diumenge, 27 de desembre del 2020

Música

 


La música travessa el temps del buit. 

desfà l’espai en partícules minúscules 

en segments de llum obliqua, 

clarobscurs de paraules noves, mai dites. 

 

Les notes percudeixen en les cordes del pit, 

gronxen en els silencis de l’ànima, 

germinen en l’absència del ser, 

floreixen en la iridescència del desig. 

 

Cadència de tristeses antigues, 

malenconies oblidades, 

pors soterrades, recances, 

grumolls de sang aglevada. 

 

O, potser, senzillament, 

beure aigua fresca d’una font petita, 

deixar-se acaronar per una mà desconeguda, 

sentir com els pèls s’ericen. 

 

Abocar-se a l’abisme d’una aurora, 

a la placidesa d’un capvespre, 

gronxar-se a la branca suspesa, 

abandonar-se en la tendresa. 

 

Despertar, viure, sentir, submergir-se 

en el somni d’una existència oblidada.

dimecres, 4 de novembre del 2020

Volen ocells daurats


 

Volen ocells daurats,  
aquest vespre.  
De les branques,
volen per la carretera. 
 
Volen ocells daurats,  
d’ales pesades,   
amb prou feines esteses,  
plomes xopes, cansades. 
 
Fan un vol petit,  
minúscul, just per fer-se veure,  
només per fer-se notar  
davant del cotxe. 
 
El cotxe dibuixa revolts,  
giragonses, espirals,   
percaçant ocells daurats 
dins la llum incerta. 
 
Dins la boira intensa 
volen ocells daurats  
que s’ajeuen en la lassitud  
de la gent, quan torna a casa. 

diumenge, 30 d’agost del 2020

Dones d'aigua d'Alpens

 

Pintura de Teresa Giménez. Fotografia de Joan Iborra
 

Aquells dies de finals d’agost, a Alpens, hi va ploure a bots i barrals. Tot anava d’aigua! Els recs van sortir de mare, les fonts sobreeixien, els marges s’esllavissaven, les pedres queien ròssec avall, de tanta mullena. Els colors del bosc, (feia dies que estaven tristos i empolsinats) van quedar nets i polits, brillants com si fossin acabats de pintar, acabats de fer, amb una llum nova.

Va ser aleshores quan les dones d’aigua, les goges de la muntanya, van sortir dels seus amagatalls, de les seves cases secretes.

La gent d’Alpens i també gent dels pobles veïns, s’havien aplegat a la fàbrica vella, sí, a la mateixa fàbrica on les seves mares, les àvies i les besàvies, s’hi havien passat hores i hores treballant, escarrassant-se per guanyar un sou sempre escàs, fent anar uns telers eixordadors i polsos que teixien els llençols de la vida.

Doncs allà, a la fàbrica vella, aquell vespre, les dones d’aigua van explicar com era la seva vida,  la seva història. Una a una, van anar parlant:

La dona d’aigua que es deia Rosa Mari, va dir:

Als gorgs i a les torrentades, als llacs i a les fonts, hi viuen les dones d’aigua. Diuen que estan encantades” però no en són gens d’encantades, que estan vives i ben vives!

La dona d’aigua que es deia Filemon, va dir:

Les dones d’aigua diuen sí a la vida, sí a la Terra! Són transparents, son aigua que brolla, cristal·lina. Son la saviesa de les coses senzilles, molt de cada dia, molt d’estar per casa.

La dona d’aigua que es deia Glòria, va dir:

Els petons de les dones d’aigua són la cosa més dolça del món! Són tan tendres! Si mai reps el bes d’una dona d’aigua guarda’l molt endins del teu cor: et farà viure per sempre!

La dona d’aigua que es deia Montse R., va dir:

Hi ha dones d’aigua de tota mena: altes, baixes, primes, grasses, joves, velles... Però us puc assegurar una cosa: totes, totes, absolutament totes, són úniques i precioses!

