OLGA

Passejàvem el desig per tots els carrers de l’urbanització i les veïnes malparlaven de nosaltres apartant de manera imperceptible les cortines.

Apreníem amb fruïció les melodies alegres i també doloroses de l’amor que ens maldava per viure a pesar del solatge insondable de les pors nascudes d’anys de “si senyor”, “si pare”, “si mossèn”...

L’amor, però, amb tots els seus contradictoris malentesos, ens floria a la punta dels dits amb tots els colors del jardí.

Anàvem tan perduts, ignoràvem tant, que confoníem la bellesa de les flors amb el dolor de les ortigues que ens sotjaven. Com el dia que em vaig posar a plorar després de saber, de la revelació del tacte bla, suau, dolç, turgent, de la teva pell, “forta y tesa com un argue”.

Ens hi varem fer una fotografia, al jardí, i al dors hi vas escriure allò tan carrincló de les pel·lícules: “Perquè em tinguis sempre al teu costat”.

És cert, t’hi tinc encara.

Les golfes de la memòria, tan plenes d’andròmines, de trastos vells, de revistes esgrogueïdes, de desferres de múltiples batalles perdudes, les golfes, amaguen aquests petits tresors que ens permeten mantenir l’esperança, la il·lusió, les ganes de viure.

Acarono la fotografia i les golfes s’il·luminen, devessall de colors entrant per un gran finestral, obert de bat a bat. El sol de migdia vivifica els records inerts de les golfes.

L’amor no mor ni se’n va amb els anys; es transmuta, només, en pòsit de pols, com el borró de sota el llit, a les golfes del cor.

M’agradaria escoltar-te però m’he de conformar amb la Netrebko