equip com que sabien a on anàvem i què ens esperava estaven una mica nerviosos. Jo, ignorant del què venia, vaig caure en un atac de son insuportable. Vaig dormir tot caminant, amb els amics vigilant-me perquè no caigués daltabaix d’un marge, fins que va començar la pujada, que recordo molt vagament. Només recordo els peus del Capi davant meu pujant graons i més graons de la roca i els passos de la Cargolina que em vigilava des de darrera... a Coll d’Estenalles vaig dormir en una cadira cinc o deu minuts. Per poc no m’estiro al terra per dormir en un racó, i mira que estava tot ben moll i brut de fang!

Refet de la son, ens encaminàrem cap a Mura. A poc a poc es va fer de dia, quin descans! A dalt d’un coll el Capi va fer una parada tècnica i després es va posar al davant corrent com un esperitat, que gairebé no el podíem seguir, ell que diu que baixa malament, va parir!

Mura és un poble que em va agradar molt, molt, molt. De nou retrobàvem a la Carme i el Ricard que esdevenien un suport indispensable! Ja érem al quilòmetre 80 i semblava que el què faltava havia de ser fàcil. Ha, ha, ha! Quina colla d’il·lusos! Cent quilòmetres sempre seran 100 quilòmetres i no hi ha res fàcil!

Però l’equip no defallia, no afluixava! Quan no tirava un ho feia l’altre i així, de mica en mica anàvem fent camí, sense perdre l’esperança dels quilòmetres del nostre lema, sense perdre l’alegria del camí. I la gent, quan ens veia, ens deia: “Us veiem molt bé, molt alegres”. I a nosaltres ens costava no us penseu, que la cosa anava per dintre, però era veritat, estàvem contents i orgullosos del camí que fèiem. I així anàvem atrapant gent i més gent, tots amb cara de cansats però tots contents perquè ja veien que l’objectiu era a prop. Arribàvem a Rellinars i menjàvem coca i rèiem tot recordant les històries de la vaca i del Far de Calella i de les cançons i dels acudits.

Poc a poc, pas a pas, varem arribar a Monistrol i llavors l’alegria ja era total i, una mica ens sabia greu perquè, tot i que estàvem molt cansat i volíem dormir perquè feia més de 29 hores que trotàvem amunt i avall, doncs això, que no acabàvem de decidir-nos a acomiadar-nos i encara hi va haver temps d’anar a fer el got i riure una miqueta més, contents i orgullosos del nostre equip, “Quilòmetres per l’esperança”. I com que no sabia com donar-li les gràcies, per haver-me concedit aquell desig, a la Fada Cargolina li vaig agafar la mà i li vaig estrènyer fort, molt fort, i em sembla que li vaig fer una mica de mal, perquè els galifardeus de dotze anys no sabem controlar les nostres forces i les fades són molt delicades i dolces i sensibles i s’ha d’anar amb molt de compte. Us ho dic perquè ho tingueu en compte.

Nota: Les fotos les he tret de Facebook de la Trailwlaker