Pepeta

Avui he tornat a entrar al vostre bloc, ja feia temps que no ho feia.

M’ha tornat a sorprendre la feinada que vareu fer i he recordat la vostra dèria d’aquell temps, per apuntar i arxivar els noms de les coses.

Potser ho he fet perquè, l’altra dia, la “Peligros”, (Si dona, la que vivia a la Placeta, que ara ja no hi viu. No em feu dir el seu nom autèntic perquè no el sé pas, jo!), doncs va i em diu:

- “Allà a internet el nom de casa meva està malament, s’ha de canviar!”

D’entrada, jo no sabia ni de què em parlava! Però es veu que si, que s’havia mirat el vostre bloc!

I tenia raó, amb el temps, les coses, la gent, van canviant, ja ho dèiem llavors, quan hi treballàveu i ara es veu ben clar!

Mireu, només de pensar-hi una miqueta, veig que, per exemple, a cal Narcís ja no és a on era, perquè el Narcís ja no hi viu, hi ha una altra gent, i no sé pas si ho saben que a casa seva tenia un nom, a més d’un número!

Doncs, ara, “Cal Narcís” és a la Plaça, a on abans hi dèiem “Ca la Pepita”. Però resulta que no hi viu cap Narcís, sinó un noi que es diu ”Aziz” i la gent ha transformat el seu nom.

També us agradaria saber que, a cal Campaner, ara hi viuen el Llarg, el fill de la Cati de cal Borni, i l’Anaï, (la que abans vivia a cal Forner Nou), que estan a punt de ser pares i que estan molt orgullosos de ser els nous “campaners”, tot i que de campanes no en toquen pas!

A mi també m’agrada la història de cal Contreres, aquella casa del Call que també s’havia dit ca la Martina. Doncs, des de fa un temps, hi viu una gent que es diuen Serra, crec recordar... I no n’estic segur perquè l’home de la casa per a tothom és el “Contri". (Està clar que “Contri” ve de “Contreres, oi?).

I encara hi ha més: a les cases noves del camp de futbol hi viu el pare del “Contri", popularment conegut com “El Contreres”, (que ara és regidor de l’Ajuntament i que no es diu “Contreres” ni viu a “Cal Contreres”... però el nom li ha quedat.

Realment, quan t’hi poses això dels noms de les cases resulta ben divertit. Divertit i arriscat! Perquè, ja em direu com li dic jo ara a la “Peligros” que casa seva és “Ca la Peligros”! Quin dilema!! I quina por!

Mirant el bloc i rumiant-hi m’he adonat que en això dels noms m’assemblo molt a vos. És veritat, també a mi m’obsessiona aprendre i recordar els noms, especialment els dels llocs, els de les muntanyes, els colls, les fonts... i situar-los al mapa. Potser m’hauria d’haver dedicat a la geografia, ves a saber! Realment també m’agradaria saber els noms de les plantes i els de les flors, i els animals del bosc i dels ocells, però en aquest aspecte sempre he estat molt limitat. És aquí quan m’adono de la meva ignorància infinita, sense límits! Recordo uns versos del “Poema de Nadal” d’en Segarra, aquell poema que sempre m’ha semblat una mica carrincló i ensucrat, però que m’emociona cada cop que el sento en aquell fragment que parla dels pastors, dels “que saben els noms de totes coses”. I sempre n’estic gelós, d’aquells pastors.

I també em passa que, ara i cada cop més, els noms que si sé, no sempre es deixen veure, no sempre trobo el racó de la memòria on s’amaguen. És una mica com us en queixàveu vos. Una mica com ho explica l’Eduard Punset, el de la tele: “Estan tots els noms barrejats aquí dalt, al cervell, i no sempre baixa el que toca, sinó el primer que s’escau.”

És per això que m’obsessiona cada cop més saber i recordar el nom dels llocs, el de les muntanyes, els colls, els rius...

Diumenge passat, per exemple, varem anar amb l’Alba al Pedraforca.

El coneixeu bé el Pedraforca vos, tipa com estàveu de mirar-vos-el des de la Roca de la Lluna, quan les cames encara us deixaven fer llargues passejades o quan veníeu de buscar bolets a la Baga Clara, (Aquella obaga que ja fa temps que no ho és de clara, perquè ara el bosc hi és espès i dens. És sorprenent això dels noms perquè, moltes vegades, resulten contradictoris amb la descripció que fan del lloc, però nosaltres, la gent, els mantenim malgrat tot. La Font Fosca, n’és una altra prova d’això que dic, perquè ara, allà, el bosc és més aviat esclarissat, des que hi van tallar els arbres i la llum hi entra per tot. Però continuem dient-ne la “Font Fosca”). Doncs això que deia, que quan tornes de la Baga Clara, (La Roser sempre en diu l’Obaga Clara però a mi m’agrada dir-ho com ho dèieu vos, menjant-vos la “o”). Doncs, des d’allà la carretera es veu molt bé el Pedraforca, just a darrera del... del... veieu, ara mateix ja no recordo el nom d’aquella muntanya!

A si! el Sobrepuny, ( Sí, sí, dona, vos, - o era el pare? - sempre en dèieu la “muntanya de l’Anou” i és veritat, Loudes de L’Anou és ben bé a sota.)

O sigui que, diumenge passat varem pujar al Pedraforca, concretament al Pollegó Inferior, que és el de l’esquerra, vist des d’Alpens.

És espectacular!

Mentre t’enfiles, el paisatge s’eixampla, s’obre fins l’infinit, amb el poble de Saldes sempre als teus peus. És majestuós, grandiós. Sembla ben bé que t’ho miris des d’un avió enlairat. Bufa! Com m’agrada mirar per la finestra dels avions! Veure els llocs, els pobles, les muntanyes, les carreteres com passen. Cada vegada que vaig en avió em recordo del pare, perquè a ell també li agradava moltíssim, tot i que ho va poder fer ben poques vegades, el pobre!

A mesura que pujàvem al Pedra, anàvem fent paradetes per girar-nos i admirar aquell dia que era tan clar que semblava que teníem totes les muntanyes a tocar de la punta dels dits. És una de les coses que més m’agraden del món!

Mires, mires i remires i vas dient els noms de les muntanyes. El paisatge s’omple de noms i llavors el sents molt proper, és com si fos una mica més teu.

Vas recitant: Cabrera..., Puigsacalm... Les Agudes... T’hi fixes una mica més i identifiques el Taga, i Sant Amand, a sobre de Ripoll, i Les Penyes Altes i el Puig-llançada, i el Moixeró...

Si dona! Aquesta de la dreta, tan propera, és el Cadí, ai no! Però que dic jo ara! És Ensija, amb la Gallina Pelada! El Cadí és aquí al darrera del Pollegó Superior i del Calderer, aquell cim que es puja ajudant-te d’unes cadenes i...

Però, mira, mira! Allà, al mig dels núvols surt Montserrat... i la Mola, Sant Llorenç del Munt! I, si t’ho mires bé, fins i tot pots identificar els Munts, si! I a la dreta, Sant Bartomeu del Grau, i al davant de Cabrera hi ha Bellmunt, i... aquella boira és de la Plana de Vic, és clar...

És un no acabar!

Però llavors, també surten els dubtes: i aquella quina deu ser? I l’altra, la de més enllà... I rumies, rumies intentant orientar-te. Si, ja ho recordo, vos no en vareu saber mai gaire d’orientar-vos. En això, l’especialista era el pare, que ens ensenyava a orientar-nos per Barcelona tot mirant del sol. “Tu, quan surts del metro, ens deia, mires a on tens el sol i llavors, ja pots saber cap a on és Plaça Catalunya i el Tibidabo i tot el demés...”

Però, per molt orientat que estiguis sempre hi ha alguna muntanya que no saps quina és, i això t’obsessiona. Especialment avui, perquè “aquella” muntanya és molt lluny, molt lluny, i poques vegades la tornaràs a veure. Li fas un fotografia:

De tornada a casa “aquella muntanya” ja no te la pots treure del cap.

Et mires i remires la fotografia. Consultes mapes, dibuixes ratlles, traces camins, mesures angles, analitzes carreteres, pobles, valls... És un no parar fins aconseguir una conclusió que et sembli plausible! Quan finalment desxifres l’enigma n’estàs realment content i orgullós:

“Ja ho sé! És, ha de ser, n’estic segur, gairebé segur, segurament, que és la muntanya de la Marede Déu del Mont, a sobre de Beuda, a la Garrotxa, gairebé a l’alçada de Banyoles. Déu meu! Però això és molt lluny!”

Mesures de nou: més de 83 km. en línea recta!

“És fantàstic! Quin dia més clar que varem ensopegat! És extraordinari!”

Ara, el pròxim objectiu serà anar un dia a La Mare de Déu del Mont, un dia que sigui prou clar com per poder veure el Pedraforca des d’allà i estar-ne segur del tot. Llavors, la felicitat serà complerta!

Ja ho veieu, mare, em vareu fer d’una mena una mica estranya.. però, sabeu que us dic?

Que n’estic ben content!

Gràcies!

“I de què ve això ara, us deveu preguntar?

Doncs no ho sé.

És només que ...

“Una voce poco fa

Qui nel cor mi rosunò

(...)

Potessi almeno

Mandargli questa lettera.

Ma come?”