dimarts, 8 d’agost del 2017

La nit





La nit és un bosc de misteri, ombres esmunyint-se, fregadís de fulles, crepitar de branques. Fulles platejades, fulgurant com si fossin milers de cuques de llum, agrupant-se en matolls sàviament repartits en un jardí japonès llargament estudiat i treballat. Sorpresa d’un camí d’infants, de trapelles, innocència d’un viatge que comença.

La nit és una balconada oberta al  món. Espais infinits per damunt de les boires, per damunt de llums petits, dispersos, molt llunyans. Ombres de muntanyes gegantines mostrant-se, imponents, proposant-se. Estels pampalluguejant com insectes voladors lluminosos, d’una espècie desconeguda. Claror difusa, blanquinosa, que amb prou feines deixa veure un camí que s’enfila nord enllà. Nord enllà on diuen que la gent és neta i noble. I desvetllada. I feliç.

La nit és una carena dins la boira, un record, un poema: “Una nit de lluna plena, tramuntarem la carena”, palpant-nos el cos, la roba humida, les galtes, els braços. Palpejant, entrellucant, furgant, escodrinyant camins pedregosos, senyals incerts, veus, bramuls, sons apagats que surten de la fosca. Incertesa d’un camí que no sap que ho és fins que es camina.

La nit és un munt de preguntes, de tonalitats infinites, de boires en moviment continu: lliscant, enfilant-se, inflant-se, esfilegant-se, esmunyint-se, expandint-se, agrupant-se, dispersant-se, enjogassant-se amb la lluna, dibuixant-li corones, collarets, geometries impossibles, inventant paisatges hipnòtics, ignots, fugaços, ínfims, només instants que desapareixen davant nostre. Possibles que semblen impossibles.

La nit és el fred, la humitat i el tremolor de les mans. I el caminar. Caminar com a únic camí factible. I una bola de foc encès darrera nostre. Una bola de foc giravoltant frenètica per damunt del temps, dels anys, del sempre, de la muntanya, silueta, ombra del passat que s’allunya. Bola de foc, brasa encesa en un últim sospir de força, d’energia, de vergonya, de plenitud.

La nit és una dama de negre fent-se present en un revolt qualsevol de la tartera, en una de les seves múltiples giragonses, còmodament asseguda damunt d’una pedra, esperant-nos, burleta, rient-se del nostre pujar feixuc, cansat, absurd, inútil, perpetu.

La nit.

Puigmal / Alpens, 08/08/17