Núria - Queralt 2011

Passen els anys, passen els camins, les curses, les caminades, les ultres i cada dia tornem a començar, cada dia aprenem una mica més, (o no), cada dia toca replantejar-ho tot i comprovar que “allò que sempre funciona” a vegades no funciona, que “allò que mai funciona”, continua sense funcionar, o si, mai se sap!

D’aquesta Núria – Queralt (o Berga), queda clar que no va funcionar:

1.- Les pujades. A les pujades no tiro, no tiro ni amb corda, ni amb piles ni a cops de bastó. Ja no és qüestió de l’alçada, és qüestió de manxa i de bateries. Haurem d’investigar-ho i assegurar que no tenim mala peça al teler!

2.- Les plantes dels peus. Mitjons? Bambes? Cremes hidratants diverses? Res de res funciona últimament. Al cap de pocs quilòmetres de caminar, comencen a escaldufar-se els peus, a bullir, a fer mal i, apareixen inevitablement les butllofes. A aquestes alçades em fa força ràbia que aparegui aquest problema quan mai havia estat un entrebanc!

3.- La calor és un mal conegut i antic, però no per això menys fotut. Sortir a les onze ja em feia mala espina, però són coses de l’organització, res a dir. Tot i que a Fontalba hi havia boira, i fins i tot algun nuvolet, la humitat i la xafogor em varen matar!

De la història de la caminada poca cosa a dir. Bones sensacions fins a la Font de l’Home Mort. Patiment desmesurat, tot i el ritme lent, feixuc, ortopèdic, per pujar fins al Pas dels Lladres.

Intent de recuperar, però patint mal de peus, a la baixada fins a La Molina. Tornar a patir, (potser no tant) per a pujar a Call de Pal, veient com no podia seguir al Jaume i a dues noies/senyores de la meva edat, més o menys, que no paraven de xerrar... en fi, mals coneguts.

Després, de baixada cap a Bagà, la calor comença a fer-me mal de veritat, tot i que intento mantenir les forces.

La idea de plegar comença a prendre cos dins del cervell. El debat intern és intens. Em deixo anar? M’esforço més? Val la pena? Realment estàs fotut, o tens mandra?

Un SMS de la Fada Cargolina m’ajuda, és com un cop de fuet del conductor del carruatge. Serro les dents i m’esforço en la baixada, (En la baixada! Qui ho havia de dir, jo havent-me d’esforçar en la baixada!).

Trobo el Paco que fa de “control sorpresa”. L’alegria de veure’l no acaba de compensar el “mal rotllo” que porto a dintre...

A l’abeurador del costat fico el cap dins l’aigua, (ja és el segon cop que ho faig en poca estona). Amb el cap a dins l’aigua penso que seria bo transformar-se en un cap gros com els que neden per allà i viure, fresquet, fresquet...

En fi, quan sóc a Bagà estic decidit a plegar però intento no precipitar-me. Em dic que si puc dormir una mica em refaré, que allà és “molt llaminer” plegar, que no em puc deixar vèncer tant fàcilment.

Reprenc,finalment, el camí

La pujada és molt dura, el ritme torna a ser lent, cada cop més, però gairebé ho prefereixo a la baixada, com a mínim no em fan mal les butllofes... És fa fosc.

Quan arribo a la carena els ploms es fonen del tot, el subministrament de carburant s’ha acabat, la neurona s’atura. L’ocellot és considerablement gros, negre, com un corb gegantí que estén les ales i m’abraça.

Estirat a la vora del camí passen altres participants que van tant o més fosos que jo, però que no s’aturen. Podria quedar-me aquí per sempre, penso.

Però m’aixeco. L’objectiu, ara, ja només és arribar al control per a poder plegar, però el control no arriba, tot i que em sembla que ha de ser allà mateix. Canvio d’objectiu: arribar a la carretera! Allà em deixaré anar i esperaré que “em reculli” algun cotxe...

Camino pel mig dels arbres sense saber, sense veure. Perdo els senyals, torno enrere. És un bosc de conte de fades, preciós! Fa una mica de baixada, em deixo anar, però trontollo i els arbres fan giragonses, prenen vida i dansen al meu voltant. Entenc que m’he de aturar. Intento pensar, “Joan, no siguis “bledo”, què toca fer ara? No pots enfonsar-te! Reposa només una mica, el control és aquí, molt a la vora, ja sento les veus de la gent, no ho sents?” Torno a estirar-me, tanco els ulls...

“Estàs bé?” em pregunta. “No, certament no estic bé”, penso.

El Pau s’asseu al meu costat i es transforma en el meu àngel. El meu àngel de noranta-cinc quilos m’allibera, em guia! M’ofereix una Coca-cola, calenta, diu, tot lamentant-se. En intentar obrir-la trenco l’anella i gairebé acabem obrint-la a mossegades! Només de pensar-ho em ve un atac de riure i ell es pensa que ploro! Pel mig dels arbres, les estrelles de l’osa major, brillen amb contundència, properes, abastables als meus dits.

No ploro però podria fer-ho tranquil·lament. També podria petonejar al Pau, però potser s’ho prendria malament. Gairebé agafant-me de la ma, m’acompanya els tres quilòmetres que falten fins a Gisclareny. (Tres quilòmetres! Mare meva! I jo que em pensava que ja en sentia les veus!)

Volia obrir un capítol d’agraïments que ha d’incloure molta gent, la Fada Cargolina, el Juanito i família, el Paco, el Presi, el Jaume, els d’Alpens... i el Pau, evidentment! Segur que em deixaré gent i em sap greu...

Però no vull deixar de donar les gràcies al Lluís i a tota l’organització de la Núria –Queralt que és impecable, meravellosa, d’un dotze sobre deu. Sovint ens queixem, jo el primer, del preu de les inscripcions. Doncs bé, he de dir que la inscripció de la Núria-Queralt em sembla extraordinàriament barata si ho comparem amb tot el que t’ofereixen: el cremallera de Núria, el circuït increïble i bestial, els avituallaments, el record... i ELS TAXIS! (tal com sona, taxis, amb taxista que cobra per la seva feina) que porten a la gent que plega fins a Berga. És tot un detall que cal afegir als innombrables trets diferenciadors de la Núria Queralt!

I ara que?

Doncs ara, a fer l'Emmona!

Vist el que s’ha vist, és molt difícil que pugui acabar-la, potser impossible. Però intentaré corregir el què pugui i faré l’Emmona fins allà a on pugui, gaudint-la i patint-la com pertoca! Ja estic desitjant que arribi el dia!