La dona d’aigua que es deia Lluna, va dir:

Les dones d’aigua no tenen por: “Por de què? – riuen – Som de la Terra i a la Terra ens quedarem. Som pols d’estrelles, vibracions, espurnes. Som aigua, onades.”

La dona d’aigua que es deia Miquel P., va dir:

Les dones d’aigua, ballen a les nits. A l’hora de la calor, dormen. Quan el sol se’n va a la posta i quan el dia despunta, cullen rams de flors i herbes. Marinen i preparen tisanes, elixirs, remeis que curen els mals del cos i del cor. Les dones d’aigua ballen, a les nits.

La dona d’aigua que es deia Rosa G., va dir:

A vegades ploren, les dones d’aigua. Quan ho fan, senten que es desfan. El seu cos d’aigua es desfà.  Les llàgrimes, l’aigua, els corre fent petits rierols, fent grans torrentades, fent onades gegants. A vegades ploren, les dones d’aigua.

La dona d’aigua que es deia Daniela, va dir:

Estimar és l’estat natural de les dones d’aigua. S’enamoren de tot i enamoren a tothom! Assaboreixen la vida a xarrups petits, pausats, amb tos els sentits.

La dona d’aigua que es deia Oleguer, va dir:

Les dones d’aigua són molt seves, no es deixen entabanar. Saben de què va la vida, perquè son les mestresses de la Vida.

La dona d’aigua que es deia Montse C., va dir:

A vegades, les dones d’aigua concentren tota la seva energia en fer créixer una única flor. La reguen, l’acaronen, li canten... Saben que aquella flor és la salvació.

La dona d’aigua que es deia Lena, va dir:

Les dones d’aigua dibuixen portes. Portes a la paret, a les muntanyes, a l’aire. Les portes obren camins i esferes. Esferes daurades, verdes, de plata, blanques, violetes. Els camins porten cap a dins de les persones.

La dona d’aigua que es deia Joan C., va dir:

Les dones d’aigua son aquí i son allà. Tenen el do de ser sempre on se les necessita. Acompanyen, guien, suggereixen sense fer-se veure, sense fer-se notar, insinuen, inspiren.

La dona d’aigua que es deia Joan I., va dir:

Les dones d’aigua s’agafen de les mans les unes amb les altres: les mares amb les filles, les àvies amb les netes, les besàvies amb les besnétes. Fan una cadena que enllaça amb el temps del temps, amb el fons de la història, amb l’infinit! És una cadena que encercla tot l’Univers.

La dona d’aigua que es deia Montse M., va dir:

Les dones d’aigua viuen amb nosaltres. Són aquí, al poble, van i vénen pels carrers, per les botigues, per les cases. Van i vénen pels horts, pels camins de la muntanya i pels camins de la vall. Les dones d’aigua, són aquí, entre nosaltres.

La dona d’aigua que es deia Miquel E., va dir:

Les dones d’aigua, a vegades, tenen set: quan fa temps que no plou, quan els núvols són prims com el paper de fumar i el sol esquerda la crosta de la terra i la crosta de la pell. Aleshores, les dones d’aigua s’asseuen, amb la tristesa a la falda i  canten cançons de bressol.

La dona d’aigua que es deia Rosa Mari, va dir:

Quan les dones d’aigua surten a estendre la roba, per un cantó riuen i per l’altre ploren. Plorar i riure són cares d’un mateix viatge. El viatge de la Roca, el viatge de l’Aigua.

Després, les dones d’aigua van llegir poemes, van cantar cançons, la dona d’aigua que es deia Fredy va tocar la trompeta, la que es deia Teresa va fer un dibuix preciós i la dona d'aigua que es deia Lluís va fer un munt de fotografies!

La gent d’Alpens es va emocionar molt i molt i, des d’aquell dia, la gent es va saber una mica més unida, més poble, una mica millor. I va guardar el record d’aquell dia al fons dels seu cor.