Sóc arrel, arrel d’arbre.
Estirat a terra, obro cames i braços, ben oberts, tan llargs
com puc. De fet, tinc més de dos braços, més de dues cames. Sóc com una mena d'Home
de Vitruvi, o més encara. Em surten braços i cames per
tots costats, em ramifico per sota terra.
M’estiro, allargo els meus dits sense parar, m’aprofundeixo.
Amb la punta dels dits palpo, experimento i selecciono la
terra, la seva humitat, la seva riquesa de nutrients, de minerals. Excavo, amb
les ungles excavo i, fent força, aparto les pedres que impedeixen el meu pas, el
meu créixer, lent i constant.
A la panxa m’hi ha sortit un tronc, robust, poderós. El
tronc s’enfila, cel amunt. Ara per aquí, ara per allà, em surten branques, simetries
dels meus braços, de les meves cames, de les arrels que jo sóc, com si fossin
el meu mirall. Els dits de les branques es ramifiquen, s’expandeixen i em
neixen fulles per tot arreu. Amb força faig pujar la saba des de les arrels,
pel tronc, per les branques, pels branquillons. Sento l’escalfor del sol que les
fulles capten i em transmeten, omplint-me de vida.
Des del terra em veig a mi mateix, retallant-me en l’aire.
El cel, damunt meu, va canviant de colors. Veig el sol, que al matí m’escalfa
de costat, veig com s’enlaira i com cada tarda s’adorm a les muntanyes. Veig
els núvols com em passen pel damunt, blancs, grisos, negres, rosats, vermells. De
nit, la lluna m’observa, sempre tranquil·la, serena, les estrelles viatgeres
em saluden fent pampallugues.
Em cau la pluja, em rebota a les fulles, em rellisca per l’escorça.
Amb l’aigua, la terra s’estova i els meus dits excaven més fàcilment, la meva feina
és més plàcida. És ara quan ella i jo tenim una relació més amorosa, més amable.
Les formigues em pugen i baixen per l’escorça i em fan pessigolles.
Són unes pessigolles petites, innocents. El vent em fa ballar les branques, a
vegades suau, a vegades fort i poderós, com si s’enfadés amb mi i amb tot. El
deixo fer, deixo que giri les fulles, que canti amb mi. M’aparto una mica, ara
cap aquí ara cap allà, em vinclo si cal i li dic adéu, bon viatge, no cal que t’hi
amoïnis tant, home, ja veus, les coses van i venen.
Mentre tant, excavo, no deixo mai d’excavar. Excavo terra
endins, roca endins, magma endins, profunditats endins. Excavo fins al cor de
la Mare Terra. Perquè la Terra, ben bé al seu centre, hi té un cor vermell,
poderós, un gran Rubí encès. M’hi abraço i la Terra em deixa fer, sento el seu
amor, la seva escalfor. M’adono que tots els éssers vius, totes les plantes i tots
els animals tenim un fil daurat que ens connecta amb el centre, amb el cor, amb
el Rubí.
Així visc, amb el meu fil connectat amb tots els altres
fils, connectat amb totes les arrels de totes les plantes, connectat amb tots els éssers. M’agrada, ser arrel!
Excavo sí, però també volo. Tinc aquesta capacitat, aquest do: amb les arrels
excavo i amb les branques volo. Puc veure-hi dins la fosca de la nit més tenebrosa,
terra endins i puc deixar-me enlluernar pel sol, mirar els horitzons més
llunyans, les muntanyes més altes, les valls més profundes.
I sí, així visc. Quan la primavera avança, escampo llavors,
les deixo anar. El vent se les emporta, bosc enllà, rius enllà, valls enllà. Quan
ja fa més calor, a ple estiu, a vegades tinc set, molta set. A vegades fa una
calor molt forta i llavors em costa d’empassar saliva, amb el coll ben sec.
Després arriben els núvols negres i els llamps i els trons,
i tinc una mica de por. Els trons m’espanten i els llamps a vegades em passen molt
a la vora. El vent és tant fort que gairebé és insuportable. Cauen unes gotes
grosses com cascades d’aigua, o calamarsa o pedra i em malmeten les fulles i
fins i tot les branques i l'escorça em fa un mal insuportable.
Però quan tot s’acaba i veig que encara estic dret i viu, em
palpo totes les escorces, totes les pells, i les mans i la cara i sento que comença
a refrescar i estic més bé.
Amb la tardor, el vent es fa cada dia més fred i
les nits més llargues. Llavors sé que és el moment de reposar. Deixo anar les
fulles, deixo que agafin colors vermells, daurats, grocs, i que facin el seu
camí, el seu petit o gran vol de viatgeres. Cada fulla és diferent, cada fulla
decideix com, quan i fins a on vol viatjar. Cada una troba el seu moment just i
precís. I jo, cada cop més adormit, deixo que tot em reposi. Al meu voltant la
terra es glaça i s’adorm també. Ella i jo i tots els altres arbres i els éssers, deixem que la neu ens caigui al damunt, ens abraci i ens abrigui.
Així, amb molta quietud d’hivern, amb molta tendresa, esperem
pacientment que arribin de nou els senyals. Els senyals que ens diuen que
ja s’apropa de nou la primavera, just
quan tornaran els ocells i els veuré atrafegats, fent els seus petits nius damunt les meves branques, just quan tornaran els infants, per jugar al meu
voltant, just quan el cucut tornarà a cantar, sempre lluny, però, de tant en
tant, només de tant en tant, es pararà precisament damunt meu, en una de les
meves branques.
I així la roda continuarà i els anys aniran passant i els
dies també aniran passant i em faré gran i, potser, seré una arrel una miqueta
més sàvia.
