El castell de les set portes

 

 

Habito en un castell amb tres portes daurades, lluminoses, esfèriques.

De porta a porta, un rierol d’or em circula pel castell, a vegades prim i en prou feines visible, a vegades cabalós com un riu amazònic, desbordant-se, inundant tota la plana.

La primera porta em connecta amb el sol, els astres, l’Univers. Dona entrada a la llum primigènia, al Tot, al big-bang. És Energia pura. Sense ella no podria viure.

La tercera porta connecta el fil d’energia amb la mare Terra, amb els que m’han precedit, el Temps, la Història. El riu de llum arrela fins el cor de la Terra fins el foc de sempre, infinit, etern.

Per la porta del mig, la llum s’hi expandeix, la llum del meu castell surt enfora cap el món que m’envolta. Per ella sóc llum que es projecta, que es manifesta.

A banda i banda d’aquesta porta central, hi ha dues portes de plata. Per aquestes portes s’accedeix als tallers, als obradors del castell. En aquests tallers i per aquestes portes, la llum es materialitza, engendra, crea. Són els tallers de l’art-ista, que dibuixa, pinta, esculpeix, cuina, escriu, composa... No és res sofisticat, és més aviat una cosa senzilla, lleugera, però, alhora, constant, poderosa, obra nova que neix d’una actitud pulcre i pura a pesar de totes les mancances, de tots els dubtes, les incerteses.

Al costat de la primera porta daurada hi ha encara una porta amb tonalitats verdoses: dins aquesta porta hi trobem l’ordinador central, el cervell que fa funcionar la casa, el castell. En ella s’hi processa la informació que arriba per tots costats. És també un laboratori: dins aquesta porta hi ha els alambins, les liquadores, provetes, tubs d’assaig, que extreuen els olis essencials del viure, els processen per tal de fer-los entenedors, assimilables per fer possible que esdevingui el miracle, que es manifesti la bellesa.

Finalment, però no menys important, al costat de la tercera porta daurada, hi trobem la porta blanca. Per aquesta porta hi entren els convidats i convidades. Jo, habitant ocasional del castell, surto, (túnica blanca, amb brodats daurats, molt fins) per rebre a la gent, donar-los-hi la benvinguda, fer-los entrar a la gran sala del castell: a dins hi celebrem una gran festa.

En la festa, la Vida s’hi mani-festa amb tota la seva esplendor quan com-partim, com-paginem, com-plicitem, com-posem, com-uniquem.

Com-prenem que Viure és un goig, un delit, un plaer, un regal.

Meditació de la muntanya.

 

 

La nit i la muntanya són unitat, són una sola cosa.

La muntanya es fon en la foscor, s’hi integra, s’hi amalgama, en forma part d’una manera indestriable.

Més enllà de la muntanya hi ha un oceà d’estels, més ençà, tot és pols viatgera dins un tirabuixó d’espai-temps. Pols d’estrelles. La muntanya batega dins la nit i la nit transpira amb la muntanya.

 

La llum i la muntanya són unitat, són una sola cosa.

El cim vigila la sortida del sol i es deixa abraçar, en serva l’escalfor, s’inflama amb ella. Juntes, llum i muntanya,  dibuixen contorns, solanes, ombratges, iridescències. Amb el sol de febrer, la muntanya és un breu tremolor, una carícia en prou feines perceptible. Amb la canícula,  és pura febrada, desfici, passió.

 

El vent i la muntanya són unitat, són una sola cosa.

La muntanya engendra el vent i aquest, juganer, de seguida es desferma, s’allunya, se’n va, torna, l’envolta, s’enfila per la carena, udola, rodolant per les torrenteres, pel llom de les comes, per les crestes de pedra. La muntanya, amb el vent, a vegades tremola, però és només aparença, un joc. Un joc de muntanya i vent divertint-se com la canalla.

 

El núvol i la muntanya són unitat, són una sola cosa.

La muntanya és dins la boira i la boira és muntanya, abraçant-la, viatjant amb ella. Ara i adés la boira s’aparta i tot es mostra, ara i adés torna i tot s’amaga. La muntanya s’inflama i la boira creix i es condensa, es fa núvol, tempesta, llamp, tro, calamarsa, neu, i... torna a la muntanya. Llavors, el núvol picapedrer incansable, esmicola pedres, amoroseix la terra, l’abriga sota mantells blancs. Li forada les entranyes, excavant-li cavitats immenses, obscures, avencs, coves on s’hi amaguen les goges, les dones d’aigua, les encantades. Sorgeix de nou brollant per les fonts, dibuixant torrenteres, bramant entre les pedres, estimbant-se, fent salts acrobàtics que semblen cues de cavall, o bé regalims prims com el crit d’un grill, encalmant-se en estanys de tots els colors, negre, blau, verd, maragda...

