Des del Camí

Caprice des dieux: “Ruta dels 3 santuaris”.

2012-01-24T14:47:00.005+01:00

Fa un temps, en Josep Massaguer va obrir un fil al formidable forum de Corredors.cat que es diu “El Goig de córrer per la muntanya”.

En aquest fil hi ha tota una col•lecció d’enllaços a vídeos que intenten transmetre les sensacions increïbles que es tenen tot corrent per aquests móns de Déu.

És un impossible.

No hi ha manera de poder-ho explicar als profans i, quan la gent et pregunta, només et queda aquell recurs tan vell de dir allò de... “Ho has de provar ... i, si no ho proves, tu t’ho perds.”

Cada dia que passa estic més convençut que no és només un goig.

És un privilegi.

Són tants els factors que s’han de conjuminar!

(“Conjuminar” paraula que m’ha ensenyat el meu fill Guillem i que últimament ens agrada fer servir). Copio del diccionari:

“Conjuminar.
1 1 v. tr. [LC] Ajustar, posar d’acord, (diverses coses, diversos afers, diverses circumstàncies) de manera que vinguin bé per al fi que es desitja.
1 2 intr. pron. [LC] Tot s’ha conjuminat en favor meu, contra meu.”

Doncs si, s’han de posar d’acord molts factors perquè puguem gaudir d’aquest autèntic “caprici dels déus” que és la muntanya: el temps, les obligacions, els compromisos familiars, l’entrenament previ, les lesions... Quan aconseguim sortir hem d’exclamar ben alt i clar que som uns privilegiats!

Privilegi de llevar-se a les tres de la matinada. Privilegi del fred roent del matí de la plana. Privilegi de la pujada, dels esbufecs, de l’esforç a les fosques, encalçant la claror fugissera dels frontals.

Privilegi dels somriures, de les abraçades, dels esguards de complicitat, gairebé de connivència per a fer quelcom que per força ha de ser pecat o delicte: Fruir! Gaudir! Regalar-se una jornada sencera per conviure, experimentar, ser, paisatge, camí, muntanya salvatge, bosc, aire, cel, molsa, pedra, aigua que llisca avall, saltant per l’espadat o tentinejant pel mig de les pedres.

Privilegi del córrer sense matisos, sense objectius, sense rècords per batre, sense cronometradors per complaure, sense obligacions d’horaris de pas, obligacions de ser “els millors” ni vergonyes per ser “els pitjors”, sense classificacions, ni dorsals, ni rellotges...

Privilegi de dependre només de tu, sense drets de pas, ni drets d’inscripció, ni drets d’assegurances de vida.

Però també, privilegi de saber que tot el que se’t doni serà de més a més, perquè si, perquè a algú l’hi ha vingut de gust fer-te d’assistència, portar-te coca i fruits secs i wolls i coca-coles i fer de taxista si cal, i.... gràcies Massa, això no té preu!

Privilegi d’errar el camí i fer marrades quan volies fer dreceres i saber que això no té cap importància perquè suposa més estona per estar-se al bosc, al camí i suposa fer aquella baixada que no et pensaves o visitar aquell poble que no sortia al programa. Gràcies Ramon, ets un guia fantàstic! (i no busqueu ironia en les meves paraules).

Privilegi del cos, (unes cames, un cor, uns pulmons, uns braços, uns ulls, un estómac... un organisme complicadíssim que et funciona per dins i per fora!), un cos que et porta malgrat totes les tares, les imperfeccions, les mancances, al ritme de cargolet feixuc..., et porta per llocs increïbles, paisatges meravellosos, móns inimaginables. Aquest cos que et puja, que et baixa, que salta fent cabrioles com si fos un nen petit, (o una cabreta com diu la Laura, o més ben dit, com un marrà sense senderi).

Privilegi de saber-se agombolat per na Fada Cargolina , (l’Exploradora) i per na Lady Laura, princeses del camí!

Privilegi de la mà ferma, sabia, amiga, del Gran Capità Artigas, factòtum de la sortida d’aquest diumenge, la “Ruta dels 3 santuaris” autèntic “Caprice des dieux”.

Onsevulla que anem, (“onsevulla”, una altre paraula que fa riure al Guillem), onsevulla, costarà molt de conjuminar un diumenge com aquest que hem passat a la Garrotxa, un autèntic privilegi!

Cada vegada més, (em faig gran) m’agrada pensar, concentrar-me, no tant en els “objectius” en tot allò que encara em resta per fer, com amb tot allò què ja he fet, amb tots els dies que he gaudit del “goig de córrer per la muntanya”. Crec que és important no perdre’n el record, el rastre. Hi haurà un dia, (que trigui!) en el que tot això ja no em serà possible.

Llavors espero tenir molt clar que la muntanya m’ha fet com sóc, un ésser humà que ha gaudit del privilegi del caprici dels déus.

Simfonia

2011-12-13T14:39:00.004+01:00

"Imaginar un llenguatge vol dir imaginar-se una forma de vida."

“Pronunciar una paraula és com prémer una tecla en el piano de la imaginació.”

Ludwig Wittgenstein, “Investigacions filosòfiques”

KAMI-CEI 2011 - Alpens, 13 de novembre.

2011-11-22T13:53:00.004+01:00

Què va ser això de la Kami-CEI?

La Kami-CEI va ser caminar aquest diumenge per Alpens. Va ser endinsar-se pels seus carrers, pels seus boscos, els seus paisatges, les seves olors...

Va ser escoltar, atents, el soroll tan subtil del caure de les fulles de la blada. (“Si, home, aquell arbre de fulles amb les galtes ben vermelles, vergonyoses de saber-se tan boniques, no les veus allà com cauen, com freguen les branques, com tremolen? No les sents?”)

Kami-CEI va ser caminar acompanyat per les persones amigues, tranquil·lament, regalant-nos temps per a assaborir les paraules, les emocions, els sentiments. Temps per explicar-nos com va la vida, tan difícil, tan apassionant.

Temps, potser, per robar-nos mirades furtives, per transmetre senyals d’amors desitjats, o prohibits, ves a saber! Temps de fer noves amistats, i temps de retrobar-ne de perdudes en els llocs més distants, temps, també, de caminar sol i de retrobar-se a un mateix, amb aquelles coses més íntimes.

Va ser pujar muntanyes sense ni adonar-nos-en, embadalits com estàvem tot admirant els núvols que corrien amunt i avall, veient com s’abraçaven els uns amb els altres, com jugaven a la cuit amb les muntanyes més llunyanes, sempre dibuixant composicions noves, com si fossin bodegons immensos que un artista preparés només per a nosaltres.

Va ser menjar xocolata desfeta, boníssima, cuinada de la saviesa i del temps infinit, tan senzill, com l’art pre-romànic de Sant Pere de Serrallonga. I asseure’s a l’herba i riure, i fer gatzara amb les medalles que sense voler ens posàvem a la samarreta amb la xocolata que regalimava, traïdora!

I caminar la carena de Puig-cornador, passant pel Collet de la Bruixa, i vigilar, que no se sap mai, una mica de reüll, el racó amagat, precís, d’aquell possible bolet, tan escàs, tan cobejat.

Kami-CEI també van ser les llaminadures de Coll Tallat, i els fruits secs i la taronja, tot amb el gust dolç de les persones sempre disposades a donar un cop de mà, amb el somriure sempre fàcil. I riure de saber-se tan maldestres quan bevíem a galet l’aigua del càntir, aquesta mena d’objecte oblidat en els records dels avis!

Va ser descobrir la grandesa del món vist des de Santa Margarida de Vinyoles, que ens esperava com si fos un efecte especial preparat per a sorprendre’ns, quan tot just sortíem de la fageda, encara una mica esporuguits.

Aquí, a sota la fageda, ens havíem embolcallat amb els ocres i els vermells i la claror pàl·lida, difusa... Havíem gaudit de la solitud, del silenci, del glop d’aigua de la Font Fosca... Havíem escoltat les remors d’animals invisibles que s’allunyaven en un subtil crepitar de branques, havíem vist, amb sort, el saltiró d’algun ocell, potser de la mallerenga o del pica-soques. Potser havíem enxampat fugisserament algun ratolí que corria a amagar-se, sorprès per la gentada que se sentia arribar!

Kami-CEI va ser, encara, una oportunitat pels més joves per experimentar el vertigen del córrer per la baixada de Matamosses, (“Corre! Corre més ràpid! No paris, no t’aturis!) i passar, rabents, per sota Roca de Pena, sense ni adonar-se de la màgia de la pedra, (“Que no has vist els encantats? Si, si! S’han amagat tot just quan ens han sentit!”).

I va ser tenir temps, encara, per a menjar-nos l’entrepà de botifarra i acabar de dir-nos tot allò que havia quedat a mitges i compartir amb els que anaven arribant i els que ens esperaven, l’alegria d’un diumenge al matí que va valer la pena de viure, o i tant que si!

No sabies què era la Kami-CEI?

Doncs va ser tot això i encara més coses. Saps? Seria molt llarg d’explicar. S’ha de viure!

Ara ja ho sabràs! Jo, de tu, un altre any, no m’ho deixaria perdre!

Pepeta

2011-10-07T23:02:00.010+02:00

Avui he tornat a entrar al vostre bloc, ja feia temps que no ho feia.

M’ha tornat a sorprendre la feinada que vareu fer i he recordat la vostra dèria d’aquell temps, per apuntar i arxivar els noms de les coses.

Potser ho he fet perquè, l’altra dia, la “Peligros”, (Si dona, la que vivia a la Placeta, que ara ja no hi viu. No em feu dir el seu nom autèntic perquè no el sé pas, jo!), doncs va i em diu:

- “Allà a internet el nom de casa meva està malament, s’ha de canviar!”

D’entrada, jo no sabia ni de què em parlava! Però es veu que si, que s’havia mirat el vostre bloc!

I tenia raó, amb el temps, les coses, la gent, van canviant, ja ho dèiem llavors, quan hi treballàveu i ara es veu ben clar!

Mireu, només de pensar-hi una miqueta, veig que, per exemple, a cal Narcís ja no és a on era, perquè el Narcís ja no hi viu, hi ha una altra gent, i no sé pas si ho saben que a casa seva tenia un nom, a més d’un número!

Doncs, ara, “Cal Narcís” és a la Plaça, a on abans hi dèiem “Ca la Pepita”. Però resulta que no hi viu cap Narcís, sinó un noi que es diu ”Aziz” i la gent ha transformat el seu nom.

També us agradaria saber que, a cal Campaner, ara hi viuen el Llarg, el fill de la Cati de cal Borni, i l’Anaï, (la que abans vivia a cal Forner Nou), que estan a punt de ser pares i que estan molt orgullosos de ser els nous “campaners”, tot i que de campanes no en toquen pas!

A mi també m’agrada la història de cal Contreres, aquella casa del Call que també s’havia dit ca la Martina. Doncs, des de fa un temps, hi viu una gent que es diuen Serra, crec recordar... I no n’estic segur perquè l’home de la casa per a tothom és el “Contri". (Està clar que “Contri” ve de “Contreres, oi?).

I encara hi ha més: a les cases noves del camp de futbol hi viu el pare del “Contri", popularment conegut com “El Contreres”, (que ara és regidor de l’Ajuntament i que no es diu “Contreres” ni viu a “Cal Contreres”... però el nom li ha quedat.

Realment, quan t’hi poses això dels noms de les cases resulta ben divertit. Divertit i arriscat! Perquè, ja em direu com li dic jo ara a la “Peligros” que casa seva és “Ca la Peligros”! Quin dilema!! I quina por!

Mirant el bloc i rumiant-hi m’he adonat que en això dels noms m’assemblo molt a vos. És veritat, també a mi m’obsessiona aprendre i recordar els noms, especialment els dels llocs, els de les muntanyes, els colls, les fonts... i situar-los al mapa. Potser m’hauria d’haver dedicat a la geografia, ves a saber! Realment també m’agradaria saber els noms de les plantes i els de les flors, i els animals del bosc i dels ocells, però en aquest aspecte sempre he estat molt limitat. És aquí quan m’adono de la meva ignorància infinita, sense límits! Recordo uns versos del “Poema de Nadal” d’en Segarra, aquell poema que sempre m’ha semblat una mica carrincló i ensucrat, però que m’emociona cada cop que el sento en aquell fragment que parla dels pastors, dels “que saben els noms de totes coses”. I sempre n’estic gelós, d’aquells pastors.

I també em passa que, ara i cada cop més, els noms que si sé, no sempre es deixen veure, no sempre trobo el racó de la memòria on s’amaguen. És una mica com us en queixàveu vos. Una mica com ho explica l’Eduard Punset, el de la tele: “Estan tots els noms barrejats aquí dalt, al cervell, i no sempre baixa el que toca, sinó el primer que s’escau.”

És per això que m’obsessiona cada cop més saber i recordar el nom dels llocs, el de les muntanyes, els colls, els rius...

Diumenge passat, per exemple, varem anar amb l’Alba al Pedraforca.

El coneixeu bé el Pedraforca vos, tipa com estàveu de mirar-vos-el des de la Roca de la Lluna, quan les cames encara us deixaven fer llargues passejades o quan veníeu de buscar bolets a la Baga Clara, (Aquella obaga que ja fa temps que no ho és de clara, perquè ara el bosc hi és espès i dens. És sorprenent això dels noms perquè, moltes vegades, resulten contradictoris amb la descripció que fan del lloc, però nosaltres, la gent, els mantenim malgrat tot. La Font Fosca, n’és una altra prova d’això que dic, perquè ara, allà, el bosc és més aviat esclarissat, des que hi van tallar els arbres i la llum hi entra per tot. Però continuem dient-ne la “Font Fosca”). Doncs això que deia, que quan tornes de la Baga Clara, (La Roser sempre en diu l’Obaga Clara però a mi m’agrada dir-ho com ho dèieu vos, menjant-vos la “o”). Doncs, des d’allà la carretera es veu molt bé el Pedraforca, just a darrera del... del... veieu, ara mateix ja no recordo el nom d’aquella muntanya!

A si! el Sobrepuny, ( Sí, sí, dona, vos, - o era el pare? - sempre en dèieu la “muntanya de l’Anou” i és veritat, Loudes de L’Anou és ben bé a sota.)

O sigui que, diumenge passat varem pujar al Pedraforca, concretament al Pollegó Inferior, que és el de l’esquerra, vist des d’Alpens.

És espectacular!

Mentre t’enfiles, el paisatge s’eixampla, s’obre fins l’infinit, amb el poble de Saldes sempre als teus peus. És majestuós, grandiós. Sembla ben bé que t’ho miris des d’un avió enlairat. Bufa! Com m’agrada mirar per la finestra dels avions! Veure els llocs, els pobles, les muntanyes, les carreteres com passen. Cada vegada que vaig en avió em recordo del pare, perquè a ell també li agradava moltíssim, tot i que ho va poder fer ben poques vegades, el pobre!

A mesura que pujàvem al Pedra, anàvem fent paradetes per girar-nos i admirar aquell dia que era tan clar que semblava que teníem totes les muntanyes a tocar de la punta dels dits. És una de les coses que més m’agraden del món!

Mires, mires i remires i vas dient els noms de les muntanyes. El paisatge s’omple de noms i llavors el sents molt proper, és com si fos una mica més teu.

Vas recitant: Cabrera..., Puigsacalm... Les Agudes... T’hi fixes una mica més i identifiques el Taga, i Sant Amand, a sobre de Ripoll, i Les Penyes Altes i el Puig-llançada, i el Moixeró...

Si dona! Aquesta de la dreta, tan propera, és el Cadí, ai no! Però que dic jo ara! És Ensija, amb la Gallina Pelada! El Cadí és aquí al darrera del Pollegó Superior i del Calderer, aquell cim que es puja ajudant-te d’unes cadenes i...

Però, mira, mira! Allà, al mig dels núvols surt Montserrat... i la Mola, Sant Llorenç del Munt! I, si t’ho mires bé, fins i tot pots identificar els Munts, si! I a la dreta, Sant Bartomeu del Grau, i al davant de Cabrera hi ha Bellmunt, i... aquella boira és de la Plana de Vic, és clar...

És un no acabar!

Però llavors, també surten els dubtes: i aquella quina deu ser? I l’altra, la de més enllà... I rumies, rumies intentant orientar-te. Si, ja ho recordo, vos no en vareu saber mai gaire d’orientar-vos. En això, l’especialista era el pare, que ens ensenyava a orientar-nos per Barcelona tot mirant del sol. “Tu, quan surts del metro, ens deia, mires a on tens el sol i llavors, ja pots saber cap a on és Plaça Catalunya i el Tibidabo i tot el demés...”

Però, per molt orientat que estiguis sempre hi ha alguna muntanya que no saps quina és, i això t’obsessiona. Especialment avui, perquè “aquella” muntanya és molt lluny, molt lluny, i poques vegades la tornaràs a veure. Li fas un fotografia:

De tornada a casa “aquella muntanya” ja no te la pots treure del cap.

Et mires i remires la fotografia. Consultes mapes, dibuixes ratlles, traces camins, mesures angles, analitzes carreteres, pobles, valls... És un no parar fins aconseguir una conclusió que et sembli plausible! Quan finalment desxifres l’enigma n’estàs realment content i orgullós:

“Ja ho sé! És, ha de ser, n’estic segur, gairebé segur, segurament, que és la muntanya de la Marede Déu del Mont, a sobre de Beuda, a la Garrotxa, gairebé a l’alçada de Banyoles. Déu meu! Però això és molt lluny!”

Mesures de nou: més de 83 km. en línea recta!

“És fantàstic! Quin dia més clar que varem ensopegat! És extraordinari!”

Ara, el pròxim objectiu serà anar un dia a La Mare de Déu del Mont, un dia que sigui prou clar com per poder veure el Pedraforca des d’allà i estar-ne segur del tot. Llavors, la felicitat serà complerta!

Ja ho veieu, mare, em vareu fer d’una mena una mica estranya.. però, sabeu que us dic?

Que n’estic ben content!

Gràcies!

“I de què ve això ara, us deveu preguntar?

Doncs no ho sé.

És només que ...

“Una voce poco fa

Qui nel cor mi rosunò

(...)

Potessi almeno

Mandargli questa lettera.

Ma come?”

El sitio de los sitios

2011-10-04T16:22:00.003+02:00

Continuo amb les meves lectures de Juan Goytisolo.

No us perdeu aquests fragments de la novel·la “El sitio de los sitios”

No em negareu la seva rabiosa actualitat:

“un individuo autóctono de una cuarentena de años, había dejado caer sus pantalones al suelo y, con el posterior ligeramente curvo, defecaba de pie a esfínter suelto. Lleno de furia y luciferino orgullo, apuntaba con un ademán del brazo sus propios excrementos: sí estoy cagando! Miren bien toda esta mierda! Es mía y bien mía! Nadie puede impedirme cagar! Es el único derecho que me queda!”

(…)

“vamos, vengan a ver! Aquí tienen la mierda en la que vivimos! No hay más que eso detrás de sus programas y discursos! Mierda, y nada más que mierda!”

(…)

“SOMOS UNA ESPECIE EN VÍAS DE EXTINCIÓN!

Su discurso se dirigía, según proclamaba con ayuda de una bocina, a los parados, excluidos y arrojados de patitas a la calle tras años de fieles y leales servicios por las flamantes doctrinas de deslocalización y flexibilidad laboral, (…) a la masa de detritos humanos irreciclables, que pronto serían exportados en contenedores al Tercer Mundo para salvar el ecosistema del Primero y frenar su degradación ambiental;”

(…)

“Nosotros componemos la Internacional de los excrementos, las heces apestosas del nuevo orden planetario!”

