divendres, 11 de novembre del 2016

Leonard - Margarida



És una qüestió personal.
Leonard i Margarida són dos noms que van íntimament junts.
Ella es va allunyar de mi ja fa força anys.
Ell se n’ha anat avui.
La buidor és doble.
És per això que em ve de gust recuperar aquests dos escrits antics.
Tant de bo sabés fer-ne una cançó!
Avui la cantaria.





M’agradaria poder dir que
Avui encara tot és possible.
Retornar a l’ahir o, si més no,
Guardar-ne un retrat amable.
Abans, però, hauria d’aprendre a
Reescriure els records, esborrar la
Imatge del teu cos èrtic, intentar
Dibuixar el teu antic somriure,
Assajar de nou els sons del teu nom.

18/03/2013


 





Margarida


Senyora de la nit, amagada en un plec de la memòria, retornes aquest vespre amb el teu posat lleu, somriure petit.
Tan sols sóc una parada en el camí, un petit descans en el teu tràfec de dies, d’anys. Una estació, com diu Cohen.
Vas acollir-me a ca teva.
Tot just aprenia a estimar, a enamorar-me de totes les noies del sender, les que caminen i les que miren, les companyes de classe i les professores, les que em veien i les que no.
Encara ho faig. M’enamoro de la que passa pel carrer, de la que em serveix el cafè i de la que em cobra la contribució, (bé, d’aquesta no tant).
Seies a la sala d’estar de casa teva i vas posar el disc. T’agradarà, vas dir-me. Des de llavors en sóc un incondicional .
In-con-di-cio-nal.
Amb totes i cadascuna de les seves lletres. Calculo uns trenta-cinc anys escoltant les seves cançons i totes em retornen a aquell captard. Senyora de la nit, sé que no sóc el teu amant... diu la cançó.
Espera, vas dir. I encara espero. O no.
Senyora de la nit, senyora de l’hivern, vius en aquest replec del record. Has volgut trencar tots els lligams, però els fils dels temps esdevenen intactes retorns a les cançons de Cohen. Retorns a les teves mans petites, al somriure lleu, a l’abisme que ens vigila.
Sents? ...
02/06/11








divendres, 4 de novembre del 2016

Mal de ventre



Mal de ventre ( i no parlo del grip)

Sempre m’ha fet molta ràbia la facilitat amb la que la dreta és capaç d’unir-se per a aconseguir els seus objectius. En contraposició, l’esquerra, en general, sempre ha tingut enormes dificultats per a la lluita unitària. Potser és que, en el primer cas, els objectius sempre estan molt clars mentre que, en l’altre, costa de definir-los. Sembla que no hauria de ser així, però ho és. Les mancances ( i les injustícies) del sistema són molt òbvies i costa d’entendre que no ens puguem posar d’acord a l’hora de combatre-les.
Encara més que això, em fa mal de ventre veure com grups, partits o persones que suposadament lluiten per aconseguir una societat més justa, (crec que podem definir “l’esquerranisme” així) acaben recolzant a partits declaradament de dretes.
No estic parlant, ara mateix, del PSOE. Al cap i a la fi el desencís respecte d’aquest partit ve de molt lluny, de fa ja molts anys. Penso, per exemple, en l’època de la LOAPA, en la campanya de la “OTAN de entrada NO” i tants altres episodis.



Si que parlo, per exemple, dels companys de la CUP, del mal que em fa veure com, en nom d’un suposat procés que ens ha de portar a una suposada independència, acaben fent possible que ens governi la dreta més rància, ultraliberal, reaccionaria, que actualment ocupa el govern de la Generalitat.
Si que parlo, per exemple, dels companys de “Vic per a Tots” que en nom d’uns suposats beneficis socials per a la ciutat, acaben recolzant a aquesta mateixa dreta, rància, ultraliberal, reaccionària, que actualment ocupa el govern de la ciutat de Vic.
Veure-ho em provoca ràbia, mal de ventre i desencís.

(carta publicada al 9Nou el 04/11/16)