dijous, 4 de març de 2021

Quan camino

 


 


Normalment, quan començo a caminar, el primer peu que poso en moviment és el dret. El peu s’eleva girant sobre l’eix del turmell, flexionant la planta fins a recolzar-se únicament en la zona dels dits, especialment del dit gros. Per fer-ho,  em cal girar la tíbia, flexionar el genoll, fer un moviment d’extensió del maluc, mentre tot el tronc gira en sentit contrari a la pelvis, inclinant-se lleugerament cap endavant.

Tot seguit, comença l’equilibri, la vacil·lació, tot el meu cos oscil·la: el peu s’eleva i  s’envola! Continua la flexió del maluc, del genoll, del turmell.

Iniciat el vol del peu, la cama sencera avança cap endavant, cap el desconegut, cap a la incertesa, l’aventura. El peu es flexiona elevant la punta dels dits cap el cel, agosarats, impertinents; el genoll s’estén, el maluc es flexiona, el centre de gravetat tentineja durant uns instants... Llavors, el cos posa en marxa el seu sistema d’equilibri: a la part interna de les orelles, a la vista, al sistema propioceptiu que activa els sensors estratègicament situats.

Si tot va bé, aviat el taló recupera el contacte amb el terra. Cal tornar a la realitat, a la prudència, al seny. Tot el peu activa ràpids moviments que fan més fàcil l’aterratge, el taló fa de coixí, una ràpida flexió de la planta pren el control de la frenada. El genoll es flexiona una mica i també esmorteeix. Els muscles de la cuixa, el maluc, tot el cos s’activa per tal que aquest nou “tocar de peus a terra” sigui el menys traumàtic possible.

Finalment, els vuitanta quilos del meu cos es recolzen, un a un i tots alhora, en el meu peu dret, fent un dibuix característic a la sorra, al fang del camí: la meva petjada.

Llavors, satisfet, comprovo que ja he fet el primer pas. Com bé diuen, un viatge de mil quilòmetres, comença amb un sol pas.

Normalment, (si m’és possible) molt abans d’acabar la primera camada, el peu esquerre ja inicia la seva: és la segona passa! Just quan el dret comença a tocar a terra, l’esquerre ja comença el seu vol. Mentre el dret trepitja fort, l’esquerre ja busca nous camins, nous horitzons. Si pot ser, és interessant que els busqui cap endavant, sinó tenim conflictes. El meu cos no està gaire preparat per caminar de costat o enrere.

I així successivament. Els peus, ara l’un ara l’altra, em caminen. Acompanyant-los, els braços em balancegen seguint el seu ritme. La respiració també s’adapta al ritme del caminar, com el cor, segons l’esforç que em cal fer si el camí fa pujada, si fa baixada o va de pla. El sistema digestiu s’activa per tal de facilitar aliment als muscles, tot el cos es coordina. El cos detecta les irregularitats del terreny i s’hi adapta, corregint la posició. El cos en sap molt de caminar!

Ara bé, és difícil que tot funcioni a la perfecció. Normalment hi ha alguna part o altre del cos que va amb empentes i rodolons. A vegades em fa mal el peu, a l’articulació del dit, al taló o al turmell. Segons com, em fa mal la cama, o la cuixa o el genoll. Molts cops tinc un dolor persistent als glutis i a l’esquena. La columna, pobreta, està molt malmesa. L’espatlla es queixa sovint. Hi ha dies, cada cop més, que em fa mal tot alhora.

Però, tot i això i malgrat tot, el cos em camina! Ho fa des de fa més de seixanta anys, m’ha portat  per aquests mons de déu, visitant llocs increïbles i acostant-me a gent magnífica. N’estic molt orgullós de la capacitat del meu cos per caminar, i l’hi estic molt agraït.

Jo, tot això de caminar, ho vaig aprendre gràcies a l’herència genètica de gairebé quatre milions d'anys d’evolució dels homínids. Va començar, diuen, quan algun primat es va alçar per a desplaçar-se, segurament a dalt d’un arbre.

Jo, tot això de caminar, ho vaig aprendre, bàsicament,  l’any 1960.

L’aprenentatge va culminar el primer dia de juliol d’aquell any: el meu germà acabava de néixer i a mi em faltaven tres dies pel primer aniversari. Jo no ho recordo, és clar, però és una d’aquestes històries que sempre s’expliquen a les famílies: “El Joan va començar a caminar el dia que va néixer el Josep!” deia la mare, “Es veu que va tenir clar que era hora d’espavilar-se!”.

A mi m’agrada imaginar-me l’escena: segurament que, després de molts intents vaig aconseguir arribar fins els braços d’alguna de les germanes grans que em cridava, “Vine, Joan, vine!” mentre l’altra m’aguantava per sota les aixelles i, sense jo adonar-me’n, em deixava anar perquè caminés sol. Quina insensatesa, les meves germanes!

Quina insensatesa, caminar!

Arriscar-se, descobrir, conèixer, veure llocs nous! Quina insensatesa integrar-se en el paisatge, canviar de perspectiva, veure les coses des d’angles diferents, amb els continus canvis de llum, d’olors, amb el tacte del vent a la cara, amb el fred, la calor. Quina insensatesa caminar fins a cansar-se, suar, patir a les pujades i a les baixades, entrebancar-se, caure! Quina insensatesa caminar fins a cims inhòspits, només perquè sí, per tornar-ne a baixar tot seguit, quanta tonteria! Quina insensatesa caminar quilòmetres i  més quilòmetres, caminar hores, dies sencers!

Quina insensatesa i quin gust!

Com sempre deia i dic, ho faig perquè puc i, mentre pugui, ho faré.

Perquè no sempre puc i no sempre podré.

A vegades m’imagino fent la meva “última caminada”:  és molt possible que, només vagi del llit fins el lavabo, a casa o l’hospital, amb pijama o amb una bata d’aquelles que et deixen el cul a l’aire, amb sabatilles, arrossegant els peus, molt a poc a poc, recolzant-me en algú, panteixant. Segurament em farà falta voluntat i esforç. Potser caldrà tant d’esforç i tanta voluntat com quan vaig caminar quaranta-cinc hores seguides per fer la volta al Montblanc. Potser més, ves a saber. Però, sigui com sigui, una cosa és segura: serà un plaer caminar!

És un plaer haver caminat per aquest món tant meravellós i és un plaer poder caminar encara!