Maria

Aquest vespre les paraules em cremen les mans, de tant fredes, gelades, com són.

S’han corsecat de tristesa al porxo de casa i el roser es marceix només de sentir-les.

Sempre hi eres. A l’àtic de Joanic i també a l’àtic del costat del monestir. (Sempre buscàveu àtics, us agradava viure enlairades). Sempre hi eres. Com l’ombra d’una alegria permanent, com el ressol d’una tristesa amagada.

Quan venia, aprenia a estimar-vos a totes dues i, sense saber-ho, me n’anava una mica més ple, més savi, potser, una mica menys maldestre, més madur, no sé si m’entens.

(M’enfado perquè les paraules no diuen això que vull dir, perquè són tant barroeres! Són paranys ocults, bèsties traïdores amagades en selves perilloses, atzucacs, enganyifes barroeres.)

“Ja no puc més!” vas dir un dia, i em vas fer còmplice d’aquell teu cansament.

Vaig plorar-ho molts dies, ho ploro encara, quan la nit es fa densa, pesada, carregosa com avui.

Des de llavors, cada dia que no vinc, cada cop que no et retrobo, que no us retrobo, que no us tinc, em sé una mica més petit, una mica més obtús, més babau, no sé si m’entens, les paraules tornen a ser feixugues.

El silenci d’aquest vespre em ressona amb un xiulet estrident que espetega i rebota per les parets còncaves del cervell. Les mans et busquen però el teu cos ert, rígid, esdevé marbre fred de paraules perdudes en aquest diccionari sense lletres, sense abecedari, sense sentit.

Potser val més així: silenci, silenci pur i dur, sense res més. Silenci colgat de terra humida, xopa de pluja. Silenci escampant-se, estimbant-se pel Camí de la Vall, més enllà del Munts, més enllà del Collsacabra, de la Plana, de les rieres, dels rius cabalosos, alimentats per aquesta pluja que no cessa.

Silenci florint-se a sota del noguer tan ample, immens! Sota la prunera borda de flors blanques i fulles vermelles. Silenci florint-se al costat de les canyes, de les alzines, dels pins, de l’avet, de la parra, dels ginebres, dels boixos petits, del roure i de l’om, que sobreviu malgrat tot i contra tothom.

Silenci fent verdet de dies i dies de pluja que s’arrapa a la fusta de la taula del jardí. És inútil treure’l, és inútil arrencar-lo amb les pues d’un raspall metàl·lic, amb les pues d’aquesta ràbia que em creix als dits, a les ungles! El verdet sempre hi és, sempre reneix, arrelat com està, xuclant-me, alimentant-se de les pors tan íntimes, tan meves!

Maria, potser ja seria hora que comencés l’estiu, no et sembla?

Que no pararà de ploure?

Que ho sents com plou?

Alpens, juny de 2011