(…)

“Nuestra marea hedionda invadirá sus calles, avanzará irresistible como la lava de los volcanes,(…)cercará el sagrado templo de la Bolsa y silenciará el griterío de sus adoradores, (…) se extenderá en las oficinas bancarias hasta alcanzar las cajas de caudales y transmutar el oro y billetes en mierda!”

(pàgines 38 a 48)

El sitio de los sitios

Edit. Alfaguara

Madrid, 1995

"Telón de boca" de Juan Goytisolo

2011-09-07T14:59:00.005+02:00

JUAN GOYTISOLO

Telón de boca

El Alep Editorial. Barcelona, 2003

L’altra dia llegia en algun diari a algú que comentava que cada vegada hi ha més gent disposada a escriure però, en canvi, menys persones disposades a llegir.

Així doncs, com a lector mediocre que sóc, potser val més que em centri en millorar aquesta faceta. És en aquest sentit que, trasbalsat encara per la lectura d’aquest llibre, em ve de gust presentar-lo i transcriure’n alguns fragments:

“Se dejaba inundar por la mugre de aquella lejana época, como si alguien hubiese abierto súbitamente las compuertas de una presa y las aguas pútridas rebalsadas por una siniestra conjunción de opresión y miseria le cubrieran de nuevo.” (p. 13)

…

“Solo tenía una certeza: las sombras se adensaban y, en proporción inversa, la materia se desvanecía.” (p. 16)

…

“Comparaba su vida, lo que le restaba de vida, a una rueda de bicicleta cuyo impulso exterior pierde ímpetu y fuerza.” (p. 17)

…

“Le atormentaba la idea de dejar el mundo, no por el hecho natural de dejarlo sino por irse sin haber desentrañado un posible sentido: la supuesta experiencia le había extrañado de la vida y sus ritmos; el afán de conocimientos había concluido en desaprendizaje de todos sus saberes y certidumbres. Nada quedaba de él sino la sombra proyectada por la ventanilla de un tren en marcha a un punto de destino desconocido.” (p. 18)

…

“Nada quedaba por preservar, ni siquiera el recuerdo ¿Quién había tenido la idea funesta de medir el tiempo y sujetar sus vidas a la tiranía irrisoria del reloj? (p. 22)

…

“Su precariedad le imponía una mayor ligereza. Si miraba atrás, la existencia se reducía a una sucesión de abandonos de cuanto ilusoriamente creyó poseer. Nada, absolutamente nada de los bienes e ideas heredados subsistía. No había continuidad alguna entre su pasado de niño, joven, adulto y el cuerpo cansino al que se acomodaba a regañadientes. Su nombre y apellidos apenas le identificaban. Él ya no era él. O lo era superficialmente. Desde que ella partió, todo había empequeñecido.” (p. 24)

…

“Hacer que lo que existió jamás hubiese existido no entraba en los poderes de Dios, pero si en los del olvido.” (p. 26)

…

“Un día ella le dijo: vivir contigo es pasar el aprendizaje de la soledad. No sé si reprochártelo o darte las gracias.” (p. 28)

…

“El olvido era el auténtico Dios: su poder omnímodo desmentía el del Creador y sus criaturas efímeras.” (p. 29)

…

“Su lejanía creciente, la inexorabilidad del tiempo, el poder cruel de los vivos frente a la indefensión de los muertos…” (p. 31)

…

“Anochecía en torno a él y él mismo anochecía.” (p. 32)

…

“El tiempo era un jinete ciego que nadie podía descabalgar. Arrasaba a su paso cuanto parecía duradero, transformaba el paisaje, reducía sueños a cenizas. Su ayer se componía de escenarios desvanecidos.” (p. 36)

…

“Su experiencia de rompesuelas y lector de planos no servía para nada.” (p. 38)

…

“La vida no era sueño sino alucinación…”(p. 40)

…

“El libro de su vida carecía de argumento: sólo hallaba fragmentos de página, piezas mal encajadas o sueltas, esbozos de una posible trama.” (p. 55)

…

“Pronto llegaría su turno y llegaría al finisterre del acantilado. Soñaba en el digno final de Tolstoi en su fuga quimérica del Cáucaso. Pero la caducidad carecía de fecha (…) El telón de boca de las montañas seguía en manos del tramoyista.” (p. 69)

...

“…como todos los nietos y biznietos de los cavernícolas, los campesinos se resistían a sus prédicas, [de Tolstoi] se aferraban a los iconos y ceremonias, se arrodillaban ante los brujos de báculo i mitra, aborrecían la funesta manía de pensar.” (p. 47)

…

“…mitos, ceremonias, preces y sacrificios al gran demiurgo escindido: el bueno que dejaba hacer sin enterarse de nada y el malo que sí sabía lo que se hacía (…) Sin piras, patíbulos, fusilamientos, guillotinas, la autoridad terrenal no existiría; pero los manipuladores del miedo la extendían al más allá.” (p. 61)

...

[“irrumpió la voz del que entre risas, afirmaba ser a la vez creador y creado”] (p. 47)

…

“Ya sé que no crees en mi, más nada puedes frente a los que en mi creen. Existo para ellos y así será mientras cuenten los siglos” (p. 76)

…

“Sois una colonia de insectos en la que cada uno tira por su lado y busca provecho inmediato a costa de los demás.” (p. 48)

…

“Te lo digo en cruel castellano: habéis nacido para perpetuar el olvido.” (p. 75)

…

“Aunque fuiste engendrado por una gotica de esperma y a mí me fabricaron a golpe de especulación y concilio, los dos tenemos lo primordial en común: la inexistencia.” (p. 77)

…

“Más, desde que me creasteis omnipresente y eterno, os contemplo de forma retrospectiva (…) Los cien mil años luz transcurridos de entonces, (perdona la escasa exactitud de mis cálculos) no os han modificado, bailáis todavía vuestras danzas rituales (…) siglos y siglos de cultura e ilustración desvanecidos en el humo de la ignición y el desplome de los rascacielos.” (p. 81)

…

“Cuerpos sacrificados acumulan polvo y rencor en sus valles profundos y en el Techo del Mundo suenan mis carcajadas.” (p. 81)

…

“Más allá del horror (…) está la belleza oculta tras el talón de boca.” (p. 89)

…

“Si despiertas no me verás y si no despiertas todo habrá concluido” (p. 98)

Si us interessa una crítica del llibre la trobareu clicant aquí.

OLGA

2011-08-02T10:03:00.004+02:00

Passejàvem el desig per tots els carrers de l’urbanització i les veïnes malparlaven de nosaltres apartant de manera imperceptible les cortines.

Apreníem amb fruïció les melodies alegres i també doloroses de l’amor que ens maldava per viure a pesar del solatge insondable de les pors nascudes d’anys de “si senyor”, “si pare”, “si mossèn”...

L’amor, però, amb tots els seus contradictoris malentesos, ens floria a la punta dels dits amb tots els colors del jardí.

Anàvem tan perduts, ignoràvem tant, que confoníem la bellesa de les flors amb el dolor de les ortigues que ens sotjaven. Com el dia que em vaig posar a plorar després de saber, de la revelació del tacte bla, suau, dolç, turgent, de la teva pell, “forta y tesa com un argue”.

Ens hi varem fer una fotografia, al jardí, i al dors hi vas escriure allò tan carrincló de les pel·lícules: “Perquè em tinguis sempre al teu costat”.

És cert, t’hi tinc encara.

Les golfes de la memòria, tan plenes d’andròmines, de trastos vells, de revistes esgrogueïdes, de desferres de múltiples batalles perdudes, les golfes, amaguen aquests petits tresors que ens permeten mantenir l’esperança, la il·lusió, les ganes de viure.

Acarono la fotografia i les golfes s’il·luminen, devessall de colors entrant per un gran finestral, obert de bat a bat. El sol de migdia vivifica els records inerts de les golfes.

L’amor no mor ni se’n va amb els anys; es transmuta, només, en pòsit de pols, com el borró de sota el llit, a les golfes del cor.

M’agradaria escoltar-te però m’he de conformar amb la Netrebko

Núria - Queralt 2011

2011-07-04T10:34:00.009+02:00

Passen els anys, passen els camins, les curses, les caminades, les ultres i cada dia tornem a començar, cada dia aprenem una mica més, (o no), cada dia toca replantejar-ho tot i comprovar que “allò que sempre funciona” a vegades no funciona, que “allò que mai funciona”, continua sense funcionar, o si, mai se sap!

D’aquesta Núria – Queralt (o Berga), queda clar que no va funcionar:

1.- Les pujades. A les pujades no tiro, no tiro ni amb corda, ni amb piles ni a cops de bastó. Ja no és qüestió de l’alçada, és qüestió de manxa i de bateries. Haurem d’investigar-ho i assegurar que no tenim mala peça al teler!

2.- Les plantes dels peus. Mitjons? Bambes? Cremes hidratants diverses? Res de res funciona últimament. Al cap de pocs quilòmetres de caminar, comencen a escaldufar-se els peus, a bullir, a fer mal i, apareixen inevitablement les butllofes. A aquestes alçades em fa força ràbia que aparegui aquest problema quan mai havia estat un entrebanc!

3.- La calor és un mal conegut i antic, però no per això menys fotut. Sortir a les onze ja em feia mala espina, però són coses de l’organització, res a dir. Tot i que a Fontalba hi havia boira, i fins i tot algun nuvolet, la humitat i la xafogor em varen matar!

De la història de la caminada poca cosa a dir. Bones sensacions fins a la Font de l’Home Mort. Patiment desmesurat, tot i el ritme lent, feixuc, ortopèdic, per pujar fins al Pas dels Lladres.

Intent de recuperar, però patint mal de peus, a la baixada fins a La Molina. Tornar a patir, (potser no tant) per a pujar a Call de Pal, veient com no podia seguir al Jaume i a dues noies/senyores de la meva edat, més o menys, que no paraven de xerrar... en fi, mals coneguts.

Després, de baixada cap a Bagà, la calor comença a fer-me mal de veritat, tot i que intento mantenir les forces.

La idea de plegar comença a prendre cos dins del cervell. El debat intern és intens. Em deixo anar? M’esforço més? Val la pena? Realment estàs fotut, o tens mandra?

Un SMS de la Fada Cargolina m’ajuda, és com un cop de fuet del conductor del carruatge. Serro les dents i m’esforço en la baixada, (En la baixada! Qui ho havia de dir, jo havent-me d’esforçar en la baixada!).

Trobo el Paco que fa de “control sorpresa”. L’alegria de veure’l no acaba de compensar el “mal rotllo” que porto a dintre...

A l’abeurador del costat fico el cap dins l’aigua, (ja és el segon cop que ho faig en poca estona). Amb el cap a dins l’aigua penso que seria bo transformar-se en un cap gros com els que neden per allà i viure, fresquet, fresquet...

En fi, quan sóc a Bagà estic decidit a plegar però intento no precipitar-me. Em dic que si puc dormir una mica em refaré, que allà és “molt llaminer” plegar, que no em puc deixar vèncer tant fàcilment.

Reprenc,finalment, el camí

La pujada és molt dura, el ritme torna a ser lent, cada cop més, però gairebé ho prefereixo a la baixada, com a mínim no em fan mal les butllofes... És fa fosc.

Quan arribo a la carena els ploms es fonen del tot, el subministrament de carburant s’ha acabat, la neurona s’atura. L’ocellot és considerablement gros, negre, com un corb gegantí que estén les ales i m’abraça.

Estirat a la vora del camí passen altres participants que van tant o més fosos que jo, però que no s’aturen. Podria quedar-me aquí per sempre, penso.

Però m’aixeco. L’objectiu, ara, ja només és arribar al control per a poder plegar, però el control no arriba, tot i que em sembla que ha de ser allà mateix. Canvio d’objectiu: arribar a la carretera! Allà em deixaré anar i esperaré que “em reculli” algun cotxe...

Camino pel mig dels arbres sense saber, sense veure. Perdo els senyals, torno enrere. És un bosc de conte de fades, preciós! Fa una mica de baixada, em deixo anar, però trontollo i els arbres fan giragonses, prenen vida i dansen al meu voltant. Entenc que m’he de aturar. Intento pensar, “Joan, no siguis “bledo”, què toca fer ara? No pots enfonsar-te! Reposa només una mica, el control és aquí, molt a la vora, ja sento les veus de la gent, no ho sents?” Torno a estirar-me, tanco els ulls...

“Estàs bé?” em pregunta. “No, certament no estic bé”, penso.

El Pau s’asseu al meu costat i es transforma en el meu àngel. El meu àngel de noranta-cinc quilos m’allibera, em guia! M’ofereix una Coca-cola, calenta, diu, tot lamentant-se. En intentar obrir-la trenco l’anella i gairebé acabem obrint-la a mossegades! Només de pensar-ho em ve un atac de riure i ell es pensa que ploro! Pel mig dels arbres, les estrelles de l’osa major, brillen amb contundència, properes, abastables als meus dits.

No ploro però podria fer-ho tranquil·lament. També podria petonejar al Pau, però potser s’ho prendria malament. Gairebé agafant-me de la ma, m’acompanya els tres quilòmetres que falten fins a Gisclareny. (Tres quilòmetres! Mare meva! I jo que em pensava que ja en sentia les veus!)

Volia obrir un capítol d’agraïments que ha d’incloure molta gent, la Fada Cargolina, el Juanito i família, el Paco, el Presi, el Jaume, els d’Alpens... i el Pau, evidentment! Segur que em deixaré gent i em sap greu...

Però no vull deixar de donar les gràcies al Lluís i a tota l’organització de la Núria –Queralt que és impecable, meravellosa, d’un dotze sobre deu. Sovint ens queixem, jo el primer, del preu de les inscripcions. Doncs bé, he de dir que la inscripció de la Núria-Queralt em sembla extraordinàriament barata si ho comparem amb tot el que t’ofereixen: el cremallera de Núria, el circuït increïble i bestial, els avituallaments, el record... i ELS TAXIS! (tal com sona, taxis, amb taxista que cobra per la seva feina) que porten a la gent que plega fins a Berga. És tot un detall que cal afegir als innombrables trets diferenciadors de la Núria Queralt!

I ara que?

Doncs ara, a fer l'Emmona!

Vist el que s’ha vist, és molt difícil que pugui acabar-la, potser impossible. Però intentaré corregir el què pugui i faré l’Emmona fins allà a on pugui, gaudint-la i patint-la com pertoca! Ja estic desitjant que arribi el dia!

Maria

2011-06-15T08:24:00.005+02:00

Aquest vespre les paraules em cremen les mans, de tant fredes, gelades, com són.

S’han corsecat de tristesa al porxo de casa i el roser es marceix només de sentir-les.

Sempre hi eres. A l’àtic de Joanic i també a l’àtic del costat del monestir. (Sempre buscàveu àtics, us agradava viure enlairades). Sempre hi eres. Com l’ombra d’una alegria permanent, com el ressol d’una tristesa amagada.

Quan venia, aprenia a estimar-vos a totes dues i, sense saber-ho, me n’anava una mica més ple, més savi, potser, una mica menys maldestre, més madur, no sé si m’entens.

(M’enfado perquè les paraules no diuen això que vull dir, perquè són tant barroeres! Són paranys ocults, bèsties traïdores amagades en selves perilloses, atzucacs, enganyifes barroeres.)

“Ja no puc més!” vas dir un dia, i em vas fer còmplice d’aquell teu cansament.

Vaig plorar-ho molts dies, ho ploro encara, quan la nit es fa densa, pesada, carregosa com avui.

Des de llavors, cada dia que no vinc, cada cop que no et retrobo, que no us retrobo, que no us tinc, em sé una mica més petit, una mica més obtús, més babau, no sé si m’entens, les paraules tornen a ser feixugues.

El silenci d’aquest vespre em ressona amb un xiulet estrident que espetega i rebota per les parets còncaves del cervell. Les mans et busquen però el teu cos ert, rígid, esdevé marbre fred de paraules perdudes en aquest diccionari sense lletres, sense abecedari, sense sentit.

Potser val més així: silenci, silenci pur i dur, sense res més. Silenci colgat de terra humida, xopa de pluja. Silenci escampant-se, estimbant-se pel Camí de la Vall, més enllà del Munts, més enllà del Collsacabra, de la Plana, de les rieres, dels rius cabalosos, alimentats per aquesta pluja que no cessa.

Silenci florint-se a sota del noguer tan ample, immens! Sota la prunera borda de flors blanques i fulles vermelles. Silenci florint-se al costat de les canyes, de les alzines, dels pins, de l’avet, de la parra, dels ginebres, dels boixos petits, del roure i de l’om, que sobreviu malgrat tot i contra tothom.

Silenci fent verdet de dies i dies de pluja que s’arrapa a la fusta de la taula del jardí. És inútil treure’l, és inútil arrencar-lo amb les pues d’un raspall metàl·lic, amb les pues d’aquesta ràbia que em creix als dits, a les ungles! El verdet sempre hi és, sempre reneix, arrelat com està, xuclant-me, alimentant-se de les pors tan íntimes, tan meves!

Maria, potser ja seria hora que comencés l’estiu, no et sembla?

Que no pararà de ploure?

Que ho sents com plou?

Alpens, juny de 2011

Margarida

2011-06-02T14:25:00.011+02:00

Senyora de la nit, amagada en un plec de la memòria, retornes aquest vespre amb el teu posat lleu, somriure petit.

Tan sols sóc una parada en el camí, un petit descans en el teu tràfec de dies, d’anys. Una estació, com diu Cohen.

Vas acollir-me a ca teva.

Tot just aprenia a estimar, a enamorar-me de totes les noies del sender, les que caminen i les que miren, les companyes de classe i les professores, les que em veien i les que no.

Encara ho faig. M’enamoro de la que passa pel carrer, de la que em serveix el cafè i de la que em cobra la contribució, (bé, d’aquesta no tant).

Seies a la sala d’estar de casa teva i vas posar el disc. T’agradarà, vas dir-me. Des de llavors en sóc un incondicional .

In-con-di-cio-nal.

Amb totes i cadascuna de les seves lletres. Calculo uns trenta-cinc anys escoltant les seves cançons i totes em retornen a aquell captard. Senyora de la nit, sé que no sóc el teu amant... diu la cançó.

Espera, vas dir. I encara espero. O no.

Senyora de la nit, vius en aquest replec del record. Has volgut trencar tots els lligams, però els fils dels temps esdevenen intactes retorns a les cançons de Cohen. Retorns a les teves mans petites, al somriure lleu, a l’abisme que ens vigila.

Sents? ...

PUIGMAL - Inventant camins

2011-05-19T14:12:00.003+02:00

En principi, aquest cap de setmana havia de fer l’Ultra Trail de Barcelona de 110 km. A l’hora de la veritat vaig haver de desdir-me’n perquè, després de la Trailwalker, només amb una setmana de coll, la cosa semblava massa estrebada, tant des del punt de vista físic, com el familiar com per les feines que es van quedant pendents.

Així doncs vaig fer bondat i el dissabte no vaig anar a Sitges tot i les ganes que en tenia. Però el diumenge al matí per tal de compensar em vaig regalar una sortida al Puigmal.

