 |
| joan iborra |
La transcendència del propi cos, sense límits coneguts.
La imminència de la llum
que esclata en forma de petits llampecs,
petites descàrregues elèctriques
que et traspassen, et regiren les entranyes.
La mort se t'asseu al costat i observa.
L’univers.
Múltiples mons, múltiples universos que connecten en cadascuna
de les descàrregues. Múltiples existències paral·leles, bifurcant-se.
La sorpresa de la pròpia existència
La llum opaca interna.
Els membres, els òrgans, les membranes fent-se presents, palpables.
En pots sentir l’olor. Sents el perfum de totes i cadascuna de les cèl·lules que ballen al so d‘una música inaudible.
Les mans, que són i no són teves.
Les mans, que et governen.
Les mans. Les crestes papil·lars que s’encenen, cremen amb existència pròpia, única, concreta, individualitzada. Els àtoms, els electrons que dansen amb les mans.
La dansa que et governa.
Nous camins desconeguts que s’inicien a cada instant, bifurcant-se, ramificant-se infinitament.
Portes i més portes que s’obren, portes que l’esperit traspassa amb respecte, si, però ara ja, sense por. Només amb l’absoluta necessitat de saber, de veure, de comprendre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada