Aquesta tarda, sóc una muntanya, sóc el dibuix d’una muntanya, piràmide perfecta que s’enfila fins a la neu perpètua, cucurutxo de gelat de nata.
Als peus hi tinc una casa i, més enllà, un poble amb xemeneies de tirabuixons, jardins amb tanques de fusta pintades de blau de mar, flors de colors d’estiu i un gos que borda als vianants i als núvols. Un gos que salta i corre, tot ho olora, enterra ossos, menja escarabats i grills, percaça formigues i, a vegades, la seva pròpia cua. Als jardins hi ha arbres de colors canviants, arbustos, herbes aromàtiques i herbes remeieres, ocells que fan nius i saltironegen, estenen les ales i s’enfilen, cel amunt.
Al dibuix hi ha arbres arrodonits, pollancres i xiprers punxeguts. Hi ha un sol rialler, núvols de cotó fluix, ocells que volen i, una mica cap un costat del dibuix, ja és de nit, hi llueixen les estrelles i una lluna que creix i es fa petita per després, tornar a créixer i fer-se rodona i lluminosa.
Un camí em serpenteja, dibuixant llaçades impossibles. Per les carenes dels meus braços i de les espatlles hi pugen, escarrassant-se, homes i dones, animals de càrrega, animals caçadors, animals que fugen, gent que va i gent que torna. Viatgers cap a futurs incerts però sempre plens de desig.
Per un cantó de la muntanya hi plou, per l’altre hi neva, per l’altre hi fa sol. El temps és com uns jocs malabars que es fan i es desfan a les mans d’un mag amb barret de copa, llacet de color blau, camisa rosada, sabates de xarol i un frac negre amb lluentons de plata.
La muntanya respira, em respira; el seu ventre, el meu ventre, s’infla i es desinfla a un ritme pausat, quiet, tranquil. Arbres i flors, pedres i camins es balancegen amb el respirar de la muntanya, vibren. L’espai-temps tremola amb mi. Totes les guspires, les molècules, els àtoms, els neutrins, els quarks, els leptons, fragments de l’espai-temps quàntic, es cargolen formant xarxes, bucles, cordes, espirals, tirabuixons. Les cavitats internes, profundes de la terra s’omplen d’aire i expiren a un ritme compassat, lent, cerimoniós. Tot em respira formant una sola unitat, una sola cosa, una sola essència, tot és muntanya.
Hi ha harmonia. Una música quieta, gairebé silenciosa, em fa eco dins les costelles, els avencs, les balmes, les cavernes. És com l’oratge d’una platja deserta, com les onades cansades que acaricien les roques.
De fet, la música és el murmuri de les coses petites, de l’alquímia de les coses: elements, molècules en canvi permanent, dansant en processos invisibles, increïbles, reaccionant, produint, trencant i formant enllaços, descomponent, oxidant, originant combustions, alliberant, captant, transformant energia, sintetitzant, desplaçant, formant aliatges, cristalls, creant matèria líquida, sòlida, gasosa... És la música de l’Univers en constant transformació, en constant creació.
Sento totes les olors, tots els perfums del bosc, de les plantes, dels animals, de la sorra, del fang, de la mel, de la gent, de les cases, de les llars de foc enceses. Les olors del pa acabat de fer, del vi jove i de l’aiguardent antic, del desig, del desamor, de les pors, dels dubtes, de la tendresa.
La muntanya és una mare amorosa que acull a la seva falda, rierols, pedres, boscos, prats, camins, animals silvestres, ramats, gossos, pastors, gent. Tot i tothom dorm arraulit dins els meus braços. La muntanya desprèn tota ella, tota jo, una tendresa infinita.
La muntanya observa com passen els dies, les estacions, els anys. Plou, neva, hi ha dies amb tempestes esfereïdores, i dies amb un sol abrusador. El vent de tardor despulla els arbres i el torb de l’hivern apila la neu a les raconades. La pluja de primavera tot ho pinta de color verd i les flors petites s’escampen arreu, esperant els insectes que les fecunden.
Tot ho abraça amb tendresa la muntanya, amorosa, tot ho acullo, tot ho bressolo amb el meu respirar lent i profund, amb el tarannà immutable propi de la muntanya, amb la parsimònia d’una vella xaruga, sàvia, ferma, impertèrrita, fidel a l’essència d’una mare amorosa.
Alço els ulls i miro al meu voltant. No estic sola, no sóc una muntanya solitària. M’adono que formo part d’una serralada, d’un massís. Més enllà hi ha més serralades, més carenes, més i més muntanyes. Som una multitud de muntanyes. Veig muntanyes punxegudes, altes, imponents. Veig muntanyes més baixes, més arrodonides però no per això menys boniques. Veig muntanyes de roca, d’altres tenen congestes de glaç i de neu, d’altres estan cobertes de prats verds, meravellosos, esplendorosos. Hi ha també les muntanyes antigues, desaparegudes, desfetes. Restes de muntanyes que han deixat el seu solatge, transportades per rius cabalosos, per glaciars poderosos, i han creat planes immenses, valls, fondalades, fossars, necròpolis de muntanyes remotes.
Juntes, formem carenades inacabables, espais infinits.
Juntes, formem un paisatge sempre antic, sempre nou, sempre màgic.
Juntes, formem la meravella de la Natura.