Un cop a Fontalba, una mica per variar i una mica per culpa de la forta ventada que hi feia vaig improvisar el camí de pujada tot fent-ho per la Cometa de Fontalba. Va ser molt gratificant endinsar-se per aquella vall solitària, retrobant-me amb els isards i trepitjant l’emblanquinada de neu caiguda el dia abans. La meva intenció era arribar-me al Coll de l’Embut, al costat del cim de l’Ortiga, però la placa de neu glaçada que hi havia era molt considerable i com que no anava equipat vaig decantar-me cap a l’esquerra, enfilant-me per un pedregar i una tartera prou feixuga.

El retorn, tranquil·lament, ja sense vent, per Núria.

D’aquesta sortida en vaig treure aquestes conclusions:

- Que em convé entrenar alçada per recuperar glòbuls rojos.

- Que l’Emmona serà dura, dura, dura. (Això ja ho sabia, però quan ho palpes i ho veus en directe te n’adones de la dimensió de la cosa)

- Que, en definitiva, des d’ara, totes les sortides que faci intentaré pujar per sobre dels 2.000 m. per veure si agafo el què no tinc ara mateix per poder fer l’Emmona. He mirat el mapa de l’Emmona i he començat a imaginar possibles entrenaments d’un quart d’Emmona, de mitja Emmona, etc. Si algú vol venir que m’ho faci saber!

- Els demés projectes, de moment queden aparcats!

(Últimament no penso a agafar la càmera de fotos, em sap greu!)

El recorregut de diumenge:

TEATRE EN MAJÚSCULES

2011-05-18T07:00:00.001+02:00

(Si no hi ha res de nou, aquest article sortirà publicat a La Rella, revista del Lluçanès, aquest divendres, dia 20)

Obra: El Monte Calvo

Autor: Jairo Anibal Niño

Estrenada a Alpens, al Cafè-Teatre El Casino

Dia: 16/04/2011

Grup: Nou Grup de Teatre d’Alpens

Direcció: Filemón Correa

Intèrprets: Mike Gómez, Enric Cruells i Enric Rosell

Llum, so i assistència tècnica: Lenny Jareño i Lluís Bosoms

En parlava en aquestes mateixes pàgines, ja deu fer un parell d’anys, arran de la representació d’”Uns pastorets difere nts”:

A Alpens hi ha un moviment teatral que està emergint amb força.

Des del temps dels grecs que hom sap que el teatre es sustenta en la tècnica per remoure emocions, les emocions dels espectadors. M’estic referint, (i perdoneu-me si ara aparento una erudició que no tinc) al model descrit per Diderot, que explica la idea de la tècnica de la producció d’emocions “simulades” per l’actor per tal que l’espectador les pugui viure com a quelcom real.

Aquesta és l’essència del teatre, es tracta, en definitiva, d’emocions.

És per això que parlo de “teatre en majúscules”, quan parlo de l’obra que es va representar a Alpens.

Aquest nou grup de teatre, (que ni tan sols té nom) va aplegar-nos al Casino amb l’objectiu plenament aconseguit de remoure les nostres emocions. Hi va reeixir, sens dubte; ho va fer en els més escèptics, els que es pensen que ja ho saben tot i que s’asseuen a la butaca de platea amb un gest de condescendència. Ho va aconseguir en els anomenats ignorants que ho són, només, en el sentit que desconeixen les seves pròpies emocions, els seus propis desitjos, pors, sentiments.

Uns i altres, tots, varem caure en la xarxa estesa, en la trama ordida pel treball, (que en teatre sempre ha de ser, forçosament, treball d’equip) pel treball dels actors, dels tècnics i de la direcció. El text fluïa des de l’escenari, aparentment amb senzillesa però amb un control absolut del gest, dels tempos, de la veu, del so, dels silencis... El text fluïa i amarava la platea d’ ”emoció teatral” que es multiplicava, s’expandia, a mesura que els espectadors en quedaven impregnats.

Es vencia així, per exemple, l’escepticisme dels que prèviament havien criticat l’”oportunitat” de fer “teatre en espanyol” a Alpens.

Que no ens adonàvem, potser, de l’avantatge que ens dóna, per bé o per mal, aquest imposat bilingüisme que vivim?

Si som capaços de fer i entendre una obra de teatre en la seva versió original, perquè hi havíem de renunciar? Havien, potser de forçar una traducció al català per força postissa, per força empobridora?

Que, potser, no seria bo, per exemple, poder fer i sentir i entendre teatre original en anglès? Doncs bé, no havien passat ni cinc, ni dos minuts que el fet de l’idioma era pura i simple anècdota. Importava molt més el tema i la universalitat del llenguatge del teatre.

Descobríem així l’obra d’un autor, Jairo Aníbal Niño, desconegut, segurament, de la majoria dels presents, i retrobàvem un teatre de trinxera en la millor de les seves connotacions: sentiment, lluita, denúncia, reivindicació, totes aquestes paraules tan malmeses i, no obstant, tan necessàries, encara. Replantejàvem així l’absurd, la misèria, la mentida del discurs militarista i ens identificàvem amb les emocions dels eterns perdedors, que sempre són els mateixos: els mutilats físicament, els mutilats mentalment, els abandonats en un abocador d’escombreries, passant gana i fred un cop han esdevingut inservibles per a la “causa”, per a la “pàtria”.

El tema no és nou, però era nova la manera de dir-ho, era nova la teranyina que ens feia saber íntimament nostre allò que tot sovint pensem que és problema, només, dels altres.

El grup d’Alpens, amb el seu rigor, amb el seu bon treball, em recordava dissabte, la vella distinció que varem aprendre ja fa uns anys: contra la disjuntiva de teatre professional o teatre amateur, existeix el teatre “vocacional”. Perquè la distinció principal no és tant entre professional o afeccionat, sinó entre teatre bo o teatre dolent.

És en aquest sentit que, enllaçant directament amb el llegat i la feina de grups com per exemple, (perdoneu l’elecció, ho sento, cadascú tira cap a casa), de grups com L’Escambell dels anys 80-90 a Alpens, de grups com El Gall, que treballa amb tossuda constància al Lluçanès des de fa més de vint anys, el nou grup d’Alpens opta de manera clara i decidida pel teatre vocacional, és a dir pel teatre que té la qualitat com a vocació, com a objectiu.

Dissabte es va poder veure, una vegada més el bon resultat que dóna la combinació de la saviesa de gent que ve de la professionalitat, (Filemon) amb l’energia de la gent que comença.

Em queda per fer, encara, una altra reivindicació: sovint es parla de l’aportació que han fet els Pastorets al teatre català a l’hora d’estimular a la gent a fer teatre. Doncs bé, aquesta faceta, actualment, a Alpens s’ha d’atribuir a les representacions dels Versots que cada any per la Festa Major fan els Diables de Rocadepena. No és casualitat que els tres actor de l’obra hagin iniciat els seus passos en aquestes actuacions intranscendents, banals si voleu, però que han tingut el do de despertar en ells i en molts d’altres el “cuc del teatre”. És per això que he començat parlant de l’emergència d’un nou moviment teatral, emergència de la qual, sens dubte, n’és en bona part responsable en Filemon Correa que ha sabut canalitzar i instrumentalitzar la força, l’energia, la tradició d’un poble, Alpens, que des de fa molts anys ha estat vinculat al món del teatre. Alegrem-nos-en!

Aniversari

2011-05-12T14:27:00.001+02:00

Aquest any les acàcies han florit més que mai.

El camí del cementiri és tot nevat de pètals.

Ens pararem només un instant per recordar, per recordar-nos, que encara ens fas falta.

Després, apressats, tornarem a la feina i apilarem papers sobre papers.

Algun dia, quan la pila ja sigui prou alta, farem una foguera al mig de la plaça.

Llavors, potser, et retrobarem.

TRAILWALKER

2011-05-11T13:39:00.010+02:00

Dies enrere, caminava pels volts de casa, quan se’m va aparèixer, sobtadament, la Fada Cargolina. La Fada, vestida amb el seu vestit llarg, color blau cel, amb una mena de pols de purpurina platejada, estava més brillant, bonica i encisadora que mai. Amb la seva cabellera semblava talment una reina.

Aquell dia, la Cargolina, venia amb la seva vareta màgica i, amb el seu somriure infinit, amb va dir a cau d’orella: “Et concedeixo un desig!”

(Bé, de fet, crec que m’ho va dir per telèfon, però pel cas tant és, no us sembla?).

No m’ho vaig pensar dues vegades, de seguida ho vaig tenir clar : “Vull tornar a caminar amb tu moltes, moltes hores seguides!” li vaig dir ple de frisança.

“Concedit!” – Va dir ella mentre feia moure la vareta.

I, aleshores, zaaas, vaig ser transportat al món màgic dels camins de les fades i dels nens que, amb el nostre cervell de dotze anys, ens neguem a créixer i continuem jugant, caminant, com si no passessin els anys! Potser no us ho creureu, però això és una cosa molt normal que es veu que passa a gairebé tots els nois, i no tant a les noies que, d’un normal, esdevenen fades, que ho vaig llegir en un llibre i, si ho busqueu al Google, segur que ho trobareu!

Vaig aparèixer a Santa Maria de Palautordera i la Fada em va explicar que caminaríem la “Trailwalker”. Jo no sabia gaire bé que volia dir això perquè el meu anglès és de nivell “zero patatero” , però ella m’ho va explicar tot i jo estava talment ben encantat de la vida amb aquella moguda. Des de llavors jo formava part d’un equip que es deia “Quilòmetres per l’Esperança” que, per poder participar en aquella caminada havien recollit més de 3.500 euros per ajudar a gent que ho necessita. Que havíem d’anar tots junts per a poder-nos classificar, que havíem de fer 100 km., que... Bufa! Allò era molt més del que em podia haver imaginat! Era fantàstic!

Els meus companys de camí serien: els nens Jaume, (“Capi”), Xavier, (“Isard”) i la Fada Cargolina. I, a més a més, tindríem en tot moment l’assistència d’un altre nen que es diu Ricard, i de la Carme que també és una fada. Tot plegats érem l’equip, així tal qual, “l’equip”.

A les nou del matí en punt varen donar la sortida i tots els nens i totes les fades ens varem posar a caminar. Hi havia molts “equips” de nens i de fades que caminaven molt contents!. Tothom reia i saltava d’alegria. Entre tots havien aconseguit més de 400.000 euros per a una causa solidària organitzada per un tal “Intermon” que es veu que és molt bona persona perquè ajuda a la gent que ho necessita d’arreu del món. Jo caminava, embadalit, amb el meu “equip”.

De seguida ens varem començar a enfilar, amunt, amunt, cap a una muntanya del Montseny que es diu el Sui, que es veu que és molt coneguda, tot i que jo no n’havia sentit a parlar mai. Dimontri! Aquesta muntanya és molt alta i la pujada es va fer llarga, llarga! Encara sort que per allà dalt em vaig trobar amb l’Ives que havia pujat amb la seva filla per animar-nos i em va acompanyar un trosset. La planta dels peus em van començar a fer mal, i jo no ho entenia perquè justament m’havia comprat uns mitjons que em van assegurar que eren molt bons i, en canvi... Encara sort que el Xavier em va passar una pomada que es fa servir perquè el culet dels bebès no es posi vermella i, sí, em va anar la mar de bé!

Després, fent el Pla de la Calma, el Xavier i el Capi anaven explicant acudits i ens fèiem un tip de riure! Manoi, cada cop m’agradava més això de caminar en “equip”! Mentre tant, la Fada Cargolina no parava de saludar gent i de parlar amb uns i amb els altres, que tothom la coneix i ara, fins i tot surt a la tele! Es veu que un dia va anar al Vaticà i la gent preguntava: “Qui és aquell senyor vestit tot de blanc que hi ha al costat de la Fada Cargolina?” Això és veritat, segur, perquè m’ho va explicar el Xavier que no diu mai mentides.

Després va venir la baixada i, avall, avall, (Ah! Com m’agraden les baixades!) doncs, varem arribar a El Figaró. I ho varem fer justament pel carrer a on viu la meva germana Roser, que és una escriptora molt coneguda que escriu Des de la finestra uns escrits preciosos i fa contes i poesies... La Roser, quan jo era petit, em va ensenyar la taula de multiplicar del dos, allà al pati de Ca les Monges i després, com que és la germana gran, ens ensenyava que no havíem de dir “sellu” ni “buenu” ni “busón” sinó “segell”, “d’acord” i “bústia”.. i així re-apreníem totes aquelles paraules mal apreses dels mestres que ens parlaven en una llengua que no era la nostra. I després, com que sempre he volgut ser com ella, vaig obrir aquest bloc que es diu “Des del camí”, copiant-m’ho descaradament del seu! I ara resulta que els amics de les caminades em diuen a mi “poeta” però jo sé que ella és l’autèntica poetessa, i no pas jo.

I la Roser ens va venir a rebre i vaig poder-la abraçar i presentar-li el meu equip i a la Fada Cargolina i bufa, jo estava més content que unes pasqües i l’orgull em feia inflar com un gripau enmig de la pluja!

Després, tot baixant per unes escales, varem poder sentir i veure i viure l’ambient impressionant que hi havia al poble, manoi! Allò semblava l’Ultratrail del Montblanc de tanta cridòria, timbalers, i gent a les terrasses dels bars, tothom animant i aplaudint!

Varem segellar al control i llavors, la Fada Cargolina va desaparèixer. Es veu que hi havia una nena que li havia demanat un desig i justament llavors havia de fer-lo realitat. Els de l’equip ens varem esperar pacientment perquè sabíem que tornaria al cap d’unes hores i perquè no volíem pas que la Fada quedés malament amb aquella nena per culpa nostra! Mentre esperàvem varem dinar i ens varem beure una clara i no paravem d’animar als altres equips que ens miraven estranyats i jo m’ho vaig passar de nassos fent veure que era una vaca que dormia, tot embolicat amb un manta i fent broma amb la gent que passava. Fins que un noi em va mirar tot seriós i va dir-me: “Quina vergonya!” i llavors pla varem riure!

Quan ja faltava poquet perquè tornés la Fada, el Capi, o sigui el Jaume, que és el que té més seny de tots perquè, tot i que també viu ancorat als dotze anys em sembla que està apunt de fer-ne tretze, (encara que, es veu que el seu carnet diu que té 68 anys, però això és impossible!) doncs el Capi, va dir de començar a passar, ell i jo, perquè el Xavier i la Fada podien anar més ràpid i ja ens atraparien i així ho varem fer.

Després de pujar la Trona, que és una pujada molt seriosa, varem encaminar-nos cap a Sant Miquel del Fai i, quan es va fer fosc, ja patia una miqueta perquè la Fada i el Xavier encara no venien. Però llavors, enmig de la fosca, vaig sentir la veu inconfusible de la Cargolina i si, eren ells que ja ens havien atrapat!

Així, ja de nit, varem arribar a Sant Feliu de Codines i, mentre tant havíem anat atrapant equips de caminadors i caminadores que ja ho estaven passant força malament, segurament per falta d’experiència en aquest tipus de caminades tant llargues. El Ricard i la Carme ens esperaven a cada control i ens omplien d’atencions. Després de Sant Feliu, quan pujàvem cap el Castell de Gallifa va començar a ploure. Cada cop plovia més fort, més i més fort i no sé perquè però justament llavors, ens varem posar a cantar, a cantar i a cantar! Varem repassar tot el repertori de cançons que ens venien al cap, l’”Eres tu”, el “Cargol treu banya”, el “Eva María se fue..”, el “Negrito del Cola-cao”, etc. etc. etc.. Tal com deia el Xavier després, em sembla que en varem fer un gra massa, perquè va caure un aiguat d’aquells que fan història!

Al cap de cop, però, varem haver de callar perquè, en arribar a una cruïlla ens varem trobar amb un espectacle insòlit. Hi havia una munió de llums movent-se per tots costats, completament en silenci, talment com si fossin ànimes en pena! Jo em vaig espantar una miqueta perquè allò semblava tret d’una pel·lícula de terror! Resulta que havien desaparegut els senyals del camí i la gent estava completament perduda i desorientada. Eren molts, potser cinquanta o seixanta, alguns embolicats amb les mantes tèrmiques, tots en silenci...

Sort que llavors l’equip, o sigui nosaltres, es va posar a treballar i va desplegar tota la seva experiència de quilòmetres i quilòmetres caminats, érem l”equip “Quilòmetres per l’esperança, que carat! Ho havíem de demostrar! Així, amb l’ajuda del GPS i del frontal del Xavier, autèntic Far de Calella, varem aconseguir trobar un camí perdut enmig del bosc que s’enfilava per unes roques amb l’ajuda d’unes cadenes. Semblava impossible aquell camí!, amb aquella fosca, la pluja i el vent! Però era el camí bo i, quan finalment varem retrobar les cintes de l’organització, tothom va cridar de satisfacció i alleujament i ens varen felicitar.

Arribàvem a Sant Llorenç Savall, molls com ànecs, amb la pluja a sobre. El Ricard i la Carme ens aplaudien, alleugerits de veure’ns arribar. El pavelló que feia de control semblava un camp de batalla, amb la gent xopa, alguns dormint, d’altres enfadats, tot era confusió, nervis... però nosaltres continuàvem ben determinats! Canviats de roba i, finalment sense pluja enfilàvem el camí cap a Coll de Llor, Coll d’Eres i Coll d’Estenalles. Els altres membres de l’equip com que sabien a on anàvem i què ens esperava estaven una mica nerviosos. Jo, ignorant del què venia, vaig caure en un atac de son insuportable. Vaig dormir tot caminant, amb els amics vigilant-me perquè no caigués daltabaix d’un marge, fins que va començar la pujada, que recordo molt vagament. Només recordo els peus del Capi davant meu pujant graons i més graons de la roca i els passos de la Cargolina que em vigilava des de darrera... a Coll d’Estenalles vaig dormir en una cadira cinc o deu minuts. Per poc no m’estiro al terra per dormir en un racó, i mira que estava tot ben moll i brut de fang!

Refet de la son, ens encaminàrem cap a Mura. A poc a poc es va fer de dia, quin descans! A dalt d’un coll el Capi va fer una parada tècnica i després es va posar al davant corrent com un esperitat, que gairebé no el podíem seguir, ell que diu que baixa malament, va parir!

Mura és un poble que em va agradar molt, molt, molt. De nou retrobàvem a la Carme i el Ricard que esdevenien un suport indispensable! Ja érem al quilòmetre 80 i semblava que el què faltava havia de ser fàcil. Ha, ha, ha! Quina colla d’il·lusos! Cent quilòmetres sempre seran 100 quilòmetres i no hi ha res fàcil!

Però l’equip no defallia, no afluixava! Quan no tirava un ho feia l’altre i així, de mica en mica anàvem fent camí, sense perdre l’esperança dels quilòmetres del nostre lema, sense perdre l’alegria del camí. I la gent, quan ens veia, ens deia: “Us veiem molt bé, molt alegres”. I a nosaltres ens costava no us penseu, que la cosa anava per dintre, però era veritat, estàvem contents i orgullosos del camí que fèiem. I així anàvem atrapant gent i més gent, tots amb cara de cansats però tots contents perquè ja veien que l’objectiu era a prop. Arribàvem a Rellinars i menjàvem coca i rèiem tot recordant les històries de la vaca i del Far de Calella i de les cançons i dels acudits.

