Som

Ets la part de Mi que no sóc:

et reconec en el mirar,

en la manera de fer, de moure’t.

Et reconec en el gest impensat,

en la paraula que dius i en la que calles.

Ets la part de Mi que no sé:

et trobo pels camins, per les ciutats,

et trobo a les terrasses dels cafès, a les esglésies,

a les places, a les mesquites, als camps de futbol,

a les fàbriques, als carrers.

Ets la part de Mi que no veig:

aquella part que ni tan sols imagino,

la que vull i la que no vull. La bona i la dolenta.

(Si és que hi ha part dolenta)

Ets la part de Mi que plora, la que pateix,

la que mor de tristesa.

Ets la part de Mi que riu, la que gaudeix

amb alegria de la joia de viure.

Ets la part de Mi que mor cada dia, sola.

La part de Mi que neix cada dia, sola.

La que s’ofega, la que té set,

la que cau de les bastides,

la que cau al sofà, esgotada, cada dia.

La que, malgrat tot, continua treballant, treballant, sempre treballant:

Pels fills, pels pares, pels nets...

Ets la part de Mi que s’oblida d’ella mateixa,

la que pareix i la que fa de llevadora,

la que guareix, amb tendresa infinita,

totes les ferides del món: les de les plantes,

les de les roques, les dels animals,

les ferides de la gent, les de l’Esperit.

Ets la part de Mi que no sóc

i, sense tu, no sóc:

Sóc quan Som.

Portes que s’obren.

joan iborra

La transcendència del propi cos, sense límits coneguts.
La imminència de la llum
que esclata en forma de petits llampecs,
petites descàrregues elèctriques
que et traspassen, et regiren les entranyes.

La mort se t'asseu al costat i observa.
L’univers.
Múltiples mons, múltiples universos que connecten en cadascuna
de les descàrregues. Múltiples existències paral·leles, bifurcant-se.

La sorpresa de la pròpia existència
La llum opaca interna.
Els membres, els òrgans, les membranes fent-se presents, palpables.
En pots sentir l’olor. Sents el perfum de totes i cadascuna de les cèl·lules que ballen al so d‘una música inaudible.

Les mans, que són i no són teves.
Les mans, que et governen.

Les mans. Les crestes papil·lars que s’encenen, cremen amb existència pròpia, única, concreta, individualitzada. Els àtoms, els electrons que dansen amb les mans.
La dansa que et governa.

Nous camins desconeguts que s’inicien a cada instant, bifurcant-se, ramificant-se infinitament.
Portes i més portes que s’obren, portes que l’esperit traspassa amb respecte, si, però ara ja, sense por. Només amb l’absoluta necessitat de saber, de veure, de comprendre.

Viatge pel calidoscopi

En l’origen és el negre. Amb el negre no veus res però, de fet, conté tots els colors, tots els elements, totes les capacitats. En ell tot queda dit, fet, viscut, contingut. Futur, passat i present units en un sol temps infinit. En l’origen, el negre i el blanc es confonen en una única essència.

Lentament, el vòrtex comença a fer giragonses i esdevé remolí violeta. Remolí transcendint en l’espai, en la volta celeste. Omm, omm, omm... Omnipresència del tot, més enllà de l’ara i de l’aquí, tu, muntanya, riu, cel, mar, arbre, ocell, sou un sol cos, una sola presència absoluta.

Sense parar de donar voltes, a l’espiral, nebulosa viatgera, el color es va aclarint, esdevé convulsió d’indi, colorant de la llum, claror de l’ull sense parpelles, intuïció diàfana. Omm, omm, omm... Omnisciència, veritat fent-se present, palpable.

Perdura la dansa i el blau s’il·lumina. En l’èter, firmament, cel, apareix la paraula. La paraula es diu a ella mateixa, i la paraula escull la vida, el verb. Jami, jami, jami... Miracle, mirall, mirada.

Inevitable, amb l’alè de vida, la mà s’envola, fendeix l’aire i reposa sobre el pit: estimes, acceptes. Iamm, iamm, iamm... Ets líquid amniòtic. El calidoscopi pren un color verd, de fulla nova, d’herba joiosa que s’estira, creix, deixant-se gronxar per l’aire, preludi de l’esclat que s’aproxima.

I si, esclaten les flors! Les primeres són grogues, després les flors prenen totes les tonalitats del foc. Ramm, ramm, ramm... Les flors s’apleguen en un ram de núvia. Ets la núvia que s’apropa a l’altar de la vida, poderosa, ferma, fèrtil, creadora. La dansa es fa cada vegada més frenètica.

No hi ha vida sense aigua. L’aigua fructifica en els taronges. Els taronges, les taronges, esdevenen goig de viure, gaudi immens, alegria, estima, gratitud. Mamm, mamm, mamm... En gaudeixes a mans plenes!

El torrent d’aigua cavalca la muntanya, la treballa, la  modela, l’esculpeix. N’arrenca espurnes de mineral, de pedra i de sorra, pols d’estrelles que transporta i diposita a la platja vermella, platja del repòs, platja de la confiança. Terra arrecerada que t’acull i et salva. Lamm, lamm, lamm... Si, a la platja un lama medita en la posició del lotus. Ets el monjo, ets la platja.

Dins teu, al costat teu, damunt teu, el mar respira: flux, reflux, inspiració, expiració, onada, onada, onada i encara una altra onada.

El mar respira. Et respira.