El núvol neix de la muntanya i la muntanya neix del núvol.

 

La flor i la muntanya són unitat, són una sola cosa.

La terra, assaonada, alimenta la grana i la grana fa néixer l’herba, la flor, el fruit, l’arbre.  La genciana, els clavells de bosc, els cards, les carlines, la regalèssia, la tora blava, les campanetes, les orelles d’os, les violes, el lliri blau, el marcòlic groc, la ginesta, el xuclamel, el neret, l’avet, el pi negre, el faig, l’avellaner... mil i una flors omplen de colors la muntanya, ja sigui buscant-se la vida sota les pedres, o fent-se arbres grans i forts, essent muntanya, habitant-la, transformant-la, vivint les unes en i amb les altres.

La flor, la grana, l’herba i l’arbre fan venir la llagosta, l’esquirol, l’isard, la marmota, el gall fer, la perdiu blanca, l’àliga, el voltor, el trencalòs... tota mena de bèsties salvatges i tota mena de bèsties domèstiques, la vaca, el cavall, l’ovella... habiten i transformen la muntanya. Totes són muntanya, són unitat, una sola cosa.

 

 

Jo i muntanya som unitat, una sola cosa.

Camino i respiro amb la muntanya. L’hi dibuixo camins, paisatge. Aixeco fites, faig senyals, engrunes de pa per no perdre el camí quan cal tornar a casa. N’aprenc tots els racons, memoritzo tots els topalls. M’encimbello fins els punts més alts, baixo tarteres impossibles, encerclo estanys, m’acosto a les gorgues, ressegueixo rierols i rius cabalosos, hi construeixo passeres, ponts de pedra, si cal. M’endinso ens els avencs més tenebrosos tot buscant un petó de les encantades, escoltant el seu cant encisador. M’embadaleixo mirant les flors més petites, els paisatges més grandiosos. Escolto els crits de les marmotes, l’udolar del vent, el silenci de la boira. Parlo amb les vaques, els hi dic, “Bon dia vaca!”, escolto les esquelles dels perxerons i, si tinc molta sort, potser, els meus ulls podran creuar-se amb la mirada fugaç d’un isard, just abans que faci un salt, fugint, esperitat.

 

I quan es fa fosc, quan el vespre m’arriba, m’abraço a la muntanya sabent-me petitesa, formiga, pols.

Sabent-me pols d’estrella.

Pols d’estrella viatgera.

Com ella.

 

 

 

A res

 

No renuncio a res, a cap emoció, a cap sentiment.

Vull la tristesa com vull el riure, la por com la valentia, l'estimació com l'odi. M'aferro a la vida sense témer la mort, estimo la intensitat del dolor de les cames que em recorden que sóc un cos viu, la meva esquena, tan fràgil, les meves llàgrimes, tan fàcils, sempre a punt de dir tota la tristesa, el meu cervell, sempre canviant. M'agrada riure sense poder parar, abraçar-me a la gent i a les coses, recordar-les amb melangia quan ja no hi són.

M'agrada acaronar-me la pell de gallina quan escolto música, la humitat dels ulls quan llegeixo un bon poema, quan escolto una cançó.

No renuncio a res. M'endinso en els sentiments de la gent que m'envolta, els seus problemes són els meus problemes, les seves pors són les meves pors. M'abraço al seu viure valent o poruc, als seus desitjos, a la seva ràbia.

No renuncio a res. M'endinso ens els paisatges sempre canviants, permanents en la seva bellesa. Els colors, les olors, el tacte, el gust de la terra, les pedres, l'aigua, el bosc, el vent, tot és en mi i jo sóc amb ells. En prenc, em prenc, a mans plenes.

No renuncio a res, no renuncio a viure intensament, plenament, tots els núvols que passen, els camins que transito, les nits d'insomni i els nits dormides profundament.

No renuncio a res perquè res em pertany i tot m'és regalat i tu i el teu mirar i el teu somriure em sadollen plenament.

Habitants del viatge

El jo que no sóc, em viatja.

Un alè d'aire em respira.

Entra dins meu, m'habita, alimenta, em fa estada i, lentament, es retira.

Fa una petita pausa i recomença el cicle.

El viatge és com un gronxador. Un gronxador que avança, s'eleva i, després d'un instant d'incertesa, torna cap enrere per recomençar de nou.

L'alè es gronxa, em gronxa.

