Fa una nit blanca,
de llet i de lluna.
Hi ha el torb que tot ho disputa.
Hi ha una son de muntanyes
infinita,
mató amb mel a la taula,
una brasa encesa a l’estufa,
el poble, fet de cuques de llum,
que s’enfila pel marge
Hi ha engrunes de claror
fent jocs de miralls,
espurnes d’estels
que es fonen,
a poc a poc.
Neu i lluna
es miren.
Neu i lluna
somriuen,
Neu i lluna
es diuen.
Neu i lluna
somriuen,
Neu i lluna
es diuen.
Es diuen l’enyor,
que mai oblida,
que mai oblida,
el desig,
que tot ho vol,
que tot ho vol,
la buidor,
que tot ho omple,
que tot ho omple,
la tristesa,
que s’encén i crema,
el silenci del temps
que tot ho colga,
el record que
s’envola,
la nit blanca,
àvia eterna,
que s’adorm
a la vora del foc.
