dilluns, 31 de maig del 2021

Meditació de la muntanya.


 


 

La nit i la muntanya són unitat, són una sola cosa.

La muntanya es fon en la foscor, s’hi integra, s’hi amalgama, en forma part d’una manera indestriable.

Més enllà de la muntanya hi ha un oceà d’estels, més ençà, tot és pols viatgera dins un tirabuixó d’espai-temps. Pols d’estrelles. La muntanya batega dins la nit i la nit transpira amb la muntanya.

 

La llum i la muntanya són unitat, són una sola cosa.

El cim vigila la sortida del sol i es deixa abraçar, en serva l’escalfor, s’inflama amb ella. Juntes, llum i muntanya,  dibuixen contorns, solanes, ombratges, iridescències. Amb el sol de febrer, la muntanya és un breu tremolor, una carícia en prou feines perceptible. Amb la canícula,  és pura febrada, desfici, passió.

 

El vent i la muntanya són unitat, són una sola cosa.

La muntanya engendra el vent i aquest, juganer, de seguida es desferma, s’allunya, se’n va, torna, l’envolta, s’enfila per la carena, udola, rodolant per les torrenteres, pel llom de les comes, per les crestes de pedra. La muntanya, amb el vent, a vegades tremola, però és només aparença, un joc. Un joc de muntanya i vent divertint-se com la canalla.

 

El núvol i la muntanya són unitat, són una sola cosa.

La muntanya és dins la boira i la boira és muntanya, abraçant-la, viatjant amb ella. Ara i adés la boira s’aparta i tot es mostra, ara i adés torna i tot s’amaga. La muntanya s’inflama i la boira creix i es condensa, es fa núvol, tempesta, llamp, tro, calamarsa, neu, i... torna a la muntanya. Llavors, el núvol picapedrer incansable, esmicola pedres, amoroseix la terra, l’abriga sota mantells blancs. Li forada les entranyes, excavant-li cavitats immenses, obscures, avencs, coves on s’hi amaguen les goges, les dones d’aigua, les encantades. Sorgeix de nou brollant per les fonts, dibuixant torrenteres, bramant entre les pedres, estimbant-se, fent salts acrobàtics que semblen cues de cavall, o bé regalims prims com el crit d’un grill, encalmant-se en estanys de tots els colors, negre, blau, verd, maragda...

El núvol neix de la muntanya i la muntanya neix del núvol.

 

La flor i la muntanya són unitat, són una sola cosa.

La terra, assaonada, alimenta la grana i la grana fa néixer l’herba, la flor, el fruit, l’arbre.  La genciana, els clavells de bosc, els cards, les carlines, la regalèssia, la tora blava, les campanetes, les orelles d’os, les violes, el lliri blau, el marcòlic groc, la ginesta, el xuclamel, el neret, l’avet, el pi negre, el faig, l’avellaner... mil i una flors omplen de colors la muntanya, ja sigui buscant-se la vida sota les pedres, o fent-se arbres grans i forts, essent muntanya, habitant-la, transformant-la, vivint les unes en i amb les altres.

La flor, la grana, l’herba i l’arbre fan venir la llagosta, l’esquirol, l’isard, la marmota, el gall fer, la perdiu blanca, l’àliga, el voltor, el trencalòs... tota mena de bèsties salvatges i tota mena de bèsties domèstiques, la vaca, el cavall, l’ovella... habiten i transformen la muntanya. Totes són muntanya, són unitat, una sola cosa.

 

 

Jo i muntanya som unitat, una sola cosa.

Camino i respiro amb la muntanya. L’hi dibuixo camins, paisatge. Aixeco fites, faig senyals, engrunes de pa per no perdre el camí quan cal tornar a casa. N’aprenc tots els racons, memoritzo tots els topalls. M’encimbello fins els punts més alts, baixo tarteres impossibles, encerclo estanys, m’acosto a les gorgues, ressegueixo rierols i rius cabalosos, hi construeixo passeres, ponts de pedra, si cal. M’endinso ens els avencs més tenebrosos tot buscant un petó de les encantades, escoltant el seu cant encisador. M’embadaleixo mirant les flors més petites, els paisatges més grandiosos. Escolto els crits de les marmotes, l’udolar del vent, el silenci de la boira. Parlo amb les vaques, els hi dic, “Bon dia vaca!”, escolto les esquelles dels perxerons i, si tinc molta sort, potser, els meus ulls podran creuar-se amb la mirada fugaç d’un isard, just abans que faci un salt, fugint, esperitat.

 

I quan es fa fosc, quan el vespre m’arriba, m’abraço a la muntanya sabent-me petitesa, formiga, pols.

Sabent-me pols d’estrella.

Pols d’estrella viatgera.

Com ella.

 

 

 

dissabte, 15 de maig del 2021

A res

 


No renuncio a res, a cap emoció, a cap sentiment.

Vull la tristesa com vull el riure, la por com la valentia, l'estimació com l'odi. M'aferro a la vida sense témer la mort, estimo la intensitat del dolor de les cames que em recorden que sóc un cos viu, la meva esquena, tan fràgil, les meves llàgrimes, tan fàcils, sempre a punt de dir tota la tristesa, el meu cervell, sempre canviant. M'agrada riure sense poder parar, abraçar-me a la gent i a les coses, recordar-les amb melangia quan ja no hi són.

M'agrada acaronar-me la pell de gallina quan escolto música, la humitat dels ulls quan llegeixo un bon poema, quan escolto una cançó.

No renuncio a res. M'endinso en els sentiments de la gent que m'envolta, els seus problemes són els meus problemes, les seves pors són les meves pors. M'abraço al seu viure valent o poruc, als seus desitjos, a la seva ràbia.

No renuncio a res. M'endinso ens els paisatges sempre canviants, permanents en la seva bellesa. Els colors, les olors, el tacte, el gust de la terra, les pedres, l'aigua, el bosc, el vent, tot és en mi i jo sóc amb ells. En prenc, em prenc, a mans plenes.

No renuncio a res, no renuncio a viure intensament, plenament, tots els núvols que passen, els camins que transito, les nits d'insomni i els nits dormides profundament.

No renuncio a res perquè res em pertany i tot m'és regalat i tu i el teu mirar i el teu somriure em sadollen plenament.