diumenge, 16 de desembre de 2018

La casa




La casa
murmura silencis
sota la boira.

Un cec
emet signes
sense sentit.

La paret blanca de l’aire
mastega les pedres
d’una tartera.

L’aigua d’un torrent sec
cavalca espais
invisibles.

Un vell geperut
il·lumina horitzons
impossibles.

L’espectre que sóc,
assaja camins
d’incertesa.

L’espectre que sóc,
esguerra els camins
més obvis.

dilluns, 3 de desembre de 2018

La boira ens fa de camí.


Ens enfilem als petits turons que envolten la plana i, talment suspesos en el mar de cotó fluix, caminem, per l’aire, ingràvids.

Juguem a la cuit amagant-nos darrera les cortines blanques i fem veure que som invisibles i que ens ho creiem.

Aprofitem, quan el company de joc es despista i quedem sols,  molt junts al nostre amagatall, tremolosos, per fer-nos un petó (És un petó molt curt, molt fluix, gairebé no es nota) i, després, escapar-nos rabents, fendint l’aire.

Hi ha un castell de cartró-pedra, que ens fa de mirador, balconada d’infinit.

Ens retallem en l’horitzó, ombres de formiguetes que es mouen atrafegades.

A l’obaga de la teva estada tot és silenci; només el degoteig petit de guspires de rosada que davallen, amorosint la terra que t’acull.

La boira s’infla i, amb ella, t’envoles i et fons amb el blau.



Maig 2013

Km. 0




Ets molt d’aquí,
molt de casa.

sóc
molt de tu,
més que de ningú
més que aquesta
que em pensa.

quan entro a la petita casa
de mi mateixa
- amb pas humit, a fil de matinada,
a poc a poc, que diria Vinyoli –
et trobo a la cuina
fent dinars i sopars,
et trobo al llit
escalfant llençols
de tendresa, et trobo
escombrant la por
del borrissol dels mobles,
traient la pols
de l’oblit,
regant les flors
del desig de la terrassa,
endreçant
desferres del rebost...

qualsevol dia, et revoltaràs
i em faràs fora de casa,
tipa de treballar-me.

qualsevol dia, tu
seràs només tu i jo
seré només jo.

                                   serem mortes, llavors?


potser Vinyoli no tenia
qui li endrecés la casa?
o és que, potser era,
com jo aviat, (i tu)
desnonat de si mateix?

Insisteix la pluja


Insisteix la pluja,
seduïda
per la pedra
silenciosa.

Hivern





S’estira el poble,
amb mandra,
i se’n va a dormir.

Hi ha un silenci de fanals,
hi ha un moviment quiet
de coses i de gent que s’endreça,
d’ombres que s’endevinen,
de coses que no es diuen,
però se saben i s’amaguen.

Enfredorit, des del balcó,
veig la veïna que apaga la televisió,
i pensa en l’home que no
arriba.
Veig el veí que vetlla somnis
que no saben dormir.
La finestra que s’encén,
una paraula que s’esbalma,
un gest que no es veu.

Arriba un cotxe
que es vol silenciós i no pot,
que es voldria invisible però no pot,
que tothom sap que és en tal de
cal daixonses,
que enganya la dona i tothom ho sap.
(Menys la dona, és clar).

S’atura el cotxe, avergonyit,
voldria dir, però no pot,
voldria explicar, però no pot,
voldria cridar... però no pot.

No pot.
Només el silenci.
De nou, el silenci.
Com sempre, el silenci.
Com pesa, el silenci!
Com separa, el silenci!


El silenci, patró de la nit,
estén de nou els braços,
i cau damunt del poble.

Un fanal que es vol rebel
s’encén i s’apaga,
intermitent,
fent pampallugues.
Potser es pensa que
és un far que l’aigua albira.
Potser és pensa que el poble
és el mar.
Una mar quieta, sempre tranquil·la,
sense onatge, sense vaixells,
sense pirates ni balenes,
sense peixos ni sirenes.

No, el poble, no és un mar.
És només una illa,
un respirar de cases
que fumegen anhels,
cansaments, pors
tristeses, alegries,
totes aquestes coses
del dia a dia,
que es desfan quan arriba la nit.

O, potser, la fumera
creix i s’infla
es fa densa, negra:
pensaments, memòries,
silencis, cabòries i dolor
trasmuden,
esdevenen monstres
terribles, invencibles,
i l’home tremola
i s’arronsa
a dins del llit,
amb els llençols encara
freds, amb el record
encara cert
de totes les coses no dites,
de les mal dites,
de les mal fetes,
de tot allò que ha quedat
a mig fer,
a mig desfer,
a mig dir,
a mig esdevenir.


Finalment, cansats,
els gats s’adormen al sofà.
A fora, la busaroca es plany
i plora.
Plora de recança
d’un temps passat
que mai no torna.

Al fons de la vall,
una esquella tremola,
només un instant.
És una guspira que trenca el silenci
és un dring
de desig que no neix,
és un deix
d’esperança, d’enyor.
D’amor?
És un estel fugaç
que germina,
s’espurna,
s’enlaira
i, finalment, es
deixa caure,
amb elegància, amb
un dit i no dit, amb
un fet i desfet, amb
un ara hi sóc i ara no.

A l’aire hi queda, només,
un tremolor de fred,
un respirar quiet
de nit, de poble,
d’hivern,
de somni etern,
infinit.