Suaument, lentament, còmodament.

Profundament.

Com un bressol.

El jo que no sóc em viatja pel cos que em sosté.

Obra portes, mira per les finestres,

observa pensaments, emocions, sensacions, dolors, alegries,

observa i allibera petits núvols blancs que llisquen per la volta del cel, que arriben, passen i marxen.

El jo que no sóc m'observa.

Observa el peu: “El peu és".

Observa el dit del peu: “El dit del peu és".

Observa l'ungla del dit del peu, l'os del dit, la cèl·lula, la molècula.

Cada part del cos, cada partícula és única i és amb mi.

Sóc amb ella,

gràcies a ella.

Així, lentament, pausadament, em viatjo pel cos i em visc en l'instant present, l'instant únic que sóc ara.

I ara.

I ara.

I ara.

Em reconec en cada un d'aquests instants, en aquest jo que sóc i no sóc alhora, en aquest jo que m'habita, m'observa, em reconeix.

I m'accepta.

Tal qual, tal com és, tal com sóc.

Fer-ho em reconforta. Adonar-me'n, veure que ho faig, m'alegra

La persona que viu en mi n’està agraïda.

M'estic agraïda.

I és així com, aquest viatge dins meu, cap el forat negre que m'habita, cap el forat negre en el que visc, amb la seva energia, amb la potència del seu magnetisme, el viatge es converteix en un doll, en una força expansiva que surt projectada!

Una força que em mena cap a tu.

Tu, que viatges al meu costat.

Cap a tu,

cap a tu,

i a tu,

i a tu.

Cap els tus que sou més enllà i els que sou més lluny encara.

El meu, el teu i el seu viatge són el nostre viatge.

En aquesta aventura, hi som juntes.

I quan dic juntes, parlo de persones, d'homes i de dones, parlo d'animals, de plantes, de pedres, de l'aigua, del foc, de l'aire,

parlo de planetes i d'estrelles.

Viatgem juntes.

Som habitants de l'ara i aquí,

de l'avui, del demà,

del tot i del sempre.

Quan camino

 

 

Normalment, quan començo a caminar, el primer peu que poso en moviment és el dret. El peu s’eleva girant sobre l’eix del turmell, flexionant la planta fins a recolzar-se únicament en la zona dels dits, especialment del dit gros. Per fer-ho,  em cal girar la tíbia, flexionar el genoll, fer un moviment d’extensió del maluc, mentre tot el tronc gira en sentit contrari a la pelvis, inclinant-se lleugerament cap endavant.

Tot seguit, comença l’equilibri, la vacil·lació, tot el meu cos oscil·la: el peu s’eleva i  s’envola! Continua la flexió del maluc, del genoll, del turmell.

Iniciat el vol del peu, la cama sencera avança cap endavant, cap el desconegut, cap a la incertesa, l’aventura. El peu es flexiona elevant la punta dels dits cap el cel, agosarats, impertinents; el genoll s’estén, el maluc es flexiona, el centre de gravetat tentineja durant uns instants... Llavors, el cos posa en marxa el seu sistema d’equilibri: a la part interna de les orelles, a la vista, al sistema propioceptiu que activa els sensors estratègicament situats.

Si tot va bé, aviat el taló recupera el contacte amb el terra. Cal tornar a la realitat, a la prudència, al seny. Tot el peu activa ràpids moviments que fan més fàcil l’aterratge, el taló fa de coixí, una ràpida flexió de la planta pren el control de la frenada. El genoll es flexiona una mica i també esmorteeix. Els muscles de la cuixa, el maluc, tot el cos s’activa per tal que aquest nou “tocar de peus a terra” sigui el menys traumàtic possible.

Finalment, els vuitanta quilos del meu cos es recolzen, un a un i tots alhora, en el meu peu dret, fent un dibuix característic a la sorra, al fang del camí: la meva petjada.

Llavors, satisfet, comprovo que ja he fet el primer pas. Com bé diuen, un viatge de mil quilòmetres, comença amb un sol pas.

Normalment, (si m’és possible) molt abans d’acabar la primera camada, el peu esquerre ja inicia la seva: és la segona passa! Just quan el dret comença a tocar a terra, l’esquerre ja comença el seu vol. Mentre el dret trepitja fort, l’esquerre ja busca nous camins, nous horitzons. Si pot ser, és interessant que els busqui cap endavant, sinó tenim conflictes. El meu cos no està gaire preparat per caminar de costat o enrere.