Poc a poc, pas a pas, varem arribar a Monistrol i llavors l’alegria ja era total i, una mica ens sabia greu perquè, tot i que estàvem molt cansat i volíem dormir perquè feia més de 29 hores que trotàvem amunt i avall, doncs això, que no acabàvem de decidir-nos a acomiadar-nos i encara hi va haver temps d’anar a fer el got i riure una miqueta més, contents i orgullosos del nostre equip, “Quilòmetres per l’esperança”. I com que no sabia com donar-li les gràcies, per haver-me concedit aquell desig, a la Fada Cargolina li vaig agafar la mà i li vaig estrènyer fort, molt fort, i em sembla que li vaig fer una mica de mal, perquè els galifardeus de dotze anys no sabem controlar les nostres forces i les fades són molt delicades i dolces i sensibles i s’ha d’anar amb molt de compte. Us ho dic perquè ho tingueu en compte.

Nota: Les fotos les he tret de Facebook de la Trailwlaker

Ultrabis (aura) La crònica

2011-04-24T21:40:00.004+02:00

Saps i notes que t’has fet gran quan comences a tenir moltes batalletes per explicar.

Recordo, quan a Alpens varem començar a organitzar la Cursa de Muntanya 3 Comarques, que la gent ens mirava com a una mena de cosa estranya. El segon any, la inscripció era de 30 corredors! De fet, no inventàvem res, els francesos ja feia uns quants anys que organitzaven curses per la muntanya, fugint de l’asfalt i el Quico Soler ja guanyava la Cursa del Canigó un cop rere l’altre i era molt més conegut a l’altre cantó de la frontera que no pas a casa nostra. La Matgalls - Montserrat era una travessa només a l’abast , (semblava) de quatre bojos.

En canvi, ara, vivim un autèntic boom de les curses de muntanya i els trails, ultratrails, curses i cursestes proliferen pertot arreu. Cada dia som més els que juguem a ser una mica com en Kilian Jornet, si més no, llegint el seu llibre, un dels més venuts aquest Sant Jordi. Els materials són cada vegada més bons i sofisticats i ens permeten, (pagant el seu preu) fer coses que abans ens semblaven impensables. Paguem tranquil•lament inscripcions de 60, 100, 150 euros i així ens creiem autoritzats a sentir-nos per unes hores, com uns super-herois de la muntanya, mentre reclamem, exigim, a les organitzacions que ens facilitin tots els mitjans, que ens regalin records, diplomes i un bon entrepà de botifarra a l’arribada.

Però, a la llarga, tot cansa... A alguns ens vénen ganes de recuperar els orígens, de tornar a trobar l’essència de la muntanya. Aprofitem, és clar, totes les facilitats que ens donen els nous materials i les noves tecnologies però intentem recuperar una miqueta de l’esperit aventurer, primari, que ens va portar a trotar pels camins, pels boscos, les carenes i les obagues. Potser només és que ja no podem seguir el ritme dels més joves, potser. No vull pas dir que la nostra opció sigui millor o pitjor, és simplement, la nostra.

Aquest era, és, l’esperit de l’Ultrabis (aura), una proposta on no es senyalitzen camins, on no s’ofereixen avituallaments, on no es passen controls ni, és clar, es paguen inscripcions. Una opció que ha de ser, per definició, minoritària. De fet, inicialment, era només una opció absolutament personal, un repte que m’havia plantejat concretament per a mi. Després, un bon dia, fas pública la teva idea i la cosa va prenent una volada que no imaginaves, tot i que, finalment, (per sort) va quedar reduïda a quatre participants. Dic per sort perquè, una de les lliçons apreses és que una prova entesa amb aquestes característiques s’ha de fer, necessariament, organitzant-la per equips de dos, tres, màxim quatre persones, no pas més.

Es fa difícil parlar d’una cosa que has organitzat tu.

Vaig fruir, sens dubte, vaig fruir del camí, de la nit, dels companys de viatge, de les olors del bosc, del cantar incansable dels ocells. Vaig gaudir de la fosca que ens engolia mentre caminàvem enmig dels boixos, de les bardisses, espantant el bestiar, sorprès, enfilant les carenes dels Munts, de Sora, de les Falgoses, coronant els colls, els cims grans i els cims petits, desconeguts, enfilant camins de ròssec, baixant camins de cabres, ajupint-me per poder caminar el camí de la guilla i el del senglar, apartant branques per fer els camins de les vaques, els que només saben els caçadors més experts, els que no sap ningú perquè te’ls vas inventar tu, un dia d’hivern, quan encara els arbres no tenien totes aquestes fulles que tenen ara!

Vaig gaudir de la lluna vermella que ens vigilava, del paisatge de la nit, amb els llums dels pobles al fons de les valls, vaig gaudir del dia que floria camí de la Farga, sota la cridòria eixordadora de milers, milions d’ocells; vaig emmudir, meravellat per la Llengua de Cèrvol i per la flor petita de la Pulmonària que ens feia reconèixer la Montse, amagades a la raconada increïble dels Bufadors. Vaig delectar-me amb els paisatges inabastables del Morro del Quer, del Castell de Milany. Vaig arraulir-me a l’aixopluc de la pluja dins l’esglesiola de Santa Magdalena de Cambrils. Vaig gaudir de la pluja que m’amarava la cara, de la boira que m’empresonava en un paisatge que es feia petit tot i saber-lo gran i esplendorós, quan passàvem a tocar de la casa dels Plans, gairebé érem a la Garrotxa, sense veure-la, quan saltàvem els obstacles dels arbres caiguts a la fondalada del Torrent de Santa Magdalena, més enllà de Collfred, sabent-me lluny, molt lluny de casa.

Vaig riure del riure contagiós de la Montse, vaig deixar-me acaronar per la tranquil•la, ferma, incondicional amistat de la Dolors, la Fada Cargolina, vaig emocionar-me per la fortalesa del Miquel, per l’ajuda impagable de la Carme i el Santi, per l’alegria dels SMS dels amics, rebuts enmig de la nit...

I vaig patir, també.

Vaig patir una por terrible de no perdre el camí, sabent-me l’únic responsable d’aquella meva gosadia de voler caminar camins impossibles enmig de la fosca; vaig patir els nervis incontrolables que no em deixaven acabar de pair el sopar massa consistent pel meu estómac, privat de l’energia que li reclamaven els muscles de les cames. Vaig patir de l’esforç necessari per caminar pas a pas, per pujar graó a graó... No són tot flors i violes quan fas una caminada de tants quilòmetres, no cal enganyar-se! Necessites aturar-te per menjar i beure, però, fent-ho, agafes de seguida una fredorada intensa que t’obliga a posar-te guants a tapar-te i, llavors, de seguida, sues com un condemnat, i et costa respirar i has de mossegar-te els llavis, i has de fer servir totes les estratègies mentals per no deixar-te abatre pel desànim. Ja ho saps, ningú et regala res! Te l’has de guanyar tu el camí!

Vaig patir de saber-me responsable de l’equip, del grup que formàvem, de no deixar ningú enrere, de no fer-lo anar massa a poc a poc a causa del meu defallir, de no fer-lo embardissar quan perdíem el camí bo, de no saber trobar el lloc exacte per on havíem de passar, aquell lloc amagat en la boira espessa. Vaig neguitejar-me quan vaig veure que el temps era cada cop més dolent i, sota el meu parer, no tots anàvem prou ben equipats per continuar endavant, quan em va semblar que era hora de tirar muntanya avall i no muntanya amunt; quan vaig decidir que era moment de plegar.

Érem a l’alçada del Coll de Ciuret prop de de Pla Traver, el GPS marcava que havíem fet uns 70 km., ens en faltaven més de vint, la pluja i el vent feien molt difícil el caminar i, les meves sensacions eren especialment dolentes. Vaig recordar l’última vegada que vaig tenir unes sensacions semblants, fèiem la Travessa del Montseny, baixàvem del Matagalls i havíem de pujar Les Agudes. Llavors jo, no vaig fer cas de les meves sensacions...

Mentre pujàvem pels prats de Collfred, sota la pluja i el vent va venir-me a la memòria la imatge ben clara d’un colom dins una església, en un funeral per un company que va fer el seu últim pas, tot pujant a Les Agudes en aquell dia fatídic.

Ho vaig tenir molt clar, era l’hora de plegar i de pujar al cotxe que ens esperava.

Ara estic content de la meva decisió. És possible que m’equivoqués, que en realitat, es pogués pujar al Puigsacalm sense problemes. Potser, el meu cansament va ser determinant i vaig agafar-me a un excusa per deixar de caminar i fer abandonar als altres. Tant és. Fet i fet, tot plegat només és un joc i com a joc ho hem de tractar, no com a res més. Hi ha frases fetes, eslògans, que són bons per dir, per donar-se ànims: “Córrer o morir” diu el Kilian, “L’orgull és per sempre” diuen altres. No hi crec pas, en aquests plantejaments. Morir no em fa por, la mort és una cosa certa però, mentre pugui, mentre em quedin forces i ganes vull continuar gaudint del camí. L’orgull no és per sempre, és una de les coses més efímeres que conec. La muntanya sí que hi és per sempre. La muntanya ens espera i decideix quin dia i podrem tornar.

Hi tornarem, sens dubte!

ULTRABIS (AURA) - ja hi som!

2011-04-11T20:31:00.008+02:00

D'aquí a deus dies serà dijous de setmana santa i serem apunt d'anar a sopar. Serà la ST, (Sessió Tècnica) prèvia a la ultra. (quins nervis!)

Des que vaig anunciar-la la ultra ha anat agafant nom, n'hem parlat, he corregit cosetes del recorregut però bàsicament continua essent el mateix que ja vaig explicar.

Cal dir que, com m'han fet notar la gent del Bisaura el punt més alt no és el Puigsacalm sinó el Puig de l'Obiol, de 1.544 m. que és el cim més alt del Bisaura, tot i no ser tant carismàtic i conegut. Ja passen aquestes coses...

Mentre tant, l'ultra s'ha anat fent famosa i va sortir fins i tot al 855, la revista del Bisaura!

He preparat una previsió de temps de pas una mica més acurada, però al final el resultat és molt semblant al que ja vaig publicar:

la previsió

El "dibuixet" de les pujades i baixades queda així:

I el recorregut modificat el podeu consultar igualment al wikiloc:

Collaret

2011-03-09T13:30:00.007+01:00

De tant en tant, jugo a enfilar paraules. Enfilo paraules de la mateixa manera que enfilo carenes, esbufegant per cada síl·laba, amb esgarrapades a les cames per a cada verb, suant de valent amb els adjectius, i els articles i els punts i les comes...

Quan les cames ja no tenen prou forces, m’ajudo amb les mans i pujo l’enfilall de paraules de quatre grapes fins que aconsegueixo el cim anhelat.

Percaço paraules adeleradament, regirant pedres, embardissant-me en clotades de vegetació espessa, perduda la traça de qualsevol camí, perduts, fins i tot, els corriols senglaners, els rastres més difusos dels conills, els de les guilles, els camins secrets del bosc que es troben, no tant amb els ulls com amb el nas, per la intuïció, pel sentit de la supervivència. Les paraules cal buscar-les, especialment, per les obagues, pels llocs més ombrívols, a la vora dels recs, sota les boixedes. Les paraules volen, si pot ser, una terra ben abonada i ben regada, els agrada estar fresquetes i tranquil·les. És per això que s’amaguen i només surten del seu cau quan les estires suaument, sense trencar-les ni fer-les malbé. Llavors, pots assaborir-les, així, dient-les molt a poc a poc, “pa-rau-la”. Fas el tast de les paraules trobades i et sorprens per la seva textura, somrius a vegades pel seu gust dolç i fas magarrufes amb les paraules amargues.

Recullo les paraules en cistells de vímet, tot i que, a vegades, em cau el cistell i llavors les paraules se m’escampen pel terra, pel mig del bosc, i les he de recollir una altra vegada, una a una, endreçant-les de nou al cistell, com si fossin bolets, (rovellons, bromoses, cama-secs, ulls-de-perdiu...), unes amb la pota cap amunt i les altres cap avall, ben posadetes....

A vegades em neix una paraula. Em puja a la boca com una glopada. Quan em passa, he de deixar-ho tot, dona i canalla, feina, diversions, obligacions. Ho deixo tot i em calço les bambes per tal de caminar la paraula. Caminar-la per tot els racons, camins, senders i senderols, suar-la, patir-la fins que la paraula em creix i em transpira i em floreix. És només quan la paraula nova ha florit, s’ha expandit, que la pots escriure i posar-la en un text, acompanyada de les altres paraules que se li fan amigues i, juntes, dibuixen paisatges, expliquen contes o laments o riuen i es fan divertides!

A vegades m’endinso per deserts buits de paraules.

Aleshores, visc en un no res de silenci. Camino absort, fent rodolar pedres sense sentit.

Pujo i baixo, traço pacientment les giragonses dels camins, les seves llaçades, els seus racons silenciosos, atent només al meu respirar, al crepitar dels peus, de les branques seques que hi ha escampades pel terra, que es trenquen pel pes feixuc del meu cos, maldestre.

Llavors, sense paraules no sóc res, no sóc ningú, com si no existís, com si mai no hagués existit.

Potser morir-se és això, perdre les paraules, “quedar-se sense paraules”. Potser.

Però, a vegades, aconsegueixo enfilar unes quantes paraules, com si fossin un collaret. No pas un collaret d’aquells de les joieries, caríssims, de perles precioses i tal, no, no! Com a molt fabrico un collaret de quincalla, com de per riure, per jugar, si de cas, només amb el valor d’una cosa feta amb la bona intenció...

Llavors, és bonic ensenyar l’enfilall, com s’ensenya la cistella de rovellons acabats de collir, amb aquella pinzellada d’orgull i satisfacció. Ensenyes el teu collaret de paraules i, n’estàs tot content si algú s’atura a llegir-les a compartir-les i a comentar-les.

M’agrada, enfilar paraules!

Caçador furtiu

2011-03-03T13:03:00.005+01:00

Caçador furtiu
d’horitzons,
imatge fugaç de l’arbre,
anhel suspès de la carena,
voluptat de l’obaga.

Caçador furtiu
d’aurores,
instant fugaç de capvespre,
desig suspès de la carena,
voluptat de la tarda

Caçador furtiu
de corriols,
els instants esdevenen eterns,
el goig, incommensurable.

Caçador furtiu,
de perfums,
de crits salvatges,
de silencis,
d’humitats carnoses,
de colors,
d’alenades efímeres,
de ventades poderoses,
de pluges persistents,
de remors,
de xàfecs sobtats,
de totes les olors
i dels amors
perduts en les boires
del temps.

Caçador furtiu,
no pago cap peatge!

Furtiu,
atemorit,
amagat
sota el brancatge.

Seguint els passos de César August Torras: Alpens-Vilada-Sant Jaume-Alpens

2011-02-28T19:17:00.013+01:00

Ara fa un mes, escrivia sobre una ruta que havien fet uns excursionistes de el desembre de l’any1902, tot recollint una troballa del Lluís Suriñach al seu blog Gent d’Alpens.
Com que llavors en vaig fer el trak teòric havia quedat pendent anar-ho a provar.

Això és el que vaig fer el passat dissabte. Amb petites variacions sobre el que descriu Torras, més o menys vaig anar seguint el seu itinerari.

Val a dir que ell i els seus companys ho van fer en tres dies i, tret del primer dia, amb molt mal temps, pel que explica.

Aquest dissabte ho vaig fer en poc més de dotze hores. Amb això no vull pas treure gens de mèrits a aquella gent que van iniciar l’excursionisme a Catalunya a finals del segle XIX, principis del XX!

Tot el contrari, cal tenir en compte que les circumstàncies han canviat d’una manera increïble! Cal només pensar en els materials que utilitzem ara i en els de llavors: res a veure! Començant pels mitjons mega-evolucionats que es poden comprar al De-cartron, les bambes, les malles sense costures, les samarretes tèrmiques, els impermeables, els gorros , els guants, les motxilles amb camel-back, les begudes isotòniques, les barretes energètiques, els gels alimentaris, el GPS, etc. etc. És com voler comparar les prestacions d’un llapis de carbó amb les d’un ordinador!

Per tant, res de comparacions personals. Si de cas, m’interessa la constatació de com han canviat els temps. Tampoc dic que fer-ho en dotze hores sigui millor que fer-ho en tres o quatre dies. Segurament que també és el contrari: ja m’agradaria a mi poder-hi dedicar tres dies a fer aquest camí! Simplement els objectius, les perspectives, les vivències són diferents. Jo m’ho plantejo més com un repte esportiu, ells segurament, com una vivència cultural. En fi! Prou xerrameca! Us faig cinc cèntims de la meva sortida, (nota: havien de ser “cinc cèntims” i al final han sortit cinc pàgines, ho sento. Però, ja ho sabeu, amb una lectura en diagonal fareu el fet!)

06:10 h. del matí. Surto de casa amb cara d’entremaliat, amb el cuquet del que es disposa a passar un dia de diversió assegurada. Els llums apagats de les cases parlen de la gent que aprofita el dia de festa. D’entrada, ja incompleixo la ruta proposada ja que, en teoria tocava sortir per Ca l’Andri, però certament em fa molta mandra anar a fer tota la volta, sabent el què m’espera. Així doncs, tiro pel dret cap el carrer de Baix i cap a la Costa del Graell. Segurament, si Torras i els seus amics ho haguessin sabut, haurien fet el mateix, penso, per justificar-me.
Com ells, però il•luminat pel frontal de “lets” que em dóna una llum perfecte amb un pes minúscul, passo pel Pla Menut, pel costat de la Font de les Teixoneres, (que, de fet, està ben perduda), pel costat del Molí del Graell, (és a dir de les seves runes), per la casa del Plans, per la Casanova de la Tor. De mica en mica, la fosca va donant pas a les primeres clarors del dia. Quan arribo a la Tor ja puc veure el paisatge: “s’ovira, dominant els fondals de la vall de Merlès, la gran casa Boatella”. Vaig trotant, sense deixar la carena, passo Cal Senalla, el collet de l’antiga casa de Vilada, deixo a l’esquerra La Pica, i, finalment, arribo a la Serra de Salselles, (Mare meva! Com han arreglat aquesta casa! És impressionant! Si ho veiessin els de Cal Vinyes, el Josep i el Jaume, que hi anaven a cuidar de les vaques quan gairebé els hi queia la casa a sobre!).

07:30 H. .- Km. 8,5. Poc abans de la casa de la Serra deixo el camí ample i, creuant el coll, busco el camí que m’ha de portar a Vila-seca. Les meves cames són testimonis de com s’ha perdut aquest camí, del bardissar que s’hi ha fet!. Amb prou patiment i ple d’esgarrinxades, aconsegueixo baixar fins a la casa i d’aquí fins a la riera de Merlès, just al davant de La Molina. Crec que aquesta baixada tampoc la faig com en el seu dia la van fer Torras i els seus companys, perquè, de fet, no en parla de Vila-seca i, a més, un cop travessada la riera de Merlès, segons diu, ells han de seguir-la un tros avall per arribar a La Molina. En canvi jo, travesso la riera, (a gual, és clar, o sigui, posant-me de peus dins l’aigua), ben bé al davant d’aquesta casa, per les restes d’una antiga palanca que encara conserva els pilars de fusta i els forats de la roca.

