Fa un temps, en Josep Massaguer va obrir un fil al formidable forum de Corredors.cat que es diu “El Goig de córrer per la muntanya”.
En aquest fil hi ha tota una col•lecció d’enllaços a vídeos que intenten transmetre les sensacions increïbles que es tenen tot corrent per aquests móns de Déu.
És un impossible.
No hi ha manera de poder-ho explicar als profans i, quan la gent et pregunta, només et queda aquell recurs tan vell de dir allò de... “Ho has de provar ... i, si no ho proves, tu t’ho perds.”
Cada dia que passa estic més convençut que no és només un goig.
És un privilegi.
Són tants els factors que s’han de conjuminar!
(“Conjuminar” paraula que m’ha ensenyat el meu fill Guillem i que últimament ens agrada fer servir). Copio del diccionari:
“Conjuminar.
1 1 v. tr. [LC] Ajustar, posar d’acord, (diverses coses, diversos afers, diverses circumstàncies) de manera que vinguin bé per al fi que es desitja.
1 2 intr. pron. [LC] Tot s’ha conjuminat en favor meu, contra meu.”
Doncs si, s’han de posar d’acord molts factors perquè puguem gaudir d’aquest autèntic “caprici dels déus” que és la muntanya: el temps, les obligacions, els compromisos familiars, l’entrenament previ, les lesions... Quan aconseguim sortir hem d’exclamar ben alt i clar que som uns privilegiats!
Privilegi de llevar-se a les tres de la matinada. Privilegi del fred roent del matí de la plana. Privilegi de la pujada, dels esbufecs, de l’esforç a les fosques, encalçant la claror fugissera dels frontals.
Privilegi dels somriures, de les abraçades, dels esguards de complicitat, gairebé de connivència per a fer quelcom que per força ha de ser pecat o delicte: Fruir! Gaudir! Regalar-se una jornada sencera per conviure, experimentar, ser, paisatge, camí, muntanya salvatge, bosc, aire, cel, molsa, pedra, aigua que llisca avall, saltant per l’espadat o tentinejant pel mig de les pedres.
Privilegi del córrer sense matisos, sense objectius, sense rècords per batre, sense cronometradors per complaure, sense obligacions d’horaris de pas, obligacions de ser “els millors” ni vergonyes per ser “els pitjors”, sense classificacions, ni dorsals, ni rellotges...
Privilegi de dependre només de tu, sense drets de pas, ni drets d’inscripció, ni drets d’assegurances de vida.
Però també, privilegi de saber que tot el que se’t doni serà de més a més, perquè si, perquè a algú l’hi ha vingut de gust fer-te d’assistència, portar-te coca i fruits secs i wolls i coca-coles i fer de taxista si cal, i.... gràcies Massa, això no té preu!
Privilegi d’errar el camí i fer marrades quan volies fer dreceres i saber que això no té cap importància perquè suposa més estona per estar-se al bosc, al camí i suposa fer aquella baixada que no et pensaves o visitar aquell poble que no sortia al programa. Gràcies Ramon, ets un guia fantàstic! (i no busqueu ironia en les meves paraules).
Privilegi del cos, (unes cames, un cor, uns pulmons, uns braços, uns ulls, un estómac... un organisme complicadíssim que et funciona per dins i per fora!), un cos que et porta malgrat totes les tares, les imperfeccions, les mancances, al ritme de cargolet feixuc..., et porta per llocs increïbles, paisatges meravellosos, móns inimaginables. Aquest cos que et puja, que et baixa, que salta fent cabrioles com si fos un nen petit, (o una cabreta com diu la Laura, o més ben dit, com un marrà sense senderi).
Privilegi de saber-se agombolat per na Fada Cargolina , (l’Exploradora) i per na Lady Laura, princeses del camí!
Privilegi de la mà ferma, sabia, amiga, del Gran Capità Artigas, factòtum de la sortida d’aquest diumenge, la “Ruta dels 3 santuaris” autèntic “Caprice des dieux”.
Onsevulla que anem, (“onsevulla”, una altre paraula que fa riure al Guillem), onsevulla, costarà molt de conjuminar un diumenge com aquest que hem passat a la Garrotxa, un autèntic privilegi!
Cada vegada més, (em faig gran) m’agrada pensar, concentrar-me, no tant en els “objectius” en tot allò que encara em resta per fer, com amb tot allò què ja he fet, amb tots els dies que he gaudit del “goig de córrer per la muntanya”. Crec que és important no perdre’n el record, el rastre. Hi haurà un dia, (que trigui!) en el que tot això ja no em serà possible.
