La nit passeja lentament pel
llom de la muntanya.
La muntanya és una ombra,
una ombra asseguda, eixarrancada, en una gran cadira de boga. Una ombra amb set
faldilles de padrina, una falda immensa, acollidora, protectora, que canta
cançons als nens petits: “arri, arri tatanet, que anirem a Sant Benet...”
Els estels de la nit assenyalen
punts de múltiples dibuixos amagats, imaginats per ments lliures, netes:
carros, guerrers, animals, símbols que indiquen als viatgers, des del cel, els camins
terrestres i les rutes marines.
Avui, la volta infinita, beu
de la llum blanquinosa d'una lluna esplendorosa, plena, una mica creguda,
sorneguera. Avui, els carros rodolen sense bous ni esquelles i els planetes viatgen
arrenglerats, fent fila índia, darrera de la lluna que els guia pel bast
laberint de les galàxies.
La llum, tènue,
estranya, inquietant, incerta, s'estén per les comes, llisca pels torrents,
tramunta cims i carenes. La llum de la lluna altera paisatges, els transforma,
en dibuixa, redibuixa, els contorns, les profunditats, les ombres, la textura,
la solidesa.
S'alcen perfils de muntanyes
properes, com si volguessin jugar a fer por, com si juguessin a ser fantasmes
que aixequen els braços tapats amb llençols blancs. En qualsevol moment, sembla,
començaran a udolar.
Més enllà, la calitja
desdibuixa els contorns del paisatge que es transforma en una amalgama
indestriable de cel i de terra, d’èter vaporós, lletós.
Més ençà, isards
espantadissos rossolen tarteres, pasturen somnis, reciten poemes silenciosos.
Als prats, vaques invisibles remuguen verd engolit durant la tarda abrusadora .
Als forats, les marmotes dormen com marmotes, els grills canten com els grills
i més avall, de tant en tant, se sent una busaroca explicant la seva tristesa
de sempre, infinita.
Lluny, molt lluny, molt
avall, a les planes i a les clotades, fanals boirosos de cases solitàries, de pobles
petits i de pobles grans, vetllen els somnis de la gent profundament adormida i
vetllen, també, els insomnis del dolor de la gent, de les seves pors, de les
incerteses, dels dubtes, de les culpes, dels anhels.
La nit respira al ritme lent
d'un caminador vell i feixuc. La nit s’acompassa amb el vell i respira amb passes
petites, minúscules, remuntant la serralada immensa. La nit respira i cada nova
inspiració és un recomençar, un tornar-ho a provar, una nova oportunitat, l’inici
d’un nou viatge. La nit expira i cada expiració és una neteja, un foc nou, un
descarregar-se, un alliberar-se. La nit respira i empeny les hores, el temps
que sembla voler-se aturar, claudicar, cedir, rendir-se.
De tant en tant, la nit reposa,
fa una petita pausa, mira i escolta el ressò del cor accelerat del vell que
s'asseu, exhaust, panteixant. Amb la mà s’agunta el cor que se l’hi escapa, que
malda per sortir del seu pit adolorit. El seu bategar és el de la nit, amb ella són
una sola cosa, bateguen junts, respiren junts, panteixen junts, caminen junts.
Damunt seu, més enllà de la
carena, la llum, lentament, germina i pren els colors de la brasa. El dia és apunt
d’ablamar-se. L’home, assaboreix aquests últims instants de la nit, l'instant
màgic, únic, irrepetible de l’alba quan tot just comença a néixer, quan tot
just comença a mostrar el seu cap de nadó pugnant per abandonar l’úter de la
mare muntanya.
Assegut, l’home beu de la
seva cantimplora, a glopets petits, precisos, la nit, l’aigua, la vida.
Després reprèn el camí. A poc
a poc, pas a pas, pas petit a pas petit, reprèn el camí i s’enfila.
Just quan la nit es retiri,
l’home arribarà al cim i la muntanya l’acollirà.
L’home, dret, rebrà amb els
braços oberts el nou dia, el despertar.