09:00 H.- Km. 14,5. Arribo a dalt de La Quar. He fet la pujada a bon ritme, (des de la riera de Merlès són 400 m. de desnivell), tot passant per la Font de la Perxa, amb la sorpresa d’una recent restauració més o menys ben aconseguida. A sobre de la font, he passat pel costat de Can Pou i de Sobirats. Els cotxes del davant són senyal de tràfecs i de gent, almenys els caps de setmana. Les antigues “cases rònegues i tristes” són ara ben aprofitades pel turisme. Somric quan recordo que Torras deixa ben clar i per partida doble que per pujar a la Quar és necessari donar-li la volta i que només és accessible per un indret, pel costat de ponent, per Coll Jovell. Bé, el cert és que, almenys actualment, hi ha dos camins, un que permet pujar-hi en cotxe 4x4 i l’altre que s’enfila, mig grimpant, per la roca. Escullo, és clar, el camí més curt. A dalt tinc la grata sorpresa de veure que s’ha restaurat l’edifici i que tot l’indret presenta una imatge molt ben arreglada, molt diferent de com jo ho recordava, tot abandonat i mig en runes. M’adono que feia molt de temps que no hi pujava! Admiro el paisatge, “obrint-se als peus una paorosa timba de més de 100 m. gairabé a plom”. Gaudeixo, com Torras, del panorama, “d’una imponent grandiositat, cingles, tenebroses fondalades, cims alterosos al envoltant, horitzons extensos de plans i muntanyes al lluny.” La Salga Aguda, Montgrony, Puigmal, el Pedraforca, Ensija, els Rasos, el Cadi... Pel cantó d’Alpens tot és ple de boires. Mig s’endevina el Puig-don, Els Munts, més enllà treu el cap el Matagalls... és l’espectacle inacabable, indescriptible, etern. Passen els anys, passen els segles, però els homes tornem a obrir els ulls com taronges, esbatanats, sorpresos una vegada i una altra, davant la bellesa de la Natura. Torras s’hi esplaia, s’atura i descriu una a una totes les carenes, tots els cims, les valls. Dina, xerra amb el capellà, mira i remira, “No sabíem apartar la vista de tanta magnificència...” i quan se n’adonen ja s’ha fet tard, la tarda i la fosca se’ls hi tira al damunt!
No em passa pas a mi, ben el contrari! Marxo quan encara no han passat deu minuts des de l’arribada, el temps just de fer un mossec!
Baixo fins a sota de la “timba”, giro cap el Coll del Gavatx. El camí és clar, tot i que és la primera vegada que hi transito. Em passen pel costat tota una rècula de 4x4, ràpids, fent el seu particular “Rallie París-Dakar”. Passat el coll, em giro per veure des d’una perspectiva nova el santuari. A baix es veu la Portella i la vall que baixa cap el Llobregat, al Berguedà. El trak del GPS em porta fins el Coll de la Creu de Salga.

10:20 H.- Km. 19,6. He tornat a modificar l’itinerari de Torras. Ells, van arribar al coll a les fosques i es veieren obligats a baixar en direcció a Borredà per tal d’arribar a Vilada fent 5 km. de carretera. No és pas el què em ve més de gust... És per això que faig camí per la carena fins a la casa de Salga, la Portella i la Salga Aguda. El camí de la carena és entretingut, però esdevé una feina feixuga de pujades i baixades pel pedregar. L’espectacle del paisatge compensa sobradament l’esforç. Ben aviat veig Vilada a baix, als meus peus, amb el Pedraforca imponent fent-li de decorat de fons. És tant bonic que tinc ganes de plorar! Crido com si fos un esparver, com una aligot, que vigila el seu territori. Al cim del Salga Aguda, (1.172 m.) torno a fer un mos i corro avall, corro com una cabra boja! Aviat sóc al Pont del Climent i, poc més tard, entro a Vilada.

11:10 H.- Km. 24,0. Arribo a Vilada pel Molí de Baix i Can Boixader, pel carrer de l’Envista, (Quin nom més bonic!) i pel carrer del Migdia. Em faig passar la gana de llop amb un pa amb tomàquet i pernil i una cervesa al Bar de L’Arç. Mentre menjo, dos parroquians fan la xerrada, i les dones i la mestressa fumen assegudes al banc de fora. Això de la nova llei anti-tabac té uns efectes ben curiosos! No ha passat mitja hora que ja sóc de nou al camí. M’adono que ara comença una nova etapa on els camins són per a mi desconeguts. Em poso en mans del meu GPS, cosa que, tot sigui dit, és una mica temerari! Però, bé, tinc per endavant tot el dia!

És així com a poc a poc, a vegades fent alguna marrada, a cops tornant-me a embardissar, vaig fent via cap a Sant Jaume. Passo pel Molí del Forat, tal com esmenta Torras, al veïnat de la Ribera i deixo a l’esquerra la Riera de Castell de l’Areny. M’enfilo cap a la casa dels Torrents. Al seu darrera la magnífica paret de pedra del Castell de l’Areny em recorda altres caminades. Tanmateix hi sóc ben a prop! Em sorprèn com he pogut arribar fins aquí en tan poques hores!

Des d’aquí fins al coll de les Lloberes el camí es fa feixuc. Llarg i feixuc per una pista inacabable. Les cames comencen a adolorir-se, el camí és avorrit! Sóc conscient que és un moment a on cal serrar les dents i no afluixar el pas, és l’hora de rossegar còdols que deia en Martí Pol!

14:00 H.- Km. 37,0. Quina alegria quan entro a Sant Jaume de Frontanyà! Quan finalment he arribat a les Lloberes he trotat lleuger, alliberat de totes les pors, amb les forces renovades que et vénen dels punts més amagats del cervell, (Un 60%, un 70 % de les forces les dóna el cervell, no pas les cames!); he corregut fins al santuari dels Oms, he corregut el tram de carretera fins al poble, on la gent baixa dels cotxes per anar-se a entaular a la Fonda.
“Ens acomodarem a l’hostal Marxantó; (sic) la gent de la casa són amables i servicials, bon tracte en el menjar i llits nèts i ben apariats”

No tinc pas temps d’acomodar-me jo! Compro una bossa de patates a l’hostal, mirant-me de reüll la gent entaulada que rumia quin plat escollir. Tiro avall, convé no “caure en la temptació!”. Tot passant per davant de la sensacional església, meravella del romànic, començo la tercera etapa.

“la pluja que no parà may. L’endemà matinejarem molt, y ben en debades ja que la pluja continuava persistent”

Per sort, avui no plou. Tampoc fa calor, fa un sol mig enlleganyat i un ventet fresquet que fa abrigar a la gent però que permet córrer sense patir pel temps. És un temps ideal per a mi.

Baixo avall tot menjant patates, sempre atent al senyal del GPS. Seria ben fàcil baixar pel GR com he fet sempre! Però, com que es tracta de seguir els passos dels avantpassats, encaro el camí com ells, com si volgués anar a Borredà. M’endinso per raconades completament desconegudes, persevero en la meva fe en la maquineta que em dibuixa engrunes de pa que em diuen el camí cap a casa, com al cigronet del conte. En algun moment hi penso, si ara s’aturés el GPS no sabria pas cap a quin cantó anar, ficat com estic en aquest laberint de muntanyes valls closes, camins desconeguts... M’estimo més no pensar-hi!

Camino, corro una mica, cada cop menys, procuro fer drecera a tots els giravolts que em dibuixa el mapa. M’embardisso una i una altra vegada, però sempre retorno fins al camí bo. Arribat al Molí de Tarradellas, travesso la riera, ben escarransida, res a veure amb les rierades que descriu Torras. Perdo el camí en un tram de bosc ple de brancatges, dels arbres acabats de tallar. Pujo pel dret, ajudant-me d’un bastó improvisat, amb el ritme feixuc, de plom, fins arribar al Coll de Subirats.

15:50 H.- Km. 44,0. Em revifo amb la baixada i quan veig el castell de Palmerola, a l’altra banda de la vall. Recupero el trot suau fins a la carretera de les Llosses, la segueixo un tros i giro cap avall, sempre avall, atent al meu GPS fins que arribo a la casa de Puigcercós.

16:50 H.- Km. 50,0. “y tot xipollejant arribàrem al pont de Puigcercós, en la carretera de Sant Quirze a Berga.”

No “xipollejo”, esbufego. Esbufegant, entro al restaurant del Cobert de Puigcercós, tot implorant, “si us plau, un plat de caldo!” La Magda em mira i em pregunta: “Estàs cansat?” És una pregunta retòrica, és evident que estic cansat, mort, rebentat, buit!
Mai, mai de la vida hi haurà paraules per explicar la sensació contradictòria de buidor i de plenitud que t’aclapara, que ho compensa tot, quan acabes una caminada! Ho he fet, ho he fet, interiorment et repeteixes! Això sol ho repara tot!

18:23 H.- Km. 56,7. Alpens. Certament, el Cobert, “la cabanya de dalladors de boch que hi ha junt al pont” va ser el punt final del camí per Cèsar August Torras i els seus companys, però no pas per a mi. Ells van esperar la “tartana que de Berga va a Sant Quirze”. A Alpens es van eixugar, es donaren “unes fortes fregues d’esperit de vi” , dinaren i varen continuar el viatge fins a Sant Quirze per agafar el tren cap a Barcelona...

El caldo, el pa amb tomàquet i bull blanc, la coca-cola, del Cobert em varen salvar la vida! Certament podia haver esperat la “tartana” que em portés cap a Alpens. Però ja posats, i recuperat per les menges, vaig continuar caminant, trotant quan podia, pujant per Sant Esteve de Comià, pel “camí del petroli”, (algun dia haurem d’explicar d’on l’hi ve aquest nom), per Can Cases, per Puig-patir, pel costat de la Font del Vadellar, (l’antic Venivol) i per Cal Moreu i el Casó.
Quan passava, corrent, pel pedró dels Dolors no vaig poder-me’n estar: em vaig girar cap a la casa del Lluís i vaig dir, enmig de bufecs: “Ep, tu, nen, gràcies! M’ho he passat fantàsticament bé!”

Nota: La idea ea anar fent fotografies del recorregut, però, poc abans de la Salga Aguda la màquina es va espatllar i ja no vaig podernne fer més! Coses que passen...

Nota especial pel "Luigi"

Lluís, no sé si em perdonaràs. Recordo perfectament que em vas dir que t'avisés, quan anés a fer la caminada. La veritat és que vaig decidir anar-hi molt precipitadament, el dia abans al vespre, quan sobtadament em van canviar els plans del cap de setmana. Si encara ho vols, la tornem a fer un altre dia!

El trak: (ja ho sabeu, clicant a la fletxeta verda veureu tots els detalls:

ULTRABIS (AURA) 22-04-2011

2011-02-02T10:53:00.010+01:00

En honor de la Carme i el Santi, del Club Excursionista Sant Quirze de Besora

Com que el calendari de marxes, marxetes, curses, ultres, trails i demés no està prou atapeït i correm el risc de no saber a on anar a córrer, (ja, ja, ja!), m’he empescat aquesta “volteta” per les muntanyes que em miro cada dia tot anant a treballar: les del Bisaura. La comarca o “subcomarca” o contrada o com vulgueu dir-ne del Bisaura dóna per molt més del que es pensa la majoria de gent. Dóna, per exemple per a fer-hi una ultra de 92 km. amb uns desnivells considerables: 5.340 m. positius més els corresponents de baixada. Vaja, com si fos una Núria – Queralt clàssica!

La idea és anar seguin, més o menys, els límits del Bisaura, sempre pels cims més alts però, també, passant per tots els pobles: Sant Quirze, Sora, Montesquiu, Santa Maria de Besora i, d’afegitó, passant també per La Farga de Bebié, que és del Ripollès.

Ara bé, el repte és aquest: es pot fer en autosuficiència, refiant-se, només del que portes a sobre i del què trobes pel camí?

Fixeu-vos que, des de que passes per Santa Maria de Besora, (km. 37) fins que arribes a Vidrà, (km. 77) s’hauran fet 40 km. sense passar per cap poble, gairebé sense veure la civilització, sempre pels cims més alts: Milany, Santa Magdalena, Puigsacalm, Tosell Gros, Serra de Curull...

La direcció de la volta l’he pensada en sentit horari. Un altre any es pot fer al revés...

Ja veurem com es porta tot això...!

Si us hi animeu, ja ho sabeu, Divendres Sant, a les 00:00 de la nit, a Sant Quirze de Besora!

FITXA TÈCNICA, (com si fóssim a “ropits”)

data de la prova: 22-4-2011 (divendres sant)

tipus de cursa: travessa o marxa muntanya (caminant o corrent)

edició: 1a

distància (en metres): 92.090

desnivell acum. pujada (m): 5.340

desnivell acum. baixada (m): 5.340

alçada màxima: 1.531 (Puigsacalm)

núm. avituallaments líquids: les fonts i els bars que trobem

núm. avituallaments sòlids: els de la motxilla

hora de sortida: 00:00 de la nit

lloc (població): Sant Quirze de Besora

lloc de la sortida: Plaça Bisaura

lloc de l'arribada: Plaça Bisaura

senyalització recorregut: GPS, (trak al wikiloc)

organitzador de la cursa: no hi ha organitzador, només participants

telèfon informació: 012

e-mail informació: joaniborra@hotmail.com

web de la cursa: http://desdelcami.blogspot.com/

web relacionat: ??

preu inscripció (euro): zero “patatero”

descompte a federats: (euro): 100% de descompte

dia i hora límit inscripció normal: fins a l’hora de la sortida

dígits codi compte corrent: 2.00001E+58

nombre màxim participants: 30.000

servei guarda-roba: si, cadascú al seu cotxe

prova cronometrada amb xip: si, mirant la posició del sol.

cursa infantil: no

servei de dutxes: si, i de banyera, tot al riu Ter

servei de massatge: no!

diploma a tots els arribats: no, si us plau!

botifarra o menjar a l'arribada; si, a qualsevol bar de Sant Quirze

modalitat per bicicleta: gens recomanable

modalitat per patinadors: no

modalitat per vehicles de motor: si pot ser, no!

temps màxim: a gust dels participants, però la intenció seria fer-ho en menys de 24 h.

Possibles horaris de pas, (a un hipotètic ritme constant de 4 km. /hora: ja, ja, ja!):

Km. 0 - St. Quirze de Besora: 00:00

Km. 7 - Els Munts: 01:50

Km. 9 - El Collet de Sant Agustí: 02:15

Km. 14 - Sora: 03:30

Km. 20 - Les Falgoses: 05:00

Km. 27 - Montesquiu: 06:45

Km. 31 - La Farga: 07:45

Km. 34 – Els Bufadors: 08:00

Km. 37 - Sta. Ma. Besora: 09:15

Km. 47 - Coll de Milany: 11:30

Km. 52 - Sta. Magdalena de C: 13:00

Km. 56 - El Reig: 13:45

Km. 60 - Collfred: 14:45

Km. 62 - Coll de Siuret: 15:15

Km. 67 - Puigsacalm: 16:30

Km. 73 - Salgueda: 18:00

Km. 77 - Vidrà: 19:00

Km. 83 - Bellmunt: 20:45

Km. 92 - Sant Quirze de Besora: 22:30 + l’estona que calgui!

Excursió a Alpens del 1902

2011-01-26T16:00:00.006+01:00

El Lluís Suriñach ha penjat al seu blog, Gent d’Alpens, l’enllaç amb un text de l’any 1903 que descriu una excursió feta a Alpens l’any anterior, el 1902

Us recomano que, en primer lloc us prengueu el temps necessari per llegir-lo. Després, si us sembla podeu llegir els meus comentaris.

A mi m’ha fascinat!

Llegint el text es veu ben clar que l’ha fet una persona molt ben documentada que no era pas el primer dia que passava pels llocs que descriu. O, en tot cas, es feia acompanyar per gent molt coneixadora del país. Explica de maravella els paisatges i les muntanyes que es veuen mentre va fent l’itinerari, però també coses que no veu o no visita en aquell moment. Parla, per exemple, sense passar-hi, de la casa de Torrats, de Roca de Pena....

Parla de la batalla d’Alpens i de la gent que ho explica: “Excruxeix sentir-ne conta detalls a la gent del poble que encara poden enrecordar-se’n”

Parla d’Agustí Canyelles...

Crec que, abans de fer-la, l’excursió ja estava molt ben preparada

Quin personatge aquest Cèsar August Torras i Ferreri !

Segons explica la wikipedia “ja de jove féu sortides amb Jacint Verdaguer” i va ser un gran promotor de l’excursionisme a Catalunya.

En un estudi biogràfic del personatge s’esmenta una ressenya llegida el 19 de desembre de 1903, “amb projeccions” sobre l’excursió realitzada els dies 6, 7, 8, 9 i 10 de desembre de 1902 a «Alpens, la Quar, Vilada i Sant Jaume de Frontanyá». Com m’agradaria poder veure aquestes “projeccions”!

Per cert, veient les dates de l’excursió em pregunto: que potser ja celebraven el hiper-pont de la Constitució Puríssima en aquell temps? Realment, eren un avançats a la seva època!

Quan la ressenya parla de la Quar (sic.) esmenta que “arrencarem com poguerem a l’amich Puntas que no parava un moment de disparar la màquina veroscòpica”. Jo no sé pas quina màquina deu ser aquesta ni he sabut trobar-ne informació enlloc, però suposo que deuria ser alguna mena de càmera de fotos, no? A on deuen ser les fotos? S’han conservat? Més coses per investigar...

En fi, parlant de l’itinerari que van fer aquells intrèpids excursionistes, l’amic Lluís m’ha suggerit de dibuixar-lo al wikiloc i, noi! M’ha faltat temps per enganxar-me a l’am! Ja l’he penjat, però cal tenir en compte algunes consideracions:

Els camins d’ara són, de ben segur, molt diferents de com eren fa 108 anys, encara que facin el mateix itinerari! Cal tenir en compte les múltiples pistes que s’han obert passant en molts casos per sobre d’antics corriols. S’han perdut múltiples dreceres cosa que ens obliga avui en dia a donar voltes i més voltes; hi ha cases de pagès que han desaparegut; hi ha trams que avui difícilment es poden fer... en fi, que els anys no passen en va!

D’altra part, els boscos, com és ben sabut, ara són molt més espessos i bruts que no eren abans quan la gent buscava adeleradament la llenya per escalfar-se. Això vol dir que quan l’autor esmenta que es veu “el campanar” a la llunyania, la casa, tal o qual, ara, amb els arbres que hi ha, no cal que ho busquem, que no els veurem pas!

També es fa evident que totes les cases per on passen hi viu gent, res a veure amb l’enfilall de cases en runes que ens trobem ara! Ja m’agradaria a mi trobar l’hostal obert a dalt de la Quart! Encara que hagués d’escoltar al rector una estona!

D’altra part m’agrada especialment com descriu l’organització de les serralades, la seva orientació, la partició que fan de les conques dels rius. Sempre té molt present per quina conca està caminant: “Alpens... en la part superior de la conca La Gavarresa”, “un coll que parteix aigües entre’l Mergansol i el Marlès...” Etc.

M’ha fet molta gràcia la història de les aigües que cauen a la teulada de Torrats, que unes van al Ter i les altres al Llobregat. El meu pare sempre ens ho explicava, i jo continuo fent-ho cada vegada que acompanyo a un visitant nou!

En fi, pel que fa estrictament a l’itinerari,cal esmentar dos trams “conflictius”:

Per baixar de la Serra de Salselles a La Molina, (riera de Merlès) el camí està molt perdut, per no dir del tot. Fins no fa gaire jo encara hi baixava però l’última vegada ja em va costar molt poder-lo seguir. A baix, per creuar la riera parla de la “Palanca de la Masada”. Jo havia passat, deu fer uns trenta, (trenta!) anys, per una palanca, crec que deuria ser la mateixa, no ho sé segur, però en tot cas, us asseguro que ara no cal pas que la busqueu...

