dilluns, 28 d’agost del 2017

Ventolau






“En tos els cims hi ha calma”
Goethe



No hi ha protecció, només desemparament.

Immensitat,
ara m’asserena, ara m’espanta. Sempre
m’embadaleix.

Solitud,
ara m’encongeix el cor, ara m’omple d’alegria. Sempre
em nodreix.

Silenci,
ara m’aclapara, ara m’acarona. Sempre
ressona com un eco eixordador.

Bellesa,
sempre em reconforta.
Blaus, ocres, verds, grisos, blancs, infinitat de colors.
Infinitat de matèria, pedra, desert, aigua, riu, estany, arbre, flor...
Infinitat de sensacions, fred, calor, vent, sol, cansament, força, suor, voluntat, dubte...

Ulls que em miren des de la fosca, por, vigilància, expectació.
Pedres rodolant, isards esvalotats, instint, supervivència.
Només una certesa, la precarietat.

Assegut al penya-segat, davant l’oceà del món,
no busco una paraula veritable.
Tan sols una de sincera.

4 comentaris:

Roser ha dit...

Molt bonic, Joan. Quina enveja!

Isabel Iborra ha dit...

Davant de tant saber dir...no tinc paraules

Isabel Iborra ha dit...

Davant de tant saber dir...no tinc paraules

joan ha dit...

Ostres! Moltes gràcies pels vostres comentaris! Petons!