I així successivament. Els peus, ara l’un ara l’altra, em caminen. Acompanyant-los, els braços em balancegen seguint el seu ritme. La respiració també s’adapta al ritme del caminar, com el cor, segons l’esforç que em cal fer si el camí fa pujada, si fa baixada o va de pla. El sistema digestiu s’activa per tal de facilitar aliment als muscles, tot el cos es coordina. El cos detecta les irregularitats del terreny i s’hi adapta, corregint la posició. El cos en sap molt de caminar!

Ara bé, és difícil que tot funcioni a la perfecció. Normalment hi ha alguna part o altre del cos que va amb empentes i rodolons. A vegades em fa mal el peu, a l’articulació del dit, al taló o al turmell. Segons com, em fa mal la cama, o la cuixa o el genoll. Molts cops tinc un dolor persistent als glutis i a l’esquena. La columna, pobreta, està molt malmesa. L’espatlla es queixa sovint. Hi ha dies, cada cop més, que em fa mal tot alhora.

Però, tot i això i malgrat tot, el cos em camina! Ho fa des de fa més de seixanta anys, m’ha portat  per aquests mons de déu, visitant llocs increïbles i acostant-me a gent magnífica. N’estic molt orgullós de la capacitat del meu cos per caminar, i l’hi estic molt agraït.

Jo, tot això de caminar, ho vaig aprendre gràcies a l’herència genètica de gairebé quatre milions d'anys d’evolució dels homínids. Va començar, diuen, quan algun primat es va alçar per a desplaçar-se, segurament a dalt d’un arbre.

Jo, tot això de caminar, ho vaig aprendre, bàsicament,  l’any 1960.

L’aprenentatge va culminar el primer dia de juliol d’aquell any: el meu germà acabava de néixer i a mi em faltaven tres dies pel primer aniversari. Jo no ho recordo, és clar, però és una d’aquestes històries que sempre s’expliquen a les famílies: “El Joan va començar a caminar el dia que va néixer el Josep!” deia la mare, “Es veu que va tenir clar que era hora d’espavilar-se!”.

A mi m’agrada imaginar-me l’escena: segurament que, després de molts intents vaig aconseguir arribar fins els braços d’alguna de les germanes grans que em cridava, “Vine, Joan, vine!” mentre l’altra m’aguantava per sota les aixelles i, sense jo adonar-me’n, em deixava anar perquè caminés sol. Quina insensatesa, les meves germanes!

Quina insensatesa, caminar!

Arriscar-se, descobrir, conèixer, veure llocs nous! Quina insensatesa integrar-se en el paisatge, canviar de perspectiva, veure les coses des d’angles diferents, amb els continus canvis de llum, d’olors, amb el tacte del vent a la cara, amb el fred, la calor. Quina insensatesa caminar fins a cansar-se, suar, patir a les pujades i a les baixades, entrebancar-se, caure! Quina insensatesa caminar fins a cims inhòspits, només perquè sí, per tornar-ne a baixar tot seguit, quanta tonteria! Quina insensatesa caminar quilòmetres i  més quilòmetres, caminar hores, dies sencers!

Quina insensatesa i quin gust!

Com sempre deia i dic, ho faig perquè puc i, mentre pugui, ho faré.

Perquè no sempre puc i no sempre podré.

A vegades m’imagino fent la meva “última caminada”:  és molt possible que, només vagi del llit fins el lavabo, a casa o l’hospital, amb pijama o amb una bata d’aquelles que et deixen el cul a l’aire, amb sabatilles, arrossegant els peus, molt a poc a poc, recolzant-me en algú, panteixant. Segurament em farà falta voluntat i esforç. Potser caldrà tant d’esforç i tanta voluntat com quan vaig caminar quaranta-cinc hores seguides per fer la volta al Montblanc. Potser més, ves a saber. Però, sigui com sigui, una cosa és segura: serà un plaer caminar!

És un plaer haver caminat per aquest món tant meravellós i és un plaer poder caminar encara!

Muntanya

 

Aquesta tarda, sóc una muntanya, sóc el dibuix d’una muntanya, piràmide perfecta que s’enfila fins a la neu perpètua, cucurutxo de gelat de nata.

Als peus hi tinc una casa i, més enllà, un poble amb xemeneies de tirabuixons, jardins amb tanques de fusta pintades de blau de mar, flors de colors d’estiu i un gos que borda als vianants i als núvols. Un gos que salta i corre, tot ho olora, enterra ossos, menja escarabats i grills, percaça formigues i, a vegades, la seva pròpia cua. Als jardins hi ha arbres de colors canviants, arbustos, herbes aromàtiques i herbes remeieres, ocells que fan nius i saltironegen, estenen les ales i s’enfilen, cel amunt.

