Margarida

Senyora de la nit, amagada en un plec de la memòria, retornes aquest vespre amb el teu posat lleu, somriure petit.

Tan sols sóc una parada en el camí, un petit descans en el teu tràfec de dies, d’anys. Una estació, com diu Cohen.

Vas acollir-me a ca teva.

Tot just aprenia a estimar, a enamorar-me de totes les noies del sender, les que caminen i les que miren, les companyes de classe i les professores, les que em veien i les que no.

Encara ho faig. M’enamoro de la que passa pel carrer, de la que em serveix el cafè i de la que em cobra la contribució, (bé, d’aquesta no tant).

Seies a la sala d’estar de casa teva i vas posar el disc. T’agradarà, vas dir-me. Des de llavors en sóc un incondicional .

In-con-di-cio-nal.

Amb totes i cadascuna de les seves lletres. Calculo uns trenta-cinc anys escoltant les seves cançons i totes em retornen a aquell captard. Senyora de la nit, sé que no sóc el teu amant... diu la cançó.

Espera, vas dir. I encara espero. O no.

Senyora de la nit, vius en aquest replec del record. Has volgut trencar tots els lligams, però els fils dels temps esdevenen intactes retorns a les cançons de Cohen. Retorns a les teves mans petites, al somriure lleu, a l’abisme que ens vigila.

Sents? ...