El tram que he sabut dibuixar menys, (he acabat inventant-me’l) és el de la sortida de Sant Jaume de Frontanyà. Pel que explica l’autor la seva intenció era anar cap a Borredà però no varen poder passar els rius de tanta aigua que hi baixava. Pel que sé, abans, el camí anava tota l’estona per la vora del riu, no hi havia pas la carretera d’ara! Aleshores, sobre la marxa, decideixen anar cap a Puigcercós. És per això que acaben fent un itinerari força estrany que, com que jo també el conec poc no hauré sabut dibuixar com cal. En fi...

Bé haurem de fer-la, algun dia, no?

Trail Volcans de la Garrotxa

2011-01-24T14:36:00.001+01:00

El Caga-tió d’aquest any va portar la PS3 i el Guillem , el meu fill, es dedica amb (molta) constància i (molt) d’esforç a superar, una a una, les diferents “missions” que li planteja el joc. Quan se’n surt ens ho explica amb alegria i quan no, a la pantalla apareixen unes lletres gegants, de color vermell, que li diuen: “ESTÁS MUERTO” i ha de tornar a començar…

Dissabte al matí, a la Garrotxa, les cases de la plana dormien en un son quiet, amb somnis tranquils d’infants ben agombolats per les mares i pels pares. Les xemeneies treien fils de fum que parlaven de l’escalforeta dels llençols i de les mantes. A fora, la lluna tremolava de tant de fred que tenia, però s’ho mirava tot amb aquell riure seu, una mica sorneguer, que sempre té. A fora, els arbres i els prats, els camins i algun gos perdut, sense amo, s’arronsaven i es feien petits per tal de suportar com fos aquella fredorada.

Era molt d’hora. Em feia una mica de vergonya que algú em pogués veure, corrent, a aquelles hores, sol, amb aquell fred, amb el frontal apagat, amb la claror de la lluna, pendent de la pantalleta del meu GPS que em deia cap a on havia d’anar, si volia seguir fil per randa el camí que m’havien proposat: Ara cap a la dreta, ara a l’esquerra, Vigila! No tant! Ves pel caminet que puja...

Era un joc. No gosaria dir-ne una “missió”, però estava clar que havia sortit a jugar i que calia estar atent a no perdre’m, a no perdre el ritme, a seguir les normes i les regles del joc, si no volia trobar-me amb el cartellet de “estás muerto”...

Tinc un amic, el Josep, que és juganer de mena: juga a inventar camins. Mentalment dibuixa camins que pugen i que baixen, que tornen a pujar, que volten i revolten, que fan giragonses, que s’aplanen quan cal, que busquen cases i fonts, masies i corrals, esglésies petites, casals grans, castells, fagedes, prats, carenes, colls, rierols... Els dibuixa dins el seu cap i després els fa. Fa els camins de l’única manera que es poden inventar els camins; és a dir, caminant-los, trepitjant-los d’un a un, pas a pas, dibuixant-los una i una altra vegada, amb les cames, al ritme del cor, estimant-los i acaronant-los, a vegades amb força, a vegades suaument.

Després, el Josep, quan té un camí inventat, acabat de fer, nou de trinca, ve i et diu: El vols caminar? El vols córrer? I és clar, no puc pas dir-li que no, que no sóc pas de pedra, jo!

I apa! Ja em tens, a quarts de cinc del matí, amb la temperatura de 9 sota zero, jugant al joc que s’ha inventat el Josep: i com m’agrada jugar-hi! Amunt, avall, dreta, esquerra, ara cap aquí, ara un poble, ara una casa, ara una església, ara un castell, ara aquell volcà que ja no fa por perquè el seu foc s’ha apagat, ara aquest bosc impenetrable, ara aquesta carena que et deixa veure els pobles de la vall, amb les muntanyes nevades al fons, ara aquesta baixada que fa giragonses i giragonses fins que el cap ja no sap cap a on mira, marejat de tanta felicitat! Ara el sol que surt i el cel es posa tot vermell, allà a sobre d’un mar de núvols. Ara una botiguera que et ven un entrepà i una cervessa i et mira de dalt a baix, amb aquesta pinta que fas, ple de fang, o de pols, ple de sol, o de pluja. Ple de Natura! Ara la tarda que cau i el sol que s’amaga darrera dels arbres. Ara la nit, amb els seus sorolls i els seus silencis plens de misteri...

És un joc grandiós, en pantalla gegant, en tres, (o potser són tres-centes) dimensions, amb variables il·limitades. Un joc que també té la seva part d’autoexigència, que requereix disciplina, constància, atenció, esforç, voluntat i unes normes que cal respectar. Cal regular les forces, cal preveure, cal planificar, calcular, tenir un punt de gosadia i un molt de cap serè, però, en definitiva, és un joc gratificant fins a uns nivells incalculables, que t’omple de joia, de felicitat.

La Garrotxa; el camí i l’esforç del camí; el Josep; els amics compartint taula... Quin goig viure! Quin goig poder jugar! Quan hi tornem, Josep?

Vic, 24 de gener de 2011

Sense finestres

2010-11-16T14:00:00.004+01:00

“Finestres: allò que hem de menester, em va dir una vegada un vell savi en un país llunyà, la vastitud de la realitat és incomprensible, per comprendre’l cal recloure’l en un rectangle, la geometria s’oposa al caos, per això els homes han inventat les finestres, que són geomètriques, i cada geometria pressuposa els angles rectes. ¿Deu ser que la nostra vida també està subordinada als angles rectes? Saps, aquells itineraris tan difícils, fets de segments, que tots hem de recórrer simplement per arribar a la nostra fi. Potser sí, però si una dona com jo hi pensa des d’una terrassa oberta al mar Egeu, en un vespre com aquest, s’adona que tot el que pensem, que vivim, que hem viscut, que imaginem, que desitgem, no pot ser governat per les geometries. I que les finestres no són més que una forma espaordida de geometria dels homes que temen la mirada circular, on tot hi entra sense sentit i sense remei, com quan Tales mirava els estels, que no caben al requadre de la finestra.”

ANTONIO TABUCCHI, “Es va fent més i més tard”. Edicions 62. El Balancí, 444.

Espantat, miro, observo, sense entendre, incomprensible de tot, amb la meva ignorància sense límits, una ignorància de segles, els estels que espurnegen a la plana, enfilat a la terrassa del meu Egeu particular, assegut a la barbacana d’un cim qualsevol.

No renunciaré a aquest mirar que m’atemoreix.

Camino sense sentit, sense remei, per un camí sense camí, sense traça, perdut sota la boixeda i amb les bardisses arrapades a les cames, empresonant-me.

Camino malgrat tot i contra tot. I quan tinc la sort d’arribar a un cim, miro sense una finestra que em doni respostes, imagino un món sense angles rectes, desitjo sense geometries. Escolto silencis i oloro quietuds.

Camino potser, com diuen el savis, només, perquè “els gens” es deleixen per moure’s, per córrer, per saltar, per...

Potser és només, com diu el Pau, (noranta-cinc quilos de saviesa), que “m’agrada sentir-me que sóc muntanya, no que la visito”. I és per això que com a ell, m’agrada, especialment, córrer de nit, sense camí, sota la pluja... I em capbusso, com ell, en els gorgs d’aigua gelada de les rieres de l’hivern que ja s’acosta.

I la muntanya no pregunta, no entén, només és. Som.

(les fotos; de l'Sting, un savi del camí)

Alpens -Prats de Lluçanès - Alpens i tardoral a Bellmunt

2010-11-02T13:54:00.003+01:00

Proposo una altra ruta que vaig fer aquest diumenge, el del canvi d’hora. Sortia a les cinc del matí, hora vella i tornava a ser a casa a les 12 del migdia, hora nova. Li va costar molt de fer-se de dia! Va plovisquejar molta estona, especialment abans de fer-se de dia. Tot plegat em va fer fer algunes marrades i a mullar-me una mica més del compte, amb l’herbassar i els bassals amagats. Però tot sigui per un bon entrenament!
Un cop esborrades les marrades del trak surten una mica més de 40 km. En realitat en deuria fer uns 43 ó 44...

Després, el dilluns varem pujar a Bellmunt des de Sant Quirze, sense GPS però amb la càmera de fotos, gaudint de la tardor: guai!

El trak de Prats:

Castell de Gurb

2010-10-28T22:56:00.006+02:00

Una ruta que m'agrada com a bon entrenament per fer al migdia, sortint de la feina, a Vic. Voldria fer-la en una hora, però de moment no me'n surto. Com podeu veure, hi ha un desnivell considerable concentrat en pocs kilòmetres. L'última pujada al Castell és de campionat! I fer-la al revés també té tela!

La foto l'he treta del blog "Caminar i sentir"

Distància recorreguda: 7,58 quilòmetres
Altitud mín: 528 metres, màx: 844 metres
Desnivell acum. pujant: 572 metres, baixant: 572 metres
Temps: una hora 17 minuts
Data: octubre 28, 2010

Serra de Picancel: una volta recomanable, (o no)

2010-10-26T14:13:00.006+02:00

Aquest diumenge he fet una interessant volta per la Serra de Picancel. La idea va néixer arrel d’un llibre de rutes molt interessant que va sortir publicat l’any 2005: L'alt Berguedà en 27 itineraris . Un dels itineraris transcorre per aquesta serra qualificada pels autors com a “serra d’aires montserratins”. Certament és com un a petita Montserrat situada al costat del pantà de la Baells. Les seves formacions rocoses són idèntiques, els seus camins plens de còdols i pedres, les seves canals estretes i costerudes.

Els itineraris d’aquest llibre hi són descrits amb una exactitud remarcable, amb incorporació de comentaris ajustats i interessants. Amb ell he passat molt bones estones i he fet excursions per llocs i camins ben poc concorreguts, descobrint raconades sempre sorprenents. És en definitiva, un llibre molt recomanable.

Però, és clar, els llocs canvien i la raça humana s’entesta en transformar, ( a vegades per bé i massa sovint per mal) el paisatge. Llavors les descripcions dels llibre deixen de ser ajustades i el caminador queda ben despistat sense saber cap a on anar per no perdre la ruta. Actualment, de moment, (mentre els americans no decideixin el contrari) el GPS és una bona eina que supleix en part aquestes febleses del llibre de rutes. Però el caliu i la saviesa que transmeten els llibres no es pot suplir amb cap maquineta.

Al web de wikiloc es poden trobar rutes de pràcticament qualsevol lloc, i el Picanel no n’és pas una excepció.

Però enlloc, enlloc no trobava una ruta que anés per tota la carena de la serra, especialment una ruta que permetés anar de la Salga Aguda, (1.172 m, punt més alt de la carena) fins al Serrat del Migdia, (1.082 m.) sense haver de perdre alçada d’una manera excessiva, (en teoria, caldria baixar fins gairebé el Portell de l’Ovellar, més 400 metres més avall)

En el llibre, la descripció de l’itinerari, diu ben clarament que més enllà del Coll de Pic de Perris ja no es pot continuar per la carena. I les rutes de wikiloc, invariablement s’acaben a la Serra dels Gira-sols, a l’Est d’aquest coll o bé al Pic de Perris, a l’oest. Però mai no trobava una ruta que enllaces els dos llocs.

Però veta-ho aquí que, buscant per la xarxa, (què no es troba a la xarxa!) vaig saber que existeix una via ferrada que permet enfilar-se per la paret NE del Pic de Perris.

Així doncs ja no podia deixar d’investigar-ho.

La sortida, enmig de la boira, dels bolets, de les fulles que inicien la tardor ha estat d’alló més profitosa. La carena de Picancel és molt agraïda malgrat no poder veure ni una mica del paisatge que és capaç d’oferir des dels seus miradors. Era com caminar entre núvols, enlairat dalt d’un cel silenciós. Només cap el final es van deixar entreveure les penyes tallades amb el motllo de Montserrat. Vilada va aparèixer uns moments, el poble difuminat en un espai imprecís...

Pel que fa a la via ferrada, cal dir que no està gens, gens senyalitzada i que la vaig trobar més per intuïció i persistència que res més. Si la voleu anar a trobar us recomano seguir el trak que he penjat. Millor que us equipeu una miqueta, jo no hi entenc res de res, però m’ha semblat xunga, xunga, (entre nosaltres: quan he arribat a dalt em tremolaven força les cames, xxxxst, no ho digueu a ningú!).

Més fotos...

(Si us voleu descarregar el trak cliqueu a la fletxa...)

Alpens-Puigmal 2010 - fotos

2010-07-09T08:05:00.002+02:00

Les fotografies.

Arriba Espanya!

2010-07-08T09:13:00.008+02:00

(A la final)

Avui és jornada de dol. Els llibres d’història del futur ho explicaran així, (en castellà, evidentment, el català ja farà anys que haurà estat declarat inconstitucional):

“El vocerío españolista alcanzó cotas antes inimaginables, ocupando toda clase de medios: televisión, radio, periódicos, páginas web, todos berreaban el sentimiento patriótico español, rezumando ideología auténticamente castiza, expandiéndose por las calles de las ciudades y de los pueblos, por los bares, las peluquerías, los quioscos y las paradas de autobús.

El vocerío se volvió estruendo, gritería ensordecedora, que apagó con sus ecos el lamentable susurro de unos pocos, minoría absurda, irreductibles catalanes, batasunos frustrados que salieron a la calle sin saber muy bien si salían a protestar, a pasear detrás de una bandera o, simplemente, de tarde de compras.

El vocerío bebía de la fuente inagotable de los éxitos de su equipo de fútbol.

Des del punto de vista científico-histórico resulta curiosos constatar que la nueva Armada (ahora si) Invencible, el equipo nacional, la “Roja”, nacía, forjaba sus cimientos ideológicos, tácitos y humanos en una institución supuestamente catalana e incluso semi-independentista: el Fútbol Club Barcelona.

El equipo español era, en realidad, una versión light de aquél “Barça” que tantos éxitos consiguió.

A la postre, estos éxitos del barcelonismo, las seis copas, las ligas, devinieron simples señuelos para cazar a los incautos que, atraídos por el éxito de sus futbolistas, por el gusto dulzón de la victoria, no repararon en el color de las banderas, en las notas de los himnos, en el sentido último de la palabrería, de los comentarios engañosos, en definitiva, del vocerío españolista que todo lo inundó. Sin saber muy bien como había sido, como se producía el cambio, antiguos militantes catalanistas, independentistas supuestamente insobornables se encontraron en las calles gritando eufóricos, ebrios de felicidad: “España! España!”

Y fue así como, el viejo sueño se cumplió y España devino, al fin, una Unidad de Destino en lo Universal.

Crisis económica, paro, corrupción política, neofascismo, xenofobia, racismo, todo quedaba en un segundo plano difuso, casi imperceptible bajo la mano de pintura rojigualda de la selección nacional española. ¡Viva España!”

Com deia

2010-06-04T14:51:00.004+02:00

Isabel

2010-05-12T13:51:00.006+02:00

Verd dels camps,

mirall del teu mirar,

brogit del riu,

ressò del teu riure,

pluja que no cessa,

tristesa.

Tot és ple de tu.

OLLA DE VIC, (la crònica)

2010-04-12T14:30:00.020+02:00

Bé, finalment he acabat d’escriure la crònica. Gràcies a tos els que l’heu esperada, però ara no us queixeu si és massa llarga!!

Primer dia

La terra, amb el seu ritme desmesuradament lent, parsimoniós, de milions de segles, mou planes i muntanyes.

Hi ha un temps en el que la Plana de Vic és mar, un mar d’aigües turbulentes.

Imperceptiblement, extenses zones de la conca es pleguen i es formen nous continents i noves serralades. Serralades amb els seus rius particulars fent la feina del dia a dia, mastegant roques i transportant sorres. Les formes abruptes s’arrodoneixen i es formen vastes peneplanes: neixen el Matagalls i el Pla de la Calma.

Poc després, (només uns milions d’anys més tard), en un dels litorals d’aquest mar antic, es formen els sediments vermellosos dels conglomerats de les Guilleries. Més cap el centre de la conca, cap a Vic, els sediments són més fins.

Arriben, amb el temps, nous canvis: als Pirineus les roques són rebregades i amuntegades, empeses per les forces orogèniques del plegament alpí. Més cap el sud, les capes ja no són tan inclinades i fins i tot es col·loquen quasi horitzontals, (Collsacabra)

Passen els anys, (de milió en milió) i el mar es retira. Les aigües s’assequen i es formen les salines de Súria i Cardona. Al Lluçanès es formen gresos i conglomerats reomplint l’antiga conca. La terra es fractura i s’enfonsa a la plana d’Olot, els volcans entren en acció. Puigsacalm queda enlairat sobre la plana, desemparat de les seves antigues roques veïnes.

Amb les terres emergides de les aigües, arriben les glaciacions que s’alternen amb períodes de temps més càlid. Les glaceres i els rius nous s’afanyen, atrafegats, en la seva tasca d’escultors, de dissenyadors, d’arquitectes del paisatge: el riu Ter s’escola per Sant Quirze de Besora, recollint aigües i sediments, obrint-se pas i esquarterant la serralada en dos trossos, Els Munts a ponent, Bellmunt a llevant. Les dues ermites es miren de reüll, d’un costat a l’altre de la vall.

Els homes, (i la dona) busquem a les fosques el camí que baixa cap el riu. Amaguem la il·lusió d’infants amb joguina nova sota el centelleig fugisser dels frontals. Arribats a Sant Quirze ens fem convidar de croissant pel Santi i prenem el cafè amb llet que ens desfà les darreres lleganyes dels ulls. Àvids de paisatges, hem iniciat la caminada quan la lluna davallava cap el Berguedà, amb la claror de les estrelles esmorteint-se, apagant-se.

Enfilant-nos per la carena de Bellmunt enllacem, finalment, les mans de les dues muntanyes, submergits en una boira empipadora. La boira no ens deixa prendre les vistes que buscàvem, les del Ges que es congria amb el Ter per modular aquest fragment de Plana. Vull explicar als meus amics les giragonses que fa el Ter, rebolcant-se en mil meandres, recargolant-se de riure de veure els tràfecs de la gent que corre amb el cotxes adelerada, cap a la feina, cap a casa, cap a l’escola, cap a la discoteca, cap el metge, cap el notari... cap enlloc. Vull explicar-los com, en arribar a La Gleva, el riu, de tant fer giragonses, perd finalment la seva direcció i es decanta, inesperadament, cap a llevant, cap a les parets vermelloses de Sau. No val la pena, la boira no ens deixa veure res d’aquest paisatge meu, tan après de memòria.

A Forat Micó, el Ges també ha fet la seva particular feina demolidora de muntanyes i ens obliga a davallar pels corriols de la Tosca de Degollats. Passat el riu, tornem a enfilar-nos: Salgueda i la seva font, malmesa; Curull i el Cim de l’Àliga saluden el nostre pas. En Manel ens explica els seus camins, el Josep assenteix, la Montse, més que res, calla. Calla i camina; no calen gaires paraules per entendre, per saber.

Jo, (en aquest cas) no dubto del meu camí. Adelerat, guio els passos de la comitiva cap a Font Tornadissa. Penso en els revolts que faran aquestes aigües fins arribar al Ges, fins arribar al Ter, a Sau, al... mar? (El camí de l’aigua no té fi!)

Puigsacalm ens embalcona cap a la Garrotxa.

