dimecres, 20 de febrer del 2019

Fa una nit negra


Fa una nit negra
de cova profunda,
de terra perduda,
d’infinit sense estels.

Fa una nit negra
d’ombres que s’inflen,
de boscos que exhalen
i murmuren salmòdies de funeral.

Fa una nit negra,
densa, insondable,
misteriosa, inhòspita,
incoherent, inabastable.

Transitem la nit
per camins perduts, minúsculs camins,
inconsistents, esborradissos.

Transitem la nit dins l’univers-illa,
dins l’univers-càpsula,
de la nostra existència solitària, mínima.

Transitem laberints,
naveguem mapes sense símbols,
enigmes indesxifrables, jeroglífics.

Transitem dubtes, preguntes sense resposta,
interrogants que els rius amplifiquen
i excaven.

Palpegem el buit de terres ermes, desertes.
Cultivem borró, males herbes, fenàs, cugula.

Percacem, desesperadament, una única,
solitària, nua, veritable paraula.

El jo que es pensa que sóc


El jo
que es pensa que sóc
em diu, impertinent,
què he de pensar,
dir,
fer.

El jo
que no sap que sóc
obeeix, submís,
i no pensa,
no diu,
ni fa.

Respiro