Llavors espero tenir molt clar que la muntanya m’ha fet com sóc, un ésser humà que ha gaudit del privilegi del caprici dels déus.
En aquest fil hi ha tota una col•lecció d’enllaços a vídeos que intenten transmetre les sensacions increïbles que es tenen tot corrent per aquests móns de Déu.
És un impossible.
No hi ha manera de poder-ho explicar als profans i, quan la gent et pregunta, només et queda aquell recurs tan vell de dir allò de... “Ho has de provar ... i, si no ho proves, tu t’ho perds.”
Cada dia que passa estic més convençut que no és només un goig.
És un privilegi.
Són tants els factors que s’han de conjuminar!
(“Conjuminar” paraula que m’ha ensenyat el meu fill Guillem i que últimament ens agrada fer servir). Copio del diccionari:
“Conjuminar.
1 1 v. tr. [LC] Ajustar, posar d’acord, (diverses coses, diversos afers, diverses circumstàncies) de manera que vinguin bé per al fi que es desitja.
1 2 intr. pron. [LC] Tot s’ha conjuminat en favor meu, contra meu.”
Doncs si, s’han de posar d’acord molts factors perquè puguem gaudir d’aquest autèntic “caprici dels déus” que és la muntanya: el temps, les obligacions, els compromisos familiars, l’entrenament previ, les lesions... Quan aconseguim sortir hem d’exclamar ben alt i clar que som uns privilegiats!
Privilegi de llevar-se a les tres de la matinada. Privilegi del fred roent del matí de la plana. Privilegi de la pujada, dels esbufecs, de l’esforç a les fosques, encalçant la claror fugissera dels frontals.
Privilegi dels somriures, de les abraçades, dels esguards de complicitat, gairebé de connivència per a fer quelcom que per força ha de ser pecat o delicte: Fruir! Gaudir! Regalar-se una jornada sencera per conviure, experimentar, ser, paisatge, camí, muntanya salvatge, bosc, aire, cel, molsa, pedra, aigua que llisca avall, saltant per l’espadat o tentinejant pel mig de les pedres.
Privilegi del córrer sense matisos, sense objectius, sense rècords per batre, sense cronometradors per complaure, sense obligacions d’horaris de pas, obligacions de ser “els millors” ni vergonyes per ser “els pitjors”, sense classificacions, ni dorsals, ni rellotges...
Privilegi de dependre només de tu, sense drets de pas, ni drets d’inscripció, ni drets d’assegurances de vida.
Però també, privilegi de saber que tot el que se’t doni serà de més a més, perquè si, perquè a algú l’hi ha vingut de gust fer-te d’assistència, portar-te coca i fruits secs i wolls i coca-coles i fer de taxista si cal, i.... gràcies Massa, això no té preu!
Privilegi d’errar el camí i fer marrades quan volies fer dreceres i saber que això no té cap importància perquè suposa més estona per estar-se al bosc, al camí i suposa fer aquella baixada que no et pensaves o visitar aquell poble que no sortia al programa. Gràcies Ramon, ets un guia fantàstic! (i no busqueu ironia en les meves paraules).
Privilegi del cos, (unes cames, un cor, uns pulmons, uns braços, uns ulls, un estómac... un organisme complicadíssim que et funciona per dins i per fora!), un cos que et porta malgrat totes les tares, les imperfeccions, les mancances, al ritme de cargolet feixuc..., et porta per llocs increïbles, paisatges meravellosos, móns inimaginables. Aquest cos que et puja, que et baixa, que salta fent cabrioles com si fos un nen petit, (o una cabreta com diu la Laura, o més ben dit, com un marrà sense senderi).
Privilegi de saber-se agombolat per na Fada Cargolina , (l’Exploradora) i per na Lady Laura, princeses del camí!
Privilegi de la mà ferma, sabia, amiga, del Gran Capità Artigas, factòtum de la sortida d’aquest diumenge, la “Ruta dels 3 santuaris” autèntic “Caprice des dieux”.
Onsevulla que anem, (“onsevulla”, una altre paraula que fa riure al Guillem), onsevulla, costarà molt de conjuminar un diumenge com aquest que hem passat a la Garrotxa, un autèntic privilegi!
Cada vegada més, (em faig gran) m’agrada pensar, concentrar-me, no tant en els “objectius” en tot allò que encara em resta per fer, com amb tot allò què ja he fet, amb tots els dies que he gaudit del “goig de córrer per la muntanya”. Crec que és important no perdre’n el record, el rastre. Hi haurà un dia, (que trigui!) en el que tot això ja no em serà possible.
Llavors espero tenir molt clar que la muntanya m’ha fet com sóc, un ésser humà que ha gaudit del privilegi del caprici dels déus.