Atalaiats, les ninetes dels ulls s’eixamplen fins a l’infinit. Comencem a enderiar-nos amb les diferents perspectives que ens dóna Bellmunt. A partir d’ara, cada raconada serà una nova visió de la muntanya, un punt de vista nou, una hipòtesi més del paisatge que muda d’aspecte, de fesomia, d’aparences insòlites cada vegada, però conservant sempre l’essència de la muntanya coneguda. Veiem Bellmunt quan passem pel Tossell Gros, veurem Bellmunt des de les valls del Fornés incipient, des de la carena arriscada de Cabrera, des de la calma de Cantonigrós... Cada nova visió ens donarà una nova versemblança de l’espai, del camí que estem fent, de l’espectacle que ens acull i se’ns atorga.

A Coll de Bracons la Rosa, el Toni i l’Estel ens esperen per encomanar-nos la seva vitalitat, ens nodreixen amb begudes, fruites, galetes... ens esperonen i reprenem el camí amb vigor, tot endinsant-nos, contents, per les fagedes de la Serra de Llancers. Enllacem per camins perduts fins a Cabrera. La capçalera del Fornés, amb les cases de Porxiugues i la Freixaneda esdevé una aventura de sensacions, de colors, de descobertes.

Pujant a Cabrera i al Pla d’Aiats començo a ballar-la magra. Les cames es tornen feixugues, les escales de baixada esdevenen un suplici per a les cuixes, començo a patir, a dubtar, a témer. Les pors, tan conegudes i tan pròximes, em sotgen, com sempre, amatents a les meves flaqueses. “Potser no podré”, “tot just és el primer dia i ja vaig malament”, “he entrenat poc”... tot el reguitzell de pensaments negatius, tan coneguts i tan apresos m’escometen. Afortunadament, sense ni tant sols proposar-m’ho, em concentro en un pensament: “Tinc gana, tinc gana da pa amb xocolata!”. Llavors, Cantonigròs, tan pròxim, esdevé un objectiu de salvació. Arribar-hi, comprar el pa amb xocolata i menjar-me’l mentre fem camí cap a Tavertet em transporta cap el setè cel, cap a l’infinit de la joia. Les dreceres i les pistes que baixen a Tavertet són un passeig de goig, de satisfacció, d’alegria.

Les rieres del Collsacabra, (Les Paganes, les Gorgues, Balà, Tavertet...) persisteixen en el seu treballar de segles, continu, incansable, gronxant-se per les pedres, llepant i arrodonint còdols, fent engrunes de muntanyes.

Segons el GPS hem fet uns 57’5 km. amb 4.443 m. de desnivell positiu i pocs més de negatius. El temps, 13 hores 14 minuts.

El Pei i la seva família ens acullen i ens donen repòs. Demà serà un altre dia!

Segon dia

He dormit malament. El mal de cames m’ha desvetllat una infinitat de vegades. Els despertadors encara no han donat senyals de vida que la gent ja es llevava. El Pei ens ha preparat esmorzar, ens porta de nou a Tavertet... es desviu per nosaltres. El seu suport és meravellós i impagable.

De Tavertet baixem pel camí que s’amaga sota la fosca dels roures, dels boixos i de les alzines fins a la presa de Sau. Recordo, de nou, fragments del llibre de geologia: “ el Montseny s’anava aixecant per efectes del plegament alpí... el massís s’erosionava... els sediments s’acumulaven, formant les roques vermelles de les Guilleries... després, hi ha una invasió marina... es sedimenten les calcàries grises... Finalment, lo conca és plena i es produeix un aixecament en bloc del Montseny i de la depressió... la xarxa fluvial es revifa...Els rius excaven valls...”

Quan passem Vilanova de Sau s’ha fet de dia, finalment puc fixar-me en els espadats, talment com si fossin gelats de dos gustos, amb el vermell de sota i el gris de sobre. Ens enfilarem al damunt d’aquest gelat i potser li passarem la llengua per sobre... El Josep i la Montse de Cambrils (que ha començat avui) imposen un ritme fort. Amb la Montse d’Oló comentem que no ens convé anar tant accelerats. Li dic que no pateixi, que ja ens esperaran, (Crec que deu ser la primera caminada on el guia no va al davant sinó al darrera!). A dalt del cingle ens esperen, efectivament, però jo no puc resistir-me a la temptació de badar, de boquejar davant l’espectacle de la vall de Vilanova, modelada per la Riera Major. (Les aigües de la riera Major baixen directament de la part nord del Matagalls i excaven la vall de Sant Sadurní d’Osomort i de Vilanova fins a desembocar al Ter, just per sota de la presa de Sau).

La Riera Major acompanyarà el nostre camí durant bona part del dia. No baixarem dels espadats vermellosos. Continuarem el camí pels Munts, passarem per sobre de la mina de la carretera, per Sant Llorenç, pel Coll de Romagats... A Puig-l’agulla pararem a esmorzar. El pa amb tomàquet, la llonganissa, la coca-cola esdevenen elements indispensables per poder continuar fent camí. Com s’agraeix la taula ben parada!

Després d’esmorzar continuem, encara per la carena, fins el Turó de l’Enclusa. A la nostra dreta hem anat deixant, més o menys visibles, els pobles de la Plana: Folgueroles, Sant Julià, Taradell... Finalment s’acaba la carena. Malbaratem el camí amable de les roques vermelloses per tal de començar la conquesta de la mare, de la muntanya poderosa que ens ha anat vigilant durant tot el matí, la que miràvem de reüll, temorosos d’acostar-nos-hi massa. És l’hora de la veritat, penso.

Per sort, el mal de cames m’ha passat. En Josep em va parlar d’una recepta d’en Jaume Tolosa: la sal. Sense pensar-m’ho gaire, aquest matí m’he menjat, de cop, un grapat de sal. M’ha quedat la boca pastosa, he recordat la sal del “sal-pas” que fèiem, quan érem escolans, amb el mossèn del poble. He basquejat, però m’he afanyat a beure aigua... i s’ha obrat el miracle! El mal de cames ha desaparegut. Des de llavors, sistemàticament, a l’aigua m’hi tiro un polsim de sal.

Mentre comencem a pujar recordo que hem canviat de conca. De fet, la carena que pugem, separa les vessants del Ter de les del Congost. És curiós, la majoria de vegades que, anant per l’autovia, passem per Tona, no ens adonem del canvi que estem fent: de Tona cap el Sud, la Plana s’inclina cap el Vallès, les aigües baixaran pel Congost, travessaran tot el Vallès i, amb el Besòs arribaran al mar a prop de Barcelona. (Potser, només, les aigües del Besòs tenen sempre un futur incert).

La pujada a Matagalls és llarga, són prop d’11 km. per pujar uns 1.000 m. Però és entretinguda i agradable. La Plana es va mostrant cada cop més petita, més allunyada, però més àmplia. Els paisatges són espectaculars. Passem per Font Pomereta, una font que ja havia visitat quan feia el llibre de les fonts d’Osona. Al llibre hi varem escriure: “És lloc de trobada d’excursionistes, senglars i senglaners”. El davant de la font està tot inundat i aprofito per refrescar-me els peus, amb l’excusa d’omplir cantimplores.

El cim del Matagalls és tot emblanquinat de neu. Els altres van tirant endavant però jo no vull esforçar-me massa. Vull reservar forces. Però també sento la necessitat de viure amb tots els sentits aquests moments. De cop i volta me’n dono compte: he arribat a l’altra punta de la Plana! L’he creuada tota sense haver-la trepitjat, seguint sempre les muntanyes que l’envolten! M’emociono, veig que el somni de tant de temps de tants dies preparant-lo s’està fent realitat. El repte és a la palma de la mà, és totalment assequible. Cada cop m’emociono més i les llàgrimes em llisquen per les galtes quan arribo a la creu, amb els companys cansats d’esperar-me. El fred és intens, la gent té ganes de tirar avall. De bona gana els deixaria marxar per quedar-me encara un bon xic més.

Baixem a Coll Formic, fem un mossec, seguim pel Pla de la Calma. Les Montses troten al davant i el Pep va fent la goma, esperant-me a mi i atrapant-les a elles. La Calma s’ha de fer amb calma, ja se sap, és una tirallonga que mai s’acaba.

Però fins i tot allò que és inacabable, arriba que també s’acaba i, a peu del Tagamanent ens trobem en Massa que ens ha muntat una assistència. La seva presència ens omple d’alegria!

No ens entretenim gaire. Ens falta, encara enfilar-nos fins el castell, assolir l’ultima fita del dia, fer les fotografies de rigor. Per ganes explicaria a la gent que passeja per allà d’on venim, a on anem, què hem fet... Però seria una mica absurd, no cal.

Ens falta encara baixar fins a Aiguafreda. Abans, però ens embolicarem una mica buscant el camí, investigant pel mig del bosc. Són només uns minuts però les Montses, (sempre amb les bromes de la de Cambrils) aprofiten per enriolar-se. Són així elles!

El camí de baixada, pel GR, es fa llarg, inacabable. M’adono que en poca estona estem baixant des del punt més alt de l’Olla, (El Matgalls, a 1.696 m.) fins el punt més baix, (Aiguafreda, a 400 m).

Segons el GPS hem fet 60’3 km. amb 3.065 m. de desnivell positiu i uns 3.400 de negatius. El temps, 13 hores 33 minuts.

A Aiguafreda en Massa ens acompanya a sopar al bar El Racó, tal com toca. Tal com toca, em bec un parell de Volls, tal com toca, mengem a cor que vols i riem i fem festa. I en Massa, com que és a prop de casa seva, imposa la seva llei a l’hora de repartir les despeses!

Els llits de la casa de la Roser, al Figaró són flonjos, acollidors, i fan olor de romaní i de paisatge des de la finestra.

Tercer dia

Segons el GPS, el tercer dia farem 77’2 km. amb 3.800 m. de desnivell positiu, però no estic gaire segur que el GPS ho hagués comptat bé perquè al principi vaig tenir alguns problemes amb les piles. El temps, (d’això sí que n’estic segur) 14 hores 14 minuts.

Aquesta nit he dormit més bé. Potser gràcies a les cerveses, potser perquè ja veig la travessa coll avall. Quan em desperto, al matí, m’adono que, en realitat, la travessa encara no està feta, encara falta aquesta última etapa.

Pugem el Cingle de Bertí buscant senyals antics de la Matagalls Montserrat amb les dues Montses. El Josep ha tornat a casa per treballar. Amb els frontals anem repintant de colors la fosca del davant. Enllaçant senyals, guanyem alçada ràpidament. Quan ja som força amunt espero que d’un moment a l’altra passarem per la font de Can Tresquarts. No hi passem pas. Després d’algunes llaçades per les roques, apareixem, sobtadament, al Pla de la Garga. No sé ben bé per on hem pujat, però al GPS veig que la casa de Cant Tres Quarts és força més a l’esquerra.

Travessarem el Pla de la Garga per Can Tresquarts, Montpar, Les Roquetes i Viladavall, fins a arribar a Sant Martí de Centelles. L’herba és molla de la rosada i ens humiteja els peus. De tant en tant, ens fiquem de peus en algun bassal i llavors ens quedem glaçats, xops, enfangats. La Montse de Cambrils fa experiments amb els fils de les vaques i el seu esgarip desperta tota la contrada quan el vailet deixa anar la seva descàrrega. La lluna ens observa divertida, encomanant-se de la nostra alegria. Els camps i les cases de pagès es desperten amb mandra. És el moment màgic de l’alba, l’hora que més m’agrada per caminar.

Omplim cantimplores a la font de Sant Martí i pugem amb ganes al castell. Les runes són l’escenari perfecte d’una pel·lícula d’aventures de l’Edat Mitjana. Després del castell, amb alguna marrada i amb l’ajuda del GPS arribem a la casa gran de la Rovira dels Cerdans, important cruïlla de camins, que ens parla d’antics de pobles que han habitat aquestes terres, de lloc de pas de moltes cultures.

Efectivament, ens hem situat a l’altiplà. Des d’ara el camí serà, teòricament, més fàcil. Només teòricament, perquè, tot i que ja no farem gaires pujades ni baixades, el camí passa a ser una cosa molt més monòtona del que estàvem acostumats i massa avorrida pel que ens agrada.

Puigsagordi és una tirallonga inacabable de carreteres, amb xalets esporàdics esquitxant els paisatge. Busco dreceres al mapa del GPS i m’endinso sense miraments per un corriol marcat amb senyals grocs. Veig que el camí ens estalvia marrades i n’estic tot orgullós; fins que hi ha un moment que el camí s’encara decididament cap avall i no ens queda cap més remei que anar a buscar, de nou, la carretera. Les Montses es fan un tip de riure perquè hem de saltar una tanca que ens separa de la carretera. Els gossos de la finca veïna ens observen estranyats.

Però, com que tot s’acaba, també s’acaba la carretera de Puigsagordi i, finalment esmorzem a Collsuspina. Quan sortim del poble la Montse d’Oló insisteix que hem de passar per Sant Cugat de Gavadons. Li explico que haurem de retornar enrere per tal de seguir el camí però ella insisteix: “Amb tot el què hem fet no vindrà pas d’aquí!”, diu. Però jo penso en allò que hem fet sinó en tot el que encara falta. Però hi anem, és clar que hi anem. Quan hi som estic content d’haver-ho fet. Admirem una altra vegada el paisatge, la Plana, el Matagalls... Penso en la Font de Can Regàs que tenim no gaire més avall d’on som. Segons una placa que hi ha, és la primera font del riu Congost.

Quan abandonem Sant Cugat, també deixem enrere el riu Congost i retornem als dominis del Ter.

Per la seva banda dreta, el Ter, a l’alçada de Roda, rep les aigües del riu Gurri. Aquest riu, que no és gran cosa, juntament amb un afluent seu, el Mèder i tota la xarxa de rieres i rieretes que hi desemboquen, són els principals culpables de l’excavació fluvial de la Plana de Vic. La capçalera del Gurri també la trobem al Matagalls, la del Mèder és a Muntanyola. Ara fem la carena que el separa de les aigües del Llobregat.

Busquem el camí que fan cada any, per Setmana Santa els de Moià per anar a França, tot passant per Alpens. No deixarem mai la carena, no farem gaires pujades ni baixades, farem molta pista. Les Montses troten al meu davant, infatigables. Tot sovint es paren per esperar-me.

Arribem, finalment a Font Freda, lloc de pas per sobre el túnel de l’Eix Transversal. Tot just ahir el travessàvem per Romagats. Sembla tan lluny! Poc després. La Teresa i el Pei, ens esperen a l’ombra d’uns pins amb aigua, galetes, xocolata, coca-cola... Com s’agraeix l’avituallament! És substancial. Fa estona que anem veient Sant Bartomeu del Grau, però sempre és molt i molt lluny!

Es fan feixucs els trams de carretera asfaltada que encara ens falten, es fa feixuc el camí. Quan podem abandonar l’asfalt estem contents de veres!

Passat Sant Bartomeu comencem la baixada cap a la riera de Sorreigs. Em fa mandra baixar perquè vaig veient tota l’estona la pujada que ve al darrera! Passem pel costat de Santa Perpètua, un altre mirador de la Plana, baixem i baixem fins a la riera del Sorreigs. (Els Sorreigs, que neix ben a la vora del Munts, té el seu aiguabarreig amb el Ter, poc abans de Manlleu). La Montse d’Oló es refresca els peus. Poc s’imaginen les Montses les vegades que he passat per aquí! Poc saben elles del Josep de Folgueroles que va fer aquestes passeres que ens permeten travessar la riera! Poc s’imaginen elles les lluites del GDT per culpa d’aquestes aigües... els hi hauria d’explicar, però no estem pas per gaires orgues, a hores d’ara!

No ens podem pas aturar, cal continuar el camí, cal pujar fins a Sant Martí Xic, seguint els senyals del GR. Fa estona, hores, que he agafat el meu ritme de supervivència, lent, però constant. Em sembla que les Montses es desesperen una mica, però no tinc gaires opcions. Em fa por que, si intento forçar el ritme, no em quedi clavat a qualsevol revolt, sense poder continuar. La Montse de Cambrils s’atura de tant en tant i em pregunta, amb cara de preocupació, “Com estàs?” . Vaig bé, al meu ritme, regulant, poquet a poquet, contesto, procurant fer-li una rialla.

Poquet a poquet, arribem a dalt. El camí volta la muntanya, s’obre el taló i comença l’espectacle: La Plana! La Montse d’Oló s’ha aturat i, em ulls emocionats em crida: “És molt maco!” És preciós. Els camps verds es combinen amb les cases i amb els pobles i amb les ciutats i amb les carreteres i amb els rius, amagats sota els arbres. Els turons (els turons-testimonis, que expliquen els llibres de geologia) sobresurten per aquí i per allà. I envoltant-ho tot, les muntanyes, les muntanyes del nostre camí d’aquests tres dies, les muntanyes de l’olla de Vic!

Al costat de l’esglesiola de Sant Martí recordo la placa amb la poesia de M. Martí i Pol. Hi vaig, ràpidament, per llegir-la, per rellegir-la de moltes altres vegades:

“Caminant que t’atures a llegir

I em fas do de la teva companyia,

Benvingut a la llum d’aquesta plana,

Que ens acull a tos dos i ens agermana...”

Martí i Pol és aquí, al meu costat, amb la seva cadira de rodes... llegint-me els seus versos. (I sé, comprenc, que ha fet amb nosaltres tota la caminada) Amb ells , els seus versos, hem encerclat la Plana en una gran abraçada!

- “Com estàs ?” –Torna a preguntar-me la Montse. La miro amb els ulls plorosos: “Feliç!” li contesto.

Al nostra darrera hi tenim les muntanyes nevades del Pirineu axial. A l’esquerra, les carenes de Bellmunt i Puigsacalm, l’última línia del Pre-Pirineu; més a la dreta, Cabrera i Pla d’Aiats i Tavertet. Al seu costat s’endevina l’escletxa de Sau i, sempre cap a la dreta, més imperceptible, la carena de Collagats i Puig-l’Agulla, que separa la Plana de la Serralada Pre-litoral. Imponents, les Agudes, Matagalls i el Pla de la Calma, llarguíssim! i el turó-testimoni de Tagamanent. I segueixo encara, passant per sobre l’invisible Aiguafreda, passo per les antenes de Collsuspina i ressegueixo tot l’altiplà del Moianès i del Lluçanès i arribo, finalment, a Sant Bartomeu!

“Com estic ?” – Content, content, content, content!

- “I no estaràs més content quan arribem a els Munts?” – Em diu la Montse.

“No ho sé pas” – Penso jo, però entenc que hem de reprendre el camí.

Aquest camí que falta encara és molt llarg: passem Santa Llúcia de Sobremunt, passem la carretera de la Trona, passem tota la carena que envolta Sant Boi de Lluçanès... Les Montses corren i corren, amb prou feines puc seguir-les, sempre un bon tros enrere!

M’han d’esperar, és clar. Tot i que seguim els senyals del GR, sóc jo qui diu cap a on cal anar. Fem alguna drecera, però poca cosa. Al costat del Roure de la Senyora, agafem el camí que puja de valent cap els Munts.

- “Ja arribem, ja arribem!”- diu la Montse de Cambrils. “Però això no té gaire importància”, li replico. - Com que no? - S’estranya ella. La Montse d’Oló ho ha entès: “No, el més important no és arribar, allò que és important de veres, és el camí”

Arribem. El cercle, l’olla s’ha tancat. Les abraçades, les fotografies, el Pei i la Teresa que ens esperen, l’Alba que ens ve a buscar, també és important tot això.

