dilluns, 4 d’abril de 2022

Nevada

Cau una nevada d’espurnes daurades, espurnes d’ estrelles molt antigues, incandescents, enceses de força, de poder, energia, capacitat.

Cau una nevada daurada per sobre de les plantes, dels animals, dels camins, de les cases, de la gent.

És un nevada silenciosa, màgica, només les ments obertes saben veure-la. La majoria de la gent veu neu blanca, però no, la nevada de veritat és daurada!

Els nens miren enlaire amb la boca oberta i es mengen la neu tot aclucant els ulls. El seu instint els hi diu que cal fer-ho, tot i que no saben perquè. Amb la neu, inspiren saviesa, poder, Univers.
 
S’empassen les, volves, les boletes, les engrunes, els parracs de neu tendra, estranyament càlida en la seva fredor aparent i així, de mica en mica, senten com el seu cor s’escalfa.

Avui, cau una nevada d’espurnes daurades sobre la teulada del “mont-cel”.

El “mont-cel” és una muntanya màgica, però amb molt de dolor. Una muntanya que aguanta i sosté un dolor de segles, un cansament etern, una sofrença, un turment, un suplici que ve de molt i molt lluny, potser de l’infinit.

La gent del “mont-cel”, adolorida, sense saber perquè, avui obre les boques, àvida de tendresa, de la innocència dels nens, de la calidesa de les espurnes daurades que , estranyament, els hi cau al damunt.

- La teva mà crema! – em diu la Dolors!

I jo li contesto que no és la meva mà, que és per la nevada que cau, per les espurnes, la pols d’estrelles que amaren el seu cos, que vivifiquen la seva ànima, el seu esperit.

I la Dolors somriu:

- No m’ensarronis! 

Llavors, entremaliada em diu, ordena: 

- Ara fes-li a aquella altra. I a aquell i a la de més enllà.

I així successivament fa venir a tot un reguitzell de persones que esperen pacients, al passadís.

I la gent del "mont-cel" va venint a on som, amb la Lena i la Rosa.

S'estiren o s'asseuen, tanquen els ulls i, mentre els hi posem les mans, les bombolles daurades vitalitzen els seus malmesos cossos cansats, adolorits, els seus esperits espantats, extenuats.

El canal, la sèquia, fa el seu regatge i el conreu dels cors de la gent fructifica.

Neixen flors de tots els colors, arbres plens de fulles tendres, herba verda i esplendorosa! Tot, tot, el bosc, els camps, els jardins, els marges, tot pren tots els colors del verd, que deia en Raimon.

El blau del cel, el blau de l’aigua i el daurat de les estrelles es retroben en aquest verd que es renova cada primavera, en aquest verd que és encara l’esperança que ens revifa que ens manté vius, vives, malgrat tots els dolors, totes les pors, tota la tristesa.

La gent del “mont-cel” somriu, ens dona les gràcies, i tot seguit, se’n va, com si fessin tard a alguna cosa, com si tinguessin poc temps, poc temps per a prendre les últimes espurnes del sol de la tarda.

S’asseuen al sol i callen, amb prou feines es diuen res. 

Però, quan ens veuen marxar, ens criden:

- Tornareu, eh?

I a nosaltres ens fan els més feliços de la terra, però sabem que sí, que hi haurem de tornar.

Per ells.
Per elles.
Per la Dolors.

Per nosaltres.