“En tos els cims hi ha
calma”
Goethe
No hi ha
protecció, només desemparament.
Immensitat,
ara m’asserena,
ara m’espanta. Sempre
m’embadaleix.
Solitud,
ara m’encongeix
el cor, ara m’omple d’alegria. Sempre
em nodreix.
Silenci,
ara m’aclapara,
ara m’acarona. Sempre
ressona com
un eco eixordador.
Bellesa,
sempre em
reconforta.
Blaus,
ocres, verds, grisos, blancs, infinitat de colors.
Infinitat de
matèria, pedra, desert, aigua, riu, estany, arbre, flor...
Infinitat de
sensacions, fred, calor, vent, sol, cansament, força, suor, voluntat, dubte...
Ulls que em miren
des de la fosca, por, vigilància, expectació.
Pedres
rodolant, isards esvalotats, instint, supervivència.
Només una
certesa, la precarietat.
Assegut al penya-segat,
davant l’oceà del món,
no busco una
paraula veritable.
Tan sols una
de sincera.