Després, a casa, mentre la Montse es dutxa i ve el Josep a buscar-la, penso que ni tant sols el camí és el més important. Al final, allò que importa de veres és la gent. La gent que t’envolta, la gent que t’acompanya, la gent que fa possible que els reptes es facin realitat, la gent que t’estima. Recito com un mantra el poema:

“Caminant que t’atures a llegir

i em fas do de la teva companyia,

benvingut a la llum d’aquesta plana,

que ens acull a tos dos i ens agermana...”

Per breu que sigui el temps que compartim

tindrà la ressonància i el misteri

d’una llarga conversa si en sabem

preservar la memòria i fer-ne

reductes de claror i de llibertat

que ens ajudin a créixer i comprendre.

Tot està dit, però per tu i per mi

sempre hi haurà un espai de privilegi

que ens permetrà, potser secretament,

de retrobar l’escalf de les paraules

i l’encís del silenci, el dels instants

en què la intimitat i el sentiment

ens han unit en un mateix paisatge”

Per això camino: per fer-ne un reducte de claror i de llibertat, per intentar créixer i comprendre. Per això escric: per preservar-ne la memòria, per compartir aquest instant que ens ha unit en un mateix paisatge.

NOTA:

Les referències més o menys encertades que faig sobre geologia són fruit del què entès del llibre de Pere Busquets, Miquel Vilaplana, Antoni Domínguez, J. M. Ros, Geologia d'Osona, un llibre publicat l’any 1979 per l’Escola Universitària de Mestres D'Osona que conservo com un tresor des de fa molts anys i que sovint m’agrada consultar.

OLLA DE VIC, (les fotografies)

2010-04-06T12:14:00.006+02:00

Ho hem fet!En tres dies, 195 km. no sé quants metres de desnivell. Ho vaig paint a poc a poc...
De moment he penjat les fotografies. Més tard faré la crònica.
Estic més content que un gínjol!

Ho he dividit per etapes:

1a. Etapa: Els Munts - Tavertet 2a. Etapa: Tavertet - Aiguafreda 3a. Etapa: Aiguafreda -Els Munts.

l'olla de vic (3)

2010-03-29T16:43:00.002+02:00

Bé, crec que ja està tot apunt.
Finalment sembla que serem tres persones amb alguna incorporació esporàdica.
La previsió del temps sembla prou bona...

Els nervis van creixen a mesura que s'escurcen les hores que falten...

Poso els enllaços per si algú es vol baixar els recorreguts definitius.

Etapa 1

Etapa 2

Etapa 3

OLLA DE VIC (preparatius)

2010-03-16T20:02:00.005+01:00

S'acosta setmana santa i, amb ella, el “repte”: l’Olla de Vic!

He trobat solució al tema del dormir: com que la meva família és molt àmplia, doncs m’aprofito d’ella!

El primer dia acabarem a Tavertet però dormirem a Roda de Ter a on hi tenim taxista i lloc per dormir, (els dos que fins ara ens hem decidit i, si convé, per algú més també farem lloc). Gràcies Pei, et un germà super-enrollat!

El segon dia abusarem d’una germana, la Roser, que també ens deixa lloc per dormir a El Figaró. Deixarem un cotxe a Aiguafreda per fer l’enllaç.

Això ens dona opcions de deixar material de recanvi: roba, menjar, i tot el què faci falta, als dos finals d’etapa entremitjos. Una cosa és ser autosuficient i l’altre és ser un “matat” ! Convé dormir a gust per tal de recuperar forces!

També tinc ofertes per fer alguna assistència a alguns llocs de pas de fàcil accés amb cotxe, (tinc molts germans i germanes, jo!). Ja ho anirem concretant.

De moment, aquest cap de setmana toca fer la “terrible” marató de muntanya del Congost, caldrà centrar-nos en aquesta fita. Després ja ens dedicarem de ple al tema de l’Olla...

El quilometratge està patint petites variacions, perquè estic intentant millorar el recorregut. He aconseguit, per exemple canviar 5 km. de pista per 4'5 km de caminets... No està malament oi?

Les retallades que em proposaven en Massa i el Luigi no les he adaptades, bàsicament perquè considero important passar pel castell de Tagamanent que, visualment, des de la Plana, és una fita important....Això ens obligarà a "menjar-nos" la pista del Pla de la Calma.

Em preocupa la tercera etapa, perquè hi ha molt d'esfalt, però no sé pas com solucionar-ho això!

També cal dir que espero que es fongui un xic la neu que hi ha pertot arreu. Tal com està ara la cosa no crec pas que la pogués fer l'olla!
Aquesta fotografia del Matagalls és de la setmana passada. L'he treta del web del 3cat24 i és d'un tal mikitami.

He intentat fer una aproximació teòrica, mooolt teòrica, dels possibles horaris de pas pels diferents llocs. Aquests són els resultats:

Etapa 1: Els Munts - Tavertet
dijous, 1 d'abril de 2010

Els Munts, km. 0 sortida 6:00
Sant Quirze de Besora, km 8 hora de pas: de 7:35 a 8:00
Bellmunt, km 17 hora de pas: de 9:25 a 10:15
Puigsacalm, km 32 hora de pas: de 12:25 a 14:00
Collada de Bracons, km 35 hora de pas: de 13:00 a 14:45
Santuari de Cabrera, km 44 hora de pas: de 14:50 a 17:00
Cantonigròs, km 50 hora de pas: de 16:00 a 18:30
Tavertet, km 57 hora de pas: de 17:25 a 20:15

Etapa 3: Tavertet - Aiguafreda
divendres, 2 d'abril de 2010

Tavertet, km. 0 sortida 6:00
Presa de Sau, km. 5 hora de pas: de 7:05 a 7:20
Vilanova de Sau, km. 10 hora de pas: de 8:05 a 8:35
Coll de Romegats, km. 22 hora de pas: de 10:30 a 11:34
Puiglagulla, km. 26 hora de pas: de 11:15 a 12:30
Coll de l'Enclusa, km. 27 hora de pas: de 11:20 a 12:42
Matagalls , km. 42 hora de pas: de 14:25 a 16:30
Coll Formic , km. 46 hora de pas: de 15:15 a 17:30
Tagamanent , km. 56 hora de pas: de 17:15 a 20:00
Aiguafreda , km. 61 hora de pas: de 18:15 a 21:15

Etapa 4: Aiguafreda - Els Munts
dissabte 3 d'abril de 2010

Aiguafreda km. 0 sortida 6:00
Sant Martí de Centelles km. 6 hora de pas: de 7:09 a 7:27
Collsuspina km. 18 hora de pas: de 9:36 a 10:30
Alboquers km. 36 hora de pas: de 13:12 a 15:00
Sant Bartomeu del Grau km. 45 hora de pas: de 15:00 a 17:15
Sant Martí Xic km. 56 hora de pas: de 17:12 a 20:00
Santa Llúcia km. 62 hora de pas: de 18:24 a 21:30
Els Munts km. 68 hora de pas: de 19:36 a 23:00

L'OLLA DE VIC, (el repte)

2010-02-23T13:47:00.007+01:00

Aquest és el meu objectiu/ repte/proposta per aquesta setmana santa, concretament els dies 1, 2 i 3 d'abril.

Convido a tothom que vulgui venir. Explico els meus plans i deixo la proposta sobre la taula...

Cada dia, quan vaig i torno de la feina, si és de dia, em miro les muntanyes que envolten la Plana de Vic. Totes em són amigues, totes les reconec en la seva manera de ser, en les seves emocions, les seves pors, les seves alegries.

Des de fa molt temps la idea em volta pel cap: resseguir-les totes, carenejant tant com es pugui, procurant no perdre de vista la Plana...

Ara ho tinc tot apunt per intentar-ho. He decidit la ruta i he buscat pacientment el track tot baixant-me rutes del wikiloc. Així, enllaçant unes amb les altres he anat “programant” el meu camí. Ara només falta caminar-ho de veritat.

La idea és aquesta: autosuficiència al màxim! Caldrà buscar lloc per dormir a Tavertet i Aiguafreda, ja es veurà!

Crec que la puc fer en tres dies/etapes que explico tot seguit:

Etapa 1.

Sortida al Santuari dels Munts, (Sant Agustí de lluçanès), a 1.050 m. d’alçada. Baixada fins a Sant Quirze de Besora pel GR-3 que seguim també fins el Boscatell, des d’on anem a buscar la carena de Bellmunt i enllacem amb el recorregut del que seria “Pels Camins dels Matxos”. Així arribem fins al Puigsacalm i Coll de Bracons. Abandonem la ruta dels “Camins...” i per la Serra de Llancers anem fins a Cabrera per seguir tota la carena fins el Pla d’Aiats i baixem cap a Cantonigrós i Tavertet, a 868 m. d’alçada. En total, uns 58-60 km, segons el GPS, uns 3.180 m. de desnivell positiu, 3.360 m. de desnivell negatiu. Crec que ho puc fer en unes 12-14 hores.

Etapa 2.

Sortida de Tavertet amb la idea de seguir poc més o menys el recorregut de la Rupit – Taradell, és a dir, baixada fins a la presa de Sau, Vilanova de Sau, Salt de la Minyona, als cingles de Vilanova. Ens saltarem la volta cap a Sant Julià de Vilatorta per anar de dret, sempre per la carena, cap el coll de Romagats i el Santuari de Puiglagulla i, després de deixar Taradell a la nostra dreta baixarem al Molí Espatllat, a la carretera de Seva a Viladrau per enfilar tot seguit la pujada cap el Matagalls, pel camí de la Font Pomereta. Baixada a Coll Formic, Pla de la Calma i, a peu del Tagamanent, baixada cap a Aiguafreda, com si féssim la Matagalls – Montserrat. En aquesta etapa surten uns 63 km. amb 2.474 m. de desnivell positiu i 2.943 de negatiu. Suposem de 13 a 15 horetes...

Etapa 3.

La sortida d’Aiguafreda, a 400 m. d’alçada, em proposo fer-la pel camí que ens ha ensenyat “l’Abuelo” amb la seva Marató del Congost, per anar fins a Can Tresquarts. Des d’aquí, es tracta d’anar a passar pel costat del Castell de Centelles i pujar fins a Puigsagordi i a Collsuspina. Des de Collsuspina, el GR ens ha de portar a peu del Puig Rodó, que és on enllaçarem amb el camí que des de fa més de trenta anys el Centre Excursionista de Moià, cada any per Setmana Santa, segueixen per anar fins a França, tot passant per Alpens. Poc abans de Sant Bartomeu del Grau deixarem el camí dels de Moià per tal de seguir de nou el GR3, que ens ha de portar per Sant Martí Xic, Santa Llúcia i Sant Boi de Lluçanès fins els Munts. Aquesta etapa surt per uns 68 km. amb amb 2.117 m. de desnivell positiu i 1.472 de desnivell negatiu. Suposem que es pot fer en 15 ó 16 hores, ó 17 ó les que facin falta!

Qui s'hi anima?

Puig-cornador

2010-01-09T18:06:00.001+01:00

Avui hem pujat a Puig-cornador, el nostre cim més emblemàtic.
Hi havia una miqueta de neu i ens ho hem passat la mar de bé.
Poso el recorregut perquè, aquesta, és la ruta més clàssica per anar-hi però, malgrat això, he vist que ningú no l'havia penjat encara.
Ara ja no teniu excusa per no anar-hi!

"La parábola de Carmen la Reina" (2)

2009-12-27T19:32:00.006+01:00

Apreciat amic Paco,

Ja fa dies que vas escriure al meu blog i encara no t’havia contestat, ni que fos, només, per desitjar-te un bon Nadal. Em sap greu.

De fet, després de rebre la inesperada visita de Manuel Talens vaig quedar força atordit.

Em vaig capbussar en la lectura del seu llibre i no el vaig poder deixar fins arribar a l’última pàgina. En contra del que havia escrit en el meu últim post, no vaig enllaçar l’última amb la primera pàgina per tal de rellegir-lo. No vaig poder: la plorera em va pujar als ulls i no vaig deixar de llagrimejar durant hores i hores.

Estava inconsolable. La família no entenia d’on venia la meva tristesa i estaven tots molt preocupats. Ma mare i ma sogra no paraven de resar parenostres tot demanant que la gràcia divina em consolés. Però no hi havia manera., plorava nit i dia. Al cap d’una setmana, la plorera em va portar a un moquejar continu, igualment imparable. El meu nas semblava una font inesgotable. Tant va durar i tants mocadors vaig deixar xops del líquid nasal que vaig esgotar les existències de casa i la dels veïns.

La meva dona va comprar tos els mocadors que va trobar als supermercats de la comarca, però van resultar totalment insuficients. Omplia gibrells i galledes que buidàvem per la finestra després de, (això si) assegurar-nos que no passés ningú pel carrer.

Finalment les fosses nassals es van eixugar i, mentre em bevia un got d’aigua per tal de rehidratar-me una mica, vaig dir-li a la meva dona:

- Deixa-ho tot. Deixa els plats per rentar, deixa els nens, deixa les iaies que s’espavilin. Oblida’t dels detergents i de l’escombra i de l’aspiradora. Oblida la cuina i els menjars. Oblida’m a mi i a les meves neurosis. Deixa la feina, deixa el despatx, l’ordinador i el regidor. Seu i llegeix. Seu i llegeix perquè en aquest llibre hi trobaràs la veritat i la vida, qui creu en ell, viu i, encara que mori, viurà eternament.

Insospitadament, per una vegada, va fer-me cas, i, efectivament, va tancar-se en una habitació i va llegir “La parábola de Carmen la Reina". Ho va fer d’una tirada, sense interrupcions, sense aixecar-se ni per beure ni per menjar ni per dormir, ni per fer les seves necessitats més bàsiques.

Quan va sortir de l’habitació era una dona nova. Els ulls espurnejaven de decisió, de seguretat. Des de llavors exerceix d’apòstol de Manuel Telens. Ella mateixa es fabrica una mena d’estampes, amb dibuixos fets a mà i amb escrits, com una mena de jaculatòries escrites amb cal·ligrafia d’aquella que ensenyaven les monges d’abans.

L’oració és diferent segons el dia, segons el destinatari o la destinatària, però la conclusió sempre és la mateixa: la referència bibliogràfica de “La parábola...”

A hores d’ara, la meva dona, va per les cases veïnes i pels pobles i per les comarques repartint les estampes i dient a la gent: “Llegeix-te aquest llibre, val la pena. Demana’l a la biblioteca, perquè a la llibreria ja no es troba”. Des de fa un temps, aquest és el llibre més buscat a les biblioteques públiques i a les llibreries de vell.
La gent el busca desesperada i, l’altra dia per TV3 feien un programa especial sobre el llibre i la manera de trobar-lo. Hi havia algun lletraferit famós que es vanagloriava de tenir-lo i fins i tot d’haver-lo llegit, cosa que, evidentment, era falsa, com tot les coses que es diuen per televisió.
De fet, només els pobres d’esperit són capaços de llegir-lo i d’entendre’l, només la gent senzilla escolta el missatge de l’arcàngel que l’anuncia i s’apropa fins el portal de les biblioteques i demana amb humilitat: “Que tenen el llibre del Sr. Talens?” I les bibliotecàries els apunten a una llista insondable de la gent que fa reserva del llibre per poder-lo llegir. Diuen que l’editorial s’està pensant seriosament reeditar-lo a causa de la demanda social, però el més provable és que acabi en mans de Google i que ben aviat es pugui descarregar per internet, previ pagament, és clar, de la taxa corresponent.

Jo, (mentre la meva dona està de campanya propagant per cel i terra el manà de les Alpujarras) camino. El dia que la meva dona va començar a llegir el llibre, a trenc d’alba, vaig sortir d’Alpens per Coll Tallat, camí del Puigmal. Quan vaig ser a Núria vaig pensar que podia fer la travessa de Núria a Queralt i tal dit tal fet, cap a Berga!

Però, acabada la travessa, encara no en tenia prou i va ser així com vaig fer, també, la volta dels “Cavalls del Vent” i, travessant la Cerdanya, vaig enfilar-me i vaig seguir la ruta de la Caminada del Cap del Rec i, després, la de l’Ultratrail d’Andorra.

Com que encara no en tenia prou vaig tornar cap els Rasos de Peguera per fer la caminada cap a Manresa però, tot baixant, vaig aprofitar per fer la volta de la Romànica de Navàs i vaig enllaçar-la amb la volta del pantà d’Oliana.

Des d’aquí vaig tornar cap a Manresa i cap a Montserrat per anar fent les caminades de la Copa Catalana de Caminades de Resistència: la Montserrat-Reus, la de la Selva del Camp, la de Riudoms, i la Reus-Prades-Reus. Després vaig decidir anar de Montblanc a les Borges Blanques i des d’aquí em vaig encaminar a Cervera per fer la Ruta dels Castells i, havent acabat, tot passant per Calaf, vaig tornar a Montserrat per tal de fer la Matagalls-Montserrat al revés i així poder fer la volta al Montseny i la Marxasssa i, tot tornant pel Meridià Verd, anar de Viladrau a Rupit i, un cop a Cabrera, caminar pels Camins dels Matxos.

Vaig haver de tornar a Viladrau per fer de nou la Matagalls Montserrat, ara en la direcció bona, i continuar fins a Barcelona, tot seguint en sentit invers la caminada de Gràcia-Montserrat.

Un cop a Barcelona va ser fàcil arribar-me fins a Molins de Rei i d’aquí fins a Vilafranca per després fer la caminada del Garraf i enllaçar-la amb un no res amb el Trenkakames i amb la Ruta dels Set Cims.

D’aquesta manera quan, finalment, passava el riu Ebre pel pont de Tortosa, mentre decidia si feia o no feia els Estels del Sud, calculo que havia caminat entre dos i tres mil quilòmetres. Deuria ser per això que els prop de mil quilòmetres que encara em faltaven per arribar a Las Alpujarras no em varen sembla gran cosa.

Xino-xano, fent passetes curtes a les pujades i deixant-me anar a les baixades, vaig anar baixant per la costa tot seguit el GR-92, fins arribar a Elx i des d’aquí, per Almería, Puerto Lumbreras, i Guadix vaig arribar a Granada. Vaig aprofitar per tornar a visitar la Alhambra i per fer el got a Albaicín, a la Cuesta de San Inés. Per uns moments vaig estar temptat de demanar on quedava “la calle Jesús i María” però mai no he estat gaire d’aquestes coses i ho vaig deixar córrer...

Si t’he de ser sincer, quan finalment seia a la taula d’Antonio El Bomba, a Almegíjar, estava una mica cansat! Ràpidament, però, em varen servir tota mena de menjars, (migas, gachos, puchero, chorizo, morcilla, longaniza... i una llista inacabable de postres) i em vaig refer del tot.

Quan els hi vaig parlar de tu em van saltar ràpidament:

- “Ah, el Paco! Dale recuerdos cuando lo veas!"

I és per això que avui, després de dinar, m’he dit que ja no podia esperar més i que t’havia d’enviar molts records de part de la gent de les Alpujarras: del Bomba, de l’Amalia la Cortijera, de José Botines, de Maria Espinosa del Jenaro Porra i l’Anselmo i el Gabriel Porra, “el Buitre de Granada”, del Chirichi i del Pichaoro; de Pedro Tuerto, el Doctor Lucas Toledano i de tants altres...!

Ah! I també molts records de Manuel Talens i d’un “amigo madrileño procatalán” i de CARMEN LA REINA!!

Una abraçada, Paco!