Al dibuix hi ha arbres arrodonits, pollancres i xiprers punxeguts. Hi ha un sol rialler, núvols de cotó fluix, ocells que volen i, una mica cap un costat del dibuix, ja és de nit, hi llueixen les estrelles i una lluna que creix i es fa petita per després, tornar a créixer i fer-se rodona i lluminosa.

Un camí em serpenteja, dibuixant llaçades impossibles. Per les carenes dels meus braços i de les espatlles hi pugen, escarrassant-se, homes i dones, animals de càrrega, animals caçadors, animals que fugen, gent que va i gent que torna. Viatgers cap a futurs incerts però sempre plens de desig.

Per un cantó de la muntanya hi plou, per l’altre hi neva, per l’altre hi fa sol. El temps és com uns jocs malabars que es fan i es desfan a les mans d’un mag amb barret de copa, llacet de color blau, camisa rosada, sabates de xarol i un frac negre amb lluentons de plata.

La muntanya respira, em respira; el seu ventre, el meu ventre, s’infla i es desinfla a un ritme pausat, quiet, tranquil. Arbres i flors, pedres i camins es balancegen amb el respirar de la muntanya, vibren. L’espai-temps tremola amb mi. Totes les guspires, les molècules, els àtoms, els neutrins, els quarks, els leptons, fragments de l’espai-temps quàntic, es cargolen formant xarxes, bucles, cordes, espirals, tirabuixons.  Les cavitats internes, profundes de la terra s’omplen d’aire i expiren a un ritme compassat, lent, cerimoniós. Tot em respira formant una sola unitat, una sola cosa, una sola essència, tot és muntanya.

Hi ha harmonia. Una música quieta, gairebé silenciosa, em fa eco dins les costelles, els avencs, les balmes, les cavernes. És com l’oratge d’una platja deserta, com les onades cansades que acaricien les roques.

De fet, la música és el murmuri de les coses petites, de l’alquímia de les coses:  elements, molècules en canvi permanent, dansant en processos invisibles, increïbles, reaccionant, produint, trencant i formant enllaços, descomponent, oxidant, originant combustions, alliberant, captant, transformant energia, sintetitzant, desplaçant, formant aliatges, cristalls, creant matèria líquida, sòlida, gasosa... És la música de l’Univers en constant transformació, en constant creació.

Sento totes les olors, tots els perfums del bosc, de les plantes, dels animals, de la sorra, del fang, de la mel, de la gent, de les cases, de les llars de foc enceses. Les olors del pa acabat de fer, del vi jove i de l’aiguardent antic, del desig, del desamor, de les pors, dels dubtes, de la tendresa.

La muntanya és una mare amorosa que acull a la seva falda, rierols, pedres, boscos, prats, camins, animals silvestres, ramats, gossos, pastors, gent. Tot i tothom dorm arraulit dins els meus braços. La muntanya desprèn tota ella, tota jo, una tendresa infinita.

La muntanya observa com passen els dies, les estacions, els anys. Plou, neva, hi ha dies amb tempestes esfereïdores, i dies amb un sol abrusador.  El vent de tardor despulla els arbres i el torb de l’hivern apila la neu a les raconades. La pluja de primavera tot ho pinta de color verd i les flors petites s’escampen arreu, esperant els insectes que les fecunden.

Tot ho abraça amb tendresa la muntanya, amorosa, tot ho acullo, tot ho bressolo amb el meu respirar lent i profund, amb el tarannà immutable propi de la muntanya, amb la parsimònia d’una vella xaruga, sàvia, ferma, impertèrrita, fidel a l’essència d’una mare amorosa.

Alço els ulls i miro al meu voltant. No estic sola, no sóc una muntanya solitària. M’adono que formo part d’una serralada, d’un massís. Més enllà hi ha més serralades, més carenes, més i més muntanyes. Som una multitud de muntanyes. Veig muntanyes punxegudes, altes, imponents. Veig muntanyes més baixes, més arrodonides però no per això menys boniques. Veig muntanyes de roca, d’altres tenen congestes de glaç i de neu, d’altres estan cobertes de prats verds, meravellosos, esplendorosos. Hi ha també les muntanyes antigues, desaparegudes, desfetes. Restes de muntanyes que han deixat el seu solatge, transportades per rius cabalosos, per glaciars poderosos, i han creat planes immenses, valls, fondalades, fossars, necròpolis de muntanyes remotes.

Juntes, formem carenades inacabables, espais infinits.

Juntes, formem un paisatge sempre antic, sempre nou, sempre màgic.

Juntes, formem la meravella de la Natura.