La nit.
La nit és llarga, la nit.
La nit és llarga, la nit.
(Raimon)
 | |
| La foto és propietat de la pàgina del Facebook "UrGENT Estimar" |
Vivim al límit de l’abisme.
La plana és un desert, terra erma de vent fred que glaça els ossos.
La plana és un desert, terra erma de vent fred que glaça els ossos.
La plana està permanentment a les fosques, com si es tractés d’un hivern
polar sense estiu possible.
Al bell mig de la plana hi ha l’abisme, forat negre que xucla la
matèria. L’abisme de la precarietat, de l’exclusió social, de la mort.
Vivim al límit de l’abisme.
L’abisme, el forat, no està quiet, es mou, canvia constantment de
posició. També creix i s’expandeix.
Vivim al límit d’un abisme incert, maldant per no caure-hi. La por a ser
engolits per l’abisme ens acompanya permanentment.
Fabriquem barraquetes amb materials fràgils, branquillons, palla, fang, alguna
pedreta. Són fràgils però, malgrat tot, sembla que ens protegeixin, que ens donguin
aixopluc, una certa il·lusió de seguretat. Ens aferrem a la nostra barraqueta.
Tanmateix, la por mai desapareix: l’abisme sempre es fa present.
----------
Un dia, inesperadament, els teus ulls varen topar, ensopegar, amb els ulls
de l’altre.
L’altre era, potser, un targarí o una targarina a qui no coneixies.
L’altre era, potser, una persona que només passava per allà, com tu.
Tu, potser, només havies anat a Tàrrega a veure teatre, a distreure’t, a
deixar-te seduir pels saltimbanquis que fan acrobàcies pels carrers.
Tu, potser, només havies entrat a la plaça distretament, encuriosit per
una dona estranyament vestida que, amb els peus a dins l’aigua, entregava una
bola blanca a la gent, els mirava als ulls i somreia.
Et mirava als ulls i et somreia. Va ser aleshores quan vares descobrir
el teu cor bategant molt fort, ràpid, ressonant per tota la plaça, mentre
agafaves, incrèdul, aquella bola blanca.
Ja no en vares poder marxar de la plaça. Et quedares allà i la gent
passava, agafava la bola blanca, es mirava i els cors bategaven i ressonaven
per tota la plaça. A voltes, la gent, s’abraçava. Tu només seies i miraves. Callaves.
Després, es va fer de nit i et quedares a dormir allà, al bell mig de la
plaça, amb aquella dona i amb altres persones embadalides com tu. El cor
continuava bategant. El cor de la plaça bategava. Les pedres bategaven amb el
cor. La façana de l’església et feia de capçal del llit i la Casa de la Vila et
feia de tauleta, amb el seu rellotge. Hi havia una remor de festa i una
cridòria d’embriacs, però, (tot i que, de tant en tant, els borratxos entraven
a la plaça), la seva cridòria era molt llunyana. Tu, vosaltres, només sentíeu
aquell bategar de cor.
La nit va ser llarga. Va ser llarga i freda. Feia un vent que glaçava
els ossos.
Hi havia, però, una mena d’escalfor que venia de les persones properes,
que venia d’aquell bategar constant, d’aquell haver-se mirat als ulls, de les
abraçades rebudes.
Al matí, al fer-se de dia, ho vas entendre.
Només hi ha un projecte: “És urGent estimar”.
Aquestes són les eines que tenim: mirar-se als ulls, somriure,
abraçar-se, escoltar-se el cor.
Només així podem evitar de caure a l’abisme, al forat negre. És l’única
protecció possible.
Al matí, al fer-se de dia, ho vas comprendre i et va agafar un atac de
riure, abraçat i tot com estaves a aquella dona, abraçat a l’Ada Vilaró.
I no podies parar de riure! Encara no pots.
Gràcies Ada, gràcies per fer-